Primer l'emergència, després el futur

És molt important que els qui creiem que la crisi del coronavirus demostra la necessitat d'intervencions públiques a gran escala que superin necessàriament l'estat-nació, no oblidem (en molts casos no podem fer-ho, perquè les tenim al davant o som nosaltres mateixos) que ara mateix hi ha persones concretes en llocs concrets que estan patint. I que necessiten solucions urgents amb els instruments disponibles en aquest moment, incloent per descomptat l'exèrcit. Aquesta és la prioritat número ú del moment, no demostrar que la crisi ens dóna la raó (tant si ens la dóna com si no).

Quan alguns independentistes protesten per l'ajuda de l'exèrcit espanyol (que des que un català el va reformar té poc a veure amb el franquista) a Catalunya, sembla que estiguin demanant que no es reduexi el "dèficit fiscal". L'exèrcit és un exemple de bé públic pur de llibre de text. El mantenim amb els impostos de totes les persones contribuents, també les de Catalunya, i és molt contradictori demanar que, quan se'l necessita més, no vingui a actuar. Si l'exèrcit actua a Catalunya més enllà de la presència de la caserna del Bruc o de l'acadèmia de suboficials de Talarn, llavors la xifra màgica habitualment brandada dels 16000 euros de "dèficit fiscal" no surt ni amb el criteri (inapropiat) habitualment utilitzat pel Govern de la Generalitat (per la senzilla raó que es el criteri que dóna un número més alt), del fluxe monetari. Aquest criteri equival a calcular la diferència entre la contribució de la ciutadania de Catalunya a la despesa pública i els beneficis que en reben a canvi, tenint en compte només els diners que es gasten físicament a Catalunya per part de les administracions, com si, per exemple, les ambaixades espanyoles a tot el món no prestessin cap servei a la ciutadania catalana. Fer hospitals de campanya aquí o enviar fisicament soldats a fer albergs o a ajudar en el que sigui aquí redueix el dèficit fiscal fins i tot pel criteri (incorrecte per calcular la diferència entre contribucions i beneficis) del fluxe monetari. En fi, no segueixo perquè potser estic donant més incentius als indepes més demagogs per seguir rebutjant l'ajuda de l'exèrcit...

Tothom ha comès errors que han contribuit a agreujar les conseqüències de la pandèmia del coronavirus. És molt difícil, però, dir què van ser errors i què va ser mala sort amb la informació de què es disposava en cada moment. I què va ser la resultant de forces polítiques i socials que depassen la voluntat de les persones individuals que se suposa que prenen decisions en un moment donat (des de presidents fins a pares i mares). Ara podem dir que quasi totes les jurisdiccions podien haver evitat morts si haguessin actuat abans. Alguns fins i tot encara s'estan pensant si actuen seriosament, i d'altres encara prioritzen posar el dit a l'ull de la jurisdicció del costat o de més amunt. Els errors més importants, al meu parer, que contribueixen a agreujar els efectes de la pandèmia, són haver retallat la sanitat pública i haver erosionat la governança global (cosa que han fet líders que han arribat al seu lloc per la decisió de milions de votants).

Si tots els països han arribat tard quan sabien què podia passar, llavors els errors no són individuals, sinó que vol dir que existeixen problemes estructurals que dificulten fer front amb suficient rapidesa a una pandèmia global. El mateix passa amb el canvi climàtic. Sabem quina es la solució a aquest problema estructural: un govern mundial democràtic, un federalisme global, un constitucionalisme planetari… però ara no els tenim, o no estan prou desenvolupats… Com ha denunciat l'economista Branko Milanovic, invocar aquests conceptes sona a justificació per fer veure que solucionem qualsevol problema, quan aquestes solucions no arriben mai. En el passat no han arribat, però de vegades ens hi hem aproximat, amb la Unió Europea, amb mecanismes judicials internacionals, amb la mateixa Organització Mundial de la Salut. Però no hem estat capaços de donar-los prou poder. Mentre prioritzem la solució urgent al problema actual, no oblidem quin és l'horitzó de futur, i no fem més difícil arribar-hi quan l'emergència passi.

En la urgència, ajudem, posem la vida fàcil i seguim aplaudint el personal de base, de les institucions sanitàries, a les persones que treballen als ajuntaments. De poc serveix ara recordar que el nacionalisme és patètic, ridícul, assassí i inmoral. A no ser que el recordatori vagi acompanyat d'accions concretes per resoldre situacions concretes fraternalment amb iniciatives de voluntariat, i de suport a les decisions necessàriament coercitives de l'estat als diferents nivells (incloent la Generalitat).

Un amic meu em pregunta per WhatsApp si crec "que seria oportú que els polítics de primer nivell (aquells que cobren a partir dels 3000) tinguessin un gest amb la societat en aquests moments tan complexos; ja no és per la quantitat que es pugui recaptar sinó com a gest d'empatia i compassió amb una part important de la societat que es troba en condicions de vulnerabilitat (almenys durant el temps que duri el confinament); per exemple es podrien reduir un 25%-30% el sou. Això seria un gest honest de lideratge social empàtic i compassiu i per tant emocional i socialment intel.ligent". Jo li he contestat això: "Sincerament, no hi estic d'acord. Potser tots els qui tinguem la sort de conservar la nostra feina haurem de fer sacrifics, siguem polítics o no. Ara, singularitzar "els polítics" no em sembla bé. En aquests moments són persones que treballen i pateixen 25h al dia, i que és probable que perdin la seva feina a curt o mig termini. Crec que els sous dels polítics a Espanya haurien de ser més alts per atraure gent amb més talent, i que entre tots hauríem de fer un esforç per prestigiar l'activitat política, i per ser agraïts amb persones al govern i a l'oposició, alguns dels quals a sobre aquests dies reben amenaces de mort perquè se'ls fa responsables de la mort dels avis. La remuneració dels polítics va ser una conquesta de l'esquerra a principis del segle XX perquè els obrers es poguessin dedicar a l'activitat política. Ara més que mai necessitem els millors polítics possibles, perquè faran falta nivells d'intervenció pública en l'economia sense precedents i a totes les escales, de la local a la global".

En el futur caldran intervencions públiques massives, i no només amb impostos, sinó amb ordres, regulacions, normes, estàndards. I caldran a una escala i uns nivells de coordinació sense precedents. Haurem de reajustar els mecanismes d'assignació de recursos (mercat, estat, comunitats, famílies, empreses)  i això tindrà implicacions que ara no arribem a identificar. El mercat com a mecanisme d'assignació de recursos crec que difícilment mantindrà la seva hegemonia. L'estat-nació com a unitat bàsica institucional només ho seguirà sent si optem per seguir vivint amb riscos cada vegada més monumentals, com si amb balses a la deriva creiéssim que podem sobreviure a brutals tempestes.