Gent de principis, com Groucho Marx

L'altre dia Juan Goytisolo ironitzava sobre els sobtats canvis de posició d'alguns intel·lectuals i personatges públics. La veritat és que tothom és lliure de canviar d'opinió, especialment quan es fa de forma reflexiva, idealment compartint les reflexions de forma pública, i sempre que ens mantinguem en posicions pacífiques i democràtiques. Al cap i a la fi, ningú té la veritat absoluta. No deixen de sobtar però alguns viratges, i a Catalunya n'hem viscut alguns de ben interessants en els darrers anys. Em sembla que en veurem més, perquè la realitat canvia molt de pressa, i en alguns (repeteixo, alguns, no generalitzo) és difícil no sospitar que allò que guia llurs preses de posicions és olorar què puja i què baixa, en comptes de guiar-se per algun tipus de principi ètic o ideològic. Tenim el cas d'un famós columnista que fa aproximadament dos anys va dictaminar (després de ser un dels fans de Zapatero i un dels mandarins a sou públic de l'esquerra) que l'únic projecte polític que hi havia a Catalunya era l'independentisme. Ara ja està fent marxa enera, però com a mínim hauria de reflexionar sobre la seva falta de vista: avui centenars d'ajuntaments tenen més de quatre i cinc forces polítiques, no totes (ni les que pugen més) independentistes, i al proper Parlament de Catalunya n'hi pot haver 7 o 8, i totes m'imagino que són projectes polítics. Són ben interessants també els que se'n van d'un partit polític fent crides a la unitat (del catalanisme, dels socialistes catalanistes, dels sobiranistes, però sempre la unitat, excepte la unitat del partit d'origen), però després quan els segueixes veus que mostren un gran pragmatisme per anar amb bàsicament qualsevol altre partit. Els del partit MES semblen força indiferents entre ERC (amb qui van anar al Parlament Europeu) i Podem (que ja els hi ha dit que no en vol saber res) o altres, potser també la llista "amb" el president. Els d' Avancem han anat en llistes de la desapareguda CiU, d'ERC o d'ICV. El capital que porten és fonamentalment parlar malament del partit d'on venen, i això és ben apreciat en molts d'aquests partits i els seus mitjans afins. Un que sempre s'ha enorgullit de ser el portador de les essències progressistes ha signat fins i tot el full de ruta d'Artur Mas, suposo que perquè com tothom sap aquest full de ruta ha de portar finalment a l'emancipació de la classe treballadora. Per altra banda, se'n van anar criticant la disciplina del seu partit d'origen, però quan un d'ells mateixos mostra certa llibertat d'acció, branden una disciplina encara més de ferro. Suposo que al llarg de la història de la democràcia coses així s'han vist moltes vegades a diferents llocs, però és instructiu sobre la naturalesa humana viure-ho de tan a la vora.