Un cert consens sobre fer servir ara el terme “co-governança” ve facilitat perquè en els nivells sub-centrals a Espanya estan representats diferents partits polítics, i perquè un país que sembla que està tenint cert èxit relatiu en el conteniment de la pandèmia és Alemanya, que funciona amb un sistema que es reconeix a sí mateix com de co-governança federal.
El projecte emergent de la co-governança es pot resumir amb què allò que avui tenim però ha sobtat a tothom i sembla extraordinari (i que en realitat és una acceleració d’algunes coses que ja venien passant), esdevingui ordinari. Hi ha aspectes positius d’aquest re-descobriment del federalisme, com per exemple que alguns independentistes catalans avui reivinquin el federalisme alemany (on per cert la Constitució té un equivalent a l’article 155, no existeix el dret a l’autodeterminació de cap land –la Constitució espanyola es va inspirar en molts aspectes en l’alemanya, i no hi ha els nivells de descentralització de l’impost de la renda que hi ha a Espanya).
La paraula co-governança suggereix que diferents nivells de govern han de governar conjuntament, per consens. Això ja passava en molts terrenys, però la pandèmia, amb la necessitat d'una actuació més forta i visible de tot l'aparell de l'estat, ho ha fet més visible. Amb la pausa inicial obligada pel Covid-19 va ser inevitable la coerció i planificació centralitzada per limitar la mobilitat que permet constitucionalment l'estat d'alarma a Espanya i mesures semblants en altres països, mentre les Comunitats Autònomess seguien gestionant la sanitat i altres serveis socials; tant de bo que en els moments d’emergència global hi hagués també més coordinació amb coerció legitimada per institucions democràtiques, global i europea. Un cop decidit el desconfinament, la reactivació ha de ser gradual i assimètrica, amb coneixement de qui pot moure's més i qui no. La desescalada ha de ser co-governada: calen mesures diferenciades amb informació local, però amb intercanvi d’aquesta informació i coordinació (per exemple, en les decisions d’impuls al turisme). Finalment, l'estímul econòmic contracíclic amb recursos dels poders centrals però despesa descentralitzada (propi de les democràcies multinivell) requereix de nou inputs importants de tots els nivells de govern.
De vegades ens agradaria que en el nostre sistema de govern estigués molt clar i delimitat què ha de fer cada nivell de govern, però en una situació com l'actual, on la presa de decisions ha de ser ràpida però a la vegada es mou en un context d'incertesa, especialment al principi, moltes decisions s'han de prendre conjuntament, o almenys amb informació de què fan els altres nivells. D'aquí la importància de les reunions de coordinació, de presidents, o de ministres amb conselleres o consellers.
Les reunions de presidents visibilitzen que Espanya és un estat compost. Reforçaria les institucions comunes que aquestes reunions, a més d'informatives, servissin per decidir conjuntament algunes qüestions, en alguns casos per consens a iniciativa del govern central, d'altres per iniciativa d'una part o totes les comunitats.
Serà realista però avançar en aquesta direcció si abandonem la ingenuïtat de pensar que tot es podrà decidir per consens. Per exemple, difícilment es podrà reduir la competència fiscal per consens, però caldrà reduïr-la en els propers anys per reforçar les finances publiques.
Alguns autors (com Rodden i Wibbels) han destacat que en les darreres dècades, com va ser visible en la darrera crisi financera global, s'ha accentuat la contradicció entre la necessitat de concentrar en els nivells centrals l'estabilització macroeconòmica contracíclica, i unes finances sub-centrals pro-cíclices (i per tant molt limitades en moments de crisi), que poden dificultar molt l’assoliment de les polítiques socials i econòmiques de la fase de reactivació i recuperació. Canadà i Austràlia ho fan millor, però no eliminen les dificultats. De cara al futur a Espanya, serà necessari, potser quan es negocïi el nou sistema de finançament autonòmic, un mandat explícit per contrarestar els shocks de la producció, amb institucions de caràcter federal que ho facin possible. Però si no hi ha un mandat explícit amb criteris establerts a priori, hi ha el risc de generar incentius perversos perquè es transfereixin més diners a qui ha gestionat pitjor.
Sens dubte la co-governança també s'ha de produir a nivell global (com va pasar amb la crisi anterior, i cada vegada será més necessari), a Europa, i entre els poders autonòmics i els ajuntaments. Des de l'estat d'alarma, si Sánchez s'ha reunit cada semana amb els presidents autonòmics, em sembla que Torra encara no ho ha fet cap vegada amb els principals alcaldes i alcaldesses.
La co-governança és essencial per extreure lliçons ràpides i actuar sobre la marxa quan hi ha incertesa. El federalisme genera laboratoris de democràcia, però aquests només poden ser eficaços si la informació i el coneixement es posen en comú.
Amb la integració a Europa, els estats-nació i els nivells sub.estatals han perdut poder econòmic però mantenen, o fins i tot reforcen, el seu poder polític. Per això la lleialtat entre els diferents poders és tan important. Però aquesta lleialtat és endògena, no és una qualitat que s'hagi de trobar a faltar melanconiosament quan no hi és suficientment. Cal promoure incentius i normes socials que minimitzin l’oportunisme (la capacitat dels governs per fer servir el seu poder per anar contra altres governs o contra el sistema federal), que és un dels principals problemes de qualsevol sistema federal. Esperem que l'actual crisi faci que la característica de la lleialtat dongui avantatges a aquells que la fan servir, i d'aquesta manera esdevingui una característica a imitar, i per tant la proporció d'agents que són lleials augmenti, i la proporció d'agents oportunistes disminueixi.
Ara n’hi diem co-governança, encara que a tot el món se n’hi diu federalisme (almenys aquella part del federalisme que té a veure amb el govern compartit). Com se li dirà en el futur dependrà de com evolucionin les necessitats retòriques dels diferents agents en la cojuntura política. Però sigui quin sigui el nom de la cosa, els reptes no canviaran gaire. Més enllà de les narratives que li convinguin a cadascú, els problemes de la humanitat no es resoldran sense un federalisme millor. A Espanya, amb l’onada actual de co-governança, potser podem accelerar aquelles reformes federals pendents que no requereixen canvis constitucionals. I generar consens per aquells canvis on la reforma constitucional és imprescindible o molt necessària.
No hay comentarios:
Publicar un comentario