La democràcia guanyada amb tant d'esforç ens dóna l'espai per
discutir com volem organitzar la nostra convivència, i és un fet positiu
que el debat de com hem d'organitzar-nos políticament torni a estar
dins de les converses de molts ciutadans i ciutadanes. Per més que algú
vulgui fer veure que tots pensem igual, la societat catalana, com
l'espanyola o europea, és una societat plural amb idees diverses,
classes socials, identitats compartides i superposades.
A Catalunya hem tingut una llarga tradició de federalistes des de Pi i Margall a Rafael Campalans,
passant pel gruix de les esquerres durant la lluita antifranquista i la
transició democràtica, que han compartit l'esforç per construir una
societat millor amb sectors progressistes de tot Espanya o amb
lluitadors que venien d'altres països com George Orwell. Pi i Margall ja
contraposava les idees de poder i autoritat amb la de consentiment. No
hi ha més sobirà que l'individu, no hi ha més poder que el pactat entre
individus sobirans. El pacte o contracte i no la sobirania abstracta del
poble ha de ser la base de la societat, deia. Aquest individualisme que
dóna la sobirania a la ciutadania i que s'organitza mitjançant ens
col·lectius (municipis, regions, nacions), és «el principi de la
revolució que aspira avui a la reconstrucció de l'Estat», escrivia qui
fou primer president de la República federal espanyola el 1873. També és
revelador el posicionament de Valentí Almirall quan diu que
«aspira, no a la uniformitat, sinó a la unió», i que «ho espera tot de
l'associació». Organitzar la pluralitat, respectant la diversitat
cultural i les llengües, ha estat el propòsit del catalanisme polític
des dels seus orígens.
(la totalitat d'aquest article, publicat a El Periódico per Carme Valls i jo mateix, es pot llegir aquí).
No hay comentarios:
Publicar un comentario