DISCURS A L'ACTE DE SUPORT A JOAN IGNASI ELENA TRANSCRIPCIÓ (QUASI) LITERAL
Primer de tot haig de dir perquè estic aquí: conec en Nàtius des de fa 20 anys, quan vam compartir vivències personals i projecte polític a l'executiva nacional de les JSC. Allà vam comprovar en primera persona també el pes de l'aparell, que va truncar de cop i volta aquell projecte. També perquè en Nàtius ha estat l'únic candidat amb la sensibilitat suficient com per convocar a totes les plataformes de participació sorgides a la xarxa en aquest procés congressual, per tal d'explicar les seves propostes i sotmetre's a les nostres preguntes. I també perquè, la gent que el critica, diu que no arribarà fins al final, i ara que tothom comença a sospitar que efectivament arribarà fins al final, la única crítica que sento és que “sou poquets”. Si aquesta és la major crítica, potser esteu fent alguna cosa bé.
Us voldria plantejar un exercici d'imaginació:
Imaginem que hi ha un partit, socialista potser, que ha perdut al temps la seva identitat i el suport majoritari de la ciutadania.
Imaginem que hi ha un partit convertit en una maquinària electoral, hostatge del màrqueting, que s'ha oblidat de la seva vocació de transformació social.
Imaginem un partit fet a la mida de gent petita, tant a seva mida que quasi no hi cap ningú, que ha centrifugat el talent.
Imaginem que hi ha un partit a on el motor s'ha cregut més important que el cotxe, i ha volgut triar el trajecte.
Imaginem que hi ha un partit lluny de la seva gent, tan lluny de la seva gent que el servei més gran que demana als seus és que “no molestin”. Un partit a on pensar, ja no diguem preguntar, ha esdevingut un esport de risc.
Imaginem que hi ha un partit a on la militància, a cops de consigna, ens hem oblidat de pensar, i d'aixecar el braç per dir la nostra.
Imaginem que hi ha un partit que s'ha menjat els seus símbols. De veritat que no trobeu a faltar les roses roges? Les hem substituït per un quadrat immòbil, hieràtic, fred i minimalista... potser tot un símbol d'una etapa que s'acaba.
Aquest partit imaginari té un evident problema de cultura política, que no entraré a descriure, perquè ja ho hem fet suficientment al llarg d'aquest procés. El cas és que, en definitiva, no és el partit que ens imaginàvem, és el partit que ens temíem.
Cert és que alguns de vosaltres ja ho havíeu anunciat i denunciat, fa ja 15 anys. Ara les hores són tan greus que us donen la raó. Els clamorossos resultats marquen el final del paradigma polític que es va definir els anys 94 i 96. S'ha esgotat un cicle.
Però imagineu que, quan les coses van malament, però molt i molt malament, en aquest partit vençut i desorientat, els militants decideixen prendre part, prendre de nou el partit. Imagineu que davant d'aquest procés congressual tan estrany, ressoregix una militància conscient de la seva responsabilitat, del seu poder.
Nosaltres som dels que pensem que els canvis s'han de fer, no s'han d'exigir. Mentre alguns recompten vots desesperadament per veure sota quina faldilla s'han de refugiar, altres fem propostes de canvi per reconstruir el nostre projecte. Sabem que aquest és un camí d'esforç, perseverància i audàcia, ja que el tacticisme imperant no es pot resoldre amb més tacticisme.
Imagineu que ens conjurem, no tant per guanyar, com per deixar clar qui ha de perdre aquest congrés: El XIIè Congrés l'han de perdre els reglaments restrictius; l'han de perdre les trucades amenaçants, que mai més no es tornin a repetir, i que si es repeteixen, ens sentim lliures de penjar el telèfon; l'han de perdre els candidats cuneros.
Imagineu doncs un partit a on s'ha extirpat el concepte de disciplina de vot.
Imagineu, i això sí que és una proposta innovadora, un partit que constitueixi un comitè anti-ridícul, que activi un protocol quan s'alerti d'excessos de patetisme a l'hora d'agafar-se a la cadira.
Imagineu un partit que descobreixi que una queixa és un tresor.
Imagineu un partit que passi per la derrota, però no per la ignomínia. Un partit que abandoni els despatxos i surti al carrer.
Imagineu un partit que recuperi el prestigi social i l'orgull. Un partit que mai més hagi d'amagar el seu logo en una campanya electoral, perquè estem orgullosos del nostre llegat!
Avui tots i totes estem temptats de demanar al Nàtius: què faràs? Però la pregunta de debó és què pensem fer tots nosaltres. No és tant si ell arribarà fins al final, sinó si nosaltres estem disposats a arribar fins el final.
Gatopardisme o renovació real, aquest és l'únic dilema d'aquest congrés. Sembla que hi ha més opcions, però realment només hi ha dos bàndols: el dels que volen que canviïn les coses, i el dels que no volen que caviï res.
Imagineu que la gent, contra tot pronòstic, pot tombar les expectatives. (I de pas, fer la guitza als que s'hagin refugiat sota la faldilla equivocada).
Imagineu que construïm el PSC que necessita Catalunya.
Imagineu que ens en sortim amb la nostra...
...depèn de vosaltres, de tots nosaltres!
Us voldria plantejar un exercici d'imaginació:
Imaginem que hi ha un partit, socialista potser, que ha perdut al temps la seva identitat i el suport majoritari de la ciutadania.
Imaginem que hi ha un partit convertit en una maquinària electoral, hostatge del màrqueting, que s'ha oblidat de la seva vocació de transformació social.
Imaginem un partit fet a la mida de gent petita, tant a seva mida que quasi no hi cap ningú, que ha centrifugat el talent.
Imaginem que hi ha un partit a on el motor s'ha cregut més important que el cotxe, i ha volgut triar el trajecte.
Imaginem que hi ha un partit lluny de la seva gent, tan lluny de la seva gent que el servei més gran que demana als seus és que “no molestin”. Un partit a on pensar, ja no diguem preguntar, ha esdevingut un esport de risc.
Imaginem que hi ha un partit a on la militància, a cops de consigna, ens hem oblidat de pensar, i d'aixecar el braç per dir la nostra.
Imaginem que hi ha un partit que s'ha menjat els seus símbols. De veritat que no trobeu a faltar les roses roges? Les hem substituït per un quadrat immòbil, hieràtic, fred i minimalista... potser tot un símbol d'una etapa que s'acaba.
Aquest partit imaginari té un evident problema de cultura política, que no entraré a descriure, perquè ja ho hem fet suficientment al llarg d'aquest procés. El cas és que, en definitiva, no és el partit que ens imaginàvem, és el partit que ens temíem.
Cert és que alguns de vosaltres ja ho havíeu anunciat i denunciat, fa ja 15 anys. Ara les hores són tan greus que us donen la raó. Els clamorossos resultats marquen el final del paradigma polític que es va definir els anys 94 i 96. S'ha esgotat un cicle.
Però imagineu que, quan les coses van malament, però molt i molt malament, en aquest partit vençut i desorientat, els militants decideixen prendre part, prendre de nou el partit. Imagineu que davant d'aquest procés congressual tan estrany, ressoregix una militància conscient de la seva responsabilitat, del seu poder.
Nosaltres som dels que pensem que els canvis s'han de fer, no s'han d'exigir. Mentre alguns recompten vots desesperadament per veure sota quina faldilla s'han de refugiar, altres fem propostes de canvi per reconstruir el nostre projecte. Sabem que aquest és un camí d'esforç, perseverància i audàcia, ja que el tacticisme imperant no es pot resoldre amb més tacticisme.
Imagineu que ens conjurem, no tant per guanyar, com per deixar clar qui ha de perdre aquest congrés: El XIIè Congrés l'han de perdre els reglaments restrictius; l'han de perdre les trucades amenaçants, que mai més no es tornin a repetir, i que si es repeteixen, ens sentim lliures de penjar el telèfon; l'han de perdre els candidats cuneros.
Imagineu doncs un partit a on s'ha extirpat el concepte de disciplina de vot.
Imagineu, i això sí que és una proposta innovadora, un partit que constitueixi un comitè anti-ridícul, que activi un protocol quan s'alerti d'excessos de patetisme a l'hora d'agafar-se a la cadira.
Imagineu un partit que descobreixi que una queixa és un tresor.
Imagineu un partit que passi per la derrota, però no per la ignomínia. Un partit que abandoni els despatxos i surti al carrer.
Imagineu un partit que recuperi el prestigi social i l'orgull. Un partit que mai més hagi d'amagar el seu logo en una campanya electoral, perquè estem orgullosos del nostre llegat!
Avui tots i totes estem temptats de demanar al Nàtius: què faràs? Però la pregunta de debó és què pensem fer tots nosaltres. No és tant si ell arribarà fins al final, sinó si nosaltres estem disposats a arribar fins el final.
Gatopardisme o renovació real, aquest és l'únic dilema d'aquest congrés. Sembla que hi ha més opcions, però realment només hi ha dos bàndols: el dels que volen que canviïn les coses, i el dels que no volen que caviï res.
Imagineu que la gent, contra tot pronòstic, pot tombar les expectatives. (I de pas, fer la guitza als que s'hagin refugiat sota la faldilla equivocada).
Imagineu que construïm el PSC que necessita Catalunya.
Imagineu que ens en sortim amb la nostra...
...depèn de vosaltres, de tots nosaltres!
No hay comentarios:
Publicar un comentario