domingo, 1 de mayo de 2022

No era culpa de la "invasió" alemanya al Camp Nou

Just abans que es produís la darrera mala ratxa del Barça masculí de futbol (ara hi ha un Barça bo, que és el femení), vaig convidar a la meva classe d'Economia i Futbol del programa Study Abroad de la UAB a Simon Kuper, autor del darrer assaig de gran èxit sobre el Barça, darrerament traduït horrorosament al castellà (per exemple, traduint federalist per unionista). Aquí es pot llegir la meva ressenya de la versió original del llibre per a Política i Prosa. Kuper també és co-autor del llibre Soccernomics, una obra que citem a bastament al curs. Va ser una xerrada molt agradable, i l'alumnat (majoritàriament provinent dels Estats Units) va poder fer tota mena de preguntes al distingit convidat, un dels millors periodistes del món, columnista habitual del diari Financial Times.

Destaco que això va ser abans de la darrera ratxa negativa, quan el Barça tot just havia guanyat al camp del R. Madrid, perquè si no semblaria que el que diré és purament oportunista, basat en aquesta ratxa negativa recent. 

Una de les preguntes va ser si creia que Xavi podia ser un gran entrenador com ho ha estat Pep Guardiola. Kuper va contestar que no es podia saber encara, que podia ser que sí, però que Xavi no tenia cap experiència en un club o lliga grans (ni els seus assitents, un germà entre ells, tampoc), i que no hi havia cap correlació entre haver estat un bon jugador (Xavi ho va ser) i ser un bon entrenador. 

També va dir que creia que ara el millor futbol hereu del futbol total holandès no es feia ja a Barcelona sinó a Alemanya o Anglaterra, i que observava en el Barça una excessiva tendència a mirar cap al passat, "recuperant" personatges d'una altra època com Laporta (en un retorn que cada vegada té més connotacions tragicòmiques), Koeman, Xavi... En algun moment havia comparat el retorn de Dani Alves amb el retorn del grup musical Abba quan tots els cantants del grup tenen ja una certa edat, com podria comparar el retorn del doctor Pruna amb el retorn de Rocky Balboa, a la darrera pel·lícula de la saga, salvant les distàncies. Potser en comptes de mirar al passat gloriós, el Barça hauria de mirar què funciona avui al món, i fer com va fer als 1970, 1980, 1990: mirar d'imitar-ho.

Després va venir la ratxa negativa. Quan el Barça va empatar a Frankfurt, en comptes de guanyar com tothom esperava, es va deixar caure que la gespa estava massa alta. Una setmana després, amb la gespa impecable del Camp Nou, el Barça va perdre, i van ser les grades majoritàriament ocupades per espectadors alemanys les noves "culpables". 

Aquí m'aturo, perquè, a part de fer-ho servir com excusa, em va semblar lamentable el to de les crítiques del mateix Barça i de la majoria de mitjans informatius. A l'Europa del mercat únic i la ciutadania comuna, on hi ha llibertat de moviments de persones, mercaderies i capitals, les persones alemanyes poden venir quan vulguin a Barcelona (i sort que venen), com nosaltres a Alemanya. És gràcies a aquesta llibertat de circul·lació que el Barça ha pogut importar jugadors alemanys, holandesos o d'altres nacionalitats sense limitacions des de la sentència Bosman als anys 1990. Els alemanys poden omplir el camp del Barça, exactament igual que els afeccionats del R. Madrid poden omplir el camp de l'Espanyol, o els del Barça viatjar lliurement per Espanya i Europa i omplir els estadis que vulguin. L'únic requisit és que comprin una entrada i que la seva preferència sigui més intensa que la d'altres persones, afanyant-se a comprar-ne una o pagant més. Seria estrany que ara el Barça es posés exquisit amb els mecanismes de mercat, quan ven al mercat la seva samarreta, el seu estadi, els seus jugadors... Quan es va dir que alguns alemanys havien tingut comportaments agressius (crec que no hi ha evidència de cap lesió de ningú per actes de violència) no es va recordar que fossin comportaments minoritaris, que és el que habitualment es diu quan part del públic local incorre en actes racistes o llença caps de porc al camp.

Després la ratxa negativa va continuar, ja sense alemanys a la graderia, perdent contra el Cadis i el Rayo. Xavi va anar canviant el discurs, i ho atribuïa a la falta de motivació dels jugadors, o a les dificultats d'implantar el seu nou "projecte", suposadament tan diferent del de Koeman, entrenador holandès (no massa bo pel meu gust, i també molt donat a buscar excuses, a diferència del gran Luis Enrique) que havia jugat amb Cruyff d'entrenador i que havia estat assistent de Van Gaal. I si és tan diferent (cosa difícil de creure), potser hauria de preguntar-se si és tan bona idea canviar tant un sistema de joc un cop ja començada la temporada, com es podria preguntar si és bona idea canviar de metge (pensant que les lesions que hi havia a la tardor es podien solucionar portant del passat un metge amic -avui torna a haver-hi els mateixos o més lesionats).

Kuper també va dir que establir relació de causalitat entre bons entrenadors i bons resultats és difícil. En el cas de Xavi, la ratxa positiva posterior a gener es podia deure al fet que la directiva li va aconseguir una nova davantera completa al mercat d'hivern, encara que en la darrera mala ratxa aquesta davantera s'ha anat desinflant.

Preguntat sobre qui tenia la culpa de la mala situació financera del Barça, el brillant periodista no va dubtar a culpar el pare de Messi i l'ex-president Bartomeu. Jo aquí discrepo parcialment. Aquests dos personatges tenen part de culpa sens dubte, per la seva avarícia i la seva incompetència. Però segurament van fer el que era racional des del punt de vista individual, el que la majoria de persones haguessin fet en el seu lloc. El sistema dóna molt de poder de negociació a les grans estrelles i els seus representants, i els presidents electes democràticament estan sota gran pressió d'una premsa i opinió populistes que s'agenollen davant de les grans estrelles. A això han sucumbit els presidents Laporta, Rosell i Bartomeu (i tornem-hi, que ara igual que Laporta, Rosell pensa donar el salt a la política). Sense una seriosa reflexió sobre com pot el club salvar-se de les seves pròpies tendències populistes, serà impossible sortir del present endimoniat i preparar el futur.

No hay comentarios:

Publicar un comentario