El món passa bastant

Vaig passar la tarda i la nit del dilluns a Paris. Vaig participar en un seminari a la Universitat de París-Dauphine, vaig sopar amb uns professors i al matí següent tornava a Barcelona. A la capital francesa hi havia més policies i soldats armats que altres vegades, però seguia fent la mateixa sensació de riquesa i bellesa de sempre. A l'hotel i a l'estació vaig llegir Le Monde i l'edició internacional del New York Times, que contenien en pàgines interiors breus mencions a l'elecció del nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont. A l'hora de sopar, amb els meus col·legues francesos vaig intentar treure el tema de la deriva identitària a Euorpa, veient si per la via de parlar del Front Nacional i de les reaccions davant del terrotisme islamista (tema que els entusiasmava), jo tenia alguna oportunitat de parlar de l'independentisme català, potser perquè veiessin que hi entenc de veritat d'alguna cosa. Quan ja portàvem una estona parlant de les arrels socials de la dreta populista francesa (vaig aprendre que el suport al lepenisme creix a mida que un s'allunya del centre de les ciutats, però que no creix amb el grau de barreja ètnica), jo vaig insinuar que la deriva identitària catalana podia tenir-hi alguns aspectes de similitud (encara que en té altres de diferència). Però em van mirar breument, i van seguir parlant del Front Nacional. Un dels comensals tenia orígens al País Basc francès, i em va preguntar per l'ETA, però poca cosa més. No se'ls veia ni preocupats ni interessats pel procés sobiranista català. Això no vol dir que en el futur no trobin motius per interessar-s'hi. Si a França passessin algunes de les coses que passen amb la democràcia a Catalunya, segurament els catalans i els espanyols ens interessaríem encara més per la política francesa. De la mateixa manera, sembla que la premsa europea està recobrant un interès per Polònia (la de veritat) que no tenia des dels temps del sindicat Solidaritat. El corresponsal francès Henry De Laguérie també creu segons la crònica de Christian Segura que "per als periodistes establerts a Espanya cada cop és més difícil convèncer els seus superiors sobre la importància del procés sobiranista: “Hi ha coses que a Catalunya poden semblar normals però que a Europa sobten molt. Si es fa una declaració de ruptura al Parlament i després es diu que no s'ha de prendre al peu de la lletra; si van anunciant-se decisions però després no canvia res; si es fan consultes i no canvia res, al final a les nostres redaccions van prenent-s'ho menys seriosament”. Hans-Günter Kellner, periodista de Deutschlandfunk i president del Cercle de Corresponsals Estrangers a Espanya, confirma que, pel que fa a les diades, el factor noticiable de l'esdeveniment, per molt multitudinari que sigui, perd importància “perquè cada any és el mateix”.