Una cosa que treia de polleguera alguns independentistes durant els anys del "procés" era que els qualifiquéssim de trumpistes. El "procés" era l'expressió catalana, amb trets propis per descomptat, d'una onada nacional populista i sobiranista que es va accelerar entre 2014 i 2016 amb el referèndum d'Escòcia, el Brexit, la primera victòria de Trump, les agressions de Putin, les majories de Modi o l'ascens de forces de dreta populista a l'Est d'Europa.
Tots aquests moviments, incloent el "procés", tenien aspectes en comú i també diferències entre ells. La preocupació per l'associació va ser tal que Artur Mas va arribar a fer un article a La Vanguardia argumentant que ells no eren populistes. Veient com ha evolucionat el trumpisme en la seva segona encarnació, jo quasi m’havia penedit de fer la comparació, i havia reculat fins a dir que el trumpisme era molt pitjor que el processisme.
Alguns trets de l’evolució del trumpisme em fan entendre que aquest es troba en una acceleració neofeixista que inclou no ja l'erosió, sinó l'eliminació (si ho aconsegueixen) de les institucions democràtiques i la posada en marxa d'un estat mafiós, racista i imperialista, que té en Europa no un rival, sinó un enemic existencial. El "procés", tot i que tenia alguns aspectes inquietants des del punt de vista democràtic, no va ser mai això.
Pero com s’ha explicat a El Confidencial per part de Marcos Lamelas, al Diari de Girona per part de Jordi Xargayó o a El Triangle, sembla que ha tret el cap amb força els darrers dies una onada de trumpisme carlí des d'un sector important de Junts, amb la cúpula sense saber massa què dir. Alguns han fet comentaris a les xarxes mig en conya posant-se al servei de Trump i contra Pedro Sánchez, i altres han argumentat amb tota solemnitat que a Catalunya li aniria millor fora d'Espanya però amb Trump (fins i tot en un delirant "estat lliure associat" com Puerto Rico).
Alguns ja havien festejat amb el putinisme, i ara el seu somni humit és que Catalunya estigui en el radar de projectes disruptius de Trump junt amb Groenlàndia, Canadà o Cuba. Jo m'ho prendria seriosament; ja hem comès altres vegades l'error de pensar que els deliris es frenarien pel mer fet de ser deliris.
Hi ha quatre vectors que podrien fer que veient aquesta deriva, molta gent de centre i centre dreta s’allunyi definitvament d’ells, cosa que és imprescindible perquè el trumpisme carlí tingui el mínim recorregut: l'aposta per un capitalisme responsable, la promoció d'un cristianisme humanista (el que promou l'actual Papa, referent nord americà anti-trumpista que ens visita aviat), l'europeisme no estatista de líders com Urkullu, i un catalanisme integrador. Aquests quatre vectors connecten amb els interessos de persones moderades i entren en col·lisió amb el neo-feixisme anti-europeista i racista del trumpisme.
Em costa veure la lògica electoral per part de Junts d’intentar assemblar-se a Aliança Catalana (i de votar repetidament amb PP i Vox). Per què no s’assemblen més al Partit Nacionalista Basc? Però l'estupefacció no ens ha de paralitzar. Què en queda del suposat gen pragmàtic convergent? Ni la dreta europea més extrema (amb l’excepció d’Ayuso i Vox) s’ha atrevit a quedar associada a Trump. Fins i tot Meloni se n'ha distanciat els darrers dies...
No hay comentarios:
Publicar un comentario