Catalunya: ser-hi o no ser-hi, aquesta és la qüestió

Totes les institucions dels països de la Unió Europea (partits, governs, organitzacions de tot tipus) s’enfronten en el moment actual a un dilema: o se situen entre aquells que busquen solucions als enormes problemes plantejats; o se situen entre aquells que volen aprofitar-se dels greus problemes plantejats per atiar els discursos dels greuges, dels bócs expiatoris, i en casos extrems de l’odi, per treure’n avantatge polític i electoral. El govern espanyol de coalició s’ha situat des del primer moment entre els primers, abans de la pandèmia, durant la pandèmia, i en la fase actual de reacció davant de la guerra a Ucraïna. Es podran criticar coses del govern espanyol, però avui no és un govern que inquieti a Europa ni als mercats financers, sinó que és un govern que genera confiança, perque està entre els qui volen resoldre els problemes, i està en una activitat frenètica permanent (legislativa, política, diplomàtica) per trobar-hi solucions.

Catalunya i el seu govern també han de decidir de quin costat se situen: del costat dels que volen resoldre els problemes, o del costat dels que volen aprofitar-se’n. És difícil voler-se mantenir amb un peu a cada costat. O es busquen estratègies de partit de curta volada, o es treballa per pactar la contribució de Catalunya a l’evolució federal d’Espanya i Europa, que és l’estratègia dominant per resoldre els grans problemes socials i econòmics plantejats.

L’estratègia de curta volada és convertir el Consell Executiu en un comitè de campanya per esgarrapar alguna alcaldia i regidoria més i (potser, creuen) aconseguir la presidència de la Diputació de Barcelona. Gran projecte nacional! Quines llums tan llargues!

I anar dient que es vol l’autodeterminació i l’amnistia amb el desig ocult una mica més realista d’aconseguir una reforma de l’estatut o de lleis orgàniques que es pugui pactar i refrendar, i unes reformes legals que permetin a persones que van cometre il·legalitats i que estan pendents de judici, sortir-ne una mica ben parades. I a això dir-ne “autodeterminació” i “amnistia”.

La gravetat del moment actual, geopolítica, social, climàtica i econòmica, demanaria posar les llums una mica més llargues. De veritat que ERC volia desfer-se de Junts per ser com ells? El dilema és fer un Junqueras (o sigui, mantenir el cordó sanitari a la socialdemocràcia, una de les forces centrals dels que busquen solucions a Europa), o acceptar que a Catalunya les estratègies d’aprofitar-se dels problemes ja han fracassat totes, i que és hora de ser-hi, de ser entre els governs, institucions i col·lectius que, en comptes de causar inquietud i inestabilitat, generen certesa i confiança.

En l’actitud de Junqueras hi ha una part de ressentiment i una part de càlcul racional (de molt curta volada), i de “missatge” perquè el PSC els “ajudi” a sortir de l’embolic judicial (ells en diuen “repressió”) en què s’han ficat alguns dels seus quadres pendents de judici per la seva irresponsabilitat i frivolitat al 2017.

El PSC repressor? El PSC els va avisar, dirigents del PSC van fer de mitjancers perquè no ho fessin, els jutges que els van ficar a la presó no són del PSC que se sàpiga, i en canvi alguns ministres del govern que els va indultar sí que ho són, i no es van posar precisament de perfil en la decisió d’indultar-los. I el PSC amb el PSOE treballa per introduir reformes legals que clarifiquin com es pot tipificar exactament el disbarat jurídic i institucional que van perpetrar els dirigents independentistes al 2017.

Hem de seguir amb els protagonistes que ens han portat aquí, o busquem protagonistes nous? ERC també ha estat el partit del caos, per molt que sortosament ara mostrin un rostre més moderat (alguns d’ells). Els seus principals dirigents, encapçalats per Junqueras, van estar a la sala de màquines del desastre institucional de 2017, que ens va portar al caire del conflicte civil. Abans havien votat a Puigdemont, després van votar a Torra, i després a Borràs com a presidenta del Parlament, tots ells avui clarament auto-situats orgullosament a la banda de la desestabilització.

Les limitacions sòcio-ètno-lingüístiques que revela la seva (estancada) estratègia de captació de quadres del PSC (tots tallats pel mateix patró) il·lustren que la suposada ampliació de la base està on era al 2017. Els dos ex membres del PSC que hi ha al govern de la Generalitat, que mereixen tot el respecte des del punt de vista personal (cadascú té dret a fer el que vulgui amb la seva biografia) són dues persones que van ser aliades de Puigdemont en la seva estratègia del dret a decidir, que ens ha portat on som, presidint organismes de suport al referèndum o al dret a decidir a escala catalana o gironina. Segur que volem seguir on érem?

La fugida d’empreses, la pèrdua de projectes, el retard en renovables, la mala gestió social, educativa, sanitària… no mereixerien que algú prioritzés des del govern la seva correcció? Segur que volem que a Catalunya segueixi sense funcionar la rendició de comptes amb estratègies oportunistes de curta volada i amb convocatòries permanents d’eleccions (6 en 12 o 13 anys?).

Prendre’s seriosament el govern de la Generalitat no és administrar una autonomia (que també), sinó contribuir a l’evolució federal d’Espanya i d’Europa, mirant al futur en una cruïlla històrica decisiva (no per Catalunya, sinó per Europa i la humanitat). Catalunya i les seves institucions han de contribuir a la política de rendes, a la distribució de costos de la crisi, al debat sobre el finançament públic (impostos, anivellament, inversions), incloent l’acord de finançament autonòmic pendent.

La Catalunya sencera no hi cap en un sol partit. La pluralitat de Catalunya segueix sense ser reconeguda pels dirigents independentistes, ni de Junts ni d’ERC, en un vici típic dels moviments populistes, que en el nostre cas ens impedeix trobar nous protagonistes que passin pàgina als desastrosos darrers 12 anys de la política catalana. No només necessitem uns pressupostos, que també. Necessitem una Catalunya que vulgui ser on sempre havíem volgut ser: en una Espanya al nucli central d’una Europa unida, pròspera i justa.