El somni de "la" sobirania produeix monstres

Les societats democràtiques en general i sobretot a Europa tenen dues grans opcions en la cruïlla actual: anar pel camí del federalisme o anar pel camí de l’estat-nació. I l’esquerra també té dues grans opcions: populisme o federalisme. No cometo la simplificació interessada d’associar populisme amb una sola força política. Hi ha populistes a diferents forces polítiques (amb diferents graus de densitat), i l’objectiu dels federalistes és fer de lobby perquè no triomfin. L’esquerra populista cau amb molta facilitat en el parany de recolzar fórmules que agraden molt als partidaris de conservar l’estat-nació com a unitat de referència en l’organització de les coses col·lectives, i reforçar així els marcs mentals que li donen robustesa. En els darrers dies, hem vist com alguns d’aquests marcs mentals quedaven molt mal parats arrel del referèndum del Brexit i el fracàs del Podemos liderat per Pablo Iglesias a les eleccions espanyoles (acabarà amb un “Pablexit”?). Les lliçons del que està succeint a Gran Bretanya són aclaparadores, i és d’esperar que serveixin per a fer refexionar a l’esquerra menys federalista de Catalunya i Espanya:

1. Els referèndums binaris de sobirania no serveixen per tancar res ni per donar tranquil·litat. A les discrepàncies de resultats per generacions (joves vs. vells), i per territoris clau, s’afegeixen l’efecte dòmino intern (Escòcia, Irlanda del Nord i Londres demanen estatus especials) i extern (ara cada nacional-populista vol el seu referèndum anti-europeu). Els que guanyen no se sap què proposen: ser com Noruega, com Suïssa, sortir però no tant…? Si se suposa que servia per decidir, no se sap què han decidit, i no se sap per què la “voluntat del poble” ha de prescindir de la voluntat del 48% dels votants.

2. Els nacional-populistes són fabricants sistemàtics de mentides i fal·làcies, com que hi ha una quantitat fixa de diners per repartir, que hi seguirà sent en cas “d’independència” i que aquesta ens permetrà quedar-nos un tros més gran. Als anglesos ningú els hi havia parlat de l’article 50 dels tractats de la UE (pel qual la sortida es negocia llargament), i van haver d’esperar al dia després del referèndum per descobrir que el lliure comerç amb Europa que diuen desitjar és incompatible amb barreres a la immigració. Ara alguns ja volen pedalar cap enrera.

3. Impulsar lògiques plebiscitàries de tipus identitari implica deixar el terreny adobat per a la proliferació d’estereotips i  prejudicis nacionalistes (o apelacions a la pàtria), on abunda la identificació dels traïdors, que en el millor dels casos són objecte de mobbying tuitàire i en el pitjor d’assassinats per part de fanàtics nacionalistes.

4. Simplificar o tergiversar la complexitat és una conseqüència inmediata de la lògica plebiscitària, que es nega a acceptar la realitat complexa. La mateixa paraula “independència” o el concepte “dia de la independència” o  “la desconnexió” són fal·làcies. Ara els britànics estan descobrint que el dia de la independència durarà com a mínim dos anys, si és que arriba. El món plebiscitari és el dels simplificadors, demagogs i oportunistes, regala l’escenari als pallassos i fa pensar als fanàtics que tenen raó. El menyspreu de les èlits intel·lectuals i els experts n’és la conseqüència.

5. Europa és una realitat institucional i econòmica complexa, i per tant complica totes les decisions, no com al Canadà, i encara ho fa més a la zona euro. I si deixem de mitificar els referèndums de Quebec, i de pas també el d’Escòcia? Llegiu The Morning After.

6. Els ambients plebiscitaris promouen il·lusions falses: recuperar el control, “la decisió de la teva vida”, la sobirania, "decidir", el demos, el subjecte polític... Tot això són categories pròpies de l’època d’esplendor de l’estat-nació, que grinyolen en la realitat del món global multi-identitari en flux continu d’avui.

7. La divisió dramàtica de les societats en els ambients plebiscitaris per raons d’identitat impedeix agrupar majories sòlides per aconseguir canvis igualitaris entre les persones. David Cameron i Artur Mas han aconseguit dividir profundament les seves societats i els seus principals partits polítics, incloent el seu propi. Els poderosos en realitat estan ben tranquils (fins que el pitjor és inevitable) perquè saben que així no es consoliden majories pro-distribució (veure l’últim llibre de Milanovic).

8. Una minoria gran però minoria al cap i a la fi (52% amb una participació menor del 75% és una minoria) controla l’agenda en els climes plebiscitaris, aprofitant-se de la imparcialitat (en el millor dels casos com a la BBC, a TV3 és pitjor) d’alguns mitjans entre la veritat i la mentida, i aprofitant-se de la dificultat de fixar normes clares. Els partidaris al Regne Unit de seguir a la UE van tenir més percentatge de vot que la suma de JxSí i la CUP a les eleccions al Parlament de Catalunya, malgrat que Junqueras i Puigdemont segueixen proclamant que tenen un “mandat democràtic”.

9. Líders suïcides borratxos d’hubrys com Cameron, Mas, Iglesias, poden conduïr les seves societats a carrerons sense sortida quan sobrevaloren les seves capacitats i creuen que poden controlar el futur. El que fan en realitat és arrossegar tota una societat cap a un cul de sac per intentar aconseguir un petit avantatge en el seu sector polític.

10. Una rebel·lió dels deixats de costat per la globalització no es pot confondre amb la carrera política d’oportunistes i cínics. La globalització produeix béns i mals col·lectius globals, que requereixen una socialdemocràcia global i modernitzada, on cada problema social s’abordi democràticament en el seu nivell rellevant.

La globalització produeix una sensació de falta de control democràtic que cal revertir amb un bon federalisme, és a dir, amb una bona democràcia multi-nivell. La sobirania no es recupera monopolitzant-la en un nivell, sinó exercint-la i compartint-la en tots els nivells rellevants. La “independència” del Regne Unit, d’Escòcia o de Catalunya no faria menys global el problema del canvi climàtic, ni el terrorisme internacional, ni les migracions, ni els refugiats, ni la concentració creixent de la riquesa, ni el frau fiscal. Sobiranistes i populistes: deixeu de mentir. Si ho seguiu fent, serà molt fàcil confondre-us amb Trump, Putin, Salvini, Wilders i Le Pen.