El papel de las empresas en la salida de la crisis

Se habla mucho con razón de reforzar el papel del sector público multi-nivel en la salida de la crisis del COVID-19. Pero sería miope desde el pensamiento progresista no prestar atención al rol de la empresa privada (cualquiera que sea su forma jurídica y su tamaño) en la gestión y la salida de la crisis. Entre otras cosas, porque el agente principal de los movimientos progresistas (la persona que se intenta ganar la vida con el factor trabajo) desarrolla su actividad, o intenta hacerlo, en el seno de empresas.
Ronald Coase ya nos advirtió hace muchas décadas de que la visión del capitalismo como un sistema dominado por el mercado, donde las empresas juegan un papel pasivo y aislado en un gran océano de transacciones anónimas, es una ficción. En realidad, gran parte si no la mayoría de las transacciones se realizan dentro de jerarquías, ya sea el Estado, las familias o las empresas. En la economía real, en todo momento, existe un nivel óptimo de planificación, y ésta la realizan tanto el Estado como las organizaciones privadas.
La Fundación Alternativas (quizás el principal think-tank progresista de España) ha hecho bien en asociarse al principal experto en España en economía de empresa (y pronto merecido Doctor Honoris Causa por la Universidad Autónoma de Barcelona) Vicente Salas Fumás, para reflexionar precisamente sobre la contribución de la empresa a la sociedad, y sobre la necesidad de un nuevo propósito para la empresa, en un momento donde los efectos externos de las empresas para la sociedad tienen un peso tan importante o mayor que los efectos sobre quienes toman las decisiones. Los trabajos iniciales se han reflejado en dos importantes artículos recientes en el diario El País, uno justo antes de la crisis y otro ya en plena crisis
("el sistema económico dominante en el mundo es una seria amenaza para la sostenibilidad económica, social y medioambiental de la humanidad"),
hace unos días. No es aquí el momento de rivalizar en profundidad con la Fundación Alternativas o Vicente Salas, ni podría hacerlo. Pero sí de destacar algunas cuestiones sobre las que vale la pena llamar la atención, para que en el torbellino de reflexiones apresuradas, y a veces interesadas, en medio de la crisis, no nos pasen por alto algunas cuestiones útiles.
Muchas grandes empresas (como Inditex, Telefónica, Mercadona) disponen de capacidad logística y financiera para ayudar a objetivos públicos durante la pandemia y también en el proceso de desconfinamiento y recuperación. Son cruciales para que sigan funcionando bienes y servicios esenciales y pueden serlo para reconvertir con cierta rapidez sus procesos productivos para realizar nuevas tareas urgentes. Muchas empresas también pueden aportar su know-how y experiencia en varios países para reflexionar en medio de la incertidumbre sobre cómo acelerar el regreso a la actividad reduciendo el riesgo para la salud.

El sector público al mismo tiempo ve que se relajan las normas que habitualmente limitan las ayudas públicas, y tiene que ir afinando los criterios con las que éstas, igualmente escasas, van a aplicarse. Hay que leer a Rodrik sin dejar de escuchar las advertencias de Palafox. La salida de la crisis será una gran colaboración público-privada en minúsculas, donde las experiencias positivas y negativas de las fórmulas jurídicas existentes de Colaboraciones Público-Privadas en mayúsculas pueden ser útiles.

Habrá que agradecer y animar el altruismo de los Bill Gates de turno, sin dejar de reclamar un impuesto de sociedades armonizado internacionalmente a un nivel decente (así como nuevas formas impositivas temporales o no), al tiempo que se combate con firmeza el uso de paraísos fiscales y el fraude y la elusión fiscales internacionalmente organizados. Como dicen Vicente Salas y sus coautores en el último artículo mencionado
"Aunque el agregado esconde mucha heterogeneidad en el tejido empresarial español, hay que procurar hacer compatible la protección del capital y la continuidad de los proyectos empresariales sostenibles, con una participación equitativa del sector empresarial en el reparto de los costes críticos de la crisis."
Los sectores lúcidos del empresariado que piden reformar el capitalismo tendrán ocasión de demostrar su sinceridad, reconociendo el rol de las personas trabajadoras (estabilidad y participación) y el empleo de calidad. El objetivo de rentabilidad deberá complementarse con objetivos de justicia social y protección del medio ambiente. Las empresas tendrán oportunidad de colaborar con el Estado multi-nivel y con las comunidades (locales y virtuales).
GUIÓN para un posible traslado de estas reflexiones a Cataluña (quizás mediante elaboración dinámica de un documento con reuniones flexibles con agentes y grupos interesados, incluyendo la identificación local de los "sectores lúcidos" anteriormente mencionados): seguridad jurídica, profundizar en el cambio del modelo productivo, las nuevas plataformas, digitalización y pacto verde, start-up tecnológicas, regulación e imposición, colaboración público-privada, política industrial, desarrollo económico territorial, economía social y cooperativa, internacionalización, tamaño, movilidad, marca Barcelona...
Este es parte del trabajo que tenemos por delante.

De l'Estat federal al Planeta federal

A "Star Trek" i "La Guerra de les Galàxies", l'Univers està poblat per diferents espècies intel·ligents, que ocupen planetes, naus i estacions espacials de tot tipus. El dilema al qual s'enfronten és molt senzill: o els diferents col·lectius que ocupen l'univers s'enfronten entre ells, o cooperen en federacions de planetes. No es poden ignorar entre ells com alguns voldrien, perquè són interdependents: o s'enfronten, o cooperen.

En molts cercles, en el col·lectiu humà realment existent, encara es defineix el federalisme en referència a dos nivells de govern, el govern central "nacional" i els nivells sub-centrals, perquè és en la relació entre aquests dos nivells on s'ha desenvolupat històricament un cos constitucional i una doctrina explícitament federal, i perquè la unitat políticament dominant en els darrers 500 anys ha estat l'estat-nació. Però l'existència de problemes globals cada vegada més punyents ens obliga a anar molt més enllà.
El Manifest de Ventotene al final de la segona guerra mundial ja va posar sobre la taula la necessitat d'avançar també cap un tercer nivell, l'europeu i hi havia hagut intents precedents de construir federacions de països a la mateixa Europa, a tot el continent americà, a Àfrica i a Àsia. No tots els intents han estat reexits, però amb passos endavant i enrera, la humanitat ha anat avançant a poc a poc cap a majors nivells d'integració. El federalisme, igual que en les fantasies galàctiques, consisteix a convertir la inter-relació en integració harmònica i cooperativa.
Antics dirigents polítics com Gordon Brown i economistes com el professor de la London School of Economics Maitreesh Ghatak han proposat activar instàncies i iniciatives més poderoses de govern mundial amb ocasió de l'actual pandèmia.
Ja estem en una democràcia multinivell, on diferents governs (més de dos) tenen diferents competències de vegades exclusives (i respecte a aquestes, sovint es relacionen directament amb la ciutadania), i algunes les comparteixen i estan obligats a col·laborar entre ells al respecte.
Acceptem la realitat, almenys quan aquesta està legitimada per marcs legals democràtics homologats internacionalment, i deixem de perdre el temps esmerçant recursos intentant eliminar algun nivell de govern que no s'adiu amb els nostres prejudicis. Serà més útil treballar per la reforma i millora constant de la nostra realitat modular. Per exemple, a Espanya, és poc probable que Vox aconsegueixi com voldria eliminar les autonomies, i és poc probable que l'independentisme català o basc aconsegueixi eliminar el nivell espanyol. Potser que deixem de perdre el temps, almenys en el curt termini, i deixem les utopies més basades en el dogma que en la raó per als horitzons personals de cadascú.
El federalisme no pot aturar per si sol el nacional-populisme, però sense contrapesos federals avui Trump, Bolsonaro, Modi o a un nivell de significància molt menor, Puigdemont i Torra, ho tindrien tot molt més fàcil.
Una inèrcia d'dentitats nacionals i mercats mediàtics nacionals, i indústries i professions senceres que viuen d'ells, ens impedeixen veure la realitat cada vegada més rellevant d'aquest món multipolar i multi-govern.
En la crisi del COVID-19 estem veient com totes les instàncies públiques, des de l'Organització Mundial de la Salut fins als ajuntaments, estan enfeinades buscant solucions, en alguns casos col·laborant, altres en conflicte. Aquesta és la realitat del món d'avui, i aquesta és la realitat de la qual hem d'aprendre i reformar.
El federalisme del segle XXI no fa referència a dos nivells de govern, fa referència als múltiples nivells de govern ja existents, des del marc global fins als municipis, els districtes i les llars, que governen la nostra realitat col·lectiva.

Assemblar-nos encara més a Alemanya

Avui al diari El Pais hi ha un article molt interessant comparant la crisi del COVID-19 a França i Alemanya. Les xifres sobre el control de la pandèmia a Alemanya són millors que a França (i que a Espanya, i que a altres països), i els autors de la crònica relacionen aquest fet, no sense certes cauteles, al fet que Alemanya és un país federal i França és un país centralitzat. Aquestes cauteles són necessàries, perquè França i Alemanya no només són diferents en el seu sistema constitucional, sinó també en la inversió que han fet en sistemes sanitaris, i en aspectes aleatoris com el moment i la forma d’entrada de la pandèmia al país, entre altres factors.
Hi haurà temps de veure quines conclusions es poden extreure per a Espanya, que té un sistema constitucional més semblant a l’alemany que no pas al francès, i que s’enfronta a la pandèmia amb factors aleatoris diferents a l’alemany, però combinant 17 sistemes de salut i una direcció unificada per a algunes decisions especialment durant la fase temporal de l’estat d’alarma. De totes maneres, algunes coses s’haurien de relativitzar, perquè la realitat no és en blanc i negre. Com explica Jean Tirole al llibre “L’Economia del Bé Comú”, França ja no és tampoc l’Estat fort centralitzat i jacobí del general De Gaulle. En les darreres dècades, l’estat francès ha cedit molta sobirania a la Unió Europea, ha esdevingut molt més divers amb la immigració, s’ha obert a l’exterior, ha cedit competències a les regions, i ha privatitzat moltes empreses públiques. No és un estat ja tan centralitzat, uniforme i omnipotent.
El sistema federal alemany no està exempt de controvèrsies, però hi ha cert consens que és un dels factors importants, entre altres, que ha permès l’estabilitat i el consens que estan a la base de la prosperitat i el benestar del país més important de la Unió Europea. Alguns fa molt de temps que demanem que Espanya, que ja es va inspirar en molts aspectes en la Constitució alemanya en la seva pròpia Constitució de 1978, encara s’hi assembli més.
Sembla que el president de la Generalitat, Quim Torra, va dir que els països petits i els federals eren els qui millor estaven combatent la pandèmia actual. Amb una afirmació així, és difícil que s’equivoqui, puix que hi ha molt pocs països que no siguin petits i que no siguin federals. Les grans democràcies del món són federals. Encara que això costi de veure per als profetes del sobiranisme, el món actual té un cert biaix federal. França és un dels països més grans que s’allunya més del federalisme, però fins i tot en aquest cas hem de relativitzar, com he comentat anteriorment. Avui el President francés està entre els qui més pressiona per una Europa més federal, al costat d’alguns dels grans economistes francesos, com Tirole i Piketty.
Als federalistes no ens importa reconèixer que no totes les federacions s’han enfrontat, fins ara i amb tota prudència, amb el mateix èxit relatiu que Alemanya a la pandèmia. El federalisme sempre hem dit que no és una panacea, i no pot evitar que persones perilloses per als riscos globals de la humanitat (com Trump, Bolsonaro o Modi), arribin al poder, tot i que sí que facilita que hi hagi institucions que els facin de contrapès. Hem d’estudiar bé quins elements del federalisme ens ajuden més a combatre les pandèmies i altres riscos de la humanitat, com el canvi climàtic, la proliferació nuclear o les desigualtats. El que podem afirmar bastant categòricament, és que sense federalisme, sense superar conceptes obsolets associats a la sobirania nacional, NO ens podem enfrontar a aquests riscos.
Però seguir la pista alemanya no és mala idea. Miquel Iceta ve reclamant des de fa temps un gran consens a Catalunya que també pugui rebre un ampli suport a Espanya. Albert Rivera abans de caure en desgràcia també citava l’exemple alemany. Un projecte que sigui “assemblar-nos més a Alemanya” podria generar més consens que el projecte polaritzador i divisiu de l’independentisme radical en els darrers anys. Hi ha moltes coses a aprendre d’Alemanya, a part del sistema federal. Podríem tenir a Catalunya una llei electoral com la seva, que combini proporcionalitat i representació territorial; podríem renunciar a les manifestacions constants de nacionalisme (com fa Merkel expulsant banderes d’actes públics) conscients del perill de les seves derives; podríem invertir més en sanitat pública (perquè quan arribi la propera pandèmia ens agafi amb més unitats d’UCI) i en els seus professionals; o podríem fer molt més per aïllar a l’extrema dreta. Ens hi posem?

La factoria de l'odi i la conjura contra Catalunya

Una suggerència a Twitter em va posar sobre la pista de la sèrie en sis capítols "La conjura contra America" ("The Plot aganist America") emesa a HBO just quan havia aconseguit tenir accés a aquesta plataforma. La sèrie està basada en la novel·la del mateix nom de Phillip Roth. Es tracta d'una ucronia on a l'any 1940, en comptes de guanyar les eleccions a la presidència dels Estats Units Franklin D. Roosevelt (el president demòcrata del New Deal), les guanya el candidat amb simpaties nazis Charles A. Lindbergh, contra pronòstic. Alguns han volgut veure en la novel·la una predicció del que passaria uns anys després amb la victòria de Trump. La història està narrada des del punt de vista d'un nen d'una familia jueva de New Jersey, de les seves pors i la seva indefensió. El llibre en anglès me l'havia recomanat feia molts anys el meu amic anglès Paul Levine, i el vaig comprar en el seu moment, però no l'havia arribat a llegir mai. Ara l'he recuperat, i estic llegint el llibre i veient la sèrie al mateix temps. El nen que narra la història al llibre es diu Phillip Roth, el mateix nom de l’autor de la novel·la. A la peli en 6 capítols (n’he vist 4) de HBO el nen es diu Phillip Levin.
Ens interpel·la aquesta història, com pretenia la suggerència de Twitter? L’estratègia dels seguidors de Lindbergh per amedrentar els jueus i altres discrepants a la peli ha de ser gradual, que no es notin canvis d’un dia per l’altre, perquè al cap i a la fi quan guanya Lindbergh als Estats Units encara hi ha en funcionament totes les institucions, formals i informals, de l'Estat de Dret. En aquesta estratègia gradual es crucial cooptar persones que un esperaria que discrepessin, com el rabí de la peli que demana el vot per Lindbergh. A Catalunya també, d'un dia per l'altre no notem canvis. Però si fa uns anys ens haguessin dit que a Catalunya hi hauria el nivell d’odi i que correrien eslògans tan repugnants com “Espanya ens mata”, no ens ho haguéssim cregut. En canvi, això està passant aquí i ara, i correm el risc de veure-ho com quelcom normal. És possible que l'estratègia gradual hagi experimentat una acceleració en les darreres setmanes, i d'aquí la reacció preocupada de persones habitualment ponderades com Raimon Obiols i Lluís Bassets.
A "The Plot Aganist America", quan a un jueu se'l sent parlar en un context on per entendre'ns hi ha més gent, a l'època hipotètica de Lindbergh, se sentia el comentari"Lowdmouth Jews" (jueus bocamolls). A Catalunya membres del PSC, o dels Comuns, o senzillament gent que forma part d’algun col·lectiu que no combrega amb la veritat revelada, rep un tractament semblant. No dic que rebin el tractament dels jueus a Europa, dic que reben el tractament que reben els jueus als Estats Units en una hipotètica presidència de Lindbergh en l'obra de ficció que estic comentant, almenys al principi de la mateixa. No és estrany rebre comentaris a Twitter desqualificant-nos només perquè som del PSC (o d’altres col·lectius), sense entrar a discutir arguments. Té un nom menysprear algú senzillament perquè forma part d’un col·lectiu? Prejudici? Estereoptip? És quelcom pitjor, no?
Això haig de dir que passa no només per part de fanàtics independentistes sinó també per part de fanàtics nacionalistes espanyols, com aquell exdirigent polític que va dir (en el cas concret del PSC) que érem un partit de “traidores, lameculos paniagudos mezclados con ladrones pijos”. No “un partit on hi havia” sino “un partit de”.
Fins al capítol 4 de “The Plot Against America” (encara no he vist els dos darrers) encara no ha "passat res", se suposa que als USA les institucions són fortes i allà no hi pot passar el que passava a Europa al mateix temps. No ha passat res, excepte que s’ha institucionalitzat el menyspreu als qui pensen diferent, i que hi ha fanàtics que se senten prou emparats com per dir “Loudmouth Jew” sense cap remordiment.
Encara no he vist els capítols 5 i 6, però crec que a Catalunya no estem massa lluny del que passa fins al capítol 4 de “The Plot Against America”.
El que passa a Catalunya no es pot comparar amb el nazisme. Ningú té dret a comparar res amb el nazisme. En una classe amb estudiants majoritàriament nordamericans, em vaig guanyar un aplaudiment quan vaig dir això, després que una alumna expliqués que algú li havia dit que la persecució “dels catalans” a la Guerra Civil espanyola s’assemblava a la persecució nazi dels jueus.
Aquí també comença a haver-hi persones que no només odien, sinó que presumeixen del seu odi, se senten amparades per certs líders polítics, i són aplaudides a Twitter. A part d’això, encara no ha passat res. Com fins al capítol 4 de la sèrie de 6 capítols de HBO “The Plot Against America”.

Pactar cuando España no es la de 1977

Nuestro objetivo debe ser impedir que una crisis de liquidez se convierta en una crisis de solvencia y una recesión mundial se convierta en una depresión mundial. Para ello se necesitan con urgencia iniciativas fiscales, monetarias, y anti-proteccionistas que estén más coordinadas. Los ambiciosos estímulos fiscales de algunos países serán más eficaces si los acompañan todos los demás países que estén en situación de implantarlos. Donde pone países, pongan jurisdicciones, niveles de gobierno.
La fase de recuperación requerirá ambiciosas políticas estabilizadoras fiscal y monetaria por el lado de la demanda. Todo el arsenal disponible de mecanismos debe ponerse al servicio de la recuperación económica, con apoyo de los instrumentos que se acuerden en la Unión Europeo, en la fase de lucha contra la crisis y de reconstrucción.
Estas políticas requieren en España un esfuerzo negociador del alcance de los pactos de la Moncloa en 1977, hoy necesariamente acompañados por acuerdos en el nivel europeo, que es donde reside la política monetaria y buena parte de los potenciales instrumentos fiscales. Pero también es necesario que esas políticas fiscales y monetarias, que ese esfuerzo de apoyo a la economía que se hace desde el conjunto de Europa y España, se complemente en Cataluña, y en otros territorios con soberanía sobre fragmentos significativos del estado, con acuerdos sociales y políticos de amplio alcance, que dejen atrás la etapa de división de los últimos años. La diferencia entre la España de 1977 y la de 2020 es que hoy España ha cedido la soberanía monetaria (entre otras) y es hoy un país descentralizado, por lo menos cuasi-federal.
También hay que desarrollar políticas de oferta, porque se necesitarán niveles de coordinación que hagan posible reemprender la actividad durante un tiempo minimizando el riesgo de caer en una segunda oleada de contagios. Para ellos habrá que articular mecanismos de colaboración entre sector público y privado, y mecanismos de concertación social, que prioricen la incorporación al trabajo de personas con un riesgo mínimo de transmitir la enfermedad. Hará falta una reorganización rápida y ágil basada en la digitalización de gran parte de las actividades. Será una ocasión histórica para una gran inversión en capital fijo tecnológico y en un empuje titánico de las tecnologías logísticas de compraventa a distancia y de teletrabajo. Las nuevas tecnologías deben llegar aceleradamente también a sectores hasta ahora tradicionales.
El impulso a la actividad deberá aprovecharse para acelerar el "Green new deal" y la transición digital, participando en un plan europeo de reconstrucción que no deje nadie atrás. Deberá priorizarse una política industrial, con dimensiones europea, española y catalana, para estimular con la máxima eficacia el crecimiento económico a través de la innovación y la creación de empleos de calidad, centrada en sectores de actividad que faciliten una economía y un Estado del Bienestar más resiliente en el medio y largo plazo.
La desigualdad había aumentado ya en las últimas décadas y a raíz de la crisis financiera de 2008-10. La crisis actual afecta más gravemente a los sectores más vulnerables, que ven amenazados sus ingresos y su trabajo. La crisis actual hace imprescindible reforzar el estado del bienestar y, aparte de los esfuerzos iniciales focalizados a mantener la liquidez de empresas y familias, y los puestos de trabajo, es necesario ampliar los mecanismos de ingreso mínimo vital, que para ser eficaces también requieren de grandes acuerdos sociales y entre distintos niveles de la administración.

Va a ser necesario aumentar la escala de las políticas redistributivas y predistributivas, buscando la colaboración de los sectores empresariales más lúcidos que desean reformar en profundidad el capitalismo.  Un elemento crucial de las políticas de igualdad social, del nuevo Contrato Social federal que necesitamos, será la inversión en educación a todos los niveles, para corregir los preocupantes niveles de segregación. 

No todo es mercado y estado. La crisis también ha puesto de manifiesto el enorme potencial de la solidaridad y cooperación entre seres humanos. Es necesario poner en valor y potenciar la capacidad de la acción comunitaria. Sin la promoción de valores cooperativos y altruistas, sin normas sociales cooperativas, no seremos capaces de hacer sostenibles las políticas redistributivas, predistributivas y medioambientales que son necesarias para una reconstrucción que no sea volver al "business as usual".

Gobiernos de alta capacidad a todos los niveles

El debate entre Acemoglu y Tirole retransmitido por la Royal Economic Society dejó algunas claras conclusiones: necesitamos gobiernos de mayor capacidad, más cooperación, instituciones internacionales más fuertes, y normas sociales para promover más inversión y menos consumo a medio y largo plazo. Hemos necesitado y vamos a necesitar un gran esfuerzo público desde todos los niveles, desde las organizaciones internacionales a los ayuntamientos. Hay por lo menos tres razones para enfatizar la necesidad de un enfoque multinivel:
-Subsidiariedad para llegar rápidamente a todos los rincones con las ayudas.
-Experimentación y aprendizaje en período de alta incertidumbre.
-Coordinación en información, logística y gestión de recursos.
El sector público a todos los niveles debe ser reforzado. Por eso hay que combatir la competencia fiscal en España y Europa y el fraude, y estudiar a fondo los sistemas de financiación, tanto sus normas y criterios como su forma de gestión. En Cataluña, es urgente la creación del consorcio tributario que prevé el Estatuto de Autonomía vigente.
Una rebaja generalizada de impuestos en este contexto sería contraproducente. España tenía una presión fiscal por debajo de la media europea antes de la crisis. Ello no es ajeno a los recortes de la sanidad pública propiciados por los gobiernos de derechas. El impuesto de sociedades no se paga si hay pérdidas, y las pérdidas se descuentan de los impuestos futuros.
Si el coste inicial de la crisis se pagará mediante el recurso al endeudamiento, a corto y largo plazo será necesario desarrollar nuevas figuras impositivas, a la vez que se lucha por evitar que los más privilegiados eviten el fisco. Deben imponerse un impuesto digital e impuestos verdes. Debe promoverse una mejor cultura impositiva. Y deben reforzarse y armonizarse los impuestos sobre la riqueza (sucesiones, patrimonio, sociedades). Se puede modular el pago y el nivel de impuestos en función de la afectación de la crisis en la actividad.
Las reglas de gasto necesariamente se están relajando y va a aumentar la tolerancia hacia políticas de intervención del Estado en la economía. Hay que aprovecharlo para construir un sistema económico y social más justo y eficiente y hacerlo con ejemplaridad, eficacia, transparencia y equidad.

Todos los niveles de la administración forman parte del Estado, del sector público. Nadie tiene ni va a tener el monopolio de la soberanía, y ningún nivel puede plantearse dar batallas imaginarias cuando las batallas que hay que dar son muy reales y afectan directamente al bienestar y a la seguridad de las personas: la pandemia actual, las desigualdades, el cambio climático.

El sector público a los distintos niveles debe ser fuerte para desarrollar un modelo social y sanitario que actúe coordinadamente: nuevas prestaciones, nuevos sistemas de protección

En Cataluña, la Generalitat debe movilizarse urgentemente para complementar las ayudas del gobierno de España a las necesidades económicas y financieras básicas de empresas y pesonas, y debe movilizarse por hacer llegar recursos tecnológicos a todos los alumnos que no tienen acceso a ordenadores o Internet en condiciones adecuadas, especialmente en el período de cierre de los edificios escolares y universitarios. Por supuesto, las desigualdades y la segregación educativa no dependen solo de tener un artefacto informático. Hay que desarrollar políticas mucho más ambiciosas para reducir la desigualdad de oportunidades y para mejorar radicalmente la movilidad social.

Más allá de la gestión de la crisis del coronavirus

La necesidad de intervención pública masiva en la emergencia ha puesto en evidencia los límites del mercado y el error por parte de gobiernos conservadores a distintas escalas de haber recortado las prestaciones del Estado del Bienestar, especialmente las sanitarias. La crisis tiene una dimensión sin precedentes, y las medidas que habrá que adoptar deben ser a una escala sin precedentes. No podemos limitarnos a realizar pequeños retoques a las políticas existentes, como si nada hubiera pasado.
Existe un gran consenso entre los economistas progresistas y otros expertos de la necesidad de medidas de confinamiento para mitigar el durísimo coste humano y sanitario (como dice Paul Krugman en este vídeo, y como argumenta Miguel Almunia en este texto), acompañadas de decisiones ambiciosas para combatir las desigualdades a corto plazo y apoyar a los sectores más desprotegidos. Pero a medio y largo plazo habrá que ir más allá.
Aunque a veces el paralelismo con una guerra es adecuado, en el sentido que se requiere un esfuerzo colectivo que haga uso de instrumentos que no son los de un período normal, en otros casos es inadecuado. En una guerra hay un grupo humano adversario, un “exogrupo”. En esta guerra toda la humanidad está del mismo lado, y podremos ganarla más rápido y con mayor eficacia si todos vamos juntos. Ningún humano es enemigo de otro en esta crisis.
La salida gradual de la crisis, a pesar del enorme dolor que produce la pérdida de vidas y el aislamiento de las personas enfermas, debe ser vista como una oportunidad. No debemos limitarnos a hacer predicciones en un contexto de gran incertidumbre, o a visualizar escenarios. Sabemos que la pandemia va a ocasionar un descenso muy profundo de la actividad económica, por lo menos a corto plazo, aunque hay que hacer todos los esfuerzos posibles para salvar empresas y puestos de trabajo. Hay que hacer posible lo que deseamos: una contención del coste humano y social de esta crisis, una pronta recuperación propiciando el retorno gradual a la actividad, y aprovechar la reconstrucción para construir un modelo social y económico más justo y eficiente.

¿La última crisis liderada por el Estado-Nación?

Debe ser el confinamiento, pero estoy muy sensible ante el deslizamiento de comentarios fácilmente euroescépticos estos días. Me cuesta aceptar que a "Europa" se le eche la culpa de mucho, sobre todo de su relativa inacción, mientras que en los países o las regiones, la culpa se la lleva no, por decir algo, el "Reino Unido" sino "el gobierno del Reino Unido".
En realidad, creo que quien más se la juega en esta crisis es el viejo Estado-Nación. Más bien veo por todas partes a los sectores más lúcidos de varios gremios, como epidemiólogos o economistas, reclamar un mayor grado de coordinación europea e internacional (también coordinación dentro de cada Estado). Algunos filósofos reclaman una Constitución planetaria y Gordon Brown pide un gobierno mundial temporal. Las instituciones europeas son jóvenes comparadas con el viejo y renqueante Estado-Nación. Sin duda el protagonismo en esta crisis se lo llevan todavía los gobiernos nacionales, y los mercados mediáticos nacionales, y los marcos mentales nacionales. Pero no habrá solución a medio y largo plazo (a esta crisis o a las futuras) si no adoptamos mecanismos europeos y transnacionales (no sólo internacionales) para salir de la crisis.
En realidad, en el caso español por ejemplo, nuestra pertenencia a la Unión Europea nos permite afrontar esta crisis, o cualquiera que pueda venir, con mayores protecciones. Hágase el ejercicio de pensar cómo se hubiera enfrentado España a la pandemia fuera de la Unión Europea: ¿seguiríamos pudiendo ir al supermercado y utilizar tarjetas de crédito o moneda en cash de algún valor? ¿Seguirían nuestros derechos humanos básicos protegidos? ¿Tendríamos alguna esperanza de que nos pudiéramos endeudar más para hacer frente a la crisis?
La respuesta a todas estas preguntas es NO. Ninguno de los planes que correctamente está haciendo el gobierno español, muy bien explicados hoy por el ministro Escrivá y la ministra Calviño, serían posibles. A partir de ahí, hacen bien los gobiernos más europeístas en pedir mecanismos de mutualización del problema, porque se trata de un problema común. La magnitud del problema y los mecanismos económicos para enfrentarnos a él han sido muy bien explicados, entre otros, por Xavier Vives en un artículo, y por Esteller y Durán en otro centrado en los aspectos de finanzas públicas. En Nada es Gratis hay una incesante colección de artículos interesantes. En mi blog en inglés he recogido otros artículos que se centran en la intervención pública por el lado de la oferta.
Quien debería pender de un hilo es el viejo Estado-Nación y el concepto de la soberanía nacional. En el pasado, sólo algunas oportunidades históricas para federalizar se han aprovechado. Como en la formación de los Estados Unidos, o de la India moderna, o en la formación de la Unión Europea (aunque sus mecanismos federales sean insuficientes, pero no inexistentes). Otras oportunidades se han desaprovechado, como en la descolonización de América Central y del Sur, así como de África, a base de pequeños estados, salvo honrosas excepciones a cual más fallido. De nuestra generación depende que las últimas crisis protagonizadas por el Estado-Nación no sean las últimas crisis de la humanidad. Para ello necesitamos que el devenir de esta crisis, y las próximas crisis, se aborden con una mayor federalización de recursos, competencias, datos y marcos mentales.

Sobre la necessitat imperiosa de desacreditar el federalisme

En una piulada del 14 de Març de 2020, Carles Puigdemont va penjar un tuit que començava dient "Són els del virus para todos, la seva concepció del federalisme. Antes infectada que rota". No cal dir que aquesta reacció va tenir una gran acollinda entre la seva parròquia, sempre amb fam de comentaris amb to de brometa que confirmin els seus prejudicis, barrejant conceptes de la transició, del franquisme i del que faci falta per erosionar forces democràtiques al final de la segona dècada del segle XXI.

És part d'una malaurada campanya de "fake news" i odi, que els més ingenus haurien pensat que en moments d'emergència vital passaria a un segon pla. Insinuar que la forta afectació de la pandèmia del COVID-19 a Catalunya ens l'envien de fora amb una motivació política (això és el que vol dir en el fons l'expressió "virus para todos") forma part de la secular tradició de buscar bócs expiatoris quan hi ha grans desgràcies humanes. Emma Riverola ha escrit un excel·lent breu article sobre com aquesta tradició ha arribat fins als nostres dies.

En aquest cas, el lamentable comentari del senyor Puigdemont ve acompanyat d'una contribució més al permanent intent de desacreditar el federalisme espanyol, i el federalisme en general, per part d'alguns sectors de l'independentisme. Aquesta campanya permanent habitualment gira al voltant de la idea que "no hi ha federalistes més enllà de l'Ebre". Com que això costa poc de demostrar que és fals, quan se'ls mostren federalistes més enllà de l'Ebre (aproximadament, n'hi ha en la mateixa proporció que més ençà, alguns d'ells sota la forma de ser-ho sense saber-ho), aleshores la resposta habitual és que no són autèntics federalistes o que el seu federalisme és d'una modalitat nociva. S'erigeixen en jutges del que és un bon federalisme, com si els dirigents independentistes no fossin un dels grups polítics que més ha contribuit a dificultar l'avenç del federalisme en els últims temps. Especialment trista és la contribució d'alguns o ja quasi només algun ex-conseller socialista amb una molt bona opinió sobre si mateix a aquesta campanya.

Tant la recerca de bócs expiatoris com la denigració del federalisme espanyol formen part d'una campanya coherent d'hispanofòbia supremacista: "si no hi ha federalisme, no serà per nosaltres, que som tan collonuts". En el fons, és una forma de reconèixer el prestigi Intel·lectual del federalisme. Eviten enfrontar-s'hi de cara, eviten reconèixer que odien el federalisme (el seu principal enemic; amb el nacionalisme espanyol s'hi senten còmodes), i prefereixen desacreditar-lo recomfortant a la vegada els seus estesos i tristos prejudicis.

El tuit de Puigdemont i la campanya per carregar els morts (també els centenars a les residències d'avis, la propietat si no la regulació de les quals és competència exclusiva de la Generalitat) en els altres, és part d'una estratègia per mantenir políticament viva una agenda política en moments en què aquesta és quasi totalment irrellevant en la pràctica dels fets. Si la majoria de l'electorat tindrà el mateix grau d'insensibilitat respecte a una tragèdia que està passant davant nostre, ja ho veurem.

El tuit és un exemple de com les tradicions ancestrals (com buscar bócs expiatoris falsos) poden impedir lluitar racionalment contra una emergència on hi ha vides en joc. Prendre's la lluita conjunta de la humanitat contra la pandèmia com a part d'un joc per mantenir la vigència d'eslògans etnicistes arcaics, posant obstacles a permetre l'ajuda de l'exèrcit, per exemple, és semblant als obstacles que alguns dirigents de països que crèiem endarrerits posen de vegades per lluitar contra altres pandèmies.

Seguirem dempeus, mentre la pandèmia ens ho permeti, denunciant el fanatisme atàvic. Reforçar el federalisme és reforçar la democràcia, una democràcia multi-nivell per desenvolupar estructures de govern d'alta capacitat, el contrari del que han fet els dirigents independentistes amb el govern de la Generalitat (tret d'honroses excepcions).

Carta a Ricardo Fernández Aguilà

Benvolgut Ricardo,
m'has explicat per email que no tens temps ni per llegir allò que voldries, perquè aquests dies, a més de cuidar-te a tu, has d'estar pendent de la teva mare de 92 anys. Espero que els dos i la resta de la familia estigueu bé.
Això m'ha acabat d'impulsar a escriure aquestes notes en forma de carta especialment adreçada a tu, per ser més competitiu entre les coses, molt més importants que jo, que pugnen aquests dies per la teva atenció.

Federalistes d'Esquerres (FED) ha posat en marxa un espai perquè les sòcies i els socis escrivim coses en temps de pandèmia amb el format que volguem, així que espero també amb aquesta carta fer-me un lloc en aquest nou espai, del que per cert m'he assabentat per email però no acabo de veure a la web. També penjo la carta al meu ressuscitat blog.
Tu Ricardo ets una de les noves amistats que he fet des de l'any 2013, quan va néixer FED. La teva combinació de nom i cognoms mateixa, amb els seus matisos i sense posar ni una lletra ni un accent de més ni de menys, simbolitza perfectament la idea federal. No compenseu els nous per les amistats que he perdut des de llavors, perquè cada persona és un univers diferent, i la comptabilitat humana té molt males propietats. Però sempre l'activitat cívica i política m'ha servit per conèixer gent interessant que m'ensenyava coses noves, com les que vaig aprendre llegint el teu llibre "Un Fernandes entre banderas", que recomano a tothom. Encara que per aquesta via, la cívico-política, tendim a conèixer persones que pensem semblant, quan els projectes tenen certa dimensió, sempre hi ha prou diversitat com per aprendre coses noves. Gràcies a FED t'he conegut a tu, a Manuel Cruz, a Javier Cercas, Diana Salvadó, a Toni Sitges, Manel Ballarín, Mireia Esteva,… i molta gent que em deixo. I he conegut millor a Joan Botella, a Carme Valls, el Carlos Jiménez Villarejo... També he trobat nous motius per veure persones que no vaig perdre mai… ja sabeu qui sou! Espero també que totes i tots estigueu bé.
Tothom diu aquests dies que moltes coses han canviat i encara canviaran més. Però també moltes coses segueixen igual. Per exemple, no pocs indepes segueixen introduint parauletes en castellà amb retintín en els seus discursos, com "el gobierno" (quan es refereixen al d'Espanya), amb la seva fina xenofòbia, amb aquella gràcia que glaça els cors. O alguns que els hi han fet l'onada mig dissimulant segueixen dient que és més difícil una Espanya federal que una Catalunya independent, com si avui l'exèrcit espanyol no estigués col·laborant amb els ajuntaments catalans i la Generalitat (a contracor) per mitigar els efectes de la pandèmia. O tot segueix igual quan es parla dels "governs dels països" que fan o desfan, però en canvi es parla de "la Unió Europea" que fa això i deixa de fer allò (com si no tingués uns governants ni uns òrgans que poden encertar o equivocar-se); i que se suposa com sempre que està davant de "la seva última oportunitat". Per què no diem que els estats o les autonomies estan davant de la seva última oportunitat si els seus governs fracassen amb la pandèmia? Per què no diem (com va dir recentment un economista indepe neoliberal referint-se al funcionariat de la UE, manllevant els mots del Brexit) que més val que ens desfem de tots aquests buròcrates regionals i nacionals si no són capaços de parar la pandèmia, i sí que deixem que alguns ho diguin dels seus col·legues europeus? Jo en el període en què el meu blog ha estat en hivernació, he obert un compte a Twitter. Crec que tu estàs a Facebook, i no sé si és el mateix. A Twitter la contribució a l'odi que es fa des de comptes oberts en ordinadors ubicats a prop dels nostres no és gens insignificant. Segons el periodista Jaume V. Aroca, sembla que fins i tot està augmentant. També hi ha coses molt bones a les xarxes socials, i són una font d'aprenentatge i entreteniment. Ara, no sé si els propietaris de la xarxa no podrien fer més per frenar l'odi i les "fake news". No són poques les persones amb una certa aparença de seriositat que divulguen suposades informacions que comencen per "m'informen", "m'arriba", "em diuen"... més o menys com fan els col·lectius terraplanistes. Almenys la premsa tradicional té codis deontològics i les coses han d'estar una mica més ben fonamentades. En fi, amic Ricardo, no espero resposta, però sí que desitjo de manera una mica egocèntrica que la teva salut i la de la teva mare facin possible que hagis trobat uns minutets per llegir això.
Una forta abraçada federal.