lunes, 1 de enero de 2024

Núñez, els del porró i les dues globalitzacions del futbol

Quan era jove, vaig ser soci del Barça. Ara en sóc practicant (veig tots els partits que puc, de vegades vaig al camp), però no creient. Quan Núñez va ser escollit al 1978 encara no tenia edat per votar. Vaig votar nul a l’elecció presidencial entre Núñez i Cambra a l’any 1989, perquè l’estil del primer no m’agradava i el segon em semblava una maniobra barroera de control polític per part de Convergència.

Això darrer ara ja es pot afirmar obertament, perquè es diu amb claredat i sense cap desmentiment per part de Jordi Pujol (un polític pendent de judici junt amb la seva família) i altres personatges, a la sèrie documental sobre Núñez que es pot veure a la plataforma de la TV pública catalana, 3Cat.

Aquesta sèrie documental presenta les llums i ombres del període nuñista, una presidència que es va acabar fa més de vint anys, i que ara sembla tenir més interès que analitzar el declivi del Barça de Laporta. L’anècdota (els plors, les imitacions del personatge) i la categoria es barregen en un intent de presentar un balanç equilibrat. El resultat enganxa a aquells que recordem l’època amb nostàlgia, però no és totalment convincent.

És una llàstima que s’abusi en la docusèrie de l’actual star system en l’òrbita de TV3 i altres mitjans nacionalistes, només contrastats amb personatges amb no massa prestigi com Joan Gaspart i Anton Parera. Es troba a faltar algun periodista com el malaguanyat Enric Bañeres. Amb aquesta alineació, no és d’estranyar que algú arribi a parlar d’ una “classe social catalanista”, com si les classes socials es definissin per la seva identitat nacional.

Excepte en el darrer de quatre capítols, on, havent arribat a 1992, no hi ha més remei que parlar dels Jocs Olímpics i fer sortir Pasqual Maragall parlant de futbol (molt breument), es crea la impressió que només hi havia Núñez i Pujol a la Catalunya de l’època. En aquesta lògica binària, Núñez representava l’espanyolisme i els “del porró” (la burgesia catalana del tèxtil) sembla que fossin antifranquistes impoluts de tota la vida. Això sí, els uns i els altres destrossaven el català i el castellà llavors, com els segueix destrossant avui algun vicepresident del club.

Quan els productors d’un documental són part interessada es perd l’oportunitat d’aprofundir en algunes coses. No és tan normal, per exemple, l’escena on Cruyff va a veure el partit després del seu cessament a TV3, amb Joan Patsy i Jaume Roures, l’origen d’alguns negocis que potser encara duren. Uns altres productors hi haguessin aprofundit, potser.

Al final no hi ha més remei que reconèixer algun llegat positiu de Núñez, que potser vist en perspectiva no va consistir només a tornar a guanyar títols de tota mena després de la sequera anterior.

En el període nuñista, no cal ser un admirador del personatge per reconèixer que:

-Cap futbolista ni cap entrenador ni cap agent es van apoderar del club, encara que això obligués a prendre decisions impopulars. Ni mai va córrer cap risc el Barça en aquells anys de deixar de ser propietat del soci.

-Les seccions van créixer, especialment la de bàsket, que històricament havia estat molt per sota del R. Madrid.

-Es va crear la Masia, per on van passar Guardiola i Iniesta, i es va crear un sistema que permetés acollir criatures com Messi amb 13 anys.

-S’apostava per grans entrenadors que havien triomfat al futbol internacional, i per assaig i error es va acabar convergint en el futbol total holandés, en el qual van destacar diversos entrenadors des de Cruyff i Van Gaal, que encara que els seus partidaris no vulguin reconèixer-ho, venien de la mateixa escola. Al documental es detalla un per un els títols que va guanyar Cruyff, i només es destaca una de les lligues de Van Gaal (sense esmentar que la pedrera que ell va promoure després va jugar un paper clau en el Barça i la selecció espanyola al voltant de 2010, l'època amb més títols).

El Barça de Núñez estava ben preparat en tots els sentits quan va arribar la primera gran globalització del futbol, amb la sentència Bosman de 1995, que va liberalitzar el mercat de fitxatges.

Tot i la bona gestió de Núñez, la seva entrada a la presó per frau i suborn confirma la meva intuïció de no votar-lo ni a ell ni a Cambra l’any 1989. Mentre nuñistes i convergents es barallaven pel Barça, una altra classe dirigent organitzava uns Jocs Olímpics decents al voltant del sector públic. Si un Josep Miquel Abad, un Ernest Lluch o un Enric Truñó haguessin dedicat els millors anys de la seva vida a dirigir el Barça, potser ara no seríem els segons de Catalunya, els quarts d’Espanya i no estaríem fora del Mundial de Clubs de més de vint equips. Potser l’entitat hagués gestionat millor l’èxit (protagonitzat a la directiva pel fills del porró) que va ser possible entre altres factors pel llegat (millorable però no dolent) de Núñez. Potser la segona globalització del futbol (la que es derivarà de la decisió del TJUE sobre UEFA vs Super Lliga) ens hagués agafat tan ben preparats com la primera, o encara millor.


No hay comentarios:

Publicar un comentario