El declivi de la sorollada estratègica?

A la pel·lícula que es va fer fa uns anys sobre Hannah Arendt sortia una escena on l'opinió pública israeliana estava com alienada i posseïda sentint la ràdio i seguint el judici d'Eichmann com si no hi hagués res més en el món. Segurament, el pes creixent del nacionalisme extremista a Israel té a veure amb la seva capacitat de crear moments de gran tensió mediàtica com aquell. Recordo també en el llibre de Leonardo Padura "El hombre que amaba los perros" sobre la vida de l'assassí de Trotsky, Ramon Mercader, com es narra la utilització que el règim soviètic fa dels judicis contra trotskistes perquè la població fixi l'atenció en aquests bócs expiatoris abans que centrar-se en les misèries i dificultats de la vida quotidiana. Són exemples de "grans sorollades" utilitzades estratègicament per èlits polítiques per crear atenció i distreure de les possibilitats reals de resoldre els problemes de la societat. No puc evitar pensar en aquests exemples cada vegada que a Catalunya ve una flamarada de mobilització nacionalista, ja sigui per consultes, manifestacions o ara un judici. Em causa tristesa veure fins i tot a persones federalistes com no poden evitar tenir aquestes qüestions d'actualitat com a primer tema de conversa, sense veure que estan caient en el parany del nacionalisme espanyol i català de voler centrar l'atenció en un suposat conflicte irresoluble. Jo els aconsello que apaguin la tele, o almenys que posin canals internacionals o que els contractin (no cal, si estan a Internet), i si cal que aprenguin idiomes abans, que serà una forma més fèrtil d'esmerçar el temps. Em pregunto no obstant si aquestes sorollades estratègiques tenen el mateix efecte que tenien fa dos o tres anys a Catalunya. Voleu dir que no estem ja a les darreres fases del conte de "Pere i el llop"? Sembla que els inversors i la premsa internacional, que són agents que tenen una certa visió de què és important i què no ho és, estan molt relaxats respecte al que succeeix a Catalunya. Els bons minyons de la CUP, que creuen que estan acompanyant un procés d'emancipació anti-capitalista, sembla que tenen ben tranquils els capitalistes. Si han hagut de deixar caure el jutge Vidal, no serà que tot el que deia era, com a mínim, mig mentida? No sóc un profeta, però i si al final no hi ha ni desconnexió, ni referèndum, ni xoc de trens? I si no els queden diners ni per arribar a la coreografia de setembre? Sempre li podrien demanar un préstec a Putin, però almenys a la Catalunya Sud, em sembla que no seria un gest gaire popular. Hauran de fer eleccions, una vegada més, i van... Després diran que no ens deixen posar les urnes.