Una autocracia suave

The Economist publicó hace un par de semanas un artículo sobre Escocia, subtitulado "La autocracia suave de la Escocia nacionalista", que suponía una crítica durísima a las prácticas del Partido Nacionalista Escocés (SNP), artículo que no debería pasar desapercibido en Cataluña. En su columna semanal dedicada a la actualidad británica, el semanario incluía párrafos como los siguientes, que traduzco directamente del inglés al castellano:

“Los ingresos tributarios derrochados en regalos a la clase media, combinados con un rechazo sonoro de la descentralización de las reformas del sector público de Inglaterra, han visto crecer las listas de espera de los hospitales. Las tasas de alfabetización están cayendo mientras que el tamaño de las clases aumenta. Menos escoceses de familias pobres van a la universidad que sus equivalentes ingleses, y la brecha está creciendo. En agosto, la Comisión Europea suspendió los pagos de desarrollo regional ante sus dudas sobre la capacidad de Edimburgo de gastar el dinero sabiamente.

Sin embargo, la oposición es débil. Eso es en parte por su propia culpa; tanto los laboristas como los conservadores han pasado por alto a Escocia, a pesar de los recientes intentos de compensar por ello. La preeminencia del SNP se ha visto impulsada por un aumento en el apoyo después del referéndum secesionista fallido del año pasado. En el Parlamento escocés, los Comités de Investigación están en su mayoría en manos del SNP, y eso se nota. Cuatro de los diarios del país apoyaron al partido en las elecciones generales de mayo; sólo uno apoyó a algún otro partido.

La autocracia suave del SNP en Escocia es el hilo que sostiene juntos el postureo de izquierda, con banderas melodramáticas y el conservadurismo estructural. Equivale a un estilo de gobierno que se asemeja más a los peronistas de Argentina que a los socialdemócratas escandinavos reformistas, a los que los políticos del SNP halagadoramente se comparan”.

Bagehot (el pseudónimo bajo el que se esconde el columnista de The Economist) no duda de la buena fe de los miles que hicieron campaña por el partido, y mucho menos de los millones que votaron por él. Sin embargo, no puede dejar de notar que “un gobierno centralizado, la uniformidad estricta y la unidad por encima de todo funcionan muy bien para el SNP. El control estricto en el nombre de la separación ha hecho que sea una de las fuerzas políticas más exitosas de Occidente. (…) Es menos lo que el SNP hace por la independencia que lo que la lucha por la independencia hace por el SNP.”

Y eso que no tienen una TV3, ni que se sepa un 3%, ni presumen de querer saltarse la legalidad democrática.

Dos drets a decidir aparentment irreconciliables

En Lluis Bassets va publicar ahir un article molt interessant on acaba apuntant a una possible via de negociació que desbloquegi el "problema català". Ve a dir que els sobiranistes catalans haurien d'estar oberts a acceptar que una forma d'exercir el dret a decidir és un referèndum sobre una reforma constitucional s'entén que prèviament acordada per una gran majoria parlamentària (com s'han fet les coses fins ara, amb l'excepció de l'Estatut retallat per una sentència posterior al referèndum). I que els federalistes hauríem d'estar oberts a la possibilitat d'una legislació de claredat que permeti un referèndum vinculant sobre la independència. Aquesta darrera opció ja l'accepten alguns federalistes molt ben intencionats, com Odón Elorza i Javier Cercas, amb arguments poderosos (però des del meu punt de vista insuficients, perquè no tenen en compte les dificultats i inconvenients de la seva proposta, només els avantatges). Diu Bassets: "el més sensat és que els uns i els altres accedeixin a asseure's a negociar sense restriccions i amb totes les possibilitats obertes: els uns, per discutir una reforma constitucional, en què l'aprovació pels catalans es consideri l'exercici del dret a decidir tan reivindicat; i els altres, per escoltar la proposta d'un referèndum d'independència. Si tots es mostren oberts a tot, és fàcil que al final s'aconsegueixi la sortida que convingui a tothom." Jo no ho veig tan fàcil, perquè es tractaria de fer compatibles dues maneres de decidir molt diferents. En el primer cas (refrendar un gran acord parlamentari previ) estem parlant de permetre que la ciutadania es pronuncïi sobre un acord detallat (un text constitucional), que es pot començar a fer efectiu el dia després del referèndum. Però per què haurien ni els més moderats independentistes d'acceptar aquesta via si tenen la perspectiva d'un possible referèndum "vinculant" a la cantonada? En el segon cas estem parlant de votar sobre un desig, que requerirà negociacions posteriors, no només amb l'estat espanyol, sinó amb cadascun dels altres 28 estats-membres de la Unió Europea (donat que parteixo de la base que els independentistes majoritaris, com van dir a la darrera campanya electoral, no volen un estat fora de la UE). La segona forma de decidir només seria aparentment vinculant, perquè en la pràctica quedaria pendent de les decisions de molts altres agents, com els va passar recentment als grecs, que van trigar dies a veure que allò que havien decidit en referèndum no es podia aplicar, o com està passant als suïssos (veure l'excel·lent article a The Economist sobre les dificultats de decidir coses que afecten a la UE fins i tot per a països que només tenen una relació d'associació amb ella), que van aprovar en referèndum restringir la immigració que venia de la UE i que ara troben moltes dificultats per fer efectiu allò que van aprovar. Seria agradable fer compatibles els dos drets a decidir, perquè així les reunions d'amics acabarien millor, però en la pràctica de l'Europa integrada del segle XXI crec que es tracta d'una síntesi de molt difícil aplicació. No vull sonar tan taxatiu com sonen els tertulians i columnistes habituals, i per això he posat "aparentment" al títol. Potser m'equivoco, però si és així honestament no sé en quina part del meu argument.

Qui té por de la transparència?

La selecció dels candidats dels diferents partits a les eleccions i el dret o no del president de la Generalitat de Catalunya a veure’s amb qui vulgui posen de nou de relleu els grans dèficits de transparència que té el nostre sistema polític.

Com que porto més de 20 anys criticant com elabora el meu partit (el PSC) les seves llistes electorals, no tinc cap pressa per afegir-me ara als que descobreixen tota mena de defectes en el procediment. Alguns troben els defectes quan deixen de sortir-ne beneficiats. L’únic consol és que els altres partits encara tenen procediments més opacs, inclosos els anomenats emergents. Esperem que almenys el que ha passat serveixi perquè ens posem col·lectivament, seriosament, a analitzar com es pot satisfer millor als nostres potencials votants i als ciutadans. L’espectacle d’ahir va semblar un joc de dinosaures jugant a les cadires musicals (amb tots els respectes, perquè estic sent injust amb alguns individus, però no amb molts). Si un sistema d’elecció no es pot explicar, perquè no té criteris objectius ni de cap mena, vol dir que no és transparent, i si no és transparent vol dir que provocarà amb raó la desconfiança d’un electorat cada vegada més exigent. Quins són els criteris de selecció: buscar els millors candidats? Els millors possibles diputats? Premiar serveis del passat? Buscar Gabilondos catalans? Una barreja? Castigar i premiar? Es pot explicar això a l’electorat?

Pel que fa a l’agenda del president de la Generalitat, sembla que aquest, encarnat provisionalment en el Sr. Artur Mas, es va veure sorprès perquè es conegués que havia estat reunit un matí d’un dia feiner, de 9h a 10.15h., amb el Sr. Jordi Pujol. Certament, els dos són lliures de reunir-se quan vulguin. Però els ciutadans, votants i contribuents, també tenim dret a saber a què dedica el seu temps laboral el nostre president. Què van fer en aquesta hora i quart en Mas i en Pujol? Va anar Mas a demanar-li permís a Pujol per dimitir? Per continuar? Li va demanar assessorament sobre com girar l'opinió pública contra la justícia, donada la seva experiència en aquest terreny? Li va anar a demanar alguna informació sobre algun empresari, donat l'ampli coneixement que el Sr. Pujol té de certs ambients? Van resar junts?

Amb aquest material no farem una Dinamarca

El líder polític del moviment independentista català, Sr. Artur Mas, ha presidit un govern que està sent investigat per un jutge del Vendrell, arrel d'una denúncia inicial d'una regidora d'ERC de Torredembarra, de contractar amb empreses que pagaven el 3% del contracte al partit liderat pel Sr. Mas, Convergència Democràtica de Catalunya. Els acusats mereixen la presumpció d'innocència, com la mereixen els acusats del cas Palau, com la mereixen els membres de la família Pujol, molt propers al Sr. Mas, que estan sent investigats també per la justícia. Com també la mereixien tots ells quan ja en Pasqual Maragall els va etzibar allò de "vostès tenen un problema...". Però són molts els casos que s'acumulen i que afecten al partit i al govern liderat pel Sr. Mas. Que els dirigents d'ERC (no em refereixo a militants honrats com la senyora de Torredembarra), o altres companys de viatge procedents de l'esquerra, encara li facin el joc al Sr. Mas, i segueixin amb la pretensió de fer-lo president de la Generalitat, és francament sorprenent. La independència de Catalunya, com reconeixia el Sr. Mas fa uns anys, abans de les retallades i l'eclosió del cas Palau, és quelcom molt difícil ni tan sols d'imaginar en l'Europa unida del segle XXI. Però és respectable que hi hagi gent que hi cregui i que ho defensi democràticament, com són respectables totes les idees. Però els independentistes catalans tenen cada vegada més difícil argumentar que necesitem la independència per construir institucions de més qualitat (la teoria del "reset institucional"). Les institucions es fan amb els inputs que existeixen en una societat: el seu personal polític, els seus sindicats, les seves empreses, els seus mitjans de comunicació. I tenim el que tenim, i sembla (veurem si el jutge del Vendrell ho confirma) que algun del pitjor material que tenim està en el partit majoritari del moviment independentista. Entre els fins fa poc líders de la seva vessant social les coses no produeixen més esperança. La senyora Forcadell, que ha de presidir el Parlament que ha de donar segons ens diuen passos irreversibles cap a la independència (m'agradarà veure'ls), ja ens va dir fa un temps que en algun moment caldria saltar-se la legalitat, o que les persones de dos partits polítics democràtics no eren catalanes. Dubto francament que sigui la persona més capacitada per portar-nos a la construcció d'institucions de qualitat al servei de tothom. Veurem com li prova el pas d'agitadora de part a segona autoritat de Catalunya. Segur que els meus comentaris són de traç gruixit, perquè ja confesso que no veig ni TV3 ni 8TV, com fan els ionquis del procés, però o molt m'equivoco o per aquí no es va ni a Ítaca ni a Dinamarca.

Extraer las lecciones correctas del caso canadiense

Hoy se celebran elecciones legislativas en Canadá, pero el resultado afectará poco a lo sustancial del debate sobre el federalismo y el encaje de Quebec. La semana pasada estuvo en Barcelona, invitado por Federalistes d'Esquerres, André Lecours, profesor de la Univeridad de Ottawa y director académico del Think Tank "L'Idée Fédérale," quien explicó que las cosas han cambiado mucho en este debate en los últimos 20 años. Sus palabras se pueden leer y escuchar en la página web de "Federalistes d'Esquerres". Lecours dijo que el ambiente que se vive ahora en Cataluña le recordaba mucho al que se vivió en Quebec hace 20 años (para entender el referéndum de Quebec de 1995 hay que seguir el consejo del Prof. López Basaguren y leer el impresionante libro "The Morning After"). Es muy importante extraer del caso canadiense las lecciones precisas. Las instituciones son malas viajeras, y por lo tanto es más útil extraer lecciones de las grandes ideas y principios que de los detalles precisos. Hay semejanzas en el sentido de que tanto Canadá como España se enfrentan a cuestiones de federalismo plurinacional y pluri-lingüístico. Pero también hay diferencias: Canadá no viene de un pasado de dictadura centralizada (sino de un pasado colonial), con lo cual el campo federalista puede agrupar sin grandes discrepancias a personas de ideologías dispares en otros terrenos. Otra diferencia es que Canadá en 1995 formaba parte del Tratado de Libre Comercio con Estados Unidos y México, pero eso limitaba mucho menos su soberanía que la pertenencia de España a la Unión Europea y a la zona euro. La Unión Europea es una unión económica y política de 28 estados, cuya unanimidad se precisa para acoger a un nuevo estado. Finalmente, otra diferencia es que en España ya existe una "legislación de claridad", que en Canadá fue elaborada con posterioridad al referéndum de 1995. Hay que ser optimistas y pensar que en España empezamos a extraer la principal lección: para vencer a los secesionistas no basta con decir que no. Hay que ofrecer una alternativa. Y los principios del federalismo ofrecen la mejor alternativa, cuyos contornos precisos corresponde a los catalanes, españoles y europeos, encontrar a partir del diálogo y la negociación, con el refrendo final de la ciudadanía. Ayer los líderes de las dos fuerzas emergentes en España (Podemos y Ciudadanos) debatieron en un debate televisivo. El líder de Podemos introdujo un matiz interesante en sus palabras, que parece haber pasado desapercibido. Dijo que desea que los catalanes voten sobre su futuro, y que en esta votación él defenderá un SÍ a la continuidad de Cataluña en una España distinta. Y el líder de Ciudadanos dijo que era partidario de una hacienda federal (textual) española común y de una hacienda europea común. El resto del debate me pareció un éxito televisisvo pero de una gran vaciedad de contenidos, pero esta parte me pareció interesante. A ver si resulta que por fin estaremos yendo en la dirección adecuada.

En España ya existe una legislación sobre "la claridad"

Muchos comentaristas, ansiosos por resolver lo antes posible de una forma u otra el "monotema" catalán, abogan de buena fe porque en España se apruebe una Ley de Claridad inspirada en la Clarity Act del Canadá, a la que se llegó tras una sentencia del Tribunal Supremo de aquel país, posterior al confuso referéndum de 1995, donde los soberanistas quebequeses perdieron por los pelos. En esta ley de claridad canadiense se exije que un referéndum sobre la secesión tenga una pregunta clara (no fue el caso ni en 1980 ni en 1995 en Quebec) y que sólo en caso de una victoria clara (claramente superior al 50%), el gobierno federal estará obligado a negociar con los vencedores del referéndum. Sin embargo, el Tribunal Supremo deja al nivel federal la interpretación de si la pregunta es suficientemente clara o no, así como la interpretación sobre qué se entiende por una mayoría suficientemente clara. Las elites políticas de Quebec, incluyendo muchos federalistas, se opusieron a la Clarity Act, quizás porque entendían que dificultaba llegar a un nuevo compromiso entre el status quo y la secesión, o porque dejaba la interpretación del resultado a la discreción del poder central. Yo no sé si una ley de estas características permitiría "resolver" el problema de Cataluña. En todo caso lo cierto es que después de la Clarity Act los independentistas quebequeses han desistido de momento de promover un nuevo referéndum. Sin embargo, en el marco constitucional español ya existe una legislación clara sobre los términos de reformas fundamentales de nuestro marco constitucional (no otra cosa sería una posibilidad de secesión). Un cambio constitucional substancial requiere la aprobación por dos parlamentos consecutivos, por una mayoría de dos tercios, y posterior aprobación en un referéndum. Es decir, nuestro marco legal dice claramente que lo que hay que someter a referéndum es un acuerdo previo amplio, para evitar la manipulación oportunista de la democracia. Y si este acuerdo no se aprueba, continúa indefinidamente el status quo. Y un cambio de un estatuto de autonomía requiere procedimientos parecidos de grandes mayorías con referéndum final donde se somete a votación un acuerdo. Además, la Constitución española ha sido interpretada por el Tribunal Constitucional como que no permite la autodeterminación de las partes, como ocurre en casi todas las democracias. Y los tratados europeos (tal como han sido interpretados por su máximo garante, la Comisión Europea), que también forman parte de nuestro marco constitucional, dicen que cualquier nuevo estado surgido de la escisión de un actual estado miembro, será considerado un estado externo, en caso de que sea reconocido por las Naciones Unidas, y deberá ponerse a la cola de un proceso de admisión que requerirá la aprobación unánime de los países miembros. Yo creo que esta legislación es más clara que la de Canadá (país admirable en muchos sentidos). Puede no gustar, pero claridad no le falta. Me parece legítimo pedir otra legislación de claridad, pero que no se diga que carecemos de ella. En cualquier caso, cambiar la actual normativa clara sobre la soberanía deberá pasar por un proceso legislativo también claramente especificado: la reforma de nuestra Constitución o de los tratados europeos. No es fácil (y convendría que alguien se lo explicara a los votantes).

En record de Jordi Miralles

Tot i que algú m'havia dit que estava malalt, m'ha sorprès la notícia trista de la mort de l'ex-dirigent comunista Jordi Miralles. Vaig coincidir amb ell en els moviments juvenils i després l'havia vist en un parell d'ocasions. Ens diuen que la medicina avança molt, però malauradament encara hem d'aguantar el cop dur de la desaparició de persones que encara estan en la plenitud de la seva vida. En Jordi destacava per la seva seriositat. En un doble sentit: no era donat a la broma fàcil. I no era una persona frívola. Un no se l'imagina lliurat al populisme barat, ni parlant de coses sense haver-se-les pensat o fins i tot estudiat dues o tres vegades. Parlava clar i a poc a poc, tant quan el visitaves al Parlament de Catalunya com quan te'l trobaves al metro, circumstàncies que no canviaven ni la seva forma de vestir ni la seva forma de comportar-se (ho vaig poder comprovar). Que jo no estigués d'acord amb les seves idees en molts casos no m'impedia tenir per ell un gran respecte. Seria fàcil dir que és una espècie en vies d'extinció. Però també seria injust. Hi ha moltes persones com ell, que es dediquen temporalment a la política, que tornen al seu ofici, que fan un esforç per estudiar malgrat les dificultats financeres i de temps. En recordo d'altres, potser no casualment alguns d'ells també comunistes. En fi, no dic res més perquè no sóc qui per glossar més la seva figura. A la política es coneix a la pitjor gent i a la millor, encara que els primers de vegades coincideixin amb un en ideologia i els darrers no sempre. En Jordi era dels darrers.

Coses que se suposa que no passen

Fa uns dies l'Alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, va repetir que ella era federalista. Poques hores després, el cantant Raimon Pelejero rebia una distinció del President de la Generalitat Valenciana (com ha recordat Xavier Vidal-Folch, els nous governs de les Illes Balears i Aragó també han anunciat iniciatives per recuperar la dignitat de la llengua i la cultura). Manuela Carmena no és una persona marginal, excèntrica, és la màxima representant dels ciutadans de la capital d'Espanya. El que està passant a la majoria de comunitats autònomes representatives de la Corona d'Aragó és així mateix el reflex de la victòria democràtica de les esquerres, encapçalades pel partit socialista, a les eleccions autonòmiques del passat mes de maig. És clar que això no serà destacat als mitjans oficials públics i privats subvencionats catalans, malgrat que es tracta de bones notícies per al futur de la nostra llengua i la nostra cultura. La raó per la qual no serà destacat és que aquestes notícies contradiuen dos dogmes de fe de l'independentisme català: 1) que el PP i el PSOE són el mateix; 2) que no hi ha federalistes més enllà de l'Ebre. Respecte al primer dogma de fe, a mi sempre m'ha semblat insultant, en primer lloc perquè és posar en el mateix sac a víctimes i botxins d'una part important de la història d'Espanya, i en segon lloc perquè en la immensa majoria d'episodis importants (Constitució, jocs olímpics, estatuts) el comportament envers Catalunya d'aquestes dues forces polítiques ha estat oposat. Llavors diuen, la LOAPA!!, en referència a una llei d'harmonització del sistema autonòmic aprovada després del cop d'estat del 23-F i que no es va arribar a aplicar mai perquè la va frenar el Tribunal Constitucional. Avui hi ha socialistes que anirien més enllà en el seu federalisme i altres que hi anirien menys, però el punt mig es mou en posicions molt més raonables que les de les veus mitjanes de l'independentisme català. I al socialisme de les Illes, el País Valencià i l'Aragó dominen posicions clarament federalistes de simpatia respecte a la cultura catalana. Respecte al segon dogma, és bastant inútil que es posicioni Manuela Carmena, o que se signin manifestos, o que el principal diari espanyol faci editorials a favor del federalisme, o que el PSOE i Izquierda Unida es declarin oficialment federalistes, o que a les enquestes la majoria de votants de Podemos també se'n declarin. Si menges i beus de les fonts de l'independentisme sagrat, aquestes coses senzillament no existeixen.

La CUP explicada a quien regresa de un largo viaje

Si a alguien que se fue a un largo viaje en 2010 y regresa ahora a Cataluña le cuentan que la política catalana depende de las decisiones de la CUP (Candidatura de Unidad Popular), seguramente no creería nada de lo que está oyendo. Algún que otro extranjero que nos quiere también se extraña y se pregunta: ¿responde la CUP a una vieja tradición de izquierda frikie en Cataluña?

El caso es que en las elecciones autonómicas del pasado 27S, la candidatura independentista improvisada por el presidente Artur Mas (un nacionalista de centro derecha) sacó 6 diputados menos que el límite (68) de la mayoría absoluta, y necesita los 10 diputados de la CUP (un grupo que se declara anti-sistema y contrario a la Unión Europea) para formar gobierno. Por lo menos necesita que uno vote a favor y los otros se abstengan, lo que ha dado lugar a que algunos sospechen de un “Tamayazo” (por uno de los diputados tránsfugas que dieron en una ocasión la presidencia al PP en Madrid) pero “a la Catalana”. Es decir, no hará falta un soborno seguido del oprobio eterno del sobornado, sino que se le ofrecerá un hueco en el star system indepe, dirá que lo hace por Cataluña, y al cabo de un tiempo lo veremos presentando un programa en TV3 o presidiendo algún organismo bien remunerado. Junts pel Sí, la candidatura en la que Mas por su impopularidad iba camuflado en el número 4 de la lista, no puede plantearse ningún otro aliado porque la razón de su existencia es declarar la independencia de Cataluña, cosa que ningún otro de los grupos políticos (que cuentan con 63 diputados) está dispuesto a apoyar. Hacer girar la política catalana alrededor del proyecto independentista nos ha llevado a esta situación, muy difícil de entender para quien no haya seguido de cerca lo que ha pasado en esta comunidad en los últimos cinco años, donde un tercio del electorado muy movilizado, debido a la abstención diferencial y al sistema electoral consigue hacer girar todo el debate político entorno a la posible independencia de Cataluña, ignorando otras alternativas más razonables y factibles a los problemas reales de arquitectura institucional.

Algún extranjero conecta a la CUP con los anarquistas o los okupas. Pero los anarquistas eran cosmopolitas, federalistas y tenían autores de referencia internacionales. Incluso los okupas tienen una filosofía y unas redes internacionales de apoyo. ¿Quiénes son los autores de referencia y los aliados internacionales de la CUP, valientes anti-capitalistas que parece que no se atreven ni a echar a Artur Mas?

Está muy bien su crítica a la corrupción (aunque de repente parece que ya no es prioritaria para ellos), si bien ha convivido con los abrazos a Artur Mas y con la presidencia por parte de un líder de la CUP de una Comisión de investigación (a raíz de la confesión de Jordi Pujol de que había incurrido en fraude fiscal continuado y masivo) que ha hecho más por dispersar responsabilidades que por poner en evidencia y divulgar urbi et orbe la ciénaga de CDC, el partido de Mas y los Pujol. Son anti-sistema pero sacan más votos en porcentaje en Vic que en l’Hospitalet, es decir en la Cataluña rural de nivel de renta media-alto, que en las zonas metropolitanas de clase trabajadora (donde el independentismo es muy minoritario). Su lema es “independencia para cambiarlo todo”, como si el fraude fiscal, la concentración creciente de la riqueza, o el cambio climático, dependieran sólo de lo que se haga aquí.

Su último candidato, cuyo curriculum de periodista es más bien triste, parece salido del Club de la Comedia, y lidera un partido euro-escéptico que ni se molesta en presentarse a las elecciones al Parlamento Europeo. Dicen que quieren plantear un plan social de choque pero al mismo tiempo no devolver la deuda enorme del gobierno catalán: ¿cómo van a pagar no ya el plan de choque, sino las nóminas de los funcionarios y otros trabajadores del sector público, si creen que la deuda es un juego de niños? Amenazan, pero con disparar en la sien del pueblo catalán. El problema de la creciente incertidumbre política no es la intranquilidad de empresarios e inversores (que seguro que solucionan su problema, yéndose a otro sitio si hace falta), sino el derecho de la gente corriente, de las clases populares, a tener una vida tranquila, a seguir contando con la seguridad de una moneda segura, un pasaporte válido, una ley que sea la misma para todos, y un mínimo estado del bienestar.

Uno puede entender el gesto desesperado de algunos electores al votar por la CUP, pero eso no convierte sus políticas en razonables, porque no lo son: serían un desastre. El periodista Enric Juliana en 2012 pronosticó que la política catalana evolucionaría hacia un sistema en 2050 donde un Partido Catalán de Europa (Convergencia refundada más escindidos socialistas) competiría por el poder con las CUP. Hoy lo que queda del partido de Pujol (con la ayuda incomprensible de algunos ex socialistas) carece de aliados en Europa y negocia el gobierno con la mismísima CUP (y en la oposición hay 63 diputados, que quizás en 2050 habrán desaparecido –o quizás serán más, pero que hoy ahí siguen).

Artur Mas y Junts pel Sí pretenden negociar la presidencia con un partido euro-escéptico, declarar la independencia en 18 meses (para lo cual no tienen ningún mandato democrático basado en un mínimo marco legal reconocido), e ir a Bruselas a negociar una rápida integración en la eurozona y la Unión Europea, integración para la que hoy no disponen de ningún aliado entre los 28 estados miembros que deberían por unanimidad aprobarla. Perdonen, pero algo no cuadra: ¿y si dejan de engañar a la gente, y de jugar con las cosas de comer? ¿Vamos hacia un Partido Catalán de Europa, o hacia una coalición de la Liga Norte con Beppe Grillo “a la Catalana”, o sea, siempre por la patria?

Rebel·lar-se contra l'adoctrinament i el pensament únic

Tenir esperit crític no condueix directament cap a la felicitat. És més, sovint t'hi allunya perquè t'empeny a criticar persones amb les quals pots tenir relació, de vegades jeràrquica o de necessitat mútua. Sovint ens callem el que pensem per no erosionar relacions que tenen un valor per a nosaltres. Però l'esperit crític fa persones més sòlides i fortes. La felicitat és difícil de definir, i en qualsevol cas tots combinem períodes més alts i més baixos. El que importa és poder mantenir una certa fortalesa interior per no deixar-nos arrossegar per coses que no ens agraden. En aquest sentit, té molt de mèrit l'esforç que fan tots aquells que s'oposen a l'adoctrinament i al pensament únic, sigui en el terreny que sigui. En aquest sentit, voldria destacar dos exemples. En primer lloc, el de CCOO, que ha lamentat que la televisió pública catalana, finançada amb els impostos de tots nosaltres, tingui un programa d'economia dirigit per un economista de dretes, partidari de les receptes econòmiques neo-liberals i que ha recolzat en el passat les polítiques del partit republicà dels Estats Units. Resulta que aquest economista (des de fa anys més conegut per les seves jaquetes i per la seva vinculació al fosc món de les directives del futbol que per les seves contribucions a l'economia) al mateix temps forma part del star system del moviment independentista català. Aquesta és la cohartada perfecta perquè els suposats sectors progressistes de l'independentisme s'empassin aquest gripau com se n'han empassat i se'n seguiran empassant molts altres, ara que han deixat enrera la seva capacitat de rebel·larse contra l'adoctrinament i el pensament únic. També mereix un fort aplaudiment i la solidaritat de tots els demòcrates el cantant Joan Manuel Serrat, que s'ha expressat contrari a la independència de Catalunya, i a canvi ha estat objecte d'una campanya d'assetjament (una nova "fàtua") que alguns ja han comparat a la que va rebre en 1968 quan es va negar a anar al festival d'Eurovisió perquè no li deixaven cantar una cançó en català (quan ser catalanista era força més arriscat que avui).

Opció Batet per trencar amb la polarització nacionalista

La vida política combina moviments estratègics de llarg recorregut amb petites decisions tàctiques que els millors professionals de la política saben trobar en els moments delicats. En aquest sentit, l'elecció de Meritxell Batet com a número dos del PSOE per Madrid a les properes eleccions generals he de dir que em sembla una jugada mestra. Mostra amb fets l'aposta pel federalisme i una Espanya on els catalans i les catalanes hi poden tenir un paper capdavanter, i dóna el màxim protagonisme a Madrid i a Catalunya a una persona fresca i no erosionada, que és capaç d'explicar molt bé, com va fer ahir a la tertúlia nocturna del canal de 24h de TVE, la necessitat d'aprovar una reforma constitucional per una gran majoria de forces polítiques, que pugui ser sotmesa a una votació final al conjunt de la ciutadania. Per què alguns creuen que això és menys democràtic que un referèndum sobre independència que enfronti a la societat per línies bàsicament etno-lingüístiques és quelcom que se m'escapa. Naturalment, els moviments tàctics s'han d'acompanyar de dissenys estratègics a llarg termini, i en aquest sentit són necessaris dos factors. En primer lloc, treballar en propostes concretes que trenquin la polarització paralitzant dels nacionalismes, cosa que s'està fent. I en segon lloc, treballar en el reforç cultural i organitzatiu, institucional, de totes aquelles iniciatives que promoguin la convivència per comptes de l'enfrontament identitari. Jo no sé si s'ha de tornar a dir que volem tornar a ser "un sol poble" o si cal tornar a parlar de "la unitat civil del poble de Catalunya". El que sí que sé és que a Catalunya correm un risc molt seriós de divisió social per línies etno-lingüístiques, i que igual que a totes les societats on ha passat això, la principal perjudicada és l'esquerra.