Una anàlisi habitual que es fa per comentar l’actualitat política espanyola i catalana és que les (extremes) dretes respectives no es posaran d’acord perquè no comparteixen el mateix “projecte nacional”. Segur?
Potser no comparteixen la mateixa bandera (tot i que sempre en poden trobar una de nova… o antiga, que els uneixi), però no estic segur que no comparteixin el mateix “projecte nacional”.
Els discursos de molts d’aquests líders de partits de dreta (no tota la dreta) o extrema dreta, no només els d’aquí sinó de tot el món, començant per Donald Trump, estan igual de plens de supremacisme (“som els millors” vomita Trump en el discurs del 250 aniversari de la independència dels Estats Units), de patrimonialisme (veient intrusos il·legítims quan uns altres guanyen democràticament el poder), assenyalant enemics interiors negant el pluralisme de les seves societats, brandant o instal·lant grans i moltes banderes que fan petites les persones.
A Europa i als Estats Units, aquest nacionalisme (protagonitzat sobretot per homes blancs) contemporani té un comportament pseudo-religiós, d’un cristianisme sense Crist (com ha assenyalat Javier Cercas) que fa compatible el prejudici contra els jueus o l’ètnia gitana amb el suport a l’Israel de Netanyahu; un nacionalisme islamòfob i xenofòbic, obsessionat per la prioritat nacional (primer, els d’aquí, “nosaltres sols”) o per la teoria conspiranoica de la substitució.
No és estrany que Trump, ja sense adults a l’habitació en el seu segon mandat, hagi fet del suport als “patriotes europeus” una política oficial. Sí que és una mica estrany que líders suposadament de centre-dreta a Europa li facin el joc aliant-se amb les forces que vol promoure Trump o fent seva llur narrativa xenofòbica.
El sobiranisme euroescèptic de Le Pen, Meloni i altres no diu obertament que està contra la Unió Europea i a favor de Trump, però treballa incansablement per mantenir la fragmentació quan el federalisme pragmàtic que recomana Draghi és més necessari que mai, econòmicament i socialment. El projecte nacional de les dretes és arreplegar a les majories al voltant d’alguna bandera (no en tenen prou amb el discurs del suposat “l’infern fiscal”), per evitar que les forces del progrés siguin hegemòniques, impedint així la integració continental i global que es necessita per superar els problemes de la humanitat, començant pel canvi climàtic i seguint pel control col·lectiu del canvi tecnològic.
El virus del nacionalisme del que parla l’escriptor i productor de documentals Jon Meacham en aquesta conversa amb Walter Isaacson és el “projecte nacional” de les dretes que li fan el joc a l’extrema dreta: “el nacionalisme és un virus que va estar al cor dels projectes feixistes del segle XX. Implica fidelitat als nostres en comptes de fidelitat a unes idees com seria el patriotisme”. A mi aquestes distincions entre nacionalisme i patriotisme em semblen benintencionades però insatisfactòries, però estic d’acord amb Meacham sobre el caràcter víric del nacionalisme i el mal tan difícil d’erradicar que provoca sobre el cos social. És un virus que torna un i altre cop, i que s’ha de combatre a Europa, als Estats Units, i allà on sorgeixi. La lliçó de la segona guerra mundial és que si ens apartem d’un ordre basat en regles, d’un món on ens veiem com veïns i no com enemics, si ens apartem d’això, en resulta el caos i el desastre. Si deixem que els autòcrates i aspirants a autòcrates nacionalistes desfilin lliurement i no impedim que les grans majories marxin al seu pas, en resultarà el caos.
Els exemples de Bèlgica i Itàlia, amb antics secessionistes regionals al govern nacionalpopulista i sobiranista d’estats membres de la Unió Europea hauria de servir d’advertiment. No hi ha gaires diferències entre un nacionalista d’una bandera o d’una altra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario