Cinc anys de política econòmica catalana en mans d'ERC

Com que es veu que ahir el màxim dirigent d'ERC no va mostrar cap autocrítica respecte a la seva actuació i la del seu partit durant els últims anys, és d'esperar que si segueixen governant, seguiran fent el mateix que han estat fent. I seguiran entre altres coses fent servir un llenguatge del "Far West", impropi de la gent de pau i amor que diuen ser. Els qui no fem servir aquest llenguatge som precisament els qui no només aguantem la mirada, sinó que dialoguem i pactem quan fa falta, amb els qui el fan servir (i paguem un preu per fer-ho, encara que de nit ens facin pintades intimidatòries i amenaçants a les nostres seus i domicilis).
Un dels terrenys sobre els quals més convé fer l'exercici de què ens espera si ERC segueix tenint responsabilitats, és el de la política econòmica, donat el període especialment greu al qual ens enfrontem. El partit de Junqueras i Aragonès, no només és co-responsable de totes les polítiques dels governs de la Generalitat encapçalats per líders provinents de Convergència i la dreta catalana des de 2012 (en què els hi van donar suport a canvi d'un full de ruta desestabilitzador), sinó que és responsable directe de la política econòmica i del Departament d'Economia des de 2015. Ja fa cinc anys, que en política econòmica són molts anys, pel que es pot fer i pel que es pot deixar de fer. No estem parlant d'uns mesos, ni d'una influència marginal.
En aquests cinc anys, l'economia catalana ha perdut pes relatiu en relació a la resta de l'economia espanyola i les seves comunitats més riques. Els responsables econòmics de la Generalitat, dirigents d'ERC, han estat impotents per frenar la pèrdua d'inversions i projectes, com els de Tesla o l'Agència Europea del Medicament. Han vist amb passivitat, marginant la política industrial, com Nissan posava en perill milers de llocs de treball. Mentre dedicaven el Departament d'Economia a fer de locomotora d'una independència fictícia, van veure com milers d'empreses (entre elles, els nostres dos principals bancs) traslladaven la seu social fora de Catalunya, i no han fet res perquè tornessin. En els moments àlgids del procés, on els dirigents d'ERC eren els qui més posaven el turbo i desafiaven els qui tenien dubtes, van sortir de Catalunya més de 30.000 milions d'euros en dipòsits, una xifra no massa allunyada del volum d'euros que fa anar la poderosíssima administració catalana en els seus pressupostos.
La majoria d'aquests 5 anys, Catalunya ha estat per cert sense uns pressupostos actualitzats, malgrat que el govern sí que tenia majoria per desafiar l'estat de dret i seguir generant inseguretat jurídica. Els darrers pressupostos que s'han aprovat, ja en ple 2020, que han buscat el suport dels Comuns en comptes de buscar un suport més ampli amb forces que puguin donar més estabilitat, han quedat immediatament desfassats per la pandèmia. De totes maneres, malgrat l'embolcall, no tenien grans novetats, perquè no buscaven fer el que es necessita, que és un autèntic pressupost de base zero que posi en qüestió les inèrcies d'una administració construïda en els temps del Pujolisme clintelar (i avui sabem, si és que no ho sabíem, presumptament criminal), i permeti generar marges per abordar les emergències socials. Els petits augments impositius, que un amic meu hisendista qualifica de la srta Peppis, no abordaven una reforma fiscal global, que només pot tenir sentit en el marc d'un nou sistema de finançament autonòmic federal que freni la competència fiscal, nou sistema que els dirigents d'ERC s'han negat a negociar.
Mentrestant, quan volen donar imatge de modernitat encorbatada però progressista, els dirigents d'ERC ens parlen de creixement inclusiu i de prosperitat compartida, malgrat que fan servir, fins i tot amb propaganda institucional pagada per tothom, els mateixos arguments insolidaris, i desqualificats pels experts i pel mateix ex-conseller Mas-Colell, de l'"Espanya ens roba". Són els mateixos arguments que feia servir Jordi Pujol, i que Ernest Lluch va qualificar d'"amonal ideològic". Els projectes de creixement inclusiu i prosperitat compartida no només requereixen bones intencions  i paraules, sinó que requereixen aliats, credibilitat, seguretat jurídica, tot allò que ERC ha estat incapaç d'aportar a la política econòmica els darrers 5 anys.
Els pocs aliats que tenen en el món econòmic contradiuen el missatge de creixement inclusiu i prosperitat compartida. Per exemple, el Sr. Canadell, el seu aliat a la Cambra de Comerç, i a qui el govern català recolza amb totes les seves forces, es va alegrar que la ministra esanyola Calviño, amb el suport de França i Alemanya, perdés la votació per ser la presidenta de l'Eurogrup, i en canvi va aplaudir, i va dir que era bo per Catalunya, que esdevingués president el ministre d'un país que té com a prioritat promoure la competència fiscal, i per tant la reducció de recursos fiscals per desenvolupar polítiques ambicioses en el marc d'una Europa federal.
És molt difícil fer una bona gestió econòmica (igual, ja ho estem veient, que una bona gestió sanitària), quan s'abracen les idees i les tàctiques del nacional-populisme, i les prioritats reals no són les polítiques que ajuden a promoure el progrés econòmic i la justícia social.