Catalunya i el Barça: un efecte Carnegie a gran escala?

Al final de l’estiu, a les set del matí, quan ja no és de nit i encara no és de dia, al començament de la carretera de les aigües, a 1km del Pla dels Maduixers, es pot veure una de les millors imatges de Barcelona. Encara no ha sortit el sol, els llums de la ciutat estan encesos (la lluminositat s’utilitza avui com un indicador de riquesa), però una incipient claror permet veure les siluetes dels edificis més emblemàtics, així com el mar i els turons. Es pot veure una Barcelona que ho té tot, pròspera i poderosa. És un dels millors llocs per viure del Planeta, si t’ho pots permetre i en tens l‘oportunitat. No és un mèrit de ningú en particular, sinó de l’acumulació de forces evolutives i de la interacció de decisions, conflictes i factors geogràfics i històrics (incloent el treball de milions de persones que han vingut). És el lloc que han triat alguns grans talents en les arts i la indústria. I també és el lloc que han triat alguns dels grans talents del futbol, com Cruyff i Messi.

Dos llibres recents escrits per periodistes, crec que de manera totalment independent l’un de l’altre (Kuper va entrevistar mitja Barcelona pel seu, però Segura és periquito), expliquen com l’actual generació de les elits, o almenys una part significativa d’elles, estan arruinant aquest llegat, ja sigui per la seva incompetència, la seva arrogància, o la seva hipocresia (o una barreja de tot plegat). Un d’ells, el llibre de Simon Kuper sobre el Barça, narra l’ascens i declivi del club més emblemàtic de la ciutat (n’estic escrivint una ressenya per a Política i Prosa). L’altre, el de Cristian Segura sobre el que ell anomena “Upper Diagonal”, narra el declivi i la hipocresia dels hereus de la burgesia catalana, una part important de la qual ha abraçat el “Procés”.

No hi ha post que pugui substituir la lectura d’aquests dos textos, fantàsticament escrits (el de Kuper en anglès, el de Segura en català) i molt entretinguts de llegir. La Catalunya dominada per l’Upper Diagonal és, en part, la de Laporta-Guardiola-Puigdemont (aquest darrer és de família rica de poble, perquè les elits barcelonines actuals sovint prefereixen no donar la cara), un triangle que crida l’atenció a Segura, que també fa referència crítica a altres personatges vinculats al Barça com Jaume Roures i Carles Vilarrubí. L’Upper Daigonal (on no és incompatible ser padrí dels fills d’un altre amb qui s’acaba a matadegolla) sempre ha dominat la directiva del Barça, i en són o han estat membres alguns dels seus entrenadors i jugadors més emblemàtics. No pot ser d’una altra manera pel que fa a la Junta, perquè per ser directiu s’han d’avalar unes quantitats de diners que no estan a l’abast de la gent normal.

L’empresari Andrew Carnegie va donar nom en la teoria dels incentius al que es coneix com “efecte Carnegie”, pel qual els descendents de les grans fortunes no tenen grans motivacions per gestionar especialment bé els seus llegats: no els hi va en absolut la seva supervivència, que tenen totalment garantida. 

Les solucions en el marc de l’empresa familiar normalment es troben en vendre l’empresa o almenys cedir-ne una part del control a nous grups, d’altres elits o de sectors innovadors, fins i tot gent normal degudament preparada i motivada. Potser convindria aplicar una lògica semblant en el cas del Barça i de Catalunya.

La relació sistemàtica i lògica de l’entorn de Putin amb el de Puigdemont

(La versión en castellano de este texto se puede leer en la web de "El Triangle" aquí)

L’entorn de Carles Puigdemont ha mantingut contactes sistemàtics i continuats amb la diplomàcia i els serveis secrets de l’autòcrata rus Vladimir Putin. El mateix que vulnera els drets humans al seu país i que segons tots els indicis ha ordenat enverinar opositors allà on es trobin.

Alguns han volgut minimitzar les darreres dades sobre aquests contactes, aportats per un periodista del New York Times guanyador del Premi Pullitzer. No em refereixo només a les reaccions defensives patètiques dels personatges polítics o mediàtics més propers a l’expresident català. També persones perfectament en els seus cabals ho han descrit com el típic intent sense importància, de personatges secundaris intentant-se fer escoltar per algú important sense aconseguir-ho.

Però l’entorn de Puigdemont, i també altres membres importants de la cúpula público-privada del “Procés”, no només ha tingut relacions sistemàtiques amb l’entorn de Putin, sinó que també ha rebut la simpatia dels mitjans informatius oficials russos, i en diferents moments de l’excongressista nordamericà Rohrabacher (un ultra trumpista), l’italià Mateo Salvini, i de l’anglès Nigel Farage. Sí que hi és, un gran interès del que podríem anomenar la “internacional nacional-populista”, per mantenir el “Procés” ben viu, per desestabilitzar Espanya i amb ella la Unió Europea.

La informació apareguda darrerament al New York Times no és cap gran novetat (ja es coneixien dades sobre aquesta relació), però sí que aporta petites novetats interessants, com que la relació ha estat més contínua i sistemàtica del que se sabia, que hi han participat persones de trajectòria fosca (vinculades a l’espionatge o el crim organitzat), i que possiblement (però no està demostrat) va tenir a veure amb la poc transparent organització Tsunami Democràtic.

Els historiadors Anne Applebaum i Timothy Snyder han fet una crida a prendre’s més seriosament els intents de Putin per desestabilitzar la Unió Europea, donant suport a referèndums o pseudo-referèndums com el del Brexit, el d’Escòcia o el que a Catalunya va tenir lloc el 2017 després que la majoria del Parlament català intentés derogar il·legalment la Constitució d’un estat membre de la Unió Europea, i els drets que se’n deriven. 

Aragonès fa bé de desmarcar-se’n, de la relació de l’entorn de Puigdemont amb el putinisme. I semblaria ara una cosa de sectors marginals i desesperats del Procés. Però els sectors que volen realment que Catalunya sigui independent passi el que passi i com més aviat millor, saben que això només pot passar desestabilitzant la Unió Europea, i per tant en aliança amb tots aquells agents que comparteixin el mateix objectiu. És una aliança lògica.

Hi ha un independentisme de “beautiful people”, que pot freqüentar salons respectables i que voldria tornar-se a passejar pels despatxos de Brussel·les com abans del "Procés". En part són els mateixos que sempre han sabut que el "Procés" era mentida, que no volien arribar fins al final perquè arribar fins al final vol dir aliar-se amb els Putins de torn i que la desestabiltzació prevalgui a Europa.  Són els que s’expliquen a sí mateixos que allò “cutre” a Catalunya no és tant el grup d’Alay, Boye, etc., sinó que és “el que queda del PSC”, com si aquest no fos el primer partit de Catalunya (a més de franquícia homologada de la socialdemocràcia, i l’únic partit rellevant amb aliats democràtics potents fora de Catalunya en aquests moments), i que acaba de treure el mateix resultat que va treure el 1980 amb Joan Reventós.

Si l’independentisme no és un farol, s’ha d’aliar amb Putin i amb els que volen desestabilitzar Europa, per molt “cutre” que sigui. I si els independentistes volen allunyar-se de Putin per no allunyar-se d’Europa, és que en realitat no tenen cap projecte real per independitzar Catalunya, perquè és incompatible independitzar Catalunya (en qualsevol versió) amb l’Europa dels fons Next Generation, de l’euro i de Schengen.

El nostre populisme plutocràtic ha de decidir: o “tornar-ho a fer” i seguir per la via del sadopopulisme putinià per desestabilitzar Espanya i Europa, o fer negocis legals, i abandonar qualsevol intent de secessió. Un referèndum d’autodeterminació al 2030? Hauran aconseguit llavors reformar la Constitució Espanyola que l’impedeix? Tindran un acord amb tots els països membres de la UE perquè Catalunya sigui admesa com a nou estat membre? O volen que salti pels aires la Unió Europea, i aprofitar la situació de fragmentació que es produiria, i que ens empobriria dràsticament? Això darrer és el que voldria Putin, em sembla a mi.