Junts: equidistants entre la ultradreta racista i el Govern de la Generalitat?

Ahir el líder del partit del centre-dreta nacionalista català va fer unes declaracions culpant del conflicte a la ciutat de Badalona tant a l’Alcalde García Albiol (el de “Netejar Badalona”) com al President Salvador Illa. Mentrestant, el Govern de la Generalitat estava treballant amb entitats socials, sense fer soroll, per trobar una solució per a una part important de les persones que s’havien trobat al carrer per culpa de la irresponsabilitat del líder local del PP.

No són unes declaracions aïllades. Una equidistància semblant l’han manifestat quan han declarat que donen per trencades les relacions amb el PSOE al Congrés de Diputats (posant la legislatura espanyola als peus dels cavalls de l’aliança PP-VOX), però a la vegada dient que no volen saber res d’una moció de censura de Feijóo.

El problema d’aquesta aparent equidistància és que vivim temps en què el que està en joc és la democràcia i Europa, pel que eufemísticament s’ha anomenat “noves condicions geopolítiques”, i que en realitat podríem caracteritzar com un risc greu de neo-feixisme, liderat pel President de la primera potència mundial, i amb ànims d’influència a Europa, incloent Espanya i Catalunya.

Tampoc no s’entenen molt bé les declaracions d’algun dirigent empresarial demanant al PSC de Salvador Illa (una força política i un líder força centrats i previsibles, cosa que l’electorat ha tendit a agraïr) que s’acosti a Junts, com si no fos l’espai post-convergent (amb excepcions individuals) el que s’ha allunyat els darrers 10 anys i escaig de la centralitat política i de la previsibilitat.

El centre-dreta catalanista i els sectors econòmics i socials que li donen suport han de decidir amb qui estan, no hi ha massa lloc per l’equidistància entre els enemics de la convivència i un govern democràtic. Hi ha espai perquè col·laborin amb l’esquerra (i crec que haurà de ser amb tota ella, perquè no anem sobrat de forces)? Aquí van 4 àmbits on la col·laboració, si volguessin, és possible:

-L’europeisme, manifestat per exemple fa pocs dies per l’ex lehendakari Urkullu, en una article a El País: una Europa més integrada és la resposta necessària a l’atac trumpista.

-La col·laboració amb el cristianisme humanista dels Papes Francesc i Lleó, lluny de les proclames per una “Europa Cristiana” (nota al marge: sóc ateu).

-El catalanisme integrador, promogut en els seus moments bons (que tothom els té) per Jordi Pujol, quan parlava bé per exemple de Paco Candel.

-Un capitalisme il·lustrat que busqui el bé comú i no el benefici immediat i la persecució constant de baixades d’impostos: per protegir la democràcia, aconseguir la màxima cohesió social, la prosperitat compartida, un canvi tecnològic al servei de les persones, i aturar el canvi climàtic.

I si no ho fa Junts oficialment, potser ho poden fer a títol individual les moltes persones de l’espai post-convergent que dubto molt que siguin equidistants entre el neo-feixisme i la convivència democràtica.

La teoria del "gran home" vs la teoria dels processos socials, a Catalunya

En el seu nou llibre “The Great Global Transformation”, l’economista Branko Milanovic aborda, cap al final, el debat sobre si la història la defineixen les decisions de persones individuals, o està determinada per processos històrics de fons on els protagonistes són intercanviables. Per posar-se en el cas on semblaria més que mai que és l’individu qui determina el destí de la història, analitza el cas d’Adolf Hitler a Alemanya. I conclou que fins i tot en aquest cas extrem, les accions del dictador genocida estaven restringides al terreny de joc que marcaven les forces socials dominants: “fins i tot per a un dictador dotat d’un poder aparentment tan il·limitat, el terreny de l’acció permisible estava acotat per allò que les forces socials a llarg termini li permetien fer”.

Això no treu que les persones individuals no tinguin responsabilitat moral per les seves decisions, ni que el curs de la història no depengui també d’aspectes aleatoris, però no s’ha d’oblidar mai el pes de les forces tectòniques subjacents. 

En la filosofia de la ciència i de la justícia hi ha un debat equivalent sobre fins a quin punt l’ésser humà disposa realment de lliure voluntat, o les seves decisions venen determinades per processos previs de tipus social i biològic. La polèmica està servida llegint punts de vista oposats (o no tant) sobre aquest debat en els llibres de Robert Sapolsky (“Determined. The Science of Life Without Free Will”) i Kevin J. Mitchell (“Free Agents. How Evolution Gave Us Free Will”).

En la història recent i en l’actualitat de Catalunya ens podem preguntar també si tenen més pes els “grans homes” i les “grans dones”, o els processos socials.

Jordi Pujol va ser molt útil per fer oblidar el suport de bona part de la burgesia catalana al franquisme quan va esclatar la guerra civil i durant la llarga nit de la dictadura. Però sense ell, haurien trobat una altra manera de ser competitius un cop obertes les comportes democràtiques.

El judici dels Pujol als tribunals està servint per debatre sobre el judici històric de la figura de Jordi Pujol. La reacció defensiva de les persones que li han estat properes no ha estat la de fer autocrítica, sinó la d’invocar l’estat profund durant el "procés" i les forces anti-catalanes. Com si les coses no vinguessin de lluny; si hi ha un estat profund (un concepte propi del pensament conspiranoic), potser seria el que va frenar als anys 1980 a Jiménez Villarejo i Mena en el cas Banca Catalana. La trajectòria “professional” dels fills, malgrat haver gaudit de tots els privilegis d’una família acomodada, com va apuntar Lluis Bassets, ha estat la que ha estat. Vull dir que es tracta d’una família, amb les seves llums i ombres (molt recomanable l’article de Joan Coscubiela al respecte), que és fruit d’un entorn i uns interessos socials determinats.

També se centra molt el debat sobre el suport o no de Junts al PSOE en la peripècia personal de Puigdemont, que si les coses seran diferents quan torni o no, que si té o tindrà més o menys pes en les decisions del seu partit. Però potser el rellevant és què decidiran fer, què estan decidint ja, aquells que no s’amaguen de voler remenar les cireres des de despatxos empresarials: quin tipus de forces polítiques vol promoure la burgesia catalana en el moment actual, caracteritzat per un atac sense precedents a la democràcia i a Europa per part de Donald Trump i el populisme etno-nacionalista i autoritari?

El problema no és què han fet, fan o decidiran Pujol o Puigdemont, sinó què volen fer les forces socials i econòmiques que els hi donen suport.