jueves, 28 de diciembre de 2017

Seguim votant, o tornem a parlar?

Ara que aquest blog arriba a la seva fi (més sobre això la setmana que ve), pot ser un bon moment per recopilar experiències. Quantes vegades hem votat la ciutadania de Catalunya des que vaig començar a escriure-hi? El primer post va ser el juliol de 2011. Hi ha hagut tres eleccions al Parlament de Catalunya, unes eleccions muncipals, tres eleccions generals i unes eleccions europees, si no compto malament. Encara no sé com he trobat el moment d'escriure d'alguna cosa que no fós el tema polític català. A més, hi ha hagut dos intents unilaterals de celebrar referèndums d'autodeterminació per part de la minoria independentista. Són vuit votacions a Catalunya, deu si sumem els referèndums unilaterals. En sis anys i mig. Ens hem comptat totes aquestes vegades, totes elles després d'agres enfrontaments, que han servit per fer agit-prop i dividir-nos per identitats. Alguns poden pensar que precisament això és la democràcia, votar, però aquesta és una visió molt parcial; democràcia també és dialogar, respectar totes les posicions, cercar consensos, promoure la convivència. Prefereixo la qualitat democràtica abans que el radicalisme democràtic, que em sembla un tret propi del populisme. La conclusió que no es vol acceptar d'aquestes votacions és que avui a Catalunya ningú té majoria per aplicar el seu projecte (a part de la fractura social i l'arraconament de l'esquerra). Crec que en aquests moments l'única majoria real és la de la gent que està tipa de Puigdemont, que inclou els votants i dirigents del PP, Ciutadans, PSC, Comuns, ERC i una part del mateix partit de Puigdemont, que ja no recordo com es diu (la CUP, sempre tant bons minyons, roman fidel). És una majoria robusta i qualificada. Potser deixar de fer cas al patètic pallasso de Flandes (com els pares que deixen plorar els nens fins que aquests s'adonen que ningú els fa cas) ens permetria començar a parlar, i buscar consensos bàsics per refer la convivència i deixar de perdre el temps. Hem perdut ja l'agència del medicament, seus d'empreses, turistes, estudiants,... En podem perdre molts més si ens tornem a posar a frec del precipici com vam fer el passat mes d'octubre. Mentrestant el món va canviant, Europa es va redefinint, els problemes socials i medi-ambientals s'acumulen, les desigualtats es cronifiquen, i nosaltres, la ciutadania de Catalunya políticament organitzada, no hi som. En canvi, alguns proposen seguir votant i seguir fent pensar a la gent que "ara sí", "ho tenim a tocar", bla, bla, bla. Un referèndum legal i acordat d'autodeterminació que no sigui consultiu està prohibit a la Constitució (en l'espanyola i en totes excepte les de tres països excèntrics) per bones raons. No passarà, però si la Constitució es canviés per fer-lo el resultat seria un embolic total com passa amb el Brexit. Les propostes per fer-ne un de consultiu amb més de dues opcions soluciona alguns problemes però en crea altres: qui decideix quines són les opcions? Per què Catalunya podria negociar un canvi constitucional amb les mans lligades per un referèndum però altres agents no? Què passa si guanya una de les opcions amb el 34% dels vots? Què fem amb Tabarnia (un problema que fa ja quatre anys va profetitzar l'escriptor Jordi Soler)? Deixem de buscar solucions falses i busquem evolucions possibles. Tornem a parlar, sisplau.

No hay comentarios:

Publicar un comentario