Al final de l’estiu, a les set del matí, quan ja no és de nit i encara no és de dia, al començament de la carretera de les aigües, a 1km del Pla dels Maduixers, es pot veure una de les millors imatges de Barcelona. Encara no ha sortit el sol, els llums de la ciutat estan encesos (la lluminositat s’utilitza avui com un indicador de riquesa), però una incipient claror permet veure les siluetes dels edificis més emblemàtics, així com el mar i els turons. Es pot veure una Barcelona que ho té tot, pròspera i poderosa. És un dels millors llocs per viure del Planeta, si t’ho pots permetre i en tens l‘oportunitat. No és un mèrit de ningú en particular, sinó de l’acumulació de forces evolutives i de la interacció de decisions, conflictes i factors geogràfics i històrics (incloent el treball de milions de persones que han vingut). És el lloc que han triat alguns grans talents en les arts i la indústria. I també és el lloc que han triat alguns dels grans talents del futbol, com Cruyff i Messi.
Dos llibres recents escrits per periodistes, crec que de manera totalment independent l’un de l’altre (Kuper va entrevistar mitja Barcelona pel seu, però Segura és periquito), expliquen com l’actual generació de les elits, o almenys una part significativa d’elles, estan arruinant aquest llegat, ja sigui per la seva incompetència, la seva arrogància, o la seva hipocresia (o una barreja de tot plegat). Un d’ells, el llibre de Simon Kuper sobre el Barça, narra l’ascens i declivi del club més emblemàtic de la ciutat (n’estic escrivint una ressenya per a Política i Prosa). L’altre, el de Cristian Segura sobre el que ell anomena “Upper Diagonal”, narra el declivi i la hipocresia dels hereus de la burgesia catalana, una part important de la qual ha abraçat el “Procés”.
No hi ha post que pugui substituir la lectura d’aquests dos textos, fantàsticament escrits (el de Kuper en anglès, el de Segura en català) i molt entretinguts de llegir. La Catalunya dominada per l’Upper Diagonal és, en part, la de Laporta-Guardiola-Puigdemont (aquest darrer és de família rica de poble, perquè les elits barcelonines actuals sovint prefereixen no donar la cara), un triangle que crida l’atenció a Segura, que també fa referència crítica a altres personatges vinculats al Barça com Jaume Roures i Carles Vilarrubí. L’Upper Daigonal (on no és incompatible ser padrí dels fills d’un altre amb qui s’acaba a matadegolla) sempre ha dominat la directiva del Barça, i en són o han estat membres alguns dels seus entrenadors i jugadors més emblemàtics. No pot ser d’una altra manera pel que fa a la Junta, perquè per ser directiu s’han d’avalar unes quantitats de diners que no estan a l’abast de la gent normal.
L’empresari Andrew Carnegie va donar nom en la teoria dels incentius al que es coneix com “efecte Carnegie”, pel qual els descendents de les grans fortunes no tenen grans motivacions per gestionar especialment bé els seus llegats: no els hi va en absolut la seva supervivència, que tenen totalment garantida.
Les solucions en el marc de l’empresa familiar normalment es troben en vendre l’empresa o almenys cedir-ne una part del control a nous grups, d’altres elits o de sectors innovadors, fins i tot gent normal degudament preparada i motivada. Potser convindria aplicar una lògica semblant en el cas del Barça i de Catalunya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario