Tan ràpid ha canviat l'electorat català?

A alguns ha agafat per sorpresa l’ascens de la ultradreta a Catalunya. Ens crèiem millors, però hem anat veient que hi havia poques diferències entre Jumilla i Ripoll, o entre Torre Pacheco i Piera.

Amb la recent enquesta de La Vanguardia, alguns s’han atrevit a dir que no només hi ha poques diferències entre Catalunya i la resta d’Espanya (o d’Europa), sinó que Catalunya fins i tot podria ser capdavantera. Si l’enquesta de La Vanguardia fos veritat, Girona i Lleida estarien al capdamunt del rànking de províncies espanyoles amb vot d’extema dreta.

Pot ser que els vaticinis d’aquesta enquesta no es compleixin. Cal fer tot el possible perquè no es compleixin.

Però que les províncies de Girona i Lleida experimentin un augment tan fort de l’extrema dreta, provinent en gran part de l’electorat de Junts, hauria de fer reflexionar sobre els valors subjacents d’una part important dels votants que van recolzar l’independentisme. No em refereixo tant a fer reflexionar els votants més radicalitzats (tant de bo) sinó a alguns analistes progressistes que veien amb admiració la mobilització independentista de fa uns anys, fent la vista grossa sobre alguns dels seus aspectes més inquietants.

No fa tant (2017) que Manuel Castells parlava meravellat dels sectors independentistes com els més joves i dinàmics de la societat catalana. O que Ignacio Sánchez-Cuenca (2023!) es creia les enquestes d’autoidentificació i deia que els electorats català i basc estaven a l’esquerra de l’electorat espanyol.

Què passa, que en pocs anys els votants joves, dinàmics i progressistes s’han fet fatxes? És clar que no. En primer lloc, l’electorat és un cos complex, on hi ha de tot i es produeixen canvis. Però en els valors subjacents, aquests canvis són lents, com explica el politòleg nordamericà Larry Bartels. I en segon lloc, hi ha una part del nacionalisme català, i de l’independentisme (com passa a tot nacionalisme) que comparteix postulats racistes, homogeneitzadors. Per entendre’ns, estan a favor de la Teoria de la Gran Substitució. Però no ara, sinó ja des dels temps d’Heribert Barrera, Marta Ferrusola i Quim Torra. 

Passa així amb tots els independentistes? No. Molt bé en aquest sentit Mònica Terribas parant-li els peus a Sílvia Orriols a la ràdio. Necessitarem una gran coalició de persones amb valors humans, demòcrates i progressistes per aturar el neo-feixisme, a Catalunya, a Espanya, a Europa i a tot el món.

El Trumpisme 2.0, fase superior del nacional-populisme d'extrema dreta

He escrit un article una mica llarg per a la Revista Catalana de Ciències Socials sobre el tema, i concloc que Trump 2.0 suposa una acceleració de tendències (molt interessant en aquest sentit el darrer llibre de Quinn Slobodian) que ja s’estaven produint, donant lloc a perplexitats que limiten la capacitat de fer-hi front. La recerca acadèmica en elecció social i economia política ajuda a entendre el que està passant, i a la vegada se li acumulen deures per entendre un món en canvi accelerat tant des del punt de vista polític com tecnològic.

A llarg termini, hem d’esperar menys creixement i més desigualtat als Estats Units. Les repercussions a Europa i en altres gografies dependrà de com s’organitzi la resta del món i de si les tensions internacionals esdevenen guerres generalitzades o no. Es produirà previsiblement una lluita de paradigmes socials i culturals: els reptes no seran resolts per comitès de persones expertes.

Les llums d’esperança i prudent optimisme provenen de la resistència ciutadana i intel·lectual. En l’article on fa balanç dels seus best-sellers (en els quals defensa un socialisme ecològic, participatiu i federal), l'economista francès Thomas Piketty parla d’una tendència secular cap una major igualtat, si bé és una tendencia plena de components no lineals (la mateixa absència de linealitat del progrés de la civilització, del qual parla avui Raimon Obiols). El grau d’impopularitat de Trump (en augment a l’hora d’escriure aquest article), i la mobilització de la ciència i la ciutadania determinaran si aquesta tendència continua de la mà de societats democràtiques, o no és així.