Exitazo federalista en Madrid

Cuentan las crónicas de los asistentes que el Círculo de Bellas Artes quedó ayer abarrotado de federalistas madrileños y de otras partes, para escuchar las propuestas federalistas de algunos líderes de la izquierda. Por supuesto, no estuvieron de acuerdo en todo, pero todos expresaron su apoyo a las ideas federalistas. El recinto estaba lleno desde antes de empezar el acto, y más de 100 personas no pudieron entrar. No es la primera vez en los últimos meses que se llena un espacio público en la capital de España para asistir a un acto de apoyo al federalismo. Pero esta vez era un acto para dejar claro que, por lo menos las izquierdas, son federalistas, y un acto organizado por una asociación nacida en Barcelona que tiene un nombre catalán, Federalistes d'Esquerres. Está más cerca el día en que veré cumplido mi sueño de llegar en avión a Barajas y que diga: "Benvingut a Espanya". ¿Dónde se esconderán ahora los que decían que no había federalistas más allá del Ebro? ¿O los que decían que era demasiado tarde para el federalismo? En todo caso, será demasiado pronto, dado que que con la mentalidad decimonónica basada en la soberanía nacional predominante, no será fácil convencer a la gente obtusa de que lo que ayer ocurrió es verdad y no una ensoñación de un bloguero. No me extraña que los indepes tengan prisa, porque lo que avanza es el federalismo, en Cataluña, en España y en toda Europa.

Felicitats, Pere Oriol

Deu fer uns tres anys en una reunió de Nou Cicle en Pere Oriol Costa va sorprendre a tothom proposant escindir el PSC en dos partits, tornant a la idea de la transició de tenir dos partits socialistes, un dels catalanistes i un dels altres, que es coaliguessin en les eleccions en una sola candidatura. Jo no em podia creure el que estava sentint i vaig saltar immediatament per dir que si això passava, ens estaríem carregant tot allò per què haviem lluitat durant els darrers trenta anys (més, alguns dels que hi havia a la reunió). També vaig dir que si això passava algun dia, jo no formaria part de cap dels dos partits. Vaig dir que el PSC tenia una llista enorme de defectes, però que la seva principal virtut era que servia per unir persones d'orígens i identitats diferents, i que separar-se per identitats seria un fracàs colossal, que ens portaria a situacions semblants a les de separació identitària a Bèlgica. Podia haver fet la comparació amb Israel/Palestina o l'antiga Iugoslàvia, però no vaig ser tan agosarat. Fins i tot si la virtut de ser un gresol hagués estat l'única, per a mi aquesta virtut és tan important que només per això ja valdria la pena militar en aquest partit (perdó, però no suporto els que presumeixen amb aires de superioritat moral de no militar a cap partit; no cal que militeu, però no en presumiu). Doncs bé, sembla que aquest divendres es constitutirà el Partit Socialista dels Catalans Autèntics (PSCA). No sé si el partit es dirà així, però certament aquesta és la idea. No crec que la intenció d'aquest partit sigui coaligar-se amb el PSC, sinó aparèixer en alguna de les versions dels partidets que donen suport al procés independentista que encapçala Artur Mas. No sé quina implantació tindrà aquest partit a l'Hospitalet i Cornellà, però dubto molt que la configuració final estigui gaire lluny d'aconseguir exactament el contrari del que es proposaven els fundadors del PSC: agrupar els socialistes en un sol partit d'identitats diverses i una sola ànima. Per a ells ja no serà mai més possible aprendre d'un Xavier Soto, d'un Paco Calero, o portar a la presidència de la Generalitat a un fill de la immigració andalusa. Ells s'ho perden. Molts són amics meus, per la qual cosa no escric des del despit, sinó des d'una serena i profunda tristesa. Jo no penso complir la meva promesa inicial de no militar a cap dels dos partits. Jo seguiré al partit de Xavier Soto, al partit de la Internacional Socialista, d'Olof Palme i Willy Brandt. La pitjor traició no és a una persona, ni a un grup, sinó a una idea noble.

Renda bàsica universal: val la pena aprofundir-hi

Al llibre sobre un nou model econòmic presentat el divendres passat es van presentar diferents idees, com el repartiment del temps de treball o la necessitat de produir sense augmentar el consum energètic. La idea que a mi em va interessar més, perquè sincerament no hi havia aprofundit mai, és la d'una renda bàsica universal, que cobrarien tots els ciutadans pel sol fet d'existir. Lògicament, les persones més riques veurien compensada aquesta renda per pagaments elevats que haurien de fer gràcies a una fiscalitat més elevada, progressiva i universal que la que tenim actualment. La renda bàsica universal és diferent de solucions amb les quals se la relaciona habitualment, com la renda mínima d'inserció que ja existeix actualment, que està sotmesa a una relació permanent de seguiment entre la persona i l'administració. El llibre explica molt bé els pros i contres de la renda bàsica universal, i respon algunes crítiques que si fan habitualment. Seria complementària de la proposta del repartiment del temps de treball (amb iniciatives que ja es practiquen a Alemanya i Holanda). Efectivament, perquè sigui realitat, és necessari que vagi acompanyada d'una profunda reforma fiscal, que acosti països de pressió fiscal mitjana com Espanya a països de pressió fiscal alta com els escandinaus. Per a fer-ho, crec que és necessari crear el marc institucional que faci possible i sostenible aquesta fiscalitat elevada al segle XXI. I aquest marc institucional passa per aplicar les idees de Thomas Piketty i desenvolupar un federalisme internacional, inicialment a escala europea, que superi l'estat nació i (entre altres virtuts) freni la concentració creixent de les rendes de capital a nivell internacional i el frau fiscal organitzat també a nivell internacional. Però jo poso la idea en el capítol d'idees a treballar. Val la pena aprofundir-hi, experimentar-ho i discutir-ho. Lluis Torrens, que és qui va redactar els capítols del llibre referits a això, diu que la idea la van recolzar dos dels candidats a les darreres eleccions a secretari general del PSOE (incloent el que jo vaig recolzar, tot i que no malauradament el que va guanyar), i que és una idea que estarà en el manifest de Podemos. Estarà també en el programa d'un govern d'esquerres a Espanya d'aquí a un any i mig?

Una minoria molt mobilitzada i poc transversal

Les dades són tossudes, tot i que hem hagut d’esperar 48 hores per a saber-ne els detalls desglossats. No m’estranya, perquè les dades no assenyalen precisament el camí d’Ítaca. Hem hagut d’esperar anàlisis tan bones com les d’Ignacio Uriquizu avui dimarts a El País (els diaris del dilluns es poden llençar a les escombraries, semblaven escrits per Artur Mas) per veure amb detall que el 30% aproximat d’independentistes sobre l’electorat potencial català són una minoria: gran, molt mobilitzada, però minoria clara, i a més a més ben poc transversal, per molt que diguin. Altres analistes han arribat a conclusions molt semblants en altres mitjans. Amb un 30% es poden fer moltes coses, com controlar el Parlament de Catalunya degut al sistema electoral que privilegia el vot rural, i paralitzar les institucions autonòmiques, o declarar la independència en 800 municipis. Però no es pot declarar ni negociar la independència en l'Europa democràtica del segle XXI. Com va dir Carme Valls, va ser una llàstima que Artur Mas a la nit del 9N no fés cap referència a la majoria de ciutadans de Catalunya que no van participar en la “votació” del dia 9 de novembre, ni a la gran quantitat de ciutadanes i ciutadans que pateix greus problemes quotidians en la Catalunya d’avui. No: tot el “procés” està organitzat per a una part dels catalans. Artur Mas va dir que ens hem agradat. Aquest narcisisme no em sorprèn, però el que em preocupa és no saber qui és el subjecte de la primera persona del plural que utilitza Mas. Qui som nosaltres per a Mas? Un terç de la població catalana? No és president dels altres? No és el meu president? Quan he deixat de pagar els meus impostos? Quan he deixat de ser català (el títol de catalanista ja me l’ha tret la Montse Tura fa dies)?

Sempre he pensat que per analitzar resultats de votacions, cal esperar a llegir els diaris dels dimarts, perquè els dilluns els diaris estan escrits amb la calor de les sensacions però sense la calma contundent de les dades.  “La Barcelona perifèrica es lliura al 9N” va titol·lar ahir dilluns el millor diari d’Espanya en les seves pàgines de Catalunya. Si un diari de línia editorial federalista va posar aquest títol, m’imagino les interpretacions que feien els mitjans de comunicació de línia independentista. El titular reflectia les sensacions de la redactora (o d’algú menys ingenu), expressades sens dubte abans d’analitzar els resultats amb calma. En el mateix diari, un columnista lamentava haver hagut d’escriure el seu article abans de les vuit del vespre. Si haguessin esperat una estona i fet quatre números, haguessin arribat a conclusions diferents. Per exemple, en la següent taula comparo els resultats de quatre municipis representatius:

 No he trobat dades del cens estimat del 9N per municipis. Per tant, per poder comparar, el que he fet és calcul·lar el número de votants totals i de votants pel sí-sí, respectivament (donant per bons resultats de la Generalitat que no ha validat cap autoritat electoral independent), dividits pel número total d’electors potencials per municipi de les darreres eleccions autonòmiques (segons les dades oficials de la Generalitat). Això no dóna el percentatge exacte de participants al 9N, ni el percentatge exacte d’independentistes, però dóna una cota màxima comparable. I el que veiem és que la xifra de participants i d’independentistes a dues ciutats del cinturó de Barcelona (Cornellà i l’Hospitalet) és enormement inferior al percentatge de participants i d’independentistes en dos municipis petits més o menys representatius de fora de l’àrea metropolitana de Barcelona (Llorenç del Penedès i Taradell). Es tracta d’una minoria molt mobilitzada i molt poc transversal. Però els de Cornellà i els de l’Hospitalet també són catalans, i el seu president també és Artur Mas. I són més, i segurament la majoria són federalistes. Però no tenen la força de les classes mitjanes comarcals ni l'autoestima dels sobiranistes que s'agraden tant; no van arrassant pel món, són només ciutadans catalans que esperen que algú els faci protagonistes d'un nou acord de convivència.

La corrupción y la paradoja de Eubulides

La paradoja de Eubulides o paradoja sorites consiste en darse cuenta de que un montón de arena está formado por muchos granos, y que cuando quedan pocos granos deja de ser un montón de arena, pero que es muy incierto cuántos granos hay que quitar para que el montón de arena deje de ser un montón. Esto viene a cuento de que ahora muchos, como los periodistas Juan Luis Cebrián y Enric Juliana, han llegado a la conclusión de que la corrupción política en España es "sistémica", y que tiene muchos paralelismos con el proceso llamado Tangentópolis, que terminó con el viejo sistema de partidos en Italia, aunque dió lugar al berlusconismo. A mi me parece sospechoso el paso de hablar de un conjunto muy amplio de casos individuales de corrupción a hablar de corrupción sistémica, porque me parece que hablar de algo tan generalizado banaliza los casos individuales. ¿No será que algunos hablan ahora de corrupción sistémica para no hablar de algunos casos individuales importantísimos, como el del Sr. Pujol? ¿Qué diría Eubulides? En cualquier caso, en España, como en otros países, hay un problema gravísimo de corrupción. Los expertos dicen que no hay por desgracia recetas mágicas contra la corrupción. Tampoco creo que sea un fenómeno únicamente político, o cuya responsabilidad sea solamente de los responsables políticos. Por un lado, muchos políticos corruptos son reelegidos, o sus maniobras para que deje de hablarse de la corrupción y se hable de otras cosas son ampliamente apoyadas como si no pasara nada. Hoy mismo hemos visto como el presidente de la comisión parlamentaria que tiene que investigar las posibles corruptelas de la familia Pujol se abrazaba con el heredero político del Sr. Jordi Pujol.

Por otra parte, aunque la corrupción se define como la apropiación privada de recursos públicos, por extensión también es corrupción el aprovechamiento individual de algo que pertenece a un colectivo, como es el fraude empresarial en detrimento de accionistas y consumidores, o las trampas en el deporte, o el fraude fiscal. Entonces, en un país donde el fraude fiscal está bastante extendido, donde la prensa no informa de las malas noticias que afectan a las grandes empresas por miedo a perder publicidad, donde el dopaje en el deporte ha afectado a muchos de los principales deportistas, y no sólo a una senadora del PP, uno se pregunta si la corrupción política no es sólo la punta del iceberg. Esta semana leí que un profesor que había gozado de todo tipo de privelegios, él y un familiar suyo, en una universidad para-pública que básicamente se dedica a regalar títulos (con honrosas excepciones), se lamentaba también de que había mucha corrupción en España y que algo había que hacer. A mi me parece difícil que se solucione el grave problema si no se asume que el problema es de todos y no sólo de los políticos. Dicho esto, creo que mientras esperamos una gran revolución ética, que es imprescindible, algunas medidas pueden ayudar, como por ejemplo reducir el número de cargos de confianza en la administración y simplificar la administración, en España por ejemplo eliminando las diputaciones provinciales. Este tipo de medidas ayudaron a reducir el poder de las maquinarias políticas en Estados Unidos en el cambio del siglo XIX al XX, pero es obvio que la corrupción no desapareció, porque hoy en los Estados Unidos el dinero privado sigue teniendo un enorme poder político. Tampoco sé cómo la corrupción se puede desligar de este problema más general, que es la concentración creciente del capital internacional. Pero el montón de arena no nos debe impedir ver que con una buena pala se pueden desplazar bastantes granos.

Debat amb els amics d’ICV sobre el model econòmic

El proper divendres dia 14 de novembre a les 19h participaré en un debat organitzat per Iniciativa per Catalunya Els Verds al districte de Sant Andreu de Barcelona. Un grup de treball d'ICV sobre "iniciatives per al decreixement" ha elaborat un document titolat "Cap a un nou model econòmic social, sostenible i estacionari" on planteja iniciatives com el repartiment del temps de treball, una renda bàsica universal, l'experimentació amb monedes alternatives, i conceptes que tenen a veure amb l'economia del bé comú i el decreixement. Tinc molt d'interès a assistir-hi per aprendre (vaig necessitar 0 temps de reflexió per dir que hi aniria), i perquè tinc una predisposició positiva a idees que plantegen canvis en profunditat en el model econòmic, per fer-lo més igualitari i sostenible. La meva experiència és que aquest tipus de plantejaments fan habitualment totes les preguntes correctes. Els meus interrogants acostumen a estar en les respostes que ofereixen. Pot ser un debat molt interessant. Ells saben que jo sóc un socialdemòcrata i que no coincidiré amb ells en tot, però els agraeixo molt que em vegin com un possible interlocutor. M'han elegit recentment com a membre de la Comissió Executiva de la Fundació Rafael Campalans del PSC, on sens dubte també abordarem qüestions relacionades. Al llarg de la meva modesta trajectòria professional i política sempre he tingut una bona relació de col·laboració amb els amics abans del PSUC i ara d'ICV, des que Ricard Fernández era el secretari general de les Joventuts Comunistes i especulàvem amb la possibilitat de fusionar les joventuts socialistes i comunistes com s'havia fet a la segona república. Abans que algú m'acusi de caduc i antiquat, ja em direu com es solucionen els problemes de la nostra Europa (inclosos nosaltres, que ens creiem tan especials), sense una major col·laboració entre les persones d'esquerres que dediquem més temps a llegir i parlar tranquil·lament que a anar a les tertúlies radiofòniques i televisives.

10-N: Quin federalisme? Quina democràcia?

Els pares fundadors que van dissenyar la constitució dels Estats Units d’Amèrica van proposar una estructura federal per comptes de confederal no només com a sistema administratiu, sinó també com a mecanisme democràtic que havia de permetre combinar la voluntat de la majoria amb la divisió de poders, la qualitat de les decisions i el respecte a les minories, amb una relació directa dels ciutadans amb cada nivell de govern. Igualment, al segle XXI a Europa, el debat que es planteja és com resoldre al mateix temps l’organització de les relacions entre diferents nivells de govern i els ciutadans, i al mateix temps  la presa col·lectiva de decisions en un context de sobiranies col·lectives i solapades. En aquest context, el dia 10 de Novembre, quan contra el pronòstic que feien apocalíptics i messiànics feia uns mesos, les escoles s’obrin i els carrers estiguin posats al seu lloc, el debat que es plantejarà a Catalunya serà el mateix que es planteja en altres indrets d’Europa: com organitzem de forma més justa i eficaç la presa de decisions. Mentre alguns porten tot l’any pensant en el que succeïa al segle XVIII, potser ara s’obrirà pas un debat sobre el que passa al segle XXI: que cada vegada més els estats-nació, vells i nous, estan obsolets, i que el gran problema econòmic, social i polític que tenim plantejat a Europa és que no aconseguim sortir de forma justa de la crisi perquè el poder està concentrat en poques mans: la majoria d’europeus no hem elegit ni al Sr. Draghi ni a la Sra Merkel, que són els qui de veritat negocien com sortir de la crisi. En el nivell que avui correspon als vells estats- nació quedarà feina a fer, perquè són ells els qui prenen les grans decisions europees i perquè algunes competències, com la seguretat social i part de les polítiques d’estabilització, els seguirà correponent. Però no ens enganyem, la gran competència que els queda és la d’entrar o sortir de la Unió Europea i de la zona euro. I aquesta competència és la que manipulen amb habilitat partits sobiranistes tan inquietants com el de la Sra Le Pen a França o el Sr. Farage al Regne Unit, entossudits amb fer referéndums que poden fer saltar Europa pels aires (i acusant d’antidemocràtics als qui s’hi oposen). Perquè Catalunya en aquest context sigui un nou estat membre de la Unió Europea caldria una gran hegemonia independentista a Catalunya (quan totes les alternatives viables estiguin ben visibles a sobre la taula) i el vot a favor dels 28 estats-membres de la Unió Europea, incloent el que quedi eventualment d’Espanya, i també Alemanya, França, Itàlia, etc. A part de fantasejar amb una negociació on espantarà els espanyols amb no pagar el deute, ha fet algun pas Oriol Junqueras per preparar el dia després de la seva DUI? té alguna negociació secreta avançada amb la Sra. Merkel, amb el Sr. Draghi? Els nacionalistes catalans i espanyols s’estan barallant per una cosa que ja no existeix: la sobirania nacional. La veritat és que avui el President de la Generalitat de Catalunya i els seus aliats són uns pàries internacionals. Poden atraure l’interès de mitjans de comunicació i el suport de respectables patums jubilades que sense entrar en detalls vegin bé “votar” (si sapiguessin com, ara que estic veient una paradeta del 9N amb una estelada informant d’on es pot votar –Pl. Kennedy dimarts a la tarda: no era un procés lliure?). Però el que es necessita és el suport unànime dels 28 estats-membre de la Unió Europea. I el que es necessita són procesos democràtics amb regles del joc acceptades per les diferents opcions que s’enfronten, on als votants se’ls ofereixin propostes viables i elaborades. Sisplau, comencem a entrar en detalls d’allò que és possible i desitjable a l’any 2014, i fem a Catalunya, Espanya i Europa, la feina que han fet els federalistes a altres parts del mon: decidir col·lectivament quin federalisme i quina democràcia de qualitat volem.