La equidistancia no salvará a la democracia

La democracia está en peligro, y la lucha contra el cambio climático y la convivencia interracial, también. En sus distintas variedades, las propuestas disruptivas que nos amenazan ya no son meras anécdotas, sino una epidemia global en toda la regla de la que hay que defenderse en todas partes. La epidemia tiene diferentes manifestaciones, pero parecidos síntomas.

Allí donde fracasa y allí donde triunfa (aunque como vemos en el Reino Unido y en Estados Unidos, el triunfo hoy puede ser el fracaso mañana y viceversa), vemos la importancia de presentarle a este neo- o post- fascismo, una alternativa que mire al futuro y que sea creíble. Y la alternativa buena hace 4 años (Biden en 2020) puede no serlo ya cuatro años después (Biden en 2024). Estamos ante una lucha sorda y constante, que por supuesto a los de mi generación nos llevará el resto de nuestra vida.

Tras una presidencia demencial y haber apoyado un golpe, con varios juicios pendientes y condenas ya reales, el Partido Republicano y una parte importante de la élite empresarial apoyan a Trump por tercera vez, y con más firmeza que nunca. Quizás los Demócratas pueden ser acusados de no dar con la fórmula definitiva, pero a quienes la historia juzgará más severamente por no defender la democracia (y el Planeta, y la convivencia) es al Partido Republicano y a sus irresponsables apoyos empresariales. Y lo mismo en otros países (no cabe la equidistancia con la AfD alemana, que se dedica a la bromita de pintar de nuevo esvásticas en las ruinas de los campos de concentración).

El Partido Demócrata en Estados Unidos debería unirse detrás de una candidatura ganadora que abarque el máximo espacio posible, desde el centro-derecha a la extrema izquierda, con un discurso firme, pero sensato y elegante. Y si no lo hace, habrá que apoyar igualmente a quien se presente.

En Francia, la extrema derecha (que propone la discriminación abierta de los hijos de inmigrantes) también es apoyada por una parte de la élite empresarial. No cabe la equidistancia, ni es una cuestión de políticas económicas. O no lo es en un sentido inmediato. No está en juego la gestión del ciclo económico, están en juego las bases institucionales que hacen posible (aunque no aseguran) la convivencia y el bienestar en nuestras sociedades, incluida nuestra relación con el medio ambiente.

Eso no impide criticar a algunos líderes de la izquierda. Se han unido, sí, pero no han sido capaces en Francia de proponer un candidato claro a primer ministro. No está claro que con la fórmula del Nuevo Frente Popular apunten al futuro. Más bien suena a oxímoron: o hacemos algo nuevo, o hacemos el Frente Popular. El estilo sectario y la sustancia euroescéptica de Melenchon, y la incapacidad de la coalición de izquierdas para proponer un candidato de consenso a primer ministro que sea europeísta y dialogante, limita su atractivo para unir a una gran coalición social.

En el Reino Unido vemos las ruinas de 14 años de aplicación de todas las recetas de la derecha para intentar defender sus intereses y su hegemonía social, todas ellas con todavía importantes apoyos empresariales: el thatcherismo del núcleo veterano del Partido Conservador, el austericidio de Cameron y Osborne, el secesionismo populista de Johnson, el anarcocapitalismo de Truss. El próximo jueves serán barridos por su temeridad, irresponsabilidad, egoísmo, incompetencia y oportunismo, pero también porque el Partido Laborista, tras el fracaso de su versión propia de Melenchon llamada Jeremy Corbin en 2019, ha presentado una propuesta sensata de amplio espectro: Keir Starmer es el Salvador Illa del Reino Unido. Avanzamos en algunos sitios, retrocedemos en otros, resistimos donde podemos.

Catalunya: una lenta rendició de comptes

En democràcia, especialment quan hi ha divisió de poders (com hi ha d’haver), s’ha de tenir molta paciència. Els qui s’equivoquen i fracassen objectivament poden seguir tenint protagonisme durant un temps indefinit. Tot i que la democràcia permet certa rendició de comptes, amb el vot retrospectiu, és possible sobreviure políticament sense fer cap autocrítica.

A Catalunya l’electorat ha parlat: el PSC ha guanyat totes les eleccions del darrer cicle electoral, i les dues darreres eleccions al Parlament de Catalunya, amb un resultat creixent, si bé no amb una majoria suficient per governar només amb el suport dels seus escons. La societat civil i el carrer també han girat full.

Però molts protagonistes de l’error de 2017 (i anys anteriors i posteriors) segueixen sense donar-se per al·ludits i segueixen tenint un protagonisme que no es correspon als mèrits que han fet, pontificant des dels principals mitjans de comunicació i les institucions.

El problema l’assenyalava Oriol Bartomeus: costarà desmuntar l’entramat que ha permès la construcció del discurs basat en les mentides del Procés. Encara hi ha molta gent que s’hi dedica, i molts mostren una capacitat molt limitada de reciclatge.

La CUP està en declivi, però encara és capaç d’influir amb el seu anticapitalisme a temps parcial, un fervor per la lluita de classes que s’atura quan algú pronuncia mots d’ordre com “la repressió”, “el 155” o “la nació mil·lenària”. Potser el seu anticapitalisme no és tan incoherent com sembla a primera vista: troben el capitalisme massa modern per a nacions mil·lenàries, com aquell moviment decimonònic que tenia casualment en Amer una de les seves capitals. Rull és un convergent de dretes de tota la vida (i també un processista que té pendent l’autocrítica, no veig on està la incompatibilitat), Giró un neoliberal quasi confés, però això no ha impedit que la CUP no només els recolzés, sinó que liderés les majories que els hi han donat càrrecs importants. Els prefereix a ells abans que a la socialdemocràcia a temps complet.

Els polítics que se’n van anar del PSC pel Procés, malgrat que el temps ha donat la raó als seus antics companys, segueixen pontificant i vivint dels seus nous partits amb el màxim protagonisme. Toni Comín, com a únic eurodiputat de Junts, és avui un dels eurodiputats excèntrics sense grup a Brussel·les i Estrasburg. Tot un símbol de l’aïllament internacional del Procés.

Igual que la sort (en el sentit que no és mèrit seu) va deparar un rol decisiu als 7 diputats de Junts al Congrés (després de quedar cinquens a Catalunya a les eleccions generals), la sort també va voler que el Sr. Agustí Colomines (que una vegada va dir a Twitter que s’havia de cremar un llibre meu) tingués els seus minuts de glòria com a president de la mesa d’edat del Parlament. Aquest senyor és un dels principals “ideòlegs” del procés, i com a ex responsable de la Fundació del 3%, un dels emblemes de la connexió entre la corrupció i el nacionalisme convergent.

Rovira i Puigdemont sembla que van ser els que van pactar la nova mesa del Parlament. La dirigent d’ERC sembla que té com a criteri que allò que fa, es pugui explicar a la seva localitat, que és Vic, contra la qual no tinc res, però és una petita vil·la poc representativa de la “Catalunya sencera” d’avui, per utilizar un concepte que crec que altres dirigents d’ERC es creuen sincerament. Si a més aquesta política osonenca i el polític d’Amer porten temps a l’estranger, tinc dubtes sobre la seva capacitat d’entendre la Catalunya diversa de 2024, ja diferent i més complexa que la de fa 7 anys.

Les dificultats de rendició de comptes no es troben només en el camp independentista. Una de les persones que més va equivocar el seu diagnòstic en els anys del Procés, sense ser independentista, és el senyor JJ López Burniol, que deia que “l’única solució” era la consulta. A mi em va estranyar que passés d’això a dir fa poc que veia amb aprensió el pacte del PSOE amb ERC a l’anterior legislatura, perquè portaria inexorablement a concedir als independentistes un referèndum d’autodeterminació (allò que ELL demanava) a la següent (l’actual). Ara he aclarit la confusió, perquè aquesta setmana s’ha despenjat amb un article a El Mundo demanant curiosament un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i Euskadi, per acabar amb el perill que Espanya es perdi com a “espai de solidaritat”. Ja ho sé, és difícil d’entendre. Com és difícil d’entendre el seu article pocs dies després a La Vanguardia, dient que a Espanya el “populisme carpetovetònic” el representa Pedro Sánchez (que segur que se’l pot criticar per moltes coses, però que va liderar una campanya demanant “més Europa” i ha delegat la política econòmica en alguns dels millors gestors d’Europa)… d’acord, també VOX, però és un problema menor, diu aquest senyor, que segueix ocupant un lloc distingit a les pàgines i les institucions catalanes i espanyoles.

És necessària una aliança entre els que sempre van criticar el procés des del catalanisme i el federalisme, i els que han fet autocrítica del procés. També els qui l’han feta amb la boca petita, perquè amb els qui l’han feta amb la boca gran no n’hi ha prou per bastir una gran majoria social. Seria de desitjar que les grans empreses, públiques i privades, de la comunicació, i els partits i institucions, seleccionessin a les persones a qui donen altaveus, amb criteris objectius, avaluant els seus encerts i errors i la seva capacitat de sincera autocrítica.

Els problemes són urgents i importants, la llista és coneguda: sanitat, educació, habitatge, renovables, gestió de l’aigua, lideratge econòmic, gestió de la diversitat… Tot això requereix moltes i bones energies. Com més aviat ens hi posem, millor. Que el ritme en la rendició de comptes acompanyi la formació dels equips que han de gestionar la nova etapa.

Proteger a la democracia europea del oscurantismo

El rosario que se va a rezar en Madrid ante la sede socialista el día de reflexión previo a las elecciones europeas, nos va a recordar que no tenemos que dar por asegurada la existencia de una democracia laica y moderna. Existe una parte importante de la opinión pública europea, instigada por partidos políticos y todo tipo de organizaciones neo-conservadoras, convencida de que se están produciendo demasiados cambios demasiado de prisa, y que nuestra identidad está amenazada por ellos. Estos sectores son vulnerables a los intentos de quienes están dispuestos a todo para imponer su agenda interesada de oposición a los cambios para mantener sus privilegios.

Esta derecha ha recibido distintos calificativos: identitaria, soberanista, etno-nacionalista, populista, ultra… y no es la misma en todas partes. Pero han conseguido avances en los últimos años, aunque también derrotas (en Brasil, en Polonia, pronto en el Reino Unido probablemente). Son conscientes de sus limitaciones: saben que hoy lo tienen difícil para asaltar la democracia por la vía militar, o que la Unión Europea es demasiado fuerte para proponer abandonarla o destruirla. Prefieren luchar desde dentro. Pero eso no nos engaña sobre su naturaleza. Meloni, la primera ministra italiana, es la heredera desacomplejada de un partido fascista y si respeta las formas del estado de derecho es porque no tiene más remedio. Cuando puede, vulnera derechos y libertades para imponer sus valores de sociedad cerrada y conservadora.

Le Pen en Francia, con posibilidades de ganar las próximas presidenciales, es heredera del discurso racista y antieuropeo de su padre. La AfD en Alemania es heredera del nazismo. Más allá de Europa, pero influenciándola cuando no amenazándola, Trump, Putin, Modi, Netanyahu, Bolsonaro, Milei (este último, con sus perros clonados con nombres de economistas neoliberales) son dirigentes que combinan en dosis diversas una actitud contraria a la democracia con una visión etno-nacionalista de las cosas. Que algunos de ellos hayan perdido temporalmente el poder no nos debe hacer bajar la guardia.

Las democracias modernas a las cuales nos hemos acostumbrado combinan el voto, el imperio de la ley, la libertad de expresión, la transferencia pacífica del poder, la legitimidad de todas las opciones. La Unión Europea, con todos sus defectos y limitaciones, es la principal institución que sostiene este andamiaje.

El etno-nacionalismo es parte del oscurantismo. Muchos hemos sugerido que las identidades nacionales, igual que las religiosas, deberían pasar a la esfera privada, y el estado debería ser también laico en esta dimensión.

Las elecciones del domingo son una oportunidad de pronunciarse a favor de algunas políticas concretas decisivas en el mundo de hoy, como la lucha contra el cambio climático. Pero también está en juego algo más importante incluso, requisito para estas políticas deseables: mantener posiciones ante el ataque de las fuerzas que están buscando retrocesos en nuestra democracia, que es totalmente inseparable del proyecto de construcción europea. La Unión Europea es lo que protege nuestra democracia. Aparte de votar, para proteger a la democracia europea del oscurantismo y el etno-nacionalismo tenemos que hacer mucho más, claro. Pero también hay que votar.

La nostra estelada: Europa o res

Els millors anys de la meva vida els haig d’agrair a la Unió Europea. Vaig poder fer el Doctorat durant 4 anys en una institució europea, l’Institut Universitari Europeu de Florència, gràcies a una beca Salvador de Madariaga (un federalista espanyol). Després, vaig poder passar dos anys i mig a la London Business School en una xarxa europea de recerca finançada per la Comissió Europea. En aquests anys vaig aconseguir tenir un ofici fora de la política, i conèixer algunes de les que encara avui són les meves millors amistats, incloent algunes persones espanyoles de fora de Catalunya, que gaudien dels mateixos privilegis que jo.

No sóc un cas aïllat, moltíssims estudiants europeus, gràcies al programa Erasmus i semblants, han pogut viure experiències similars. D’aquí uns dies, la meva filla i les seves amigues viatjaran llurement per 5 països europeus amb l’Interrail. Tenen dret a fer-ho. Una llibertat que contrasta amb el que passa en altres llocs. Per exemple, una persona de la mateixa edat a Ramalah (Cisjordània) no pot moure’s lliurement ni a 30km a la rodona. No hi ha res més associat a la llibertat que un passaport de la UE, com l’espanyol. Que ningú ens tregui aquest dret.

La campanya del PSOE i PSC a les eleccions europees està molt ben dissenyada. Té un lema clar i breu (“Més Europa”), que és consistent amb el fet que PSOE i PSC són els partits europeistes per excel·lència a la política espanyola i catalana. La lleialtat al projecte europeu és el que dóna continuïtat als governs de Felipe González (amb qui Espanya va entrar a la Comunitat Europea) i Pedro Sánchez (amb qui hem promogut els fons europeus), encara que la supèrbia del primer li impedeixi reconèixer-ho. Això ho va recordar recentment l’ex comissari europeu Joaquín Almunia, l’hereu que va deixar al partit Felipe González, de qui discrepa sobre la seva actitud respecte a Sánchez: “España es el país que más crece y mejores resultados tiene. Pesa por iniciativa política. Tiene un Gobierno, como en otras épocas, que es proeuropeo y muy comprometido, que pone sus intereses al servicio de las prioridades generales de la UE. Que apoya los avances y a veces los sugiere, presentando iniciativas. Siempre será una voz que ponga pie en pared ante cualquier intento de regresión. Se agradece mucho en muchísimos países, que saben que con España se puede contar”.

El PSC de Raimon Obiols va arribar a celebrar un Congrés Extraordinari per aprovar un programa a les eleccions europees. Salvador Illa va començar la campanya electoral que el va portar a la victòria a Catalunya amb un discurs europeista, federalista, en terres del Brexit, a la London School of Economics. Els cartells de Teresa Ribera i Javi López són cartells on domina el color blanc, amb un fons de natura verda o blava; és el missatge de la llum contra la foscor, dels valors de la Il·lustració contra l’obscurantisme.

Votar sense callar: votar per alguna cosa no vol dir avalar tot el que es fa, no pot haver-hi un partit per a cada persona. Tots voldríem poder votar un partit que fos exactament com cadascun de nosaltres, que s’anés adaptant als nostres canvis d’humor. La temptació de fer aquest tipus de vot a les europees augmenta, per la proporcionalitat del sistema i per l’aparença de no estar gran cosa en joc. És la gran oportunitat dels partits excèntrics. Excepte que ara sí que ens hi juguem molt.

Trump s’ha fet present a Europa, amb líders polítics que neguen el canvi climàtic, que fan demagògia amb la immigració amb un discurs obertament racista, que posen en dubte els avenços en les llibertats de gènere. A Europa, els socis de Trump, organitzats per la mateixa Internacional de la Paradoxa i finançats pels mateixos “think” tanks, volen fer marxa enrera en el procés de compartir cada vegada més la sobirania per ser eficaços i rellevants. Aquestes són les eleccions europees més importants. I les eleccions més importants. Punt.

Aprenent a fer-ho cada vegada millor (si bé encara amb insuficiències), gràcies a compartir sobirania a la UE, vam sortir de la Crisi Financera Global, vam comprar centralitzadament vacunes amb el Covid i les vam administrar igualitàriament a tota la Unió, hem mancomunat esforços per fer un programa massiu d’inversions amb els fons Next Generation, i hem frenat a Putin, l’amic dels nacional populistes.

Sense més Europa no hi ha res. La necessitem per defensar el nostre model social basat en l’estat del benestar, que només és possible harmonitzant impostos i frenant la cursa a la baixa. Només una federalització europea ens pot permetre reforçar i regular el mercat únic, base de la productivitat que necessitem augmentar.

L’existència de la UE en sí està en joc, i sense ella senzillament serem barquetes a la deriva lliurats a les nostres lluites ètniques i baralles de corral. Espanya necessita una Europa forta. Catalunya necesita una Europa forta. El món necessita una UE forta que sigui un bé públic global. No tot està bé a Europa, és una obra incompleta. Però l’única solució a tots els nostres mals és més Europa, no menys. Com ha dit recentment Nicolás Sartorius, és hora d’expandir la democràcia (geogràficament i econòmicament), perquè els grans poders econòmics, globalitzats, han escapat al control democràtic, que segueix sent massa nacional, quasi ridículament nacional.

Com va dir una vegada Josep Borrell, la bandera europea de les estrelles amb fons blau és la nostra estelada. És la bandera de Jaume Casanovas (l’home federalista que va deixar el seu testament polític en l’article “No en el meu nom”: a la foto amb barret, amb altres federalistes com Paco Criado o Marcelo Belotti) que Montse Sales va portar al míting del PSC de les autonòmiques a Vilanova i la Geltrú el Dia d’Europa, i que Salvador Illa va homentajar. És Europa o res.

Secesionismo, democracia y el tabú federal (comentario sobre el libro de Dion, L. Basaguren y Romero Caro)

Diez años después de su visita a Barcelona (y a Tarragona y Madrid) invitado por Federalistes d’Esquerres (el episodio está recogido en mi libro “Misión Federal”, prologado por Miquel Iceta), el político, diplomático e intelectual canadiense Stéphane Dion, ha presentado un libro en castellano (titulado "Condiciones de la Secesión en Democracia. Reflexiones a partir de la experiencia canadiense"), imprescindible y oportuno, escrito por partes con los académicos españoles Alberto López Basaguren y Francisco Javier Romero Caro. Igual que hace diez años, Dion despliega su inigualable estilo firme y pedagógico para explicar cómo en Canadá él lideró política e intelectualmente la reacción federal tras los referéndums soberanistas de 1980 y 1995.

El libro está estructurado como un diálogo por partes. Tras una presentación del Profesor Javier de Lucas, Dion explica en primer lugar su experiencia en Canadá, como pretexto para explicar algo más importante: por qué la secesión es una rareza en las democracias consolidadas. Lo es porque el cuestionamiento de las fronteras genera inestabilidad e inseguridad jurídica, pero sobre todo, según el político canadiense, porque choca con el principio de ciudadanía que permea todas las constituciones democráticas. Una secesión arrebata el derecho de los ciudadanos a serlo (con lo que ello implica en cuanto a recursos y libertades, incluyendo por ejemplo el uso del pasaporte) en una parte del territorio. Se lo arrebata a quienes en la región separatista discrepan de una potencial mayoría, y se lo arrebata a los ciudadanos del resto del país, que dejan de ser ciudadanos en una parte de él. Explica que la Ley de Claridad de 2000 fue necesaria porque los soberanistas quebequeses no aceptaban la opinión de la Corte Suprema al respecto. Ambos textos clarificaban y a la vez dificultaban el procedimiento a seguir en una eventual secesión.

En sus capítulos, Romero Caro y López Basaguren critican la importación de las ideas de Ley de Claridad que se ha hecho y se sigue haciendo en España, especialmente por parte de algunos líderes independentistas catalanes y sus apoyos mediáticos e intelectuales. Contrariamente a lo que se dice por aquí, la Ley de Claridad no facilita un referéndum de secesión, sino que está pensado para dificultarlo, en el contexto institucional específico de Canadá. De hecho, desde que está vigente, no se ha celebrado ningún referéndum parecido a los de 1980 y 1995. En realidad, lejos de acercarse España al sistema canadiense, lo que la historia nos ha deparado es que la Ley de Claridad acercó el sistema canadiense al nivel de dificultad que en España existe para la secesión: requiere un casi imposible cambio constitucional (al que en Canadá se podría llegar tras la negociación posterior a un referéndum con pregunta y mayoría claras).

López Basaguren añade que la Ley de Claridad es parte de una reacción política al secesionismo que él cree que no se ha producido en España (donde la reacción de las fuerzas opuestas a la independencia ha sido meramente “legalista”), y que debería venir por la vía de un proceso de “perfeccionamiento federal”, que corrigiese las numerosas disfunciones del estado autonómico, empezando por su sistema de financiación, y que convenciese a una parte del independentismo de reconsiderar su aversión a España. Cómo hacerlo, sin caer en lo que Dion critica como la estrategia del apaciguamiento, que lleva a los soberanistas a siempre pedir más, es una de las claves del futuro.

En un importante capítulo final, Dion responde a algunas de las cuestiones planteadas por los dos académicos españoles, e insiste en la importancia del principio de ciudadanía como principal punto de objeción a la secesión en una sociedad democrática. 

Quedan puntos por aclarar o profundizar, quizás para cuando se presente el libro en Barcelona. Por ejemplo, y disipando cualquier tentación de desarrollar una Ley de Claridad en España, la noción de una pregunta clara chocaría con la dificultad de explicar qué significa un país independiente sin más: ¿en la Unión Europea, en la zona euro, en el espacio Schengen? La lógica de la propuesta canadiense es que un referéndum provincial con una pregunta clara y una mayoría clara (a determinar ex post teniendo en cuenta criterios cualitativos y cuantitativos) debe dar lugar a una negociación, que pueda (o no) terminar con una reforma constitucional aprobada por el Parlamento que permita la secesión de la provincia. A diferencia de la inmensa mayoría de las democracias, eso posibilitaría, aunque haría muy difícil, una secesión. Pero sorprende que no haya un “referéndum de salida” que confirme si la ciudadanía está de acuerdo con los detalles del acuerdo. Los británicos parece que una vez han comprobado los detalles del Brexit, se han arrepentido de su decisión, pero ya era demasiado tarde.

Diez años después de la visita de Dion, el Brexit sobre todo, pero también la anexión de Crimea, la invasión de Ucrania, el declive del independentismo escocés, y la pandemia, han hecho retroceder mucho la idea del referéndum de secesión en las preferencias ciudadanas y en la paciencia de la Comunidad Internacional. Pero los líderes independentistas siguen pensando que es una bala a utilizar, blandiendo para ello argumentos solo superficialmente persuasivos. Ahora esgrimen la claridad canadiense, pero ni las dos consultas que organizaron ni el Plan Ibarretxe, también citado en el libro, cumplían con ninguno de los requisitos de la Ley de Claridad del país norteamericano. Por eso es tan importante que se lea este libro y que se hable de él. 

Hace diez años, Dion nos recomendaba hacer frente al secesionismo con firmeza pero con elegancia (“with grace”; yo hablaba con él en inglés). Hoy un líder socialista y federalista, Salvador Illa, de quien todo el mundo admira su elegancia en la manera de expresarse y desenvolverse, ha ganado las elecciones en Cataluña. Algo se habrá hecho bien, y no solo por parte del nuevo líder. Por la vía del “perfeccionamiento federal”, del abandono de una vez del tabú federal (reconocer que Euro-España ya es una federación, y que como tal necesita reformas importantes), no es tarde para seguir construyendo una realidad democrática de convivencia e integración en España y Europa. 

Ni Catalunya és homogènia, ni està partida en dos

El politòleg Jan-Werner Müller explica que una de les característiques principals del populisme és negar el pluralisme de les societats. Aquesta és una de les principals raons, si bé no l’única, que ha portat a caracteritzar com a populista el comportament dels dirigents independentistes catalans des de fa més de deu anys.

Parlar en nom de Catalunya, no voler “veure” la resta de la societat, o negar-li la catalanitat, són vicis que arriben fins al dia d’avui.

A la vegada, davant de l’evidència que a Catalunya hi havia més gent, han intentat dividir Catalunya, en el millor dels casos parlant d’”unionisme” (com encara avui feia el subdirector d'un diari català), per referir-se a les formacions polítiques no independentistes, fent un paral·lelisme molt desafortunat, i insultant, amb Irlanda del Nord. En el pitjor dels casos (habitualment a les xarxes socials), parlant de nyordos i colons, per referir-se a la quantitat abundant de persones que a Catalunya se senten almenys parcialment identificades amb (“puta”) Espanya.

Ara s’ha posat de moda dir que tenim un arc polític dividit, duplicat, amb un partit català i un “unionista” per cada ideologia política. És fals, perquè el PSC i els Comuns no són “unionistes”, ni “espanyolistes” (com deia del PSC avui una doctora en una enquesta al diari Ara, que també es referia als partits independentistes com a partits “catalans”). PSC i Comuns són partits intercomunitaris, de tradició catalanista, que tenen relacions amb partits de la resta d’Espanya i Europa, perquè formen part de families polítiques identificables i homologades, i que no s’han deixat emportar pel deliri processista (encara que els del PP i Vox diuen que sí).

No som Irlanda del Nord, ni Bèlgica ni Israel/Palestina. En la majoria dels casos, encara estem barrejats i ens parlem. Hem perdut amistats, algunes relacions s’han ressentit, però crec que encara avui se’n mantenen moltes, encara que amb una gran diversitat d’idees. No, l’independentisme no s’ha acabat, però ha perdut les eleccions, és minoritari al Parlament i sempre ho ha estat a la societat. És part de la pluralitat de la nostra societat. Hi ha més o menys independentistes depenent del moment i de com es pregunti. Es treuen grans conclusions d’enquestes on es pregunten coses en les quals els enquestats potser ni hi havien pensat abans o els importen ben poc (o estan vagament formulades, com preguntar per un "país independent" que no se sap si estarà a la Unió Europea o no): “vostè se sent més català que espanyol?” I a mi què m’explica, deuen pensar moltes persones forçades a pensar en quelcom que se’ls en fot, especialment els fills d’immigrants, que són gran part de la nostra societat.

Una gran majoria de la societat catalana és bilingüe, cosa que contradiu la idea mateixa d’estar partits en dos. La majoria de nosaltres som dos, i més de dos en molts casos, cada vegada més. I de vegades preferim no ser res més que éssers humans.

El tarannà dialogant de Salvador Illa pot ser un bon antídot contra les ànsies de divisió i homogeneïtat, que tant s’assemblen. Catalunya serà cada vegada més mestissa i complexa. Ens pot cohesionar mínimament eixamplar l’espai central del federalisme progressista, imprescindible a Catalunya i a tota Europa després de la crisi financera global, el Covid, la guerra d’Ucraïna, la de Gaza… 

Com més aviat ens hi posem, millor, però és veritat que s’ha de donar temps a tots els agents rellevants perquè facin els seus processos, per dolorosos que siguin. Cada dia que passa, Salvador Illa guanya alçada. Puigdemont no té opcions no només perquè no té els números, sinó perquè no té la societat civil al darrera, ni la premsa; perquè Sánchez necessita els vots del PSC al Congrés i al PSOE, i perquè l’electorat socialista es revoltaria a Catalunya i més enllà si el PSC no assumís la responsabilitat que la ciutadania li ha donat. Puigdemont sap tot això, però segueix insistint per pressionar ERC i aconseguir una repetició electoral, contra els interessos de Catalunya i el seu autogovern, i per insistir en el missatge del PSC com a aspirant il·legítim, d’obediència “no netament catalana” (el que segur que no és, és d’obediència russa).

A Catalunya no hi ha un estat d’opinió favorable a una presidència de Puigdemont, com van deixar clars els resultats electorals. Ni tampoc hi ha un estat d’opinió favorable a cap referèndum, ni a res que pugui reactivar el sentiment d’inseguretat jurídica i disrupció que es va viure al 2017. Ni tampoc hi ha un estat d’opinió favorable a les versions més exagerades sobre els greuges econòmics i financers, més enllà d’acceptar el programa del PSC per un consorci tributari en compliment de l’Estatut, una condonació parcial del deute (ja pactada amb els partits independentistes) i asseure’s a negociar un finançament més just, sense privilegis, abandonant l’estratègia de la cadira buida practicada pels governs independentistes. Sí que hi ha un estat d’opinió favorable a bastir ponts i reunir el màxim d’energies per tornar al bon govern i l’exemplaritat pública. Per aquí han d’anar les coses.

El mateix PSC de Reventós i Maragall

2021 o 1980: el PSC treu 33 diputats (amb Salvador Illa o Joan Reventós al capdavant) distribuïts quasi igual per circumscripcions electorals.

2024 o 2003: el PSC treu 42 diputats (amb Salvador Illa o Pasqual Maragall al capdavant) distribuïts quasi igual per circumscripcions electorals. El mateix número i distribució demogràfica que el 1988, sota el lideratge de Raimon Obiols.

Asseguraria que la correlació entre el present i el passat és molt alta, no només per circumscripció electoral, sinó també per secció censal, per parades de metro fins i tot, en el cas de Barcelona ciutat.

És especialment remarcable que el PSC sigui bàsicament el mateix, quan tants partits socialistes han viscut un declivi durant aquestes darreres quatre dècades. El PSC ha passat per mals moments, però no s’ha apagat mai la flama, i avui és percebut pels fills i nets dels votants de fa 20, 30 i 40 anys, com el mateix partit que recolzaven els seus pares i avis. I diria que també pels no votants.

I mentrestant Catalunya sí que ha canviat. Avui hi ha més gent, i és més diversa, i té problemes nous. Però hi ha un partit que, amb tots els seus defectes, ha acabat representant una part de la societat que s'assembla tant com s'hi pot assemblar, a aquella de fa unes dècades.

Per què doncs algunes persones insisteixen a dir que el PSC és menys catalanista i menys d’esquerres que aquell? En alguns casos per interès, per justificar el tomb que han donat, en altres casos per amnèsia, en altres per ignorància. El PSC de Reventós i Maragall, entre altres coses, també era el PSC d’Eduardo Martín Toval, Manuela de Madre, Juanjo Ferreiro, Javier Soto… I també rebíem acusacions de sucursalisme i de socialtraïdorisme. Sempre ha estat el mateix, sempre hem estat els botiflers; els que van tenir l’encert (jo encara no hi era), abans de les eleccions de 1980 liderades per Reventós, de fer un partit unit: on el PSOE forma part del PSC perquè Espanya forma part de Catalunya. Això ho deia Pasqual Maragall, el líder que quan tenia poder era acusat de coses molt més greus que poc català.

Fent d’apoderat, ahir vaig sentir una nena petita que li preguntava al seu pare, que triava la papereta del PSC, per què triava aquesta opció. El pare li va contestar: perquè és el partit “amb el qual crec que m’equivoco menys”. És a més un partit amb unes arrels, una ideologia avalada internacionalment, unes aliances, unes interconnexions imprescindibles en el món d’avui.

És el partit que trenca amb la idea de les dues comunitats, el partit on se segueixen parlant dos idiomes, ara potser més el català (en comparació amb els temps per exemple del líder de la UGT Justo Domínguez), amb quadres ja formats en la immersió lingüística. L’únic partit que pot garantir que el català pugui tornar a ser una llengua amable.

Un partit molt imperfecte, però el menys imperfecte de tots. Que no se’ns posin els cabells de punta quan Puigdemont parla de “Partits d’obediència netament catalana”, al mateix temps que demana que la presidència de la Generalitat es decideixi a la Moncloa, il·lustra fins a quin punt el Procés ja finiquitat ha distorsionat les percepcions.

Ha de ser dur que el Procés hagi acabat amb el PSC guanyant en escons i vots les eleccions, sent l’única formació que pot liderar la nova etapa a Catalunya, quan un dels objectius del Procés era eliminar el PSC. I ha de ser dur sobretot pels qui (una minoria molt ben tractada pel poder processista) se’n van anar del PSC dient que hi havia una nova centralitat i encara avui segueixen dient que ells no han canviat, que som els qui (una immensa majoria) ens vam quedar (i que avui tenim el mateix suport que tenia el PSC liderat per Reventós, Obiols i Maragall) els que hem canviat. Au vinga!!