Trump 2.0 i nosaltres

Al cosí-germà d'aquest blog, escrit en anglès, he esmentat diferents hipòtesis que podrien explicar (o no) la segona victòria de Trump en unes eleccions presidencials als Estats Units. Tot i que ha guanyat per poc en vots, i que aproximadament la meitat de l'electorat segueix sent demòcrata, podem dir que un Trump pitjor que el de 2016 ha guanyat per més que el 2016, malgrat que va perdre fa 4 anys. En un post anterior aquí mateix, titolat  "l'economista i el llop", vaig manifestar que em temia que l'alerta massiva dels economistes professionals i acadèmics en favor de Harris seria poc creïble. En això no em vaig equivocar, però aquesta vegada em vaig equivocar posant la meva esperança en l'aparell del Partit Demòcrata que a nivell local em semblava capaç de mobilitzar l'electorat suficientment. No va ser així.

La victòria de Trump tindrà conseqüències econòmiques i polítiques en aquest racó d'Europa. Les econòmiques són molt incertes, però a diferència de l'electorat dels Estats Units, jo sí que em prenc seriosament, en això, les prediccions dels economistes. I no només les dels economistes, sinó també les de totes les persones expertes i científiques, de diferents branques del coneixement, que han alertat sobre els riscos per a la societat, l'economia, els drets humans, el clima i la pau, de Trump 2.0. Les conseqüències polítiques no crec que es desvïin d'un enfortiment dels nacional-populismes, encara que la derrota demòcrata també podria servir per focalitzar energies i demostrar, aquesta vegada creïblement, que el llop és de veritat.

Qualsevol victòria (també les nostres) contra el nacionalpopulisme agressiu s'ha de considerar temporal i fràgil, com la de Biden el 2020. I el que és menys agressiu no hem de deixar de prendre'l seriosament, perquè el seu estat d'ànim és alterable (molt oportú l'article de Branchadell avui a El País sobre què faran alguns a Catalunya si han de triar entre nació i progrés).

Em vaig equivocar en dues prediccions en el procés català: que no passaria res, i que seria la lluita de la resta de les nostres vides. Sí que va passar res, encara que el Procés va fracassar. El procés s'ha acabat, però l'amenaça del nacionalisme disruptiu (pitjor que el del Procés, i amb banderes diverses), no; ni aquí ni enlloc.

A Europa no estem als temps del Manifest de Ventotene, quan els seus redactors estaven en una presó feixista; avui la UE i l'euro són una realitat en expansió, sens dubte també amenaçada i amb problemes. L'únic país que n'ha sortit, de la UE, està pagant un preu elevat per la seva decisió. Sense la UE no tindríem ni estat de dret ni futur econòmic. La seva existència segueix sent la nostra taula de salvació en el present, i la seva evolució federal segueix sent la nostra gran esperança i el gran adversari dels nacional-populismes.

L'economista i el llop

Pot semblar una frivolitat i un luxe que em posi a escriure sobre unes eleccions que tenen lloc a l'altra punta de l'hemisferi nord, mentre a prop nostre acaba de succeir una enorme catàstrofe que requereix una reacció col·lectiva colossal, la màxima solidaritat i tota l'atenció. Però poques vegades els riscos globals i locals havien estat tan relacionats.

El conte de Pere i el Llop va de la falta de credibilitat del pastor Pere, que quan va avisar que un llop de veritat es menjava les ovelles, ningú li feia cas. Espero que no passi el mateix amb els literalment centenars d'economistes nordamericans i de més ençà, que no han deixat d'alçar la veu alertant sobre els perills d'una victòria de Trump (Lluis Bassets també el compara avui amb un llop a El País) el proper dimarts. Hi ha hagut manifestos de premis Nobel, cartes als mitjans de comunicació els darrers dies, els articles habituals de Paul Krugman amb un to cada cop més dramàtic, les aparicions a la CNN de Justin Wolfers, d'Alan Blinder al Wall Street Journal, o la recomanació de la revista The Economist, repetida una i altra vegada a les xarxes socials, de votar per Kamala Harris. El caos institucional que seguiria presumiblement a una victòria de Trump (que en part també es produirà si no guanya, perquè no reconeixerà el resultat), tindrà un cost econòmic, la magnitud del qual és incert. Els economistes també alerten del daltabaix per al creixement econòmic i la inflació que tindrien els promesos aranzels massius i el coll d'ampolla laboral (a més de drama humanitari) que acompanyaria a una deportació massiva d'immigrants, si s'arribés a produir.

El cert és que segons les enquestes de moment no és per l'economia que Harris encara pot guanyar, perquè la majoria de votants segueixen creient (absurdament, segons els experts economistes i tota evidència) que Trump seria millor per als afers econòmics que Harris. Si tenim en compte prèvies eleccions, les preses de posicions de persones famoses o expertes mouen poc a l'electorat, que es deixa portar més per grans xocs de l'actualitat (guerres, escàndols) i per indicadors econòmics del passat i present, però no d'un futur incert. En aquest sentit, Harris com a Vice-presidenta de Biden, es beneficia del creixement econòmic sota aquest, però surt perjudicada per la inflació dels darrers anys, que s'ha aconseguit frenar, però el record recent de la qual pesa massa.

El dimecres a la matinada amb quasi tota seguretat veurem a Trump proclamar-se guanyador, tant si ha guanyat com si no. Si no és president, s'enfronta a un futur personal i judicial més aviat ennuvolat per als anys que li quedin de vida. Aquesta és la seva principal motivació. A diferència de 2020, les seves amenaces són ara més creïbles, però no té el control de la presidència sortint. Esperem que les institucions resisteixin. Si guanya, ha promès posar la reduccció de l'estat en mans d'Elon Musk i la política sanitària en mans d'un personatge grotesc contrari a les vacunes. L'experiència històrica ens diu que un govern turbo-capitalista i autoritari no és incompatible amb el creixement econòmic (almenys a curt termini), però sí amb la redistribució, els drets humans i amb l'enfortiment solvent de l'estat que requereix el canvi climàtic. Necessitem governs d'alta capacitat a tots els nivells, que estiguin coordinats, i que es prenguin seriosament (en comptes d'aprofitar-les per atiar els prejudicis i els greuges) les catàstrofes naturals, cada vegada més freqüents per culpa precisament dels negacionistes del canvi climàtic. Crec que els riscos distributius, climàtics i democràtics són més greus que els riscos sobre la inflació i el creixement a curt termini, però és molt difícil predir la capacitat de resistència de pesos i contrapesos institucionals. Què poden fer els economistes (que per cert han estat força deixats de costat per l'administració Biden) i altres científics socials per ser tan escoltats i creïbles com altres científics i altres veus que s'expressen en la cacofonia del sistema comunicatiu actual? És una pregunta que la professió s'ha de plantejar.

Si s'evita la catàstrofe, serà més per la maquinària electoral, districte electoral per districte electoral en les jurisdiccions decisives, del Partit Demòcrata (que ha guanyat el vot popular en sis de les set eleccions presidencials des de 2000), que per les crides al vot dels economistes. Aquestes crides són però saludables, i potser útils en l'educació dels nostres estudiants, que sovint veuen en la professió econòmica una capelleta allunyada de les grans preocupacions ètiques del nostre temps.

La construcció desregulada, la befa del canvi climàtic, la consideració de les estructures públiques com a xiringuitos, si no troben un contrapès en una cultura de la responsabilitat col·lectiva, es convertiran en profecies autosatisfetes que donaran més carburant per la demagògia i la retòrica de l'estat fallit, l'antipolítica i el populisme. I aquí és on l'amenaça global del llop del proper dimarts es troba amb el drama de les creixents catàstrofes naturals a nivell local.

Perspectiva Draghi y horizonte federal

Alguien ha dicho que el Informe Draghi es como la receta del médico. La enfermedad es el retraso en innovación y productividad de la economía europea respecto a la china y a la estadounidense. Este retraso pone en riesgo seguir combinando el modelo social europeo y la descarbonización en la que está embarcada la Unión Europea.

La receta es una mayor integración europea, que permita desarrollar inversiones potentes a escala continental para cerrar el déficit productivo, especialmente en los sectores industriales más avanzados tecnológicamente, que son aquellos que más pueden contribuir a cerrar este déficit.

Estas inversiones deben enmarcarse en una ambiciosa política industrial moderna que aprenda de las lecciones positivas y negativas de la política industrial en el pasado, allí donde ha tenido éxito y allí donde ha fracasado.

No se puede alcanzar un crecimiento sostenible, una prosperidad compartida a través de un aumento de la productividad, sin aumentar considerablemente la inversión, tanto la privada como la pública.

Para ello, el presupuesto de la Unión Europea tendrá que aumentar substancialmente, así como su capacidad de endeudamiento mancomunado, como ha dicho el Ministro español de Economía, Carlos Cuerpo. Si el Informe Draghi es adoptado en todo o en parte por la dirigencia de la UE, los actuales fondos Next Generation habrán sido un banco de pruebas para algo mucho más ambicioso.

Esta adopción supondría un salto de integración federal, como señaló recientemente Andreu Missé.

Varios economistas, entre ellos Thomas Piketty, han elogiado el contenido expansivo de las políticas apuntadas por Draghi, que dejarían atrás cualquier tentación de volver a las políticas de austeridad y laissez-faire, y pondrían el acento en un intervencionismo inteligente que no se opusiera, sino que impulsara, el mercado único europeo, en la línea del (previo) Informe Letta.

Otros economistas (en parte, el mismo Piketty) han señalado limitaciones del Informe Draghi, limitaciones que los responsables políticos deben (debemos, por la muy modesta cuenta que me trae) tener en cuenta: un insuficiente acento en el bienestar de las personas trabajadoras (como dice Acemoglu, no es automático que las mejoras tecnológicas se traduzcan en mayor bienestar laboral), y una cierta falta de claridad (especialmente en el sector de telecomunicaciones) en el diálogo entre esa política industrial moderna y una necesariamente renovada política de defensa de la competencia.

Para territorios como Cataluña que buscan recuperar su liderazgo económico (con un modelo distinto al del actual gobierno de la Comunidad de Madrid), la perspectiva Draghi debe ser un punto de partida para evitar cualquier autocomplacencia. Una mayor integración europea no nos aleja más de los centros de decisión, sino que nos da la oportunidad de contribuir a un salto exigente que nos puede beneficiar y del que nos podemos aprovechar, a condición de que hagamos nuestros propios deberes, en eficiencia del sector público, simplificación administrativa, mejora de la educación, la vivienda, etc. 

El horizonte federal que señala Draghi tiene que enlazar con la evolución federal que (desordenadamente) ya se produce en España. La ponencia del PSOE en su próximo congreso apuntará precisamente en esa dirección. En lugar de usar el federalismo para darnos lecciones unos a otros, quizás podamos usarlo para avanzar en una democracia multinivel que permita, por ejemplo, desarrollar esa nueva política industrial que sugiere el llamado tecnócrata italiano (que también ha sido un político). 

He visto recientemente dar lecciones de federalismo incluso a dirigentes del PP (“¡federalismo no es eso, es igualdad!”) o al mismo Puigdemont (“¡el acuerdo ERC-PSC no federaliza!”). Bueno, ahora que todos abrazamos conceptualmente una idea que algunos venimos defendiendo desde hace bastante, quizás pongámonos a aprovechar la idea… ¿He dicho todos? Bueno, no todos: la presidenta de Madrid Ayuso, y el abogado de Puigdemont, Boye (coordínese mejor con su cliente, o dedíquese a otra cosa, como sugieren miembros de Junts), han advertido de los tremendos riesgos del federalismo (esa herramienta que da estabilidad a algunas de las principales democracias del Planeta) ya sea para España o para el independentismo.

Cuando tenemos una enfermedad o una adicción, sabemos que no basta con la receta del médico, en este caso Draghi. Para mejorar, hace falta disciplina y voluntad, en este caso voluntad colectiva y acción política para dar pasos concretos hacia ese horizonte federal.

Desenvolupant la tesi Jordi Font

En una recent entrevista, Jordi Font explicava que el PSC d’avui era el mateix que havien fundat Joan Reventós i altres líders al principi de la transició política, i que tenia per objectiu principal evitar la divisió comunitària de Catalunya a través d’un catalanisme progressista i integrador.

Aquesta afirmació, que comparteixo, venia a rebatre la insídia que ha circul·lat els últims anys coincidint amb el Procés, impulsada per cercles independentistes i acceptada per alguns comentaristes, i que el declivi (el final, segons alguns) del mateix Procés i l’accés d’Illa al Govern no ha aturat, segons la qual el PSC ja no era “aquell partit catalanista”… És una insídia que és el mirall de l’oposada, que també circul·la en altres cercles, segons la qual el PSC seria un partit (quasi) separatista. Ambdues insídies comparteixen per cert una gran ignorància sobre com era de complex el PSC a principis dels anys 1980, que és quan jo em vaig afiliar.

Francesc Esteva ha explicat en un també oportú article al Diari de Girona, quines són les arrels i els principis ideològics del socialisme català, basats en el lema del Moviment Socialista de Catalunya de 1945, que segueix sent el lema de l’Endavant, l’òrgan escrit del PSC actual: “Federació, Democràcia, Socialisme”.

Esteva remarca que el món d’avui és molt diferent del de 1945, però que aquests principis es mantenen inalterables. I han servit perquè avui el PSC sigui el primer partit de Catalunya, i que els seus adversaris, malgrat totes les insídies (i tots els recursos humans i materials esmerçats per aconseguir-ho), hagin estat incapaços d’acabar amb ell. Es podria afegir que la Catalunya d’avui també és ja molt diferent de la dels anys 1970s, quan es va unificar el socialisme català en la seva forma actual. I malgrat això, els mateixos principis han servit per representar, amb el mateix èxit, la societat d’avui.

El PSC ha comès errors i ha tingut i té defectes (el risc d'“un partit de càrrecs públics i aspirants a càrrecs públics” va dir una vegada Raimon Obiols). Però segueix sent fidel a la prioritat de combatre la divisió de Catalunya en blocs comunitaris, i ho és en cada assemblea d’agrupació, en cada trobada d’amistats unides per la seva militància o “simpatiçància”. Ho recordava fa poc en un dinar al Districte Administratiu de la Zona Franca (el lloc on treballem diferents departaments de la Generalitat) amb Xavi Menéndez, nou Director General de Memòria Democràtica, i amb qui vaig coincidir a la JSC als anys 1980. Vam repassar errors i encerts de la nostra modesta trajectòria.

Aquesta fidelitat a la idea fundacional, i al tríptic del lema del MSC, ha permès adaptar-nos a una societat canviant, canviar amb ella i pel que sembla al mateix ritme. Avui, una mica increïblement (perquè moltes de les persones ja no són les mateixes), i em sembla que excepcionalment a la socialdemocràcia europea, el PSC treu els mateixos resultats per barris, per seccions censals, que al 1980 (a les eleccions de 2021) i el 2003 (a les darreres eleccions al Parlament de Maig de 2024).

En algunes coses el PSC sí que ha canviat: avui hi ha més dones en posicions de lideratge, avui es parla més en català a les agrupacions, s’acumula experiècia institucional, es fan servir les noves tecnologies, s’està encara més implicat en la integració europea, té encara més pes en el PSOE. Per cert, gràcies a no buscar perquè sí la diferenciació amb el PSOE, sinó la col·laboració i la influència –i també gràcies al pes de la realitat-, avui Pedro Sánchez diu que cal avançar en la federalització d’Espanya… Com farem una Espanya federal si busquem diferenciar-nos del PSOE? Però és un partit que ha estat capaç de renovar-se diverses vegades, i avui està liderat per quadres relativament joves a tota la geografia.

El PSC ha estat capaç de portar una majoria de dones al Consell Executiu de la Generalitat, entre elles la Consellera d’Economia i Finances. Una economista doctora per MIT nascuda al barri de Prosperitat és la Consellera de Drets Socials i Inclusió; una economista del barri de la Mina (que porta orgullosa la identitat de “gitana economista” a les xarxes) és la portaveu a la Comissió d’Economia del Parlament. El PSC no és exactament el mateix perquè Catalunya ha canviat i segueix canviant. Però sembla que el partit que ha canviat a un ritme i d’una manera més semblant a com ho ha fet la societat catalana, ha estat el PSC, a la llum dels resultats. Els que se’n van anar dient que el partit ja no estava en la nova centralitat mereixen tot el respecte. Però sisplau que s’abstinguin de donar lliçons.

El que no ha canviat són les acusacions de sucursalisme i quintacolumnisme que segueix rebent el PSC, tan semblants a les dels anys 1980. A mi em diuen botifler des de tercer de BUP. Malgrat tot, seguirem (molts i moltes) aportant el nostre gra de sorra perquè el partit que lidera Salvador Illa es consolidi com a principal partit a la societat i al govern, amplïi encara més la seva base electoral, dialogui amb tothom, i dongui fruits en forma d’una Catalunya rica i plena, justa i descarbonitzada, igualitària i feliç.

El triunfo del federalismo

No es solo porque el federalista Salvador Illa sea Presidente de la Generalitat, y porque desde hace 10 días yo tenga el honor de trabajar en su Gobierno como Secretario de Asuntos Económicos y Fondos Europeos, con la Consejera de Economía y Finanzas Alicia Romero. Es porque se ha puesto de moda el federalismo. Ya sea para defender el pacto entre PSC y ERC o para atacarlo.

Durante los años del Procés, la batalla por mantener vivos los principios y los valores del federalismo fue dura y desigual. El documental Federal (un film muy digno, dirigido por Albert Solé), que promovimos mediante micromecenazgo desde Federalistes d’Esquerres, recibió muchos menos apoyos públicos y privados que los documentales independentistas. Si todos los que ahora reivindican el federalismo hubieran contribuido…

Contra lo que se decía en aquella época, el federalismo era una pantalla que nunca se fue. Hoy desde ERC (en su documento “Por una financiación singular”, el que llevaron a la negociación) hasta los aledaños del PP, pasando por los que se fueron del PSC mirando con condescendencia a los federalistas que nos quedábamos, e incluso los guerristas, reivindican los principios del federalismo. Algunos por oposición al confederalismo, otros por oposición al unitarismo.

La España plurinacional (o la Nación de Naciones) y el federalismo no son conceptos antagónicos. Las palabras tienen su contexto, y en la historia de las ideas políticas, estos conceptos quedaron para siempre asociados en la obra de Anselmo Carretero, principal (aunque no único) exponente del federalismo en el PSOE, y persona que influyó mucho a Pasqual Maragall (y a sus padres), como explicará pronto Txema Castiella en un importante texto en el que está trabajando.

Entrar en la Generalitat es entrar en un ejercicio de federalismo aplicado, y no solo por lo que vayamos a hacer nosotros, sino por lo que ya se hace. Una de mis labores es supervisar e impulsar los fondos europeos (entre otros, los Next Generation) en Cataluña. Todo lo que ya se hace en este terreno, a pesar de cierta retórica, es ya un ejercicio de gobierno compartido (del que vamos a aprender mucho) entre la Unión Europea, el gobierno español y la Generalitat.

Y no hay una discontinuidad entre la evolución federal española y la europea. Los orígenes son distintos (un estado unitario en España y unos estados soberanos en Europa), pero el destino es el mismo, ya desde el presente actual: compartir soberanía, y dar pasos prácticos en esta dirección.

La evolución federal está en marcha, pero no ha hecho más que empezar.

Federalismo fuera del armario

Perder el miedo a una palabra ha sido el efecto para mí más importante del debate posterior al acuerdo alcanzado por el PSC y ERC para investir a Salvador Illa como President de la Generalitat.

En uno de los momentos culminantes de mi vida (solo equiparable al día en que el Alcalde Pasqual Maragall me llevó siendo yo Concejal en 1994 al palco del Nou Camp a ver como el Barça derrotaba al Manchester United por 4-0 en el último gran partido del Dream Team), el investido se acercó a mi modesta persona ayer en el Pati dels Tarongers para reconocer no la suya, que es la importante, sino mi victoria: Pedro Sánchez por fin había pronunciado la palabra que empieza por F. No haberlo hecho antes es algo que yo le había reprochado repetidamente al nuevo President. Ya me puedo retirar. O por lo menos dedicarme a otras cosas.

Existen los termómetros, pero no los "federalómetros". Los neo-federalistas (Sánchez hablando de federalización, ERC –que menciona como ejemplo las federaciones avanzadas en su documento sobre “Financiación Singular”, Mas Colell escribiendo sobre una gran oportunidad federal, Alfonso Guerra usando el federalismo para criticar la tentación confederal, entre muchos otros) suponen una gran coalición. Sin duda muy heterogénea: incluyen algunos que eran federalistas sin saberlo o sin querer reconocerlo, otros que no querían serlo y ahora lo encuentran útil, y algunos que despiertan de su sueño soberanista. El federalismo, como tantos conceptos políticos, no tiene una definición consensuada, ni se puede medir como la temperatura. Nos intentamos acercar a ello con Joan Botella y Victoria Camps en el libro “Qué es el federalismo” editado por Catarata (y presentado en Madrid en su momento por Alfredo Pérez Rubalcaba). Pero no reivindicamos ninguna autoridad especial al respecto.

El acuerdo con ERC es un documento político entre federalistas e independentistas, y así se explicita con toda transparencia, y que respeta escrupulosamente nuestro marco legal, que ya tiene muchos componentes federales, en España y Europa. El PSC partió de su programa económico, explícitamente federalista, que fue elogiado durante el período postelectoral por Andreu Mas Colell, ex independentista, y el más prestigioso economista catalán. El consorcio tributario que incluía el programa no fue aceptado por ERC, pero hará falta compartir mucha información si se quiere recaudar el irpf. En el pacto no aparecen ni el concepto de concierto ni el de régimen común. Aparece el concepto de solidaridad sin concretar. Cobro y gestión de los impuestos, como Alemania. ¿Se podía haber negociado mejor? Quizás sí... buena suerte al próximo que lo intente (yo colaboré en la negociación). Ya hay muchas singularidades y bilateralidades en el modelo actual, y puede que las que se añadan sean más solidarias y transparentes que las actuales. El federalismo consiste en hacer compatibles la singularidad y la cooperación solidaria. El consorcio de inversiones, un elemento federalista del pacto, propuesto por el PSC a imagen y semejanza del Holding Olímpico de 1992, del que se habla poco, es de lo primero que se podría poner en marcha.

No había alternativa a pactar con ERC (y por lo tanto a aceptar conceptos que ciertamente chirrían con la tradición federal) que llevara a una presidencia de Illa: era y es un pacto apoyado por los sindicatos y el empresariado. La alternativa era hacer realidad los sueños húmedos de Puigdemont (una figura mucho más estrafalaria que Pujol, y no hacían falta los últimos acontecimientos para darse cuenta): priorizar la colusión del PSOE en Madrid con el nacionalismo conservador para dejar en segundo plano al PSC (como hicieron algunos de los que critican el pacto con ERC, y como ha rechazado hacer Sánchez, poniendo en riesgo su mayoría) y regalar la Generalitat al nacionalismo… con Puigdemont a la cabeza. 

Algunos que ahora lo empuñan veían el federalismo como el fin del mundo. Otros lo apoyan desde hace tiempo, y han expresado sus reservas o críticas respecto al Pacto, a las que hay que prestar atención. Me refiero a personalidades como Alberto López Basaguren, Francsico Pérez, Elena Valenciano o Ramón Jáuregui. A ellos y otros como ellos habrá que dirigirse y con ellos habrá que colaborar.

El reto, perfectamente factible por lo abierto del acuerdo, es conciliar con el conjunto del PSOE y el federalismo sincero español, y mantener el pacto con ERC y la alianza con la sociedad civil catalana. Y si se puede, y algún día se podrá, sumar al consenso federal a los sectores más lúcidos de la derecha española.

España ya es federal (a través del estado autonómico y su pertenencia al corazón de la UE), pero lo es de forma imperfecta. No existen las tablas de la ley federales, no existe el "verdadero federalismo" ni habrá una DUF (Declaración Unilateral de Federalismo): lo construiremos colectivamente, a la vez en Cataluña, España y Europa. Habrá que evaluar si tras el gobierno de Illa, que esperemos que dure mucho, Cataluña ha contribuido o no a que mejore el federalismo en España y Europa. Llámenme ingenuo: yo soy muy optimista.

España es federal porque el poder político está fuertemente descentralizado y varios niveles de gobierno rinden cuentas directamente a la ciudadanía y no solo entre ellos. En la UE y en la zona euro, nadie tiene el monopolio de la soberanía, sino que ésta se comparte.

No soy el único que ha trabajado para que la palabra que empieza por F deje de ser tabú. Está en el frontispicio de las organizaciones que dieron lugar al socialismo catalán desde sus orígenes. Salvador de Madariaga encabeza una larga tradición de federalistas hispanos, debidamente arrinconada por todos los nacionalismos, como lo ha sido en Europa la tradición de Spinelli y el Manifiesto de Ventotene. Más recientemente, personas como David Lizoain, que tiene orígenes canadienses, y ha estado en la Moncloa y en sala de máquinas del PSC, también se han empleado a fondo. Sin duda influido por él, pero tras hacer su propio trabajo interior que le lleva a evolucionar desde su tarradellismo original (una tradición previa al estado autonómico y la integración en Europa) Salvador Illa dijo en inglés en el discurso inaugural de su campaña electoral, en la London School of Economics:

“¿Cuál es la alternativa? En una palabra, federalismo. El federalismo es una forma de entender el mundo y una manera de gobernarnos. El federalismo nos enseña que es posible la coexistencia de distintas identidades en un único sistema de gobierno. Que unidad no implica necesariamente uniformidad. Que la unión de diferentes creencias, naciones, lenguas e identidades puede dar lugar a algo mejor aún, forjado en base a las propias diferencias. El federalismo es una gobernanza con el compromiso de unir y servir. El futuro es federal: para Cataluña, para España y para Europa”

Serà efímer l'efecte Lamine Yamal?

Fa una setmana, tot just acabada la final de l’Eurocopa, vaig publicar a Agenda Pública un article sobre el caràcter multi-ètnic de la selecció espanyola de futbol masculí i les implicacions més enllà de l’esport que podia tenir el seu èxit esportiu. La que estava sobre la gespa era una Espanya prometedora amb la qual es podia sentir identificada una gran part de la ciutadania. Un cop fora de la gespa, alguns membres del mateix equip no van desaprofitar l’oportunitat per rebaixar el meu optimisme durant la celebració al dia següent.

De totes maneres, em ratifico en l’afirmació que l’Espanya de Nico Williams i Lamine Yamal havia agafat amb el peu canviat tant a la ultradreta espanyola com a alguns sectors de l’independentisme català.

No és cap novetat que el que passa en els terrenys de joc pot tenir un efecte sobre les masses més enllà dels estadis. Per exemple, s’ha comprovat que els èxits del jugador egipci de religió musulmana, Mohamed Salah, al Liverpool, han anat acompanyats d'una reducció significativa dels delictes d’odi anti-musulmà en aquesta ciutat anglesa. Es pot parlar d’un “Efecte Salah”.

També està estudiat que les victòries de les seleccions nacionals a Àfrica coincideixen amb una moderació de les lluites interètniques dins dels diferents països. En l’article d'Ignacio Palacios-Huerta “The Beautiful Dataset” es posen altres exemples sobre l’impacte social i emocional de l’esport de masses, incloent l’impacte de les victòries del Barça sobre el nacionalisme català o l’impacte del gol d’Iniesta a Stanford Bridge el 2009 sobre la reproducció humana a Catalunya nou mesos després.

Hi ha un “Efecte Lamine Yamal” a Catalunya? Sens dubte que hi és, i també a tota Espanya. Lògicament, està per estudiar i per quantificar. Les enquestes al final de l’Eurocopa ens parlen d’aquest jove adolescent com el més popular de l’equip. El seu estil alegre i la seva paradoxal calma sobre el terreny de joc, així com el seu origen humil (i reivindicat, mostrant orgullós els dígits del codi postal quan marca), hi ajuden. Tant de bo el xicot no canvïi massa, encara que deu ser molt difícil quan tothom parla de tu.

Que l’efecte existeix ho saben alguns alcaldes de formacions independentistes, com els de Martorell, Sant Andreu dela Barca o Vilaseca, que no van dubtar a posar a disposició dels seus veïns pantalles gegants perquè es pogués seguir i celebrar l’èxit de la selecció espanyola, que va unir a seguidors del Barça, seguidors de la selecció espanyola i molts fills de la immigració estrangera, siguin o no seguidors del Barça i de la selecció espanyola. Molts d’ells, incloent amics i parents d’en Lamine Yamal i potser ell mateix, es van alegrar de la victòria del Marroc sobre la selecció espanyola a Qatar. Altres alcaldes independentistes, com el de Girona, no han estat capaços de canviar el xip i adaptar-se al missatge de diversitat i germanor que es projectava des de Berlín i Rocafonda. 

El dubte és si l’efecte Lamine Yamal i aquests efectes en general són duradors. Rebrotarà la islamofòbia a Liverpool un cop Mo Salah deixi el Liverpool? Rebroten les lluites inter-ètniques a l’Àfrica quan les seleccions nacionals no guanyen? Si punxa la bombolla de Lamine Yamal (LY), o si el Barça no el pot retenir, deixarem de valorar l’aportació que fan i poden fer els fills de la immigració? Deixarem de reconèixer la diversitat de la societat catalana, i tornarem a intimidar a totes aquelles persones que no vulguin ser presoneres d’una sola identitat?

Una part del dubte és esportiva. Serà LY un Ansu Fati (AF) en versió ampliada? Simon Kuper, el periodista autor del millor llibre sobre el Barça, veu un 1% de probabilitat que LY sigui Messi, i un 25% de ser AF. Diu que potser el Barça, amb les seves urgències, està fent debutar massa aviat a jugadors adolescents que no estan físicament formats, amb un gran risc de lesions greus.

Però el dubte va més enllà de l’esport. El que no hi ha dubte que serà durador i creixent és el caràcter mestís de la societat catalana. Respondre a l’Espanya de LY i Nico Williams dient que no hi ha res a celebrar fins que Catalunya tingui la seva selecció i fins que cada nació tingui un estat, és tenir el peu canviat respecte a una realitat creixentment postnacional. El mal humor davant de les seleccions multiètniques i multiculturals (l’espanyola, però encara més la francesa, l’anglesa, l’holandesa, l'alemanya o la belga: les millors; tant diferents de les ètnicament homogències de les petites nacions de l’Est d’Europa) reflecteix uns instints que esperem que realment vagin desacompassats amb el signe dels temps.