sábado, 10 de septiembre de 2022

L'incert retorn de l'independentisme al camp base

Després del fracàs de la fase insurreccional del “procés” independentista, semblaria que aquest moviment, o almenys els seus components més realistes, assagen un retorn a una mena de “camp base” del nacionalisme català.

Oriol Bartomeus ha explicat molt bé que sembla que augmenta la “demanda” perquè aquells líders independentistes que feien servir el moviment amb finalitats instrumentals (la vella Convergència), recuperin el control del que queda del "procés" i en deixin de banda els components més fonamentalistes.

Jordi Mercader també ha explicat molt bé que la retòrica d’Aragonès a favor de l’autodeterminació i l’amnistia, i la seva adhesió verbal a l’independentisme, amaga una estratègia més prosaica, que és la de tornar a fer de la Generalitat una màquina de victimisme contra l’Estat que representa... amb la finalitat de consolidar una majoria a les institucions autonòmiques. Jo en diria un pujolisme 2.0, potser amanit amb una retòrica més progressista (“un país de progrés”, “la Catalunya sencera”), i amb la urgència (això sembla que és el que els preocupa més en el curt termini) de resoldre problemes judicials.

El pujolisme 2.0, sigui en la seva versió erquiana o en la seva versió postconvergent, sembla centrar-se (més enllà de les qüestions judicials, importants en el curt termini) en la mobilització al voltant de tres idees força, situades uns metres per sota del cim de l’estratègia unilateral: Referèndum vinculant, “Expoli fiscal” i Rigorisme lingüístic.

Sens dubte, millor això que tornar a posar la societat al caire del conflicte civil. Però un primer  problema és que el “camp base” també s’ha mogut mentrestant, perquè al món anaven passant coses. Un segon problema és que per a molta gent independentista, ja han anat massa lluny, o massa amunt, i no és realista pensar que puguin tornar al camp base, sinó que prefereixen immolar-se i seguir escalant o volant cap amunt. I un tercer problema, és que per a molta altra gent, la desconfiança cap als independentistes és tan gran, que difícilment podran “eixamplar la base” tornant al campament original.

Aquests tres problemes estan interrelacionats. Aquell 80% que recolzava una “consulta” en alguna enquesta, es redueix molt quan a la gent li demanes a triar entre un “referèndum vinculant de secessió” o un referèndum sobre un acord (que és el que preveu l’actual marc legal, que es pot reformar amb molta dificultat). A part de la nefasta experiència del Brexit, dels arguments en contra d’un referèndum divisiu i de la impossibilitat en les democràcies amb Constitució escrita de dur-lo a terme, molts estem cansats del “neverendum”: consulta, plebiscitàries, 1-O… i altres creuen que ja hi ha un mandat democràtic que només s’ha d’”implementar”. El tòpic de l’expoli fiscal torna a sortir, però realment es fa difícil de brandar en una època on tothom ha vist que cal una profunda acció de l’Estat a tots els nivells finançada amb impostos progressius, on inevitablement els territoris (països, regions, continents) rics pagaran més, encara que també es beneficiaran (com els territoris pobres, perquè no és un joc de suma zero) d’un entorn més estable i segur. I el rigorisme lingüístic casa malament amb una Catalunya que, mentre les estelades s’esfilagarsaven, anava evolucionant cap a més diversitat i plurilingüisme, i també cap a un major coneixement de la llengua catalana, compatible amb un ús de diverses llengües (i especialment la més utilitzada a Catalunya, el castellà) en diferents àmbits de la vida, com és cada vegada més normal en les societats multiculturals, on ciutats com Brussel·les o Berlín cada vegada més són anglo-parlants.

Faran falta els partits, contràriament al que creu Laura Borràs i contràriament al que creuen alguns “tecnopopulismes”, per resoldre aquestes incerteses. Mentrestant, aquelles formacions polítiques que hagin percebut millor els canvis que s’han produït mentre s’esfilagarsaven les estelades, tenen l’oportunitat d’avançar posicions i oferir certeses en un món ple de disrupcions.


No hay comentarios:

Publicar un comentario