Irlanda del Nord i Israel, dos casos emblemàtics

Qualsevol persona que vulgui participar en el debat sobre federalisme i nacionalisme hauria d’estar alfabetitzada en la història i els problemes actuals d’Irlanda del Nord i Israel. Són dos casos emblemàtics del combat per la pau i contra l’ultranacionalisme i les divisions entre “nosaltres” i “ells”. Les solucions i els problemes que troben aquestes societats tenen incidència en altres societats afectades per problemes semblants, encara que sigui en menor escala.

Les recents eleccions a Irlanda del Nord i els tripijocs del govern nacional-populista britànic de Boris Johnson (obsessionat amb seguir-se barallant amb la UE encara que ja no hi siguin) han posat de manifest les distorsions que el Brexit ha generat en el que va ser l’acord exitós de Divendres Sant a finals dels anys 1990. El partit de l’Aliança (que intenta obrir una escletxa intercomunitària) va ser el que va créixer més, i per primera vegada el Sinn Fein va resultar el partit més votat. El resultat suposa un rebuig a la perillosa demagògia de Johnson i dels unionistes (aquests sí que ho són), que, tal com era de preveure, no se ne’n surten de fer quadrar el Brexit amb els acords de Divendres Sant: aquests estaven basats en l’evaporació de les fronteres en el marc de la Unió Europea, fronteres que el Brexit ha fet reemergir.

L’acord de Divendres Sant no era perfecte, entre altres raons perquè donava un gran pes al consociassionisme, a l’obligació de conviure al govern de partits prèviament etiquetats de catòlics o protestants, sense preveure la hipòtesi que un dia l’electorat no vulgui etiquetar-se. En qualsevol cas, el Brexit dificulta tant el consociassionisme com la convivència, en un territori que va votar majoritàriament per seguir a la UE.

Johnson es queixa del paperam que han d’omplir els qui comercien amb béns entre Irlanda del Nord i Gran Bretanya a resultes del protocol que ell mateix va signar per tirar endavant el Brexit, com si ell no hagués imposat precisament aquest problema entre tota Gran Bretanya i la resta d’Europa (incloent tota l’illa d’Irlanda).

A Israel l’assassinat de la prestiogiosa periodista d’Al-Jazeera Shireen Abu Akleh mentre informava sobre una incursió de l’exèrcit israelià a Cisjordània i l’atac de la policia israeliana al seu funeral, han obert els ulls a força gent sobre el que Amnistia Internacional qualifica d’appartheid de la ciutadania àrab per part de l’estat israelià. A casa nostra, el ressò de la notícia va ser mínim, comparat amb el que va rebre als grans mitjans anglosaxons, com la BBC i la CNN. Només el periodista i columnista del diari El País Enric González, es va molestar per dir les coses pel seu nom, tal com ho van fer nombroses personalitats i organitzacions jueves de defensa del drets humans.

Ambdós casos il·lustren el carreró sense sortida a què condueixen el sobiranisme, els murs i la sacralització de les fronteres. La independència d’Irlanda fa un segle havia d’acabar amb els problemes del poble irlandès. Però va ser una feina incabada, perquè Irlanda es va dividir i L’Ulster va continuar al Regne Unit, i violentament dividit. El referèndum del Brexit de 2016 havia de resoldre per sempre la relació entre el Regne Unit i la UE, que avui és més incerta que mai. La creació de l’estat d’Israel havia de resoldre per sempre els problemes del poble jueu, que ni s’han resolt ni ha contribuit a pacificar una zona que és un polvorí esquinçat per murs i divisions, que no es resoldran tampoc amb la creació de més estats, com cada vegada reconeixen més israelians i palestins.

I per tot això no hauríem de deixar de parar atenció a cap dels dos casos, ni deixar de posar de manifest les contradiccions insalvables dels nacionalismes.