Amigo Vicenç (por Javier Asensio)

Dices en tu primer párrafo que la razón para la independencia no puede basarse en el concepto de nación (que reconoces complejo, sujeto a múltiples interpretaciones, e incluso diluido), sino en que dé lugar a una organización política que mejor pueda servir al bienestar de “su” ciudadanía. ¿De qué ciudadanía? De la que se autoproclame como sujeto para poder ejercer el derecho a la separación, que no tiene porqué ser una nación, entiendo. En el último párrafo concretas tu justificación al independentismo (no nacionalista, no historicista), en términos  utilitaristas: la secesión de Cataluña del resto de España es la opción que mejor puede garantizar nuestro bienestar (el de los catalanes).

Sin entrar, como tu tampoco haces, en la capacidad de la alternativa federal como forma de dar respuesta al problema, o en rebatir el supuesto maltrato económico a Cataluña, quiero plantearte lo que considero la cuestión clave de tu argumentación: ¿no ves que estás justificando que cualquier grupo, se defina o no como nación, pueda exigir retirarse del colectivo del que forme parte par “garantizar su bienestar”?  Ningún sector público puede sostenerse si la participación en el mismo es voluntaria, pues ello haría imposible la redistribución de recursos consustancial a toda su actividad. Con la lógica que defiendes quizá Cataluña logre la independencia, pero al día siguiente tendría (tendríamos) serios problemas de legitimidad para justificar la actuación de un sector público redistributivo. Fíjate que no hablo de transferencias hacia o desde el resto de España, sino las que se producen entre los propios catalanes.

Entiendo que pueda haber quien, como tu, se considere explícitamente independentista, pero no veo como puede hacerlo desde posiciones supuestamente de izquierda o progresistas.

El que penso sobre el debat sobiranista (per Vicenç Coscollà)

Un resum del que penso en relació al nomenat “debat sobiranista”, feta des de la humilitat d’una persona a la que li agrada la política “a nivell d’usuari” i que darrerament no es troba, en relació a aquest tema, representada per cap força política. I les raons per les que participo a la Via Catalana per la Independència.

1.    No sóc nacionalista. Defineixo al nacionalisme com la ideologia basada en que la sobirania resideix en “la nació”, màxim referent identitari d’una comunitat de persones en un territori concret. La nació dóna la legitimitat política per convertir-se en Estat i conviure en una comunitat d’altres Estats-nació. A partir d’aquí, el nacionalisme pot configurar-se de moltes formes (tradicionalistes, revolucionaris, autoritaris, democràtics, xenòfobs, integradors...). Tanmateix, el concepte “nació” és complex i permet moltes interpretacions. A més a més, al segle XXI, en plena mundialització, les cultures, les economies i les societats de tots els racons del planeta estan cada vegada més interconnectades i barrejades, mentre que les identitats nacionals, si és que existeixen, es dilueixen. Per a mi, la constitució o no en un Estat per poder exercir de la sobirania política no ha de basar-se en les suposades identitats nacionals, sinó en que sigui l’organització política que millor pugui servir al benestar de la seva ciutadania.

2.    Sóc Europeista. Crec que l’organització política “estatal” que millor pot servir al meu benestar i fer front als reptes d’aquest segle és Europa. Una Europa unida políticament, democràtica i social, respectuosa amb les “particularitats nacionals” que siguin compatibles amb ella, amb forts poders centrals pels temes estratègics però descentralitzada en els altres (el famós principi de la subsidiarietat). Una Europa encara per construir però que, com deia fa poc José Ignacio Torreblanca, pot definir-se per tres números: 7-25-50: 7% de la població mundial, 25% de la riquesa mundial i 50% de la despesa social mundial. Una Europa de la que, al menys avui dia, es fa difícil dir que és una nació.

3.    Catalunya i Espanya. Catalunya, a la que reconec la categoria de nació, forma part des de fa segles d’un Estat, Espanya, al que també reconec com a nació (Catalunya inclosa). No veig incompatibilitat perquè crec que són possibles les nacions de nacions, com també crec que, a data d’avui, aquesta fórmula d’estructura política no és la millor pel assegurar el benestar dels que som ciutadans catalans. Les raons són diverses i és la suma de totes elles la que em porta a aquesta convicció:

a)    Raons econòmiques: des de fa dècades, la manca d’inversions estatals en infraestructures clau pels sectors productius de Catalunya, la discrecional i injusta redistribució territorial dels recursos comuns (incloent el nomenat “dèficit fiscal”) i la no coincidència entre les apostes estratègiques catalanes i les de l’Estat afecten negativament al desenvolupament de Catalunya i a la seva capacitat de creació de riquesa i benestar social.

b)    Raons polítiques: mentre el nacionalisme espanyol fomenta l’anticatalanisme perquè li dóna rèdits, la dreta catalana aprofita el nacionalisme català per emmascarar les seves polítiques econòmiques neoliberals i socialment conservadores, diluint altres debats polítics, econòmics i socials molt més importants. El mapa polític català no està normalitzat per la distorsió que provoquen ambdós nacionalismes (com la dicotomia Monarquia/República va distorsionar la política espanyola durant molt de temps).

c)    Raons de convivència: històricament, l’encaix de Catalunya amb la resta d’Espanya no sempre ha sigut sempre pacífic. En els darrers anys, però, les relacions entre aquestes comunitats s’han anat enverinant. Les reaccions polítiques espanyoles durant la reforma de l’Estatut d’Autonomia, el boicot als productes catalans, la sentència del Tribunal Constitucional, són alguns exemples. La manca de respecte cap a Catalunya manifestada permanentment per una part significativa dels generadors d’opinió espanyols sense que ningú els aturi no són anècdotes, sinó indicadors. I no em refereixo només a les rucades dels “tertulians” de la “TDT Party”, sinó sobre tot a coses com els comentaris del desaparegut Gregorio Peces Barba, “pare de la Constitució” i jurista amb un historial impecable, quan va comentar si s’havia de tornar a bombardejar Barcelona, o com quan uns quants dirigents socialistes espanyols qualifiquen al nacionalisme català democràtic (que, torno a dir, no comparteixo) com neonazi. Per equilibrar,  també es podríem posar exemples de l’altre banda (la campanya “Espanya ens roba”, el victimisme permanent de la dreta catalana, el boicot d’importants sectors catalans a la fallida candidatura olímpica de Madrid...).

La independència. No crec que raons històriques justifiquin la independència de Catalunya. És cert que hi ha molts episodis que posen de manifest el maltractament espanyol a Catalunya, però també és certa l’existència d’un passat polític comú i llargs períodes en els que la pràctica totalitat dels catalans i catalanes vivien el seu espanyolisme amb normalitat (i si no, perquè varen sorgir guerrilles catalanes populars que lluitaven contra els soldats de Napoleó reclamant la tornada de Ferran VIIè?). Però la situació política, econòmica i social actual, a la que s’afegeix la incapacitat de reconduir-la per part dels que podien haver-ho fet, ha generat un nou independentisme, no nacionalista, no identitari, amb el que em sento identificat. És un independentisme que no és antiespanyol, perquè també se sent vinculat a Espanya. És un independentisme utilitarista dels que creiem que la secessió de Catalunya de la resta d’Espanya és l’opció que millor pot garantir el nostre benestar mentre l’Estat d’Europa no s’acaba de construir. L’alternativa federal que alguns proposen la veig poc madura i, probablement, arriba massa tard. I si la majoria dels catalans volem la independència (caldrà fer un referèndum per confirmar-ho), quina raó impedeix assolir-la d’una manera pacífica i ordenada, des de la bona voluntat de totes les parts? Com, per posar un exemple no habitual, es va fer la secessió de Noruega de Suècia, a començaments del segle XX.

Nunca acabarán con las palabras de Allende

Excelentes y emocionantes artículos de Lagos y Dorfman, entre otros, sobre el golpe de estado en Chile de hace cuarenta años desde la perspectiva de hoy. La izquierda de hoy es distinta, y no se trata de contribuir a fabricar falsos mitos, pero heredamos el compromiso moral de unas palabras, las últimas de Allende, que nunca podrán acallar (el archivo de audio está aquí):
Seguramente Radio Magallanes será acallada y el metal tranquilo de mi voz ya no llegará a ustedes. No importa. La seguirán oyendo. Siempre estaré junto a ustedes. Por lo menos mi recuerdo será el de un hombre digno que fue leal con la Patria.
El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse.
Trabajadores de mi Patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo en el que la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor.
¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!
Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que, por lo menos, será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.

¿Por qué debe preocuparnos la presencia de ex-políticos en las grandes empresas privadas?

Recientemente la revista liberal The Economist publicó un artículo argumentando que la influencia de las grandes empresas en la esfera política era excesiva. El nombramiento de personas con un pasado político o con claras conexiones políticas en el consejo de administración de las empresas privadas es potencialmente uno de los instrumentos que éstas tienen para influir en las decisiones que les afectan. Por supuesto, puede argumentarse también que algunos antiguos responsables políticos tienen otras habilidades además del acceso a los canales de decisión gubernamental. Pero la presencia de personal político en los consejos de administración de las grandes empresas privadas ha pasado a ser un motivo de preocupación respecto al funcionamiento de nuestras democracias y también de nuestras empresas.

Se ha documentado mediante evidencia empírica sistemática la amplitud del fenómeno en países tan distintos como Indonesia, Alemania (históricamente en la época de Hitler y contemporáneamente), Francia, o Estados Unidos (analizando entre otras la evolución de las empresas conectadas con el exvicepresidente Cheney y las conectadas con el exsecretario del Tesoro Geithner). El fenómeno tiene una enorme amplitud y se presenta en países tanto desarrollados como en vías de desarrollo. 

Existe además evidencia anecdótica para países como Suráfrica (donde algunos de los principales dirigentes del Congreso Nacional Africano, el partido de Mandela, han sido co-optados por empresas tradicionalmente en manos de la minoría blanca) o como Chile. Lo curioso es que en algunos casos existe una asociación negativa entre presencia de expolíticos y resultados empresariales y en otros casos esta asociación es positiva. 

(La totalidad del artículo puede leerse aquí, en Agenda Pública)

Las Olimpiadas no traen el mar

Esta mañana he participado en un interesante debate en la Cadena Ser sobre las repercusiones del fracaso de la candidatura de Madrid para albergar los Juegos Olímpicos de 2020. El archivo de audio está en este link, y el diálogo empieza aproximadamente en el minuto 8. Mi principal mensaje ha sido intentar desmitificar los beneficios económicos de las Olimpiadas. Los costes de los mega-eventos deportivos suelen infravalorarse y los beneficios suelen sobrevalorarse. Además, el monopolio del COI le da un poder de negociación que está en la fuente de las habituales escaladas de costes tras la nominación olímpica. La candidatura de Madrid probablemente era buena en cuanto a instalaciones e infraestructuras, pero se vio lastrada por las dificultades económicas por las que atraviesa España y por las problemas que experimenta para erradicar la corrupción y el dopaje. Por lo demás, no es lo mismo una candidatura encabezada por Pasqual Maragall que una encabezada por Ana Botella. Pero no hay que dramatizar. Al final del diálogo, una periodista rusa dijo que los turistas de su país preferían Barcelona antes que Madrid por el mar. Pues bien, ni el Mediterráneo se puso junto a Barcelona en 1992, ni lo iba a traer la Olimpiada a Madrid en 2020. No lo digo porque Madrid sea una ciudad peor en ningún sentido que Barcelona. No lo es, es una magnífica ciudad. Lo digo porque no hay que creer que las Olimpiadas hagan milagros. Y ahora, a trabajar en salir de la crisis y en regenerar la democracia.

El federalisme avança i té nova web

A mida que es va descobrint l’engany del president Mas, més i més persones van admetent que el millor per a l’encaix de Catalunya a Espanya i Europa és un model federal en una Unió sense fronteres, on els estats-nació perdin ràpidament importància. Alguns no ho diuen explícitament, per exemple admetent que el millor seria una solució “gairebé confederal” (no seria més curt dir federal?), o admetent que el més sensat és una solució entre el status quo i la independència (en realitat, el federalisme en una Europa sense fronteres és més ambiciós i avançat que la independència). A mi em sembla escandalós que cap responsable polític dels molts que sense creure-hi juguen a cavalcar el moviment sobiranista sigui capaç de dir-li la veritat a la gent. No és aquesta la principal responsabilitat dels responsables polítics, no enganyar a la gent, especialmente en temps de dura crisi? En fi, en aquests moments el federalisme avança, a Catalunya i a tot Espanya. El PSOE s’ha declarat federalista, el líder d’IU ha dit que aquesta era la millor solució per Espanya, i a Catalunya fins i tot molts simpatitzants de l’independentisme comencen a dir que l’independentisme i el federalisme no són incompatibles. Alguns preferim seguir dient la veritat: no només som federalistes, sinó que la independència de Catalunya a la Unió Europea és impossible. I exigim a Artur Mas, molt afeccionat històricament a intentar solucionar les coses a La Moncloa a l’esquena del poble català, que deixi d’enganyar a la gent. I ho seguirem fent. Per cert, ja tenim nova web, us convido a entrar-hi i a acompanyar-nos a l’acte que farem el dia 25 de setembre a l’Ateneu barcelonés.

Sóc catalanista i no aniré a la cadena

La cadena humana anomenada "Via Catalana cap a la independència" s'ha convocat amb un legítim objectiu que es ben explícit en el seu títol. Sembla lògic que els partidaris de la independència hi vagin i els que no en som partidaris, no hi anem. Jo no hi aniré, perquè no sóc partidari de la independència. Crec que vivim en un món de sobiranies compartides i solapades i que la majoria de catalans té uns lligams sentimentals, culturals o comercials amb la resta d'Espanya que seria perjudicial trencar. Crec que el catalanisme, és a dir, la causa de la identitat dels catalans i catalanes, se serveix millor en una Europa unida sense fronteres. Més radicalisme empetiteix la capacitat de recollir suports per al catalanisme i divideix la societat. No sóc nacionalista, però reconec la força del nacionalisme, per aconseguir coses bones i coses dolentes. Quan hi ha moltes banderes, o aquestes són molt grans, les persones queden petites. Dos tweets del diputat d'Iniciativa per Catalunya, Joan Coscubiela, m'ha semblat que explicaven molt bé aquest estiu amb economia de paraules dues idees que comparteixo. Per una banda, un país independent per si sol no pot fer res per contrarrestar el domini dels mercats i les forces conservadores. Per altra, el debat a Cataluya està molt allunyat dels "grans procesos" que viu la humanitat i pels quals val la pena lluitar. La deriva demagògica d'alguns dels convocants, especialment CDC, amb eslògans com “Espanya subsidiada i Catalunya productiva”, i “Espanya contra Catalunya” em confirmen que creixen el xovinisme i els estereotips, cada vegada més semblants als de la Lliga Nord italiana. Com va dir una vegada Pasqual Maragall, "Espanya forma part de Catalunya", agradi o no agradi, (és a dir, la cultura espanyola també és part dels carrers i barris catalans). El 50% de les exportacions catalanes van a la resta d’Espanya. Com va dir el filòsof Manuel Cruz, la campanya independentista té aspectes pseudo-religiosos, com pensar que per ser independents l'atur es reduirà i això serà com el manà caigut del cel i podrem tenir millors infrastructures, ignorant les òbvies incerteses que comencen per intentar imaginar com seria una Catalunya fora de la UE. Per ser la "nova centralitat", com de vegades es diu, l'independentisme ja està creant molta divisió, entre partits i dintre dels votants i militants de partits i coalicions (veure la sèrie del politòleg Lluis Orriols a El Pais aquest estiu). Sóc federalista, socialista, i europeista. No entenc els que diuen que l'independentisme és l'únic projecte "emergent" o "ilusionant". A mi el que m'ilusiona és el sempre emergent projecte de fer un món més just. No sóc independentista. No sóc tampoc sobiranista, o millor dit, sóc sobiranista europeu: crec que la sobirania s’ha de traslladar cada vegada més al nivell europeu, que és l’únic capaç de garantir benestar i rellevància, acompanyant la unió monetària d’una unió política i fiscal.