La dissonància cognitiva dels federalistes a temps parcial

Ha nascut una nova espècie: el o la federalista a temps parcial. Es tracta dels qui diuen que són federalistes a Europa però no a Espanya. Si abans Europa s'acabava als Pirineus, ara és el federalisme el que s'acabaria als Pirineus. Els principis del federalisme servirien per organitzar Europa però no per organitzar Espanya. Segons aquests federalistes a temps parcial, el problema a Espanya és que hi ha un subjecte polític oprimit, anomenat Catalunya, que per raons naturals té una sobirania prèvia a qualsevol debat sobre què s'ha de fer. Els qui defensen això sembla que han arribat a convèncer Oriol Junqueras de dir que ell també és federalista, encara que quan ho va dir no va plorar, com quan va dir "fem-ho ja..." referint-se a la independència de Catalunya. El que tenen al cap aquests mig-federalistes en realitat és una confederació, és a dir, una aliança d'entitats sobiranes, entre les quals estaria Catalunya. Els federalistes a temps complet no defensem el mateix només que on uns diuen Catalunya nosaltres diríem Espanya. No: nosaltres defensem una organització institucional on hi ha diversos nivells de govern i on tots ells rendeixen comptes directament a la ciutadania, i on l'èmfasi al segle XXI està a fer d'Europa el subjecte polític, on les sobiranies es comparteixen i no es monopolitzen. Per això els grans federalistes europeus, els Cohn-Bendit, els Scalfari, els Habermas, no en volen ni sentir a parlar dels moviments independentistes de les regions relativament riques d'Europa. I en canvi els Putin i els que volen acabar amb l'Europa unida els veuen amb molta simpatia. El federalisme contemporani es basa en una desconfiança dels himnes i les banderes i en uns valors internacionalistes que tenen molt poc a veure amb les coreografies uniformades dels darrers onzes de setembre. Es basa en la idea que l'estat-nació és una recepta caduca que ha de ser substituïda per una governança democràtica multi-nivell adaptada a un món interconnectat d'identitats barrejades. I aquesta substitució s'ha de produir per les mateixes raons a Catalunya, a Espanya i a Europa. Per això fa mal als ulls veure-hi, en el federalisme a temps parcial, a persones que fins fa poc deien defensar ideals progressistes. Crec que dir això no em fa ni dogmàtic ni intolerant, com deia l'historiador nacionalista Culla en un article recent on defensava els escindits del PSC dels suposats gravíssims atacs que reben dels seus ex-companys (comparant aquests de forma indigna amb els intolerants que volen prohibir que els que critiquin a Artur Mas rebin el seu sou públic). En realitat, els Mascarell i companyia han estat molt respectats pels seus ex-companys, i els atacs més durs els hi han arribat per part de persones que no han estat mai socialistes, com Gregorio Morán o Xavier Rius. Els que en temps difícils hem seguit defensant els nostres vells principis crec que hem estat força prudents, cosa que no ens impedeix dir què pensem, en el meu cas i habitualment a la cara d'algun dels afectats, perquè alguns segueixen sent amics meus. Per què ens hem de callar si els que defensaven el radicalisme democràtic quan estaven al PSC ara s'empassen que el 4 de Barcelona assenyali el 3 de Girona com a mecanisme democràtic, o que aquest darrer ordeni fer córrer la llista fins al número 19, que no havia estat elegit ni com a regidor? Ha dimitit la representant d'Avancem a la llista de CiU per Girona com a resultat d'aquest assalt a la democràcia? O hem de callar que s'empassin (tant ells com els ex-membres del tripartit ERC) que els partits independentistes es reparteixin els càrrecs dels mitjans públics de comunicació, mantenint una normativa contrària a la pràctica plural dels governs d'entesa de Maragall i Montilla?