viernes, 17 de julio de 2020

Amonal ideològic

En un article publicat al diari La Vanguardia el 13 d'agost de 1992, dos dies després de la finalització dels Jocs Olímpics de Barcelona, i tres dies després que Catalunya celebrés la medalla d'or d'Espanya en el campionat olímpic de futbol amb una selecció plena de jugadors catalans (entre altres, Guardiola), Ernest Lluch va escriure un article titulat "¿Cataluña expoliada?".

En aquest article, Lluch rebatia unes delcaracions de Jordi Pujol, avui investigat per organització criminal, on aquest deia que Catalunya no havia d'agrair res de les substancials inversions del govern espanyol en els jocs, perquè amb els impostos que paga Catalunya, aquesta podria celebrar uns Jocs "cada any". Com en els debats actuals, qui va ser ministre socialista de Sanitat als anys 1980, replicava que això seria veritat (analitzant dades d'una economista que encara avui és experta en aquestes qüestions, Montse Colldeforns) només si es comptabilitza l'anomenat "dèficit fiscal" pel mètode incorrecte de no tenir en compte la despesa de l'Estat en béns públics no territorialitzats  d'abast general que beneficien els catalans, com la diplomàcia, l'exèrcit i altres de dimensió substancial. Si això es té en compte, el dèficit fiscal existeix, com és lògic en una regió relativament més rica que la mitjana, però és aproximadament i en promig el que pertocaria (com va dir més recentment Mas-Colell, si paguem per renda i rebem per població). Afegeix Ernest Lluch en l'article, que aquest dèficit fiscal és la contrapartida d'un superàvit comercial de grandària encara més gran entre Catalunya i la resta d'Espanya.
En l'actualitat, aquest debat es barreja amb el d'un sistema de finançament autonòmic (una part de l'estat), que en aquella època encara estava menys desenvolupat, i on per exemple Catalunya no rebia un 50% de la recaptació de l'impost de la renda com rep ara. El sistema de finançament autonòmic, però, és una qüestió diferent del dèficit fiscal, que computa tots els ingressos i despeses públiques que afecten un territori. L'exageració d'aquest dèficit per part del nacionalisme català ja era un disbarat rendible al 1992, i ho segueix sent avui. El sistema de finançament autonòmic, per altra banda, és quelcom a millorar, per a totes les comunitats, i exigeix un paper negociador per part del govern català, del qual aquest ha abdicat en els darrers anys.
L'argument de la necessitat de veure el dèficit fiscal com a contrapartida del superàvit comercial dels territoris rics, brandat per Lluch en 1992, és el mateix que es fa servir avui per contrarrestar els governs de països que s'oposen a les transferències a països europeus que en tenen necessitat, quan aquests països que s'oposen són els que més es beneficien del mercat únic europeu.
L'article de Lluch té un paràgraf final força impactant, que val la pena traduïr en part (a la foto, l'article sencer), donat que de vegades quan alertem del risc de violència que acompanya a tot nacionalisme, es diu que exagerem. Donat qui va escriure aquest paràgraf, suposo que, tristament, no es pot parlar d'exageració: "Coneguda és la meva posició que el nacionalisme a Catalunya ha estat bàsicament democràtic. I ho dic de la manera més positiva i alegre d'aquest món. Però també he significat que la queixa continuada es pot anar transformant en amonal ideològic. Tots els terrorismes són nacionalistes o marxistes-leninistes (…). Aconseguir que els pobles, i en aquest cas em refereixo als pobles d'Espanya, tinguin les seves tensions, però sense que es desbordin per la ignorància i la passió, és una gran prenda de pau i de progrés".

No hay comentarios:

Publicar un comentario