Avançar entre trumpismes de signe divers

Passejant el dia de reflexió pels carrers de Barcelona vaig veure dos cartells de propaganda política a poca distància l’un de l’altre. Un d’ells, d’Arran, les Joventuts de la CUP, deia “Lluitant pel que és nostre”. L’altre, de VOX, deia “Cuida lo tuyo”. El de VOX és una mica més egoïsta encara que el d’Arran, que només em tranquil·litzaria si allò “nostre” és referís a la humanitat, o a la classe treballadora, però vist el que porten fent els darrers 10 anys, em temo que el “nostre” acull més a la família Pujol que a persones com a mi.

Hi ha més paral·lelismes entre alguns sectors del procés i algunes derives de la dreta espanyola, no només de VOX. La desqualificació de l’adversari, el seu desterrament de la comunitat dels bons patriotes, n’és la més evident (“sanchistas”, “unionistes”!). No tot l’independentisme és trumpista, ni tota la dreta espanyola ho és, però el trumpisme entre nosaltres és ben present. Fent d’apoderat al col·legi electoral, un senyor se’m va acostar l'altre dia en to burleta preguntant-me on estava la seva pagueta per haver comprat jo el seu vot (exagerar les irregularitats electorals, i culpar-ne l’adversari, és marca de la casa de Trump, Bolsonaro i espècies semblants). El to burleta, malaltissament anti-socialista (semblant al que fa servir Trump amb els Demòcrates), de molts independentistes durant els anys àlgids del procés també era freqüent. Ara ho és menys, sense haver desaparegut.

Però el cert és que aguantant amb fermesa, ja portem dues eleccions quedant per sobre dels partits independentistes. Als Estats Units, es va derrotar a Trump, i al Regne Unit els brexiters estan contra les cordes. En altres llocs, hi ha hagut de tot. El nacionalpopulisme es pot derrotar, però no és fàcil, i no està mort. I en un món de grans amenaces, on cal una Europa unida que respongui als desafiaments existencials del Planeta, no podem desaprofitar cap oportunitat per derrotar-lo.

No hi ha receptes senzilles sobre com derrotar el trumpisme. La politòloga de la London School of Economics Lea Ipy, d’origen albanès, que malgrat la seva joventut ja les ha vist de tots els colors, diu en un documental al canal ARTE, que si hi hagués una social-democràcia més genuïna, hi hauria menys desencant amb les institucions, que és el que intenten explotar els trumpistes de signe divers. I això és precisament el que ha estat fent, amb intensitat i èxit, el govern de Pedro Sánchez, com explica aquest fil de twitter, i com defensava l’estudiós de la socialdemocràcia i exministre socialista, José M. Maravall.

Avui ja tenim experiències, a estudiar, sobre com derrotar el trumpisme. No només l’original, derrotat per Joe Biden al 2020. Tenim una experiència ben recent en la victòria de la candidatura encapçalada per Sílvia Paneque a la ciutat de Girona, suposada "zona zero" del "Procés", la mateixa d’on Puigdemont va ser Alcalde, ciutat adoptiva de Quim Torra, i escenari de nombroses desercions d’exsocialistes que van sentir, fins fa ben poc, els cants de sirena del patriotisme. Amb una campanya en positiu, d’amor a la seva ciutat, acollint a la seva candidatura al bo i millor, innovant en les formes i els continguts (i no des de fa dos dies), Paneque, una candidata tranquil·la, ben preparada, il·lustrada, pencaire, federalista, dialogant, ha guanyat les eleccions. Que una victòria no acaba amb els arguments polaritzadors i “desterradors” ho il·lustra que s’ha dit que cal fer-li una majoria alternativa perquè els de Paneque són els del GAL (per als altres, el “sanchisme” és ETA). No cal dir que Paneque és tan culpable del GAL com Marina Geli, Ernest Maragall, Joan Ignasi Elena, Toni Comín o Pia Bosch, entre altres.

Un govern decent, està en risc (la possibilitat a Girona, i la realitat a Espanya), i una aposta a favor d’una Europa més unida, solidària i descarbonitzada, també. Però les derives trumpistes es poden frenar a temps. Ara sí que el món ens mira.