Els nous amics d'en Raül Romeva

Tots coneixem persones que quan se separen i comencen una nova relació ens sorprenen amb nous pentinats, nou vestuari, noves amistats i de vegades també noves idees. És un exemple de la mutabilitat dels nostres valors com a éssers humans. Un exemple trist d'aquesta quasi inversemblant capacitat d'adaptació l'hem pogut veure en els darrers temps en el conseller de la Generalitat i cap de llista de la candidatura impulsada per Artur Mas a les darreres eleccions catalanes, Raül Romeva. La vocació pública d'aquest conseller es va despertar quan era l'home a Catalunya del líder pacifista i posterior eurodiputat socialista José María Mendiluce, a qui devia conèixer com a activista per la pau a l'antiga Iugoslàvia. Ja és estrany passar d'intentar aturar la deriva violenta de la lluita nacionalista als Balcans a liderar una candidatura que creu que la gran lluita del segle XXI ha de ser la "independència" d'un petit territori relativament ric d'Europa occidental. En algun lloc de la consciència d'una persona de trajectòria progressista com Romeva deu romandre el neguit de si les noves relacions que està fent després del seu trencament amb els seus companys de tota la vida, són unes relacions que es compatibilitzen bé amb uns valors dels quals sovint encara presumeix. L'exemple més recent l'hem tingut a Finlàndia, on sembla que no li ha importat que els seus amfitrions hagin estat els membres d'un partit xenofòbic (els "Veritables Finlandesos")  i neo-populista, d'una ideologia semblant a la de Trump, Farage, Le Pen, Orban i Wilders, per dir alguns noms del nacional-populisme en ascens que avui té sense dormir a gran part dels demòcrates de tot el món. Això seria una coincidència sense importància si no fós perquè alguns d'aquests partits repeteixen eslògans i propostes molt semblants als de Junts pel Sí a Catalunya: referèndums sense acords previs, dret a decidir (o la versió anglesa de "recuperar el control"), recuperar "la sobirania", buscar enemics exteriors als quals culpar de tots els mals, propostes aparentment senzilles per resoldre problemes complexos, banderes, himnes, uniformes, manifestacions coreografiades, etc. etc. De fet, aquests són els aliats objectius de l'independentisme català: només si triomfa un món on ens dediquem a aixecar murs, a reivindicar noves fronteres i a separar les comunitats, només si fracassa (a major glòria de Putin) la idea d'una Europa unida i federal, només en aquest cas a Europa hi haurà la possibilitat de crear nous estats "independents". Aquestes forces nacional-populistes tenen tot el dret del món a defensar les seves idees, però si us plau que no ho facin en nom de valors aparentment progressistes. Si el món dels nous amics de Raül Romeva avança, tindrem una humanitat dividida en petits espais de sobirania on serà impossible reduir el frau fiscal, combatre el canvi climàtic, o regular els mercats financers, on la democràcia (incapacitada per resoldre els grans problemes) quedarà reduïda a una farsa televisiva dominada per celebritats o estrelles del futbol, i on els debats públics principals tindran a veure amb qui canta o deixa de cantar els himnes nacionals. Quina tristesa, Raül (i companyia).

Entrenadores, incentivos y resultados

Hace unos meses en verano la gran noticia deportiva fue la contratación de dos entrenadores estrella en la liga inglesa de fútbol, a saber José Mourinho y Pep Guardiola. En las últimas semanas ambos han sido noticia por sus malos resultados, y ello ha coincidido con un acontecimiento relevante, como es la concesión del premio Nobel de economía a dos economistas expertos en incentivos (Hart y Holmstrom) y con un hecho menos relevante, a saber mis clases sobre el rol del entrenador en el curso sobre economía del fútbol en el programa Study Abroad de la UAB. Lo que nos dice la investigación empírica es que hay demasiada rotación de entrenadores, y que aunque se pueden hacer ránkings sobre la eficiencia de los mismos, estos ránkings son difíciles de interpretar porque es difícil separar el rol del entrenador de la calidad de las instituciones en las que trabajan. A veces un entrenador puede estar en lo alto de un ránking de eficiencia, como David Moyes, por una buena gestión en un equipo, y fallar completamente en otro. En teoría, un entrenador tiene un gran trabajo que realizar de coordinación de sus recursos humanos y de motivación del sacrificio individual en favor del colectivo. Pero con los entrenadores estrella, a uno le queda la duda de si algunos entrenadores lo que hacen fundamentalmente no será quizás aprovechar que tienen un gran grupo de jugadores para promover su imagen personal. Mourinho sustituyó a Van Gaal en el Manchester United, porque se acusaba a éste de haber conseguido sólo un cuarto lugar en la liga en su primera temporada, y un quinto lugar más el título de Copa en el segundo, amén de haber dado la alternativa a numerosos jugadores jóvenes como hizo en sus clubs anteriores. Pero en lugar de esperar al último año que le quedaba de contrato y ejecutar el plan de dar entonces el relevo a quien había sido su número dos y ex-jugador del United Ryan Giggs (la sucesión interna y el buen matching producido por ser ex-jugador son estrategias avaladas por la investigación empírica), el club se impacientó y dio el mando técnico a un entrenador estrella, con efecto inmediato eso sí en el carácter noticioso de cualquier rueda de prensa, y en el carácter noticioso de su duelo en la cumbre con Guardiola. Hoy el Manchester United va séptimo, tras haber gastado cifras récord en fichajes relumbrantes hasta ahora fracasados que han dejado en un lugar secundario o terciario a las promesas de Van Gaal. A Guardiola le ha ido mejor en el City, aunque ahora lleva seis partidos sin ganar y por segunda vez tras irse del Barça se ha sometido a la prueba de enfrentarse a la columna vertebral de quienes fueron sus pupilos en el Camp Nou, hoy dirigidos por el menos glamuroso Luis Enrique, para quedar abultadamente derrotado en un test de que quizás sus victorias en el período 2008-12 se debían a un buen grupo de jugadores más que a sus talentos (tendrá otra oportunidad el próximo martes). Yo creo que es un buen entrenador que continuó la evolución iniciada por Michels y seguida por Cruyff, Van Gaal y otros, pero que la aureola que se ha creado es exagerada, y que su figura será valorada con más objetividad cuando haya completado una larga carrera de aciertos y errores como la de Louis Van Gaal.

¿Federar España sin el PSC?

Más que un partido federalista, que también, el PSC ha sido hasta ahora el partido federador por excelencia. Ahora que se habla de "coser" el PSOE, parece difícil que pueda hacerse sin el partido que ha cosido primero la sociedad catalana, y que ha mantenido a ésta por lo menos zurcida con la sociedad española, gracias entre otros a Ernest Lluch, Narcís Serra, Joan Reventós y Jordi Solé-Tura. Quienes sueñan con partidos socialistas étnicos en Cataluña (los Comín y los Villacorta, por ejemplo) no han entendido gran cosa de la historia de Cataluña de los últimos 40 años. Para mí los auténticos catalanistas del PSC no son los consejeros que se fueron, sino Montilla, De Madre y Corbacho (podría nombrar muchos más que han sido olvidados: Javier Soto, Juanjo Ferreiro...), que han asegurado la presencia del catalán y su supervivencia en las zonas más decisivas para su futuro. Y no lo han hecho porque sean nacionalistas, sino porque creen en la convivencia y en la unidad civil, en la cohesión social en definitiva. Esto no lo entienden muchos, pero es así. Hoy se habla de la presión sobre el PSC para que acate la disciplina de voto del PSOE, pero debería hablarse de la presión sobre los nuevos dirigentes del PSOE para que nos expliquen qué tipo de España piensan construir si no cabe en ella el PSC. Quizás sea la España entre Redondo Terreros y Mayor Oreja que proponía Albert Rivera en un artículo titulado "A mis compatriotas socialistas" después de hacer una campaña electoral enfundado en la camiseta de la selección española de fútbol. ¿Cuántos españoles caben en esa España? ¿El 40%? Yo, por ejemplo, creo que no quepo. Es que creo que no cabe ni Patxi López. Por supuesto podemos llevar el debate a los estadios de fútbol como pretenden hacer tanto Ciudadanos como los independentistas catalanes. Pero así no vamos a federar España, es decir no vamos a construir la única España con futuro, federal y federada en una Europa sin fronteras donde el sueño del estado-nación se desvanezca para todos. Ahora que Mariano Rajoy va a ser reinvestido a cambio de nada (por los errores estratégicos de todos los sectores del PSOE), uno puede pensar que las reformas profundas en España están más lejos que nunca. Pero España ha cambiado mucho más de lo que creen Mariano Rajoy, Susana Díaz y Pablo Iglesias, para mí los auténticos rostros de la España que se resiste a cambiar y a modernizarse para siempre abierta al mundo. Hoy me recordaba un amigo italiano que los juicios sobre la corrupción acabaron con casi todo un sistema político en su país muy rápidamente. Esperemos que lo que venga después en España no sea un Berlusconi, sino un proyecto colectivo donde quepamos muchos y lo pongamos al servicio de una Europa democrática, unida, libre y en paz.

Trump, l'indepe

Avui he sentit a Donald Trump dir que 2017 serà recordat històricament com l'any que els Estats Units van perdre la seva independència. Fa uns dies va dir que, donat que Hillary Clinton formava part d'una èlit internacional que volia controlar els destins del món, els votants l'havien de triar a ell per recuperar la sobirania. Crec que aquest fil argumental li va aconsellar Nigel Farage, que el va acompanyar recentment en un acte electoral, i que pretenia encomanar-li l'èxit que va tenir tal retòrica en la campanya del referèndum del Brexit als Estats Units. Els recursos de Trump per descomptat també estan plens d'altres prejudicis nacionalistes, i igual que altres nacional-populismes, però en aquest cas d'una manera encara més histriònica i exagerada, també juga temeràriament amb la democràcia, insinuant que el procés electoral està trucat per afavorir els interessos de la candidata demòcrata. Sens dubre, els escàndols relacionats amb el comportament sexualment depredador del candidat republicà amaguen aquests paral·lelismes entre la retòrica i l'estratègia de Trump i els equivalents nacional-populistes a Europa. Els seguidors de Trump, almenys una part important d'ells (per cert és fals que en la seva majoria siguin treballadors depauperats), també tenen comportaments que no haurien de sorprendre després d'haver vist els atacs racistes i fins i tot un assassinat que es van produir durant la campanya del Brexit. L'altre dia vaig sentir que el seu discurs era interromput pels seus seguidors, que cridaven "lock her up!" (tanqueu-la!), referint-se a Hillary Clinton, arrel del comentari que Trump va fer en un debat dient que si fós president posaria Clinton a la presó. Potser aquí m'hauria de frenar perquè, és clar, tots pensem que aquestes coses aquí a Europa (i molt menys a Catalunya!) no passen. Però l'altre dia vaig estar una estona morta a la bilbioteca pública de la Plaça Lesseps llegint els diaris, i un senyor gran, al veure que tenia davant meu El Periódico, El Punt Avui i La Vanguardia, va agafar el Punt Avui i va dir (sense que jo li preguntés res): "El Periódico no, que és feixista!". Jo només em vaig atrevir a murmurar "Mare de Déu senyor...".

Estados-nación o federalismo europeo: esta es la cuestión

Parece que los independentistas catalanes se han puesto muy felices porque en una visita a Barcelona el economista progresista Joseph Stiglitz ha dicho que una hipotética Cataluña independiente sería "viable" y que a Cataluña le iría bien como tal país independiente. No es que Stiglitz haya escrito un libro o un artículo rebatiendo las tesis de Borrell y Llorach cuestionando las cuentas y los cuentos de la independencia, simplemente hizo unos comentarios en el contexto del road show sobre la presentación de su libro criticando la implementación de la moneda única europea. Sin haber leído el libro, pero sí numerosas entrevistas y artículos a los que ha dado lugar, parece que la posición de Stiglitz es que, si la Europa del euro no es capaz de culminar la unión política y fiscal, es mejor hacer marcha atrás y volver a la Europa de la disgregación monetaria. Es una posición muy discutible, pero respetable, que Xavier Vidal-Folch ha respondido muy bien. En este contexto, y bajo la presión ambiental que se vive en Cataluña, Stiglitz dijo algo obvio, que es que Cataluña (como cualquier territorio rico) sería viable y le iría bien como país independiente. También es viable y le va bien a San Marino, por mencionar otro país pequeño, igual que le iría bien y sería viable Sant Cugat del Vallès, si se dieran las condiciones, como país que se secesionase desde una Cataluña independente. La cuestión importante, me parece a mi, no es si una Cataluña independiente es viable y en algún momento indeterminado del tiempo y con unas circunstancias imprecisas, si le iría bien, sino la cuestión es si en Europa queremos desandar los pasos que se han dado hacia una Europa federal, y regresar a la época de fragmentación basada en el monopolio de la soberanía, en lugar de avanzar más rápidamente hacia el federalismo, con una mayor cesión de soberanía en beneficio de un nivel europeo más democrático y solidario. Esta mayor cesión no vendrá sola, no es un dato de la naturaleza, sino que dependerá de las acciones de las personas (incluidos los intelectuales) y de sus representantes políticos. Los comentarios superficiales de Stiglitz por supuesto han recibido una gran cobertura mediática en Cataluña, a diferencia de lo que ocurrió cuando Krugman dijo en su blog que tenía una preferencia por los grandes agregados democráticos, o cuando Tirole dijo en la BBC que él era un gran federalista. También lo dijeron en declaraciones superficiales, pero en ese caso no se consideró trascendente. Lo que es menos superficial es que hasta ahora, en los momentos de la verdad, cuando todo el mundo se ha tenido que mojar y argumentar negro sobre blanco su opinión en profundidad, los partidarios del repliegue nacional han perdido el debate económico por goleada. Me refiero al referéndum por la independencia de Escocia y al referéndum del Brexit. En el primer caso, los argumentos económicos fueron cruciales para la victoria del No, y en el segundo caso, ganó la opción lamentable de salir de la UE por la demagogia nacionalista, pese a perder el debate económico. Dudo mucho de que, si llegara el momento de escribir argumentos profundos sobre el tema (ojalá no sea en un referéndum dicotómico donde Cataluña se divida todavía más de lo que lo está), Stiglitz se pusiera del lado de los que desean un resurgir de los nacionalismos, entre otras razones porque quedaría en muy mala compañía en el conjunto de Europa y del mundo. Pero si se decide a hacerlo, seguro que el debate de fondo, es decir, el debate sobre si avanzamos hacia un reforzamiento (o nueva creación) de los estados-nación, o si avanzamos hacia un federalismo europeo (como se sostiene de forma muy elaborada en la cuarta parte del libro de Thomas Piketty sobre el capital en el siglo XXI), ganará en calidad y profunidad.

Per què votaré a Miquel Iceta

El cost d’oportunitat d’aquestes primàries que viu el PSC és força evident. Quan el partit es veu sotmès a atacs per tot arreu, a amenaces per part d'alguns membres de la nova gestora del PSOE, intents de ressuscitar el zombie de la federació catalana del PSOE i les interminables campanades a morts dels habituals portaveus del procés independentista, el PSC es permet el luxe de dedicar mesos crucials de la seva existència (paralitzant qualsevol tipus d'altra activitat: jornades, campanyes, etc.) a discutir sobre si és millor el número 1 o la número 2 actuals, que oficialment defensen les mateixes idees en tots els assumptes fonamentals. Però com que al final a quatre dies de la seva celebració veig que no es desconvoquen les primàries, cal posicionar-se. Per això a títol individual i sense comprometre els col·lectius dels quals formo part, i respectant molt a persones i amistats que pensen diferent, m'he adherit al manifest en suport de Miquel Iceta (que signen entre altres Jordi Hereu i Silvia Paneque, dues persones que admiro), i per tant votaré per ell i demano, repeteixo que a títol individual, el vot per a la seva candidatura. Crec que enmig de les turbulències que s'estan vivint, Iceta ha acumulat mèrits més que suficients per ser reelegit. La seva gestió ha superat les expectatives que tots teníem fixades en ell. Si també ens carreguem aquest polític que, sense respondre als estereotips de la fotogènia que s'exigeix actualment, però que ha merescut elogis per la seva experiència, diàleg i prestigi, si fins i tot ens carreguem a aquest, dic, vol dir que hem perdut una mica la capacitat de valorar la bona política en temps de tempesta i populisme. Per altra banda, Iceta és el líder polític català que més ha fet pel federalisme en la darrera dècada, treballant a fons en propostes federals quan presidia la Fundació Campalans, i sent coherent amb els seus principis quan ha estat primer secretari. Els qui hem donat la cara pel federalisme en els darrers anys no ens hem sentit tan acompanyats per cap altre líder polític. Dit això, jo no sóc "Icetista" i seria tràgic que el PSC es dividís entre "icetistes" i "parlonistes" (ni que fossin Trotsky i Lenin). Tinc bona relació amb Iceta però també hi tinc importants diferències, que venen de lluny. Jo sempre hagués volgut un partit diferent del que ell ha contribuit a construir, molt menys basat en la política professional que avui representen tant ell com Núria Parlon. Però si el PSC vol sobreviure com un partit seriós, no pot canviar de primer secretari cada dos anys. Què passaria si guanya Parlon les primàries i treu un mal resultat electoral, buscarem una altra cara jove mentre els càrrecs intermitjos segueixen sent els mateixos de sempre? És moment de minimitzar les concessions al populisme, i donar temps perquè Parlon i altres persones molt prometedores que la recolzen adquireixin més experiència i substància, perquè puguin donar lloc a una estructura duradora de ciutadanes i ciutadans que, entrant i sortint de la política professional, donguin estabilitat a un projecte federalista i igualitarista (socialdemòcrata en el sentit de Tony Judt) a Catalunya. I donar també temps a Parlon a explicar a altres persones que la recolzen que el seu temps de seguir controlant els fils del PSC per sota mentre busquen caps visibles que vagin canviant també s'ha acabat. Al PSC li calen canvis organitzatius. Iceta ho sap. Va assistir a la jornada de la Fundació Campalans on es van fer propostes molt interessants en aquest sentit i que ell en part ha recollit en un decàleg. Comprenc els dubtes de si ell, o les persones que l'envolten habitualment, són les persones més adequades per dur-los a terme, però l'alternativa no és una "revolució organitzativa" inconcreta que es farà a temps parcial. Jo no crec que els partits socialistes i socialdemòcrates siguin dels militants, sinó de les classes populars i treballadores, i avui aquestes es mereixen a Catalunya un referent seriós diferent dels nacional-populismes de signe divers. Convertir-lo en un bé col·lectiu de qualitat que no davaluï ràpidament els seus actius és responsabilitat de tots els que hi participem, evitant al mateix temps la corrupció i el clientelisme (que han afectat a persones del PSC en el passat: una tragèdia a prevenir de la qual s'ha parlat poc em sembla en aquestes primàries). Volem un partit de persones lliures i solidàries, on sigui possible entrar i sortir de la política, i evitar una política segrestada per polítics professionals. Però avui la prioritat absoluta és la supervivència del PSC (com ho és la supervivència de la fraternitat i la solidaritat a Espanya, Europa, els Estats Units i arreu davant dels nacional-populismes), i crec honestament que qui ajuda més avui a garantir aquesta supervivència és Miquel Iceta.

Rebria Catalunya un tracte millor de la Unió Europea que el Regne Unit?

El passat 23 de Juny el Regne Unit, un estat membre de la Unió Europea (UE) amb una llarga tradició democràtica, potència militar i hereu d’un imperi d’abast mundial, va celebrar un referèndum legal (tot i que enormement traumàtic per a tota la societat, atacs racistes i assassinat d’una diputada laborista inclosos), convocat temeràriament pel primer ministre avui dimitit David Cameron. Els partidaris d’abandonar la UE van guanyar per un marge molt estret i contra l’opinió de la ciutat de Londres, Escòcia, Irlanda del Nord i Gibraltar. Els guanyadors havien promès una “desconnexió” ràpida i sense costos, però de seguida han hagut d’explicar que en realitat la “independència” no es proclama unilateralment  i ja està, sinó que fins i tot després del referèndum ha de ser el resultat d’una negociació amb la resta de la UE. El nou govern de Theresa May ha decidit després d’alguns mesos i molts dubtes anunciar al mes d’Octubre de 2016 (el referèndum va ser el Juny) que iniciarà les negociacions formals per deixar la UE abans de finals de març de 2017. D’això se’n diu activar l’article 50. Un cop activat, May tindrà dos anys per negociar un nou acord amb la UE. Alts funcionaris, segons el periodista del Financial Times Gideon Rachman, han explicat a la primera ministra que és molt improbable que el Regne Unit sigui capaç de negociar al mateix temps els termes del seu divorci i un nou acord comercial amb la UE, el seu principal mercat, en el termini dels dos anys. Un cop activat l’article 50, la UE pot senzillament deixar que corri el rellotge, sabent que el Regne Unit estarà en una situació cada vegada més difícil com més s’allargui la negociació sense acord. Al final dels dos anys, el Regne Unit estarà fora de la Unió Europea (desconec si quan vegi la situació, pot fer marxa enrera i dir que es vol quedar), havent de pagar aranzels i perdent tots els drets dels quals gaudeixen empreses (incloent les financeres) i treballadors com a membres de la Unió.  Segons el Financial Times, el dany econòmic d’aquest “Brexit” dur seria enorme, generant un gran forat a les finances públiques per la pèrdua de pes de la City, donant lloc a una nova fase d’austeritat. Els partidaris més hiperventilats del Brexit, diuen que tot això és el “discurs de la por”. Per què, diuen els hiperventilats, hauria de restaurar els aranzels la UE quan això perjudicaria també els seus interessos? Els hipervenitlats podrien respondre aquesta pregunta mirant-se al mirall, diu el periodista Gideon Rachman: igual que la principal motivació dels pro-Brexit és política, no econòmica, també els negociadors de la UE tindran motivacions principalment polítiques, i no econòmiques. En el cas britànic, l’objectiu polític és restaurar la “sobirania” parlamentària de Westminster i recuperar el control de la immigració. Del costat comunitari, l’objectiu és assegurar que el “Brexit” no condueix al descabdellament del projecte europeu que porta 60 anys en construcció i que ha donat lloc al període més prolongat de pau, llibertat i prosperitat al continent. Això implicarà deixar clar que el Regne Unit paga un preu clar i elevat per deixar la UE. El dany econòmic que li suposarà això a la Unió serà molt menor i més gestionable que el dany que li suposarà al Regne Unit. Els britànics envien el 44% de les seves exportacions a la UE, mentre que el Regne Unit rep només el 16% de les exportacions de la UE. El procés mateix de negociació també està estructurat d'una manera que perjudica el Regne Unit: mentre que aquest està interessat en una negociació ràpida per tranquil·litzar els inversors, la UE es pot permetre allargar les coses, i en tot cas no tindrà més remei que fer-ho tenint en compte que l’acord final requerirà la unanimitat dels 27 estats membres restants i el vot a favor del Parlament Europeu. Alguns al Regne Unit parlen de fer servir senzillament les regles de l’Organització Mundial del Comerç (OMC)  un cop estiguin fora de la UE. Però quan diuen això sembla que ignorin que el Regne Unit és membre de l’OMC sota els auspicis de la UE. Esdevenir membre de ple dret de l’OMC requereix un altre procés complex de negociació. Amigues i amics nacionalistes: aquest és el món que ens ha tocat viure. Això és el que el Regne Unit està començant a descobrir. Una part important de Catalunya pretén de forma semblant ignorar la complexitat de les coses, i a més a més ignorar que Catalunya no ve de ser un imperi d’abast mundial, ni és un estat membre de la UE, ni rep el 16% de les exportacions europees, ni té moneda pròpia, ni exèrcit, ni té possibilitat de fer un referèndum legal d’autodeterminació (com no el tenen la major part de democràcies del món), ni té oberta cap via de negociació amb ningú. És part de la política que ens ha tocat viure en aquests temps de nacional-populisme: l’era de la post-veritat.

Leer un libro prohibido

Me entero por un artículo de Ignacio Echevarría en El Cultural (que compré por casualidad en La Central justo cuando Echevarría, creo, y Jordi Llovet entraban el la librería; no les saludé por timidez) de que el libro "Bolaño por sí mismo", un libro de entrevistas escogidas publicado en Chile, no fue publicado ni, entiendo, comercializado en España por presiones de la viuda de Roberto Bolaño. Yo tengo el libro desde hace años porque lo compré en Chile, así que me ha servido para pasar mejor un fin de semana en el que parece que me he quedado sin partido político de referencia en España. Parece según Echevarría que la razón por la que el libro fue prohibido en España es la obsesión de la viuda del escritor por evitar menciones a una mujer que tuvo relación con Bolaño en los últimos años de su vida, que terminó en 2003. En una brevísima nota del editor, escondida entre el prólogo de Juan Villoro y las entrevistas, hay una referencia a "una dama castellana prácticamente insobornable". En una de las entrevistas Bolaño se refiere al "discurso vacío de la izquierda" que le aburre, aclarando que el discurso vacío de la derecha lo da por sentado. El título de esta entrevista, concedida a la revista Playboy, es "el mundo está vivo y nada vivo tiene remedio" aunque donde dice esto en el texto de la entrevista añade que "esa es nuestra suerte". En otra dice que de joven se hizo anarquista, militancia que le duró hasta que conoció a otro anarquista. Por cierto, creo que es absurdo prohibir un libro en España si se ha publicado en un país donde llega Internet y hay servicio de correos o mensajería como Chile, así que querido lector, date prisa y compra el libro, y homenajea así a todos los libros prohibidos y a quienes los han escrito, y les han censurado o arden en la hoguera. Como es absurdo en la era de Internet montar un golpe de estado en un partido y que quien lo lidere piense que tiene algún futuro político. En fin, compañer@s, a seguir luchando (y leyendo a Bolaño).