El federalisme és el progrés real

El Pare Noel, fidel lector d'aquest blog, em va deixar sota l'arbre de Nadal un clauer amb una petita medalla que deia "fed" en un costat i una inscripció amb la frase "el federalisme és el progrés real" en l'altre. El recordatori és oportú, no perquè jo me n'oblidi (no hi ha cap risc) sinó perquè no em cansi de propagar-ho per terra, mar i aire. Difícilment avançarà el món si no és renunciant a la deriva identitària cap a la qual la volen fer relliscar alguns, si no és buscant fórmules per superar el monopoli de la sobirania i no aprofundir en aquest monopoli, si no és deixant enrera el somni obsolet de l'estat-nació. Difícilment avançarà Europa si no és sent fidel als desitjos dels autors del Manifest de Ventotene, si no és aprofundint en els elements federals que ja ens protegeixen com la justícia europea, com saben avui molt bé els qui van ser víctimes d'abusos amb les hipoteques a Espanya. Difícilment avançarà aquesta si no és obrint un debat franc on poguem construir una realitat institucional on hi càpiguen els qui tenen identitats diverses (alguns les tenim canviants, per minuts). Difícilment avançarà Catalunya si no sortim del dia de la marmota, del bucle infinit que ens porta de la desconnexió a un referèndum que se sobreentén previ a un acord. L'enèssim intent mediàtic del procés, de nou buscant el "featuring" de persones amb un passat progressista (encara que sembla que ex-consellers i catedràtics ja no es presten), no ens fa perdre de vista que seguir fent girar una sínia que ja no troba aigua enlloc (gràcies Jaume pel símil) no contribueix a fer avançar cap objectiu progressista sinó a endarrerir-los tots. Serveix de veritat per fer avançar la democràcia? O serveix perquè es mantinguin en el poder els qui amb les "eleccions plebiscitàries" van intentar evitar el control democràtic i la rendició de comptes amagant el seu principal candidat i apartant-lo dels debats televisius? Ara el gir serveix de nou per evitar la rendició de comptes respecte al programa que van presentar en aquelles eleccions "plebiscitàries", que no era altre que la desconnexió en 18 mesos, de la qual a mida que s'acosta el termini cada cop es parla menys. Serveix aquest gir per lluitar millor contra la corrupció? O servirà perquè l'any dels judicis sobre la corrupció del partit del president de la Generalitat estiguem parlant d'una altra cosa? Què hi fan persones que han lluitat per la democràcia i per combatre la corrupció a la sínia, en plena onada nacional-populista al món? Acceptem d'una vegada que la democràcia avui només pot ser una democràcia multinivell, que la globalització necessita ser governada amb federalisme, i que sense una federació mundial, europea, espanyola i catalana la corrupció seguirà jugant al futbolí en els paradisos fiscals. Quina pèrdua de temps i de recursos (des de la sentència de l'Estatut, ja portem sis anys sense govern real a Catalunya: gràcies "procés"), quan podríem estar tots buscant fórmules per retrobar-nos i no fórmules, com les desprestigiades després del referèndum del Brexit, per dividir-nos i "comptar-nos".

Aprendre per ser lliures

Hem arribat a una situació en què sortir de Catalunya per un dies a un li fa una gran sensació de llibertat. Aquesta sensació, perdoneu-me, però ja es produeix una mica fent escala a Madrid, i augmenta a mida que es va travessant l'Atlàntic, fins que s'assoleix l'èxtasi sortint al Sol de l'hemisferi sud. Mantindrem certa disciplina, cosa que requereix un esforç en aquests temps de WhatsApp i Internet, i per tant l'objectiu és dedicar les vacances a descansar i a preparar les coses importants del 2017, que no són altres que sobretot fer millor la pròpia feina (quan aquesta serveix a la societat, si es fa bé): fer millor les classes, la docència, i fer millor recerca, amb un intent de contribuir a l'esfroç d'aprenentatge col·lectiu que són les ciències socials. Per què seguir aprenent si ens anem fent grans, aprendre per a què? Que li preguntin a una senyora de 83 que se'm va acostar fa poc i que em va dir que havia recuperat les ganes d'aprendre. Entenc perfectament la seva felicitat. Aprendre ens ajuda a tenir sempre una actitud incomformista, amatents a les innovacions en tots els terrenys. Convé fugir de les coses que no ensenyen res i acostar-se a totes les situacions que ens puguin ensenyar alguna cosa. Amb totes les crítiques que es fan a la Universitat (difícil no afegir-s'hi quan algun rector és enxampat plagiant i no dimiteix), la veritat és que ofereix un context on l'aprenentatge és possible, on s'entra amb contacte amb els qui més saben, amb lectures, conferències, o la pròpia recerca que sempre és una activitat col·lectiva (fins i tot quan un escriu un article individualment) i d'abast global, on no serveixen de res les fronteres geogràfiques, i cada vegada menys les fronteres disciplinars. Aprendre ens ha de permetre ser lliures per compartir el coneixement, per anar contra corrent quan és necessari i sobretot quan és una obligació moral. I a la vegada dubtar que el que estem fent sigui el millor. Com va dir un professor que es jubila aquest any l'altre dia en una celebració, tot segueix...

Thomas Bayes y la retórica de la soberanía nacional

El matemático y ministro presbiteriano británico del siglo XVIII Thomas Bayes es conocido por su importante contribución a la estadística moderna al plantear una fórmula de actualización de las probabilidades de un evento ante la aparición de nueva información. Por ejemplo, si al estrellarse el primer avión a las torres gemelas la probabilidad de que fuera un atentado se suponía reducida (podía ser un accidente), el hecho de que minutos más tarde chocara un segundo avión obligó a actualizar en sentido ascendente esa probabilidad. El famoso estadístico norteamericano Nate Silver, en su libro "The Signal and the Noise" dedica un capítulo completo a la importancia de aplicar la regla de Bayes, no sólo como fórmula matemática concreta, sino como planteamiento en general ante la incertidumbre: debemos estar siempre abiertos a actualizar las probabilidades que asignamos a los eventos inciertos ante la aparición de nueva información. No estoy seguro de que en España y en Cataluña haya tenido hasta ahora mucha influencia el reverendo Bayes, ante la insistencia a lo largo del tiempo de muchos en seguir utilizando el concepto de soberanía nacional, y su asociación al concepto de democracia y el instrumento del referéndum de autodeterminación. En 2014 cuando se convocó el evento participativo en Cataluña del 9 de noviembre muchos lo apoyaron como máxima expresión de la democracia. Después los convocantes, no satisfechos con el evento, dieron por buena la convocatoria de unas elecciones "plebiscitarias" cuya vaga conexión con la democracia sólo fue comentada por algunos. Pero desde entonces han pasado cosas muy importantes en el mundo. El referéndum de Escocia dividió dramáticamente a la sociedad escocesa, y parece no haber resuelto el "encaje" de Escocia en el Reino Unido, aunque sí que ha servido para barrer a la izquierda. El referéndum del Brexit tampoco ha servido para "resolver el encaje" del Reino Unido en Europa, también ha dividido dramáticamente a la sociedad británica (con un asesisnato y numerosos ataques racistas incluidos), y también ha servido para debilitar a la izquierda. La fórmula del referéndum dicotómico para resolver problemas identitarios de distinto calibre ha sido o está siendo la impulsada por líderes nacional-populistas como Farage, Wilders, Orban o Le Pen. Todo esto no es una exageración. Es nueva información que hoy tenemos y que quizás sólo algunos intuíamos en 2014. Son cosas que han pasado y que deberían utilizarse para actualizar la probabilidad de que un referéndum soberanista sirva para resolver problemas de encaje institucional cuando hay cuestiones identitarias de por medio. No sólo hay que actualizar la probabilidad de éxito de un referéndum de autodeterminación, sino también la probabilidad de éxito de cualquier marco mental que asocie soberanía nacional a democracia en el mundo de hoy (esto no afecta sólo a Podemos y los independentistas catalanes). Personas y medios escritos por personas lúcidas ya están haciendo este ejercicio bayesiano, pero por desgracia quienes viven de las certezas del pasado son incapaces de practicar la actualización bayesiana. Nótese en la fórmula matemática concreta de la regla de Bayes que los dogmáticos (quienes asignan una probabilidad de 0 o 1 antes de recibir nueva información) nunca actualizan la probabilidad: es decir, la aparición de nueva información no introduce para ellos ninguna diferencia entre la probabilidad ex ante y la probabilidad ex post. Con ellos no hay nada que hacer, pero con quienes tienen una mente suficientemente abierta a la recepción de nueva información (quienes dudan) todavía hay esperanza. En nuestra sociedad evolutiva los hechos sociales son el resultado de la interacción de agentes con racionalidad limitada y tenemos poco control sobre lo que va a ocurrir, pero podemos ayudar a generar y procesar nueva información. Estos son los objetivos realistas de la acción colectiva: contribuir a producir nueva información, tener una mente abierta a procesarla, generar variedad e innovación, y contribuir a difundir aquello que nos gusta de lo que funciona.

Els últims dies de Barcelona

Guillem Martí ha escrit el llibre "Cremeu Barcelona", una novel·la històrica sobre la figura del seu parent Miquel Serra i Pàmies, conseller de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil espanyola i militant del PSUC. Serra va rebre l'encàrrec dels comunistes soviètics de destruir la ciutat de Barcelona i els seus nuclis estratègics abans de l'arribada de les tropes sublevades, un cop es va constatar que la guerra es perdria. El conseller de la Generalitat va desobeïr l'ordre i la novel·la recrea com devia ser la tensió entre ell i les autoritats soviètiques els darrers dies de gener de 1939 previs a l'entrada de les tropes rebels a la ciutat de Barcelona. La novel·la esdevé un thriller apassionat que retrata com devia ser la vida d'una desmoralitzada societat barcelonina (molt diferent de la madrilenya que va sobreviure a un llarg setge), a mida que soterradament anava sorgint també una nova societat que es preparava per conviure amb el franquisme. A Martí li facilita les coses que el seu parent estava d'un costat i va jugar un paper heroic que li permet escriure una peça literària no només agradable de llegir sinó també políticament correcta, a la qual l'autor afegeix a més peces plausibles però convenients com les tensions entre el PSUC i el PCE per la singularitat del primer. Més difícil deu ser convertir en personatges literaris protagonistes més contradictoris que no van estar en el lloc que ens agradaria, però suposo que això de moment li deixem a Javier Cercas o a Javier Pérez Andújar. És un llibre relativament llarg (600 pàgines) amb un final emocionant, que es llegeix amb plaer i amb emoció, i que ens ajuda a reviure la Barcelona dels nostres avis, dels bombardejos, la gana i les traicions. No fa tant de temps.

Junts pel No?

En les darreres setmanes s'han conegut una sèrie de notícies i dades favorables a la possibilitat d'una evolució federal de l'organització institucional de les Espanyes (podria dir-se que només falta que Sergio Ramos entregui la capitania de la selecció espanyola a Andrés Iniesta). Membres i votants de Podemos hem comprovat que són federalistes en una gran majoria, segons una enquesta recent. Per què els seus dirigents no prenen nota oficialment d'aquesta realitat òbvia és una incògnita. Però mentrestant el PNB pacta amb el PSOE a Euskadi, al mateix temps que es coneix com una enquesta de prestigi mostra que el federalisme és l'opció preferida de la ciutadania basca respecte a l'ordenament institucional. I el principal diari espanyol confirma en les seves editorials la seva aposta per una profunda reforma constitucional amb un gran suport transversal. El debat principal en aquests moments a Espanya és quin abast ha de tenir una reforma federalitzant de la Constitució espanyola, a la qual el PP està obligat a donar una resposta en positiu perquè està en minoria però vol seguir governant. Però un obstacle per assolir una reforma en un sentit favorable a Catalunya (i a tota Espanya) està en la divisió del catalanisme provocada per l'aposta independentista del centre-dreta català. Per mantenir el suport d'una força eurofòbica (la CUP) els dirigents independentistes semblen disposats a arribar on faci falta. Les úniques reformes legislatives que s'atreveixen a fer les introdueixen amb opacitat en una Llei Omnibus adjunta als pressupostos com les que feia el PP de la majoria absoluta, perquè la CUP, malgrat la seva reputació d'honestedat i preocupació pels problemes socials, en realitat només sembla preocupada per una partida de 5 milions d'euros per un referèndum que no es pot fer, en comptes de preocupar-se pels 38 mil milions de la resta del pressupost (que sí que es poden aplicar). Però al final la suposada pantalla passada serà la pantalla del futur i la tercera via passarà a ser la primera. Els líders internacionals i els responsables de la UE arranquen a córrer quan veuen a Puigdemont, precisament quan Catalunya hauria de ser un baluart en defensa de la unitat europea en temps de gran perill per al millor de la nostra civilització. Tots els diners que es malgasten amb el Diplocat i amb el complex nacional-industrial del procés es podrien esmerçar a promoure els valors de l'europeïsme i la fraternitat. Avui la coalició que va guanyar les darreres eleccions al Parlament de Catalunya és ja incapaç de construir un projecte en positiu, senzillament no sap com sortir-se'n. No té ni els aliats ni els suports suficients per fer-ho, ni tampoc un projecte jurídicament detallat i legalment viable. Quan alguns dels seus dirigents "amenacen" amb avançar un referèndum al qual creuen que tots ens veurem obligats a anar a votar, semblen dictadors retirats que segueixen donant ordres quan ja han deixat de tenir qualsevol palanca real sobre el poder. Avui el projecte sembla ser sobreviure un any més que hauria de ser crucial per aconseguir avenços palpables en un millor autogovern i una reforma de l'estat espanyol (i no ho dic com eufemisme d'Espanya, ho dic perquè l'estat s'ha de reformar). Cada vegada més són Junts pel No, pel no al federalisme avançat que Catalunya, Espanya i Europa necessiten. Els dirigents independentistes sembla que prefereixen esperar a veure si una confluència dels astres en l'era de la postveritat i l'ascens dels nacional-populismes xenofòbics pot fer que l'escena internacional giri suficientement com perquè algú els comenci a rebre en algun lloc i deixin de ser uns pàries internacionals.

La necessitat d'enemics versus la necessitat de solucions

Mantenir viu el procés independentista català ha servit per mantenir el suport per al PP en uns nivells suficients (i per bloquejar les alternatives) perquè avui segueixi al poder malgrat la corrupció i les retallades, com explica el politòleg Lluis Orriols. És una altra cosa que hem d'agraïr a tots aquells que s'han afegit a l'independentisme perquè creien que alguna cosa de bo en treuria Catalunya. En una lògica semblant, és molt probable que la dreta espanyola intentés durant alguns anys allargar el final del terrorisme basc perquè en treia rèdits electorals: de què si no els forts incentius per dir que l'11-M havia estat obra d'ETA? I mantenir viu el procés independentista ha servit al pujolisme i el post-pujolisme per mantenir-se en el poder a Catalunya malgrat fenòmens semblants, que inclouen en aquest cas la confessió del líder del clan. Tant al PP com a als Pujol, Mas & Hereus (PMH) l'independentisme català els ha servit per desactivar les protestes socials del 15-M, com explica Guillem Martínez. Això vol dir que malauradament els líders de la dreta espanyola i els líders del postpujolisme tenen pocs incentius per solucionar el problema. Ben al contrari, els tenen tots per intentar mantenir el problema ben viu. No es tracta certament d'una qüestió només d'incentius racionals: una extensa literatura sobre psicologia social avala empíricament la necessitat de tenir enemics a mà. Si el problema desaparegués, bona part del seu suport, el que tot just necessiten per mantenir-se al poder, s'evaporaria. Què hauria de passar perquè almenys una part del PP i una part del postpujolisme es veiessin en la necessitat de claudicar i acceptar la via de la negociació i el diàleg de veritat per resoldre un problema en realitat fàcil de resoldre? En un article sobre la necessitat d'enemics de la dreta colombiana, un grup d'investigadors ens recorda que de vegades la necessitat de solucions pot més que la necessitat d'enemics. Encara que a Colòmbia la partida encara s'està jugant, posen l'exemple històric de Winston Churchill, que va perdre les eleccions després d'haver guanyat la guerra. Potser li hagués convingut seguir-se fent imprescindible, però el que hi havia en joc era massa important en aquest cas. Podem dir que les coses són massa importants per al PP i per a PMH com perquè intentin d'una vegada acabar amb la cançó de l'enfadós del "procés"? Francament no ho crec de moment. Però potser a mida que passi el temps l'electorat començarà a demanar explicacions sobre per què un sistema polític està paralitzat, els problemes s'acumulen, i dues elits polítiques estan entretingudes amb un problema que es neguen a solucionar. Potser arribarà un moment que la gent es girarà i tornarà a preguntar "Quin ha sido", com els dies abans de les eleccions de març del 2004 quan es va fer evident el joc de JM Aznar culpant a ETA d'una cosa que ja era incapaç de fer.

El trilema de Rajoy

En España no está en juego la soberanía nacional porque ésta ya no existe. Entiendo que esto es anatema para cualquier nacionalista, pero el día en que nos demos cuenta de que el sol no da vueltas alrededor de la tierra nuestra perspectiva será muy distinta y problemas que ahora parecen insolubles encontrarán una solución. La verdad es que entiendo la cautela de la derecha española respecto a acotar la reforma constitucional para que no se convierta en una subasta. Pero esta reforma se ha convertido en un clamor y es necesaria no para resolver el problema catalán, sino para superar la parálisis institucional, actualizar el marco competencial y financiero, mejorar las inversiones territoriales, y reconocer mejor la diversidad lingüística de España. Todo ello mejorando el sistema de toma conjunta de decisiones y la rendición de cuentas en un sistema de democracia multinivel que tenga como uno de sus elementos importantes un senado territorial. España hoy ha perdido su soberanía en política monetaria y en buena parte de su política fiscal, así como en su política de defensa de la competencia, y en su política medioambiental y de seguridad, por lo menos. España mantiene cierta soberanía en cómo organiza su sistema de seguridad social, su sistema educativo y su sistema sanitario, en estos dos últimos casos en una soberanía compartida con los niveles sub-centrales. Entiendo que con el grandilocuente, casi religioso, concepto de "soberanía nacional" quizás muchos nacionalistas españoles no se refieren a nada de todo esto (que es lo sustancial) sino al mero hecho de que las partes de España no tengan derecho a celebrar un referéndum de autodeterminación. Pero que no se preocupen por eso tampoco: el referéndum del Brexit ha demostrado que el derecho a la autodeterminación no lo tiene ni el Reino Unido, que no sabe qué hacer con el resultado de su plebiscito, y eso que está fuera del euro (mucho menos lo tiene España o alguna de sus partes). España es hoy sobre todo para muchos una forma de estar en Europa, la única posible seguramente, y un marco de fraternidad en el que podemos seguir avanzando. Rajoy ha dicho que él acepta la reforma constitucional siempre que no ponga en duda la soberanía nacional, el Estado del bienestar y nuestra pertenencia a Europa. Todo suena muy equilibrado, excepto que al decirlo nuestro presidente del gobierno chapotea sin darse cuenta de lleno en el famoso trilema de Rodrik, que predice que entre la globalización, la democracia (que permite construir el estado del bienestar) y el estado-nación, debemos elegir dos, porque los tres a la vez son imposibles. Si defendemos con uñas y dientes la soberanía nacional impediremos la cesión de soberanía al nivel europeo que ya se ha producido y que debe seguir produciéndose, acompañando el proceso de un reforzamiento de la democracia europea. Si defendemos con uñas y dientes el estado nación seremos incapaces de coordinar nuestra fiscalidad en un contexto de globalización para mantener unas elevadas prestaciones del estado del bienestar. Rajoy: si de verdad crees en Europa y el estado del bienestar, empieza a olvidarte de la soberanía nacional. Sé fuerte, Mariano.

Xavier Arbós, un constitucionalista catalanista vetat pel Parlament de Catalunya?

El dia 6 de desembre celebrem l'aniversari d'un referèndum perfectament legal que va ser fruit d'un gran acord polític al qual van contribuir representants polítics catalans de diverses tendències. En aquest referèndum, una gran majoria del poble d'Espanya i de Catalunya va recolzar la nova Constitució democràtica, que ens ha permès els anys de més pau, llibertat, progrés i reconeixement de la identitat de la història de Catalunya. Sóc un il·lús pensant que aquesta celebració democràtica seria compartida per tots aquells que diuen parlar en nom de la democràcia. Podríem celebrar que avui aquesta Constitució la podem reformar en pau i adaptar-la als nous temps. Encara sóc més il·lús, pel que sembla, pensant que es podria aprofitar l'ocasió per proposar des de Catalunya com a membre del Tribunal Constitucional a una personalitat acadèmica del prestigi professional del Professor Xavier Arbós. Aquest expert constitucionalista té una llarga trajectòria, i a més s'ha caracteritzat en els darrers anys per una actitud de diàleg i de recerca de solucions per a la situació que es viu a Catalunya des de la sentència de l'Estatut de 2010. Que la coalició Junts pel Sí ni tan sols es plantegi vetar la figura de Xavier Arbós dóna la mesura del grau de ceguesa en què es pot caure quan una força política es deixa portar pel pendent del sectarisme. Vull pensar que encara Junts pel Sí pot rectificar, perquè hi ha persones en el seu interior almenys de passat progressista i persones que coneixen el tarannà i la trajectòria d'Arbós, un acadèmic que defensa versions molt avançades del federalisme. Estem parlant d'un expert constitucionalista que podria jugar un paper crucial en un escenari de solucions beneficioses per a Catalunya i per al conjunt d'Espanya (l'alternativa real és la paràlisi). Es tracta d'una personalitat acadèmica que coneix perfectament el cas canadenc, tot un referent internacional a l'hora de trobar solucions a problemes jurisdiccionals i de sobiranies complexos i enquistats. Em costa de creure que el sectarisme pugui arribar a vetar una persona tan dialogant i catalanista com Xavier Arbós. Si s'arribés a confirmar la negativa de Junts pel Sí (sembla que de moment prefereixen no recolzar cap candidat abans que recolzar Arbós), sisplau que no em vingui cap representant de Junts pel Sí (especialment els que en el passat han estat federalistes o ho deien) a dir-me que ells no veuen malament el federalisme, que el problema és que no hi ha federalistes més enllà de l'Ebre, etc. Hauran demostrat que menteixen una vegada més, que són els nacionalistes siguin d'on siguin (inclosos els catalans) els qui no volen saber-ne res d'una cosa tan civilitzada com el federalisme. Si es confirma, que espero que no, serà veritat que prefereixen entendre's amb forces eurofòbiques abans que amb acadèmics del màxim prestigi internacional. No hi hauria pressupost del Diplocat que pogués amagar certs graus de ridícul.

"Destuitear" la reforma constitucional

En estos momentos se dan en España las condiciones para avanzar en una reforma de la actual Constitución por un amplio consenso. Algunas personalidades del Partido Popular han admitido esta posibilidad, es una prioridad para el PSOE, lo sostiene también Ciudadanos y Podemos también reclama reformas. El alcance y contenido de las mismas merece diferentes opiniones, y sobre eso debería versar la negociación. El PNV ha alcanzado un acuerdo con el PSOE en el País Vasco y se abre a acuerdos con el PP en el Congreso de los Diputados, mostrando su voluntad de corresponsabilizarse en las reformas futuras de España para mandar una fuerte señal al resto de Europa de compromiso con la libertad, la democracia y el europeísmo en un momento de grandes problemas para nuestro continente. Hay sectores del independentismo catalán que están ansiando algo a lo que agarrarse para abandonar o por lo menos aparcar su proyecto y bajar las velas de sus navíos en lo que está siendo un viaje a Itaca cada vez más patético. Pero no nos engañemos: en las condiciones en que se desarrolla la política hoy día no está nada claro que los distintos agentes tengan incentivos para trasladar a acuerdos formales lo que son incluso sus coincidencias en valores básicos como el europeísmo y la democracia. No me imagino a algunos dirigentes del PP alcanzando acuerdos con Pablo Iglesias si cada reunión de una supuesta comisión de reforma constitucional es retransmitida en directo por TV, finaliza con una rueda de prensa y va acompañada de un hashtag para que sus señorías tuiteen y retuiteen a gusto. Mejor crear mecanismos institucionales de diálogo y negociación, con la participación de expertos de reconocido prestigio bien valorados por todas las fuerzas políticas. Los expertos y los responsables políticos que participen en la elaboración y negociación de las reformas constitucionales deben poder trabajar con calma y sosiego, y deben rendir cuentas de su eficacia tras un período razonable de tiempo. En eso consiste el grado óptimo de transparencia democrática: en rendir cuentas respecto a un objetivo preciso, en este caso alcanzar un acuerdo para una reforma no cosmética de la Constitución, que nos acerque a las mejores prácticas de las federaciones en las que viven la mayor parte de las personas que habitan en regímenes democráticos del mundo. Quienes no trabajen por el acuerdo deben quedar en evidencia y deberían ser condenados con el ostracismo social. Sólo un amplio acuerdo desde el PP hasta Podemos podrá ser refrendado por la ciudadanía española y catalana, como sería deseable para entrar en una fase de estabilidad que permita disponer de un marco institucional eficaz para resolver problemas acumulados. Si el formato de la reforma constitucional es el de la subasta, el de amenazar con un zapato en la mano, o el de pensar más en la rueda de prensa posterior a la reunión que en los frutos de la misma, será imposible que salga nada de todo ello. Y si no sale nada seguiremos igual, porque no hay alternativa. En España, o reforma federal o parálisis. En Europa y el mundo, federalismo o barbarie.

La broma democràtica del "procés"

Com és sabut, el gran repte anual de l’independentisme català és arribar a setembre, el mes de les diades i de les coreografiades marxes sobre Barcelona. Tenint en compte que estem a novembre i que no s’observen avenços en els dos fronts en els quals els independentistes intenten progressar, és a dir, el reconeixement internacional, i l’ampliació de les seves bases, alguns d’ells comencen a posar-se nerviosos sobre com s’ho faran aquesta vegada per arribar a setembre de 2017 amb un procés viu i amb un mínim de credibilitat. És vox populi que els més informats dels processistes, que es resisteixen a fer circul·lar la seva informació amb el nucli dur comarcal dels fidels, comencen a donar mostres de desànim i escepticisme. Però per mantenir la flama viva han trobat un fil argumental d’emergència en la denúncia d’un suposat dèficit democràtic a “Espanya” a resultes de la falta de voluntat política de voler acordar un referèndum d’autodeterminació (per al proper setembre, és clar) i el desenvolupament normal de procediments judicials contra persones individuals que han transgredit les seves funcions com a responsables públics. Moltes persones que van lluitar per la democràcia a Espanya troben de molt mal gust que els líders independentistes intentin parlar amb gran tremendisme d’aquest dèficit democràtic, quan a Espanya es viu el període de més llibertat i democràcia de la seva història. Els reptes a Espanya i Catalunya avui són l’atur, la desigualtat i la corrupció, no la falta de llibertat i democràcia. Els problemes de la democràcia avui estan a Turquia, a Veneçuela, a Corea del Nord, a la Xina, a Rússia i a tants altres indrets on es vulneren els drets humans. A Alemanya, on no s’hi fa un referèndum des de 1933 (endevineu qui el va convocar), ni tan sols per aprovar la reunificació, no s’hi vulneren avui els drets humans, com no es vulneren en la immensa majoria de les democràcies on estan prohibits els referèndums dicotòmics d’autodeterminació. A Espanya la democràcia no és perfecta com no ho és enlloc; per exemple, s’hauria de corregir un marc legal que permet que un Tribunal Constitucional invalidi allò que una col·lectivitat ha ratificat en un referèndum lliure i legal després d’un ampli acord polític. Tampoc no és perfecta la democràcia a Catalunya, amb uns mitjans de comunicació públics al servei d’un govern i una força política, amb mitjans privats subvencionats arbitràriament per afavorir els fidels, o amb unes eleccions al Parlament de Catalunya on s’impedeix la rendició de comptes pel procediment, entre altres, d’amagar a la candidatura la persona que va ser president i que es volia que ho seguís sent. La democràcia no és tampoc perfecta quan hi ha greus casos de corrupció encara pendents de judici (com el saqueig del Palau de la Música), i greus irregularitats per les quals encara no s’han assumit amb prou contundència responsabilitats polítiques. Al contrari, ara Artur Mas anuncia la creació d’una nova fundació, que no serà del partit, per escapar a la fiscalització que els Tribunals de Comptes fan de les fundacions dels partits. El “procés” de moment ha servit per empitjorar la qualitat de la democràcia catalana (i per dividir la societat), corrent una enorme cortina de fum sobre les responsabilitats d’una força política en els casos de corrupció i les retallades pressupostàries. I posant en marxa un procés que avui té la seva esperança objectiva en l’avenç de forces euro-fòbiques i fonamentalistes que pretenen tornar a un món de “nacions lliures”, i que avui omplen de preocupació als demòcrates de tot el món, incloent forces nacionalistes de trajectòria democràtica com el Partit Nacionalista Basc. Els dirigents independentistes no només fan dependre la seva estratègia d’una força obertament eurofòbica, la CUP, que té com a referent ideològic la Cuba castrista i la Veneçuela bolivariana, sinó que té representants teòricament moderats, com el Sr. Tremosa, que flirtegen obertament amb l’euro-escepticisme. Com va dir en un tuit l’arquitecte federalista Jordi Mas, ja és ben curiós que alguns independentistes catalans vuguin fer festa per la “Puríssima” el 8 de desembre, i no vulguin celebrar l’aniversari d’un referèndum, aquest sí legal, i per tant garantista, i amb un enorme suport a Catalunya, tant polític com popular: el que el 6 de desembre va donar lloc a la Constitució democràtica de 1978, la primera Constitució de la història d’Espanya que es pot reformar, i que hauríem de reformar, en un marc de pau i llbertat.

Una democràcia sense populismes?

"Jo, populista?" Aquests dies estem presenciant molts debats al voltant del terme "populista", donat que molts experts i comentaristes suggereixen que alguns dels corrents polítics més preocupants del moment tant per la dreta com l'esquerra comparteixen aquesta característica. La definició del mot no està clara, i com moltes paraules interessants està en discussió: és una paraula imprecisa. Però que ho sigui no vol dir que no sigui útil. No crec que la definició de les acadèmies de la llengua sigui molt pràctica, quan és un terme sobre el qual no es posen d'acord ni els experts. Sembla que les forces anomenades populistes comparteixen una recerca descarada del vot dels sectors "populars" oferint receptes simplistes que no reconeixen restriccions econòmiques, pressupostàries o d'altre tipus. També mostren un cert menyspreu pels elements representatius i deliberatius de la democràcia, així com dels "experts". El caràcter imprecís del terme serveix perquè molts es treguin les puces de sobre i aconsegueixin distanciar-se dels "autèntics" populistes o aconsegueixin afirmar que no passa res si són populistes. Aquest no és un fenomen nou: em costa trobar una definició de populisme on no hi càpiguen personatges històrics com Alejandro Lerroux o Jesús Gil y Gil, o Hugo Chávez. No és tampoc un fenomen que correspongui a una sola força política en cada país. Quasi tots els partits representats als parlaments espanyol i català han mostrat trets populistes en el passat recent. Sembla difícil mantenir-se competititu políticament en els temps de twitter i les notícies de 24 hores sense una certa dosi de populisme. És clar que els trets demagògics o de simplisme en les solucions són més freqüents en unes forces polítiques que en unes altres. Per això és important el debat que va haver-hi ahir sobre democràcia i federalisme en una taula rodona a la primera trobada sobre federalisme i municipi a Esparreguera. Dos gegants del federalisme local, l'historiador Andreu Mayayo i l'arquitecte Jordi Mas, van presentar arguments molt interessants, amb conclusions no coincidents, sobre la importància de millorar la rendició de comptes a partir del federalisme local. Jordi Mas, actual tinent d'alcalde a Santa Coloma de Gramenet, va destacar que Madrid municipi té la mateixa grandària (en territori i número d'habitants) que la Barcelona metropolitana multi-municipal i multi-institucional. Això podria fer pensar que la major simplicitat administrativa facilita a Madrid la solució dels problemes. En realitat però Madrid té unes ràtios d'eficiència administrativa molt inferiors als de la Barcelona complexa i metropolitana (crec que la politòloga premi Nobel d'Economia de fa uns anys Elinor Ostrom estaria contenta de conèixer aquesta comparació si no ens hagués deixat fa poc temps). Mas va especular que possibles raons d'aquesta major eficiència són dues: per una part, més personal polític i públic facilita el contacte amb els ciutadans i els seus problemes, de manera que és difícil que alguns problemes punyents (com el barraquisme) triguin molts anys en solucionar-se i es vagin arrossegant; per altra part, institucions supra-municipals com l'àrea metropolitana o la mateixa Diputació de Barcelona com a xarxa de municipis, permeten àmbits de col·laboració i diàleg entre institucions (govern compartit) "lluny de twitter" per anar resolent aquells problemes, que són molts, que requereixen cooperació i consens entre administracions. De manera semblant, a finals del segle XIX, quan encara no existia twitter, la regulació del gas als Estats Units va passar del nivell local a l'estatal, no per les economies d'escala, sinó per trobar un espai més tranquil de presa de decisions. En un article a la UOC sobre regulació d'indústries de xarxa vaig argumentar que la regulació europea d'aquestes indústries facilitava aquesta tranquil·litat i objectivitat. Mayayo, ex-alcalde de Montblanc, va destacar en els seus arguments les grans diferències culturals i demogràfiques entre àrees metropolitanes i les zones a fora d'elles, cosa que fa necessari que tinguin òrgans de governs específics. Va mostrar-se partidari de l'elecció directa d'una alcaldia o presidència metropolitana, per dotar de legitimitat democràtica a la institució, i partidari de la supressió de les diputacions provincials donat que només responen actualment a una lògica electoral en la seva delimitació. La síntesi entre els arguments de Mayayo i Mas no és fàcil, tot i que parteixin de valors semblants, i per això el debat va ser interessant. En el cas de la diputació, crec que podria haver-hi un consens en què algunes coses que fa la diputació per exemple de Barcelona, com el pla de biblioteques, algú les hauria de fer, encara que la delimitació geogràfica potser no sigui la millor. Respecte a l'elecció directa del lideratge metropolità, seria estrany que a Catalunya i Espanya, que no s'elegeix cap càrrec personal directament (ni tan sols els alcaldes) per part de l'electorat, comencéssim per això. Una elecció directa d'aquest tipus posaria en perill potser els espais de cooperació i consens que avui permeten que molts problemes es resolguin eficaçment. Però també és veritat que un cert dèficit democràtic ha facilitat pràctiques de clientelisme que es podrien evitar no necessàriament amb una elecció directa d'una persona però sí amb altres elements en els quals potser valgui la pena reflexionar.

Federalisme i Municipi

El proper dissabte dia 26 de Novembre se celebrarà a Esparreguera (tothom hi està convidat) la primera d'una sèrie de trobades sobre federalisme i municipi, amb la participació de destacats alcaldes i regidors, així com experts en polítiques locals i federalisme. L'objectiu  és intercanviar punts de vista sobre la contribució del municipalisme a una estratègia de federalització. Els municipis són el primer nivell de govern democràtic, el més proper a la ciutadania, i juguen un paper fonamental en la construcció de sistemes democràtics de benestar propis d'un món interconnectat. Es desitja que  la trobada dongui lloc a una sèrie de documents finals o un document final de qualitat que contribueixi a la vegada a reforçar el municipalisme progressista i el federalisme en l’horitzó de les eleccions municipals de 2019.

Els temes a tractar inclouen els que s'exposen a continuació. En una primera taula sobre democràcia multi-nivell:

-Democràcia multinivell i rendició de comptes.

-El rol democràtic dels municipis en un sistema federal avançat.

-Principi de subsidiarietat: quins passos s’han de donar per millorar la seva aplicació a Catalunya?

-Diputacions, consells comarcals i ens metropolitans a Catalunya: com millorar el servei a la ciutadania i la rendició de comptes?

-Experiències de participació, mediació  i transparència. Idees al respecte per al futur.

-L’espai urbà públic i l’espai privat en una lògica federal.

-El federalisme i els ajuntaments com a laboratoris de la democràcia: idees per fer possible l’experimentació i la innovació de les polítiques públiques en l’escala local.

-La democràcia directa i la democràcia representativa en la democràcia local: el rol dels municipis en la millora de la qualitat democràtica.

-La participació ciutadana i el rol de les entitats veïnals i associatives.

-La participació del sector privat en la gestió de projectes públics a nivel local.

-La dedicació i retribució del personal polític a nivel local.

-La relació entre tècnics i polítics.

-Quines idees-força sobre federalisme i democràcia interessa promoure en els programes municipals del futur.

En una segona taula sobre polítiques de benestar social:

-Complementarietat entre federalisme i polítiques de benestar social: el federalisme no com a qüestió “territorial” o “identitària” sinó com a qüestió institucional fonamental per resoldre els problemes socials i econòmics del nostre temps.

-El rol de les polítiques municipals de benestar en un sistema federal avançat.

-Pre-distribució i redistribució: en què s’ha de centrar cada nivell de govern?

-Cooperació i coordinació horitzontal i vertical en polítiques de benestar social.

-Polítiques concretes: serveis socials, salut pública, educació…

-El finançament local en una hisenda federal.

-Els ajuntaments i els grans problemes globals dels nostres temps: canvi climàtic, desigualtats, migracions, refugiats.

-Iniciatives d’ocupació i promoció econòmica.

-La importància de la coordinació horitzontal i vertical amb altres administracions en polítiques de benestar.

-Objectius socials a assolir en els propers anys en col·laboració amb les altres administracions.

L'autèntic dubte socràtic del "procés" català

Vaig llegir fa poc que l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) estava planejant una campanya amb voluntaris per tenir converses amb persones que "encara" no abraçaven el procés per fer-los venir el "dubte socràtic" i així ampliar la base social de l'independentisme. Des d'ara mateix em declaro obert a experimentar amb aquesta iniciativa i espero que em contacti l'ANC per ser sotmès a una sessió d'aquestes característiques. Convido a te i pastes, o a moscatell i torrades, a qualsevol dirigent independentista, a veure si em convencen. Vaig molt enfeinat però és una qüestió d'agenda, ja trobarem un forat. Tinc predilecció perquè els voluntaris que em dediquin una estona del seu valuós temps siguin persones amb les idees tan clares i els valors tan ferms com Fabià Mohedano, Jordi del Río o Toni Comín, però qualsevol voluntari de l'ANC em semblarà bé. Només demanaré que un cop ells hagin acabat amb els seus arguments i les seves preguntes pròpies de la maièutica socràtica, em deixin a mi una breu estona per plantejar-los el que jo crec que són alguns dubtes que ells s'haurien de plantejar raonablement. El dubte socràtic principal que crec que en aquests moments alguns d'ells ja tenen, inclòs el president Carles Puigdemont, és el de si els convé reconèixer obertament que la seva principal esperança d'avançar en la "independència" de Catalunya és en aquests moments el "trumpisme". Per tal entenc no només el moviment que ha portat aquest personatge arrogant i xenòfob a la presidència dels Estats Units, sinó la coalició internacional més o menys organitzada, de la qual formen part el magnat nordamericà, però també Nigel Farage (primer personatge internacional rebut pel president electe Trump), Marine Le Pen (eufòrica per la victòria de Trump, perquè segons ella suposa el tret de sortida a un món de "nacions lliures"), i altres forces nacional-populistes a Holanda, Finlàndia o el Nord d'Itàlia. Puigdemont no ha hagut de gratar molt per trobar expressions de Trump favorables a l'autodeterminació dels pobles, com no haurà de gratar molt per trobar declaracions de Le Pen o Farage a favor dels referèndums o el dret a decidir o a "recuperar el control". Aquests són els seus aliats objectius, a ells haurien d'anar tots els faxos i els esforços dels suposadament progres del Diplocat i en Raül Romeva. Tenen moltes coses a fer junts, molt camí per recórrer. Al davant ens trobaran a tots els altres, incloent la majoria de la joventut, tots aquells que creiem que efectivament hem de decidir, i ho hem de fer entre una Europa lliure, o una Europa de nacions suposadament lliures, un món amb ponts o un món amb murs, un món on resolem el problema del canvi climàtic i coordinem la fiscalitat, o un món que camina cap a la fragmentació, l'enfrontament i la catàstrofe sòcio-ecològica. El gran repte indepe a part de convèncer persones com jo és el d'omplir el temps fins a setembre. Quan arriba el setembre la seva agenda es clarifica molt i saben què dir. El problema és la resta de l'any. Aquest any el problema és més greu, perquè no saben segur si arribaran a setembre. El dubte que tenen és si el buit l'omplen fent costat obertament als seus aliats objectius. L'alternativa la coneixem, no només al món i a Europa. El pacte de govern PNB-PSOE al País Basc consolida una Espanya oriental (incloent el Cantàbric oriental) molt arrenglerada amb el federalisme. Amb un govern del PP dèbil, els federalistes del llevant ibèric (incloent el PNB) haurien de moure's per assegurar que la crisi del PSOE acaba amb un suport unànim de tots els socialistes a una reforma federal ambiciosa de la Constitució, a oferir a la resta de forces polítiques, incloent el PP i els sectors moderats de l'independentisme català (aquells que comencen seriosament a dubtar).

La teoría de juegos en el comentario político

Como estos días en grupos distintos he tenido que enseñar conceptos básicos de teoría de juegos, no puedo evitar preguntarme qué importancia tiene que los términos se usen a menudo sin el rigor necesario. Quizás no tenga mucha importancia, y lo interesante sea sencillamente indicar que en la política (o el deporte) la mayoría de problemas son de interacción, con lo que, más allá de los detalles, hay que darse cuenta de que el resultado final no depende sólo de los que uno hace, sino también de lo que hacen los demás. Lo básico puede entenderse con juegos de dos jugadores y dos estrategias para cada jugador. Estos juegos pueden tener elementos de interés común y de rivalidad, o pueden ser puramente de rivalidad (juegos de suma cero, como los penaltis en el fútbol). Uno no elige si el juego es de suma cero o no, sino que cada interacción lo es o no. Uno tampoco elige si el juego alcanza o no un equilibrio de Nash (una combinación de estrategias donde cada uno hace lo mejor para él dado lo que hace el otro), sino que uno elige una estrategia, y el equilibrio resultante depende de lo que decida el otro también. Si hay una estrategia dominante (como en el famoso dilema del prisionero), la elección individualmente racional es clara: aquella que nos permite alcanzar un resultado mejor para el jugador independientemente de la elección del otro. Si hay un equilibrio en estrategias dominantes automáticamente es un equilibrio de Nash (por ejemplo, en el dilema del prisionero), pero no al revés. Un equilibrio de Nash puede ser lo mejor para los jugadores como colectivo, como grupo: entonces el equilibrio es eficiente en el sentido de Pareto. Pero no podemos hablar de "equilibrio de Pareto" como si fuera otra noción de equilibrio como el equilibrio de Nash. La eficiencia en el sentido de Pareto es un criterio para evaluar si el equilibrio que se alcanza es deseable para los jugadores como grupo. Hay juegos que tienen varios equilibrios posibles, y puede que uno de ellos sea eficiente, pero no los otros o el otro. También cuando hay un sólo equilibrio, puede que éste no sea eficiente en el sentido de Pareto (como en el dilema del prisionero). La interacción entre el PSC y el PSOE es claramente un juego de suma positiva (como demuestra la historia de los últimos casi 40 años) donde corremos el riesgo de descender a un equilibrio no paretiano. En realidad, hoy día creo que el equilibrio paretiano posible (es decir, el que ofrece lo mejor para ambos partidos y sobre todo para sus potenciales electores) no se llama ni PSC ni PSOE, sino PSE (Partido Socialista Europeo). El problema es que todo esto es más que un juego.

Democracia evolutiva: guía de bolsillo para derrotar al "trumpismo de buen rollo"

Ayer tras la segunda mesa de debate de la fantástica II Convención Federalista organizada por la Fundación Ebert y la Fundación Campalans sugería a Joaquín Almunia, Enrique Barón y Christian Moos que plantearan alternativas al referéndum dicotómico, que plantearan formas de no esquivar el necesario requisito de persuadir a la opinión pública, de avanzar en un mejor federalismo con el consentimiento de la ciudadanía. Así en realidad se ha avanzado en muchos sitios, y por ello hoy la mayor parte de las personas que viven en democracia lo hacen en federaciones, que han avanzado lentamente, a veces incluso tras haber retrocedido. No estoy seguro de que mi pregunta se entendiera del todo, o por lo menos así me lo hizo llegar algún miembro del numeroso público asistente poco después. Así que me expando aquí, que para eso está Internet. Yo llevo tiempo siendo escéptico respecto a los referéndums dicotómicos, en especial los referéndums llamados "de autodeterminación". Y lo he sido desde bastante antes del referéndum del Brexit del pasado 23 de junio, tras el cual muchos de los antiguos defensores del plebiscito han matizado mucho su posición (no me refiero a la corriente dominante del independentismo catalán, que mantiene impasible el ademán) o han reconocido abiertamente que estaban equivocados. Sin embargo gracias a los referéndums (como recordó Almunia) en España pudimos avanzar en la transición, y gracias a un referéndum el pueblo chileno, por poner otro ejemplo, consiguió frenar la eternización de Pinochet en el poder. Por lo tanto no se trata probablemente de cerrar totalmente la puerta a la celebración de referéndums, sino de hacerlos encajar con mecanismos (propios de la democracia deliberativa y representativa) que favorezcan el diálogo, la transacción y la convivencia. Una buena fórmula son los referéndums de ratificación, que dan al pueblo la última palabra sobre algo que ha sido fruto de un gran acuerdo previo. Un acuerdo previo no es una panacea que asegure la victoria popular de lo acordado, como se ha visto en Colombia, pero parece que ahí por lo menos la predisposición de muchos al diálogo está haciendo que se reconduzcan las cosas. El error con Cataluña en 2010 fue que el Tribunal Constitucional actuó, recortando la decisión, cuando ya el pueblo de Catalunya se había pronunciado, lo que hace que hoy el marco vigente no haya sido totalmente apoyado, es decir, no tenga el consentimiento, de la mayoría de la ciudadanía, como recordó en la convención Joan Botella. Eso es en parte lo que hay que solucionar con un buen paquete de reforma federal, que idealmente debe incluir o ir acompañado de una reforma de la Constitución española y de los tratados europeos. Pero no se trata de pedir un sí o un no a grandes ideas o nociones, cuando luego no pueden llevarse a la práctica de una forma clara porque no dependen de la jurisdicción que convoca el referéndum (por ejemplo, el Brexit todavía no se sabe exactamente en qué consiste). Sino que se trata de realizar avances graduales, fruto de la adaptación evolutiva de las instituciones. No basta con pedir grandes mayorías, hay que pedir que se sepa qué se somete a votación, y este requisito normalmente se cumple cuando hay un acuerdo detallado previo cuyos detalles se conocen.
Ahora que los progresistas del mundo entero estamos sumidos en una gran preocupación por la victoria de Trump  y las buenas perspectivas de líderes como Le Pen, Wilders y otros, puede ser saludable darse cuenta de que en sociedades complejas nadie gana totalmente para siempre.  Nunca una sola forma de comportamiento humano prevalece, sino que vivimos en una situación de permanente polimorfismo, de permanente desequilibrio evolutivo donde las cosas van cambiando por la combinación de la acción colectiva, el azar y la aparición de mutaciones en forma de nuevas tecnologías u otras innovaciones como lenguajes o ideas. Esta noción evolutiva nos puede no sólo hacer recobrar un cierto optimismo, sino que nos brinda una guía para derrotar al "trumpismo de buen rollo", que en realidad es lo que más tienen en común los nacional-populismos en ascenso. Por tal entiendo los mensajes egoístas, de afirmación de lo propio y de rechazo de lo ajeno, pero con un envoltorio de respetabilidad, con una sonrisa en los labios, incluso con llamadas a la libertad y a la democracia. Hoy Marine Le Pen hablaba en la BBC de una Europa de "naciones libres", de recuperar la independencia y la soberanía. "¿Yo racista?" decía sintiéndose insultada por un presentador demasiado suave que ha recibido numerosas críticas e incluso una manifestación en las puertas de sus estudios (ya me gustaría tal reacción ciudadana cuando nuestros medios son tan condescendientes con nuestro "trumpismo de buen rollo" local). Todo sonrisa y buen rollo, dar la voz al pueblo y hablar en nombre de la democracia y la libertad. Esto hay que combatirlo con inteligencia, no buscando respuestas simétricas, como un populismo de izquierdas, o un nacionalismo de signo inverso. Por eso es importante construir puentes y no derribarlos, como han dicho Patxi López, Miquel Iceta y Elena Valenciano. Tienen toda la razón, y por eso espero que en las próximas horas y días veamos que quienes han exigido visión de estado para algunas cosas, también la tengan para anteponer la prioridad del diálogo ante el vuelo gallináceo de la política de partido. ¿Cómo sería hoy la democracia y la sociedad española sin la aportación de muchos catalanes? Peor, como lo sería una sociedad catalana que se cerrara a la influencia de nuestros genes hispanos. Puentes no sólo en España sino también puentes con las fuerzas de la civilización europea, como por ejemplo la Fundación Ebert de la socialdemocracia alemana. Combatir el nacional-populismo no se hace compitiendo para ver quien alza más la voz, sino combatiendo la ira y la desigualdad: con reformas fiscales profundas, que son imposibles sin reformas federales. Nos da esperanza el voto de la juventud, que ha votado masivamente contra el Brexit, contra Trump y por el federalismo en Canadá y Bélgica. No sabemos si triunfaremos, probablemente no a corto plazo, pero nunca quedaremos totalmente derrotados, y nos dejaremos la piel para que el espíritu solidario y federal tenga una sólida presencia en los genes de las próximas generaciones, y dé lugar a un fenotipo, si no monomórfico, sí dominante, caracterizado por la paz, la cooperación y el respeto.

Federalismo: eficiencia y equidad

Ayer tuvo lugar un interesantísimo debate académico como aperitivo de la II Convención Federalista, que se celebra hoy en Barcelona organizada por la Fundación Friedrich Ebert (la gran fundación de la socialdemocracia alemana) y la Fundación Rafael Campalans, asociada al socialismo catalán. Participaron en este debate, bajo el formato de una tormenta de ideas, algunos de los principales politólogos, economistas y juristas expertos en federalismo de España y también algunos de Alemania. A mi juicio la parte más importante de la rica discusión que tuvo lugar tuvo que ver con la relación del federalismo con los grandes objetivos normativos de lo que se conoce como economía del bienestar, a saber la eficiencia y la equidad. El federalismo contiene un gran potencial para alcanzar la eficiencia económica (maximizar la "tarta del bienestar"), dado que cuando por problemas de información un gobierno unificado tiene dificultades para adaptar las políticas públicas a las preferencias de una población heterogénea, una estructura federal de gobiernos a distintos niveles puede tener la capacidad de adaptar las soluciones a la escala óptima y teniendo en cuenta esas preferencias heterogéneas. Destacar las propiedades de eficiencia del federalismo puede ser importante para combatir la asociación interesada que a veces parte de la derecha española presenta entre federalismo y caos, quizás explotando la leyenda del desorden en la I República española en el siglo XIX. Hoy los grandes agregados democráticos son federales y están entre los países más desarrollados del planeta entre otras razones porque sus estructuras federales les han permitido crecer y modernizarse con gran eficiencia. Y sólo con un mejor federalismo podremos resolver algunos de los problemas de eficiencia que se presentan más difíciles, como el cambio climático o la inestabilidad financiera internacional. Por supuesto que la eficiencia no es el único objetivo normativo de una sociedad, sino que también y a menudo con más intensidad nos preocupamos por la equidad y la justicia social. No es automático que una federación resuelva mejor los problemas relacionados con las inequidades, por dos razones. Por un lado, unidades territoriales que por la razón que sea se desarrollan más pueden no tener incentivos o mecanismos para compartir su bienestar con otros en ausencia de salvaguardias. Por otro lado, mecanismos de representación territorial que no sean proporcionales a la población (como el Senado norteamericano) pueden chocar con criterios de igualdad entre individuos. Sin embargo, el federalismo moderno entendido como fórmula no sólo de autogobierno sino de gobierno compartido ofrece una promesa de cooperación y de coordinación para resolver algunos de los grandes problemas que tienen que ver con las desigualdades, y que hoy superan totalmente el ámbito del estado-nación. La concentración creciente de la riqueza a nivel internacional, la capacidad fiscal erosionada por la movilidad del capital, o la existencia de paraísos fiscales, sólo pueden abordarse desde un federalismo moderno que deje atrás el estado-nación como unidad de monopolio privilegiado de la soberanía.

TV3 és una vergonya nacional

Té tota la raó el diputat del PSC David Pérez quan diu que els líders del nacionalisme català han fet una televisió pública de partit i l'han enfonsada. Sembla mentida que persones amb trajectòria progressista que ara estan a Junts pel Sí o a la seva òrbita no aixequin la veu contra la manipulació constant dels continguts televisius. Jo sóc un habitual televident de la televisió pública d'altres països, especialment la BBC. Hi ha mitjans de comunicació públics que són una corretja de transmissió dels governs de torn (excepte de vegades quan governen partits progressistes decents), però n'hi ha uns quants que són exemplars. No només la BBC: mentre escric aquest post estic escoltant la National Public Radio, la ràdio pública dels Estats Units, on cada vegada que tinc temps d'escoltar-la aprenc alguna cosa. Per alguna raó, els líders del nacionalisme català, des de Jordi Pujol fins a Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, han decidit copiar els pitjors models i en alguns aspectes fins i tot superar-los. Avui alguns dels presentadors de la televisió i la ràdio públiques catalanes són líders i portaveus en actiu d'una de les forces partidistes de Catalunya (l'independentisme). La pràctica de projectar missatges de twitter mentre parlen persones de diferents forces polítiques és una cosa que no he vist mai a la BBC. Twitter és molt propens als missatges sectaris i desqualificadors, i això no sembla ser cap obstacle per a la seva projecció en directe a les pantalles de televisió. No sé si aquests missatges, especialment quan surt un representant socialista o que posa en dubte els efectes miraculosos d'una hipotètica independència, estan trucats o si són tots ells enviats espontàniament per persones (sovint anònimes o amb pseudònim). Però és una indecència ("matonisme de bon rotllo") que es projectin en directe mentre parlen persones que intenten presentar de forma civilitzada els seus arguments, i que per descomptat mentre parlen no veuen els missatges que es projecten simultàniament. Això coincideix amb la ridícula campanya de l'ANC i els líders independentistes per dir que ells parlen en nom de la democràcia, que és a "Espanya" que la democràcia no funciona (Trump també deia fins dimarts passat que la democràcia als Estats Units estava manipulada), que com que no es fa un referèncum com el del Regne Unit no tenim una autèntica democràcia (com si la democràcia britànica hagués millorat des de la infectació identitària dels darrers anys). Catalunya ha tingut plena sobirania per fer la televisió pública que volgués. Malauradament, hem malbaratat aquesta sobirania almenys pel que fa als mitjans de comunicació, i hem creat un monstre impresentable (malgrat alguns professionals lloables, no tots) que avui avergonyeix a molts dels qui hem lluitat per l'autogovern. No cal que mirem als Estats Units per estar preocupats pel futur de la democràcia.

Una convención para ver la viga en el ojo propio

En Estados Unidos ha ganado el candidato del Ku Klux Klan. La sabiduría de los padres fundadores estableciendo el sistema de pesos y contrapesos se va a poner a prueba. Mientras, en España y en Cataluña algunos líderes políticos no han tardado en reaccionar diciendo que el resultado demuestra que cada uno de ellos tenía razón en todo. Seguramente si se hubiera producido el resultado opuesto también habrían visto confirmadas todas sus teorías. En cualquier caso, lo ocurrido es enormemente inquietante, y por supuesto nos afecta directamente. En Europa, en España (el PP promocionando al líder racista García Albiol por ejemplo) y en Cataluña hay corrientes políticas no iguales pero con rasgos comunes de oportunismo y exaltación de las bajas pasiones. Y también hay un centro-izquierda que se ve impotente ante las estrategias consistentes en intentar movilizar con discursos simplistas a quienes temen la globalización. Para discutir de todo ello este fin de semana en Barcelona nos podremos mirar en el espejo y tener un debate en profundidad sobre el federalismo ante estos enormes retos, con la II Convención Federalista de las fundaciones Campalans y Ebert. Asistencia más obligatoria que nunca.

No és el mateix, però s'hi assembla

Seguint un patró habitual, un tuitaire anònim es va entretenir a enviar tota una cadena de piulades responent a un post meu en anglès on establia alguns paral·lelismes entre el procés independentista català i alguns moviments nacional-populistes en ascens a Europa i als Estats Units. Aquest patró habitual no només es caracteritza pel caràcter anònim del personatge, sinó perquè en els seus "missatges" inclou una acusació d'ignorància i un atac personal. No és la primera vegada que em passa, ni que li passa a persones que defensen idees semblants a les meves. En cap moment (l'estona que vaig dedicar a "llegir-ho", desconec si el seu atac de patriotisme es va aturar o continua) vaig saber veure cap argument que expliqués en què estava jo equivocat. Potser ho estic, però sembla que la idea que hi ha elements en comú entre les diferents formes de nacional-populisme és força estesa. Per exemple, la Lliga Nord italiana (perdó, padana) ha expressat el seu suport a Donald Trump, igual que en el passat va expressar el seu suport al Brexit i al procés independentista català (com recentment van fer els "autèntics finlandesos"). Serà que hi veuen aspectes en comú. Un dels aspectes en comú que tenen és que tots presumeixen de desenvolupar la seva lluita de forma pacífica i democràtica, cosa que en línies generals és veritat (però a la resta no ens fa falta recordar-ho a cada moment). Jo no dic que siguin iguals, sinó que tenen aspectes en comú. Un dels aspectes en què s'assemblen és en l'apel·lació al "poble". En els darrers dies hem sentit apel·lar al poble tant a la premsa sensacionalista anglesa que recolza un Brexit dur (el Daily Mail, amb un titular que deia "Enemics del poble" referint-se a uns jutges després que una ressolució d'un tribunal obligui a fer passar pel Parlament la negociació amb la UE) com a l'alcaldessa de la CUP de Berga, que va recórrer a l'argument pujolista de dir que si la justícia actuava contra ella (a través d'aquesta estructura d'estat, aquesta sí, anomenada Mossos d'Esquadra) en realitat estava atacant al poble de Catalunya. Aquesta senyora és la segona vegada que m'expulsa del poble, a mi i a molta gent. La primera vegada penjant una bandera  que és de part, d'una institució pública (els ajuntaments són de tots, les estelades no). I la segona vegada dient-me que era el poble l'atacat, quan jo no m'he sentit en absolut atacat perquè la justícia i la policia prenguin mesures contra algú, no per penjar l'estelada, sinó per negar-se a declarar, com hem de fer tots quan ens cita la justícia. Desconec si l'Alcaldesssa de Berga renuncia a utilizar la justícia i les forces de seguretat quan algú es nega reiteradament a pagar les multes o l'IBI al seu municipi. Suposo que és inútil explicar-li a l'Alcaldessa que sense institucions no hi ha democràcia, i que en tota democràcia hi ha una divisió de poders horitzontal i vertical, i que és molt fàcil passar del poble a la turba linxadora. A Catalunya hem passat del govern dels millors al país de la CUP (un cas de manual de per què els pobres no expropien els rics en una democràcia). Per què l’eurofòbia de la CUP (un aspecte que té en comú amb el nacional-populisme xenofòbic europeu) no neguiteja al mainstream independentista deu tenir a veure amb l'euroescepticisme de molts independentistes, que saben que si Europa culminés la seva federalització, seria absurd plantejar-se nous estats-nació al continent. Tot el postureig populista català fa el joc, al meu modest entendre, a les tendències centralistes i autoritàries de bona part de la dreta espanyola i d'una part minoritària de l'esquerra. El suposat “constitucionalisme” que amaga un nacionalisme centralista està pensat per controlar el poder a Espanya i el suposat "procés pacífic i democràtic" està pensat per controlar el poder a Catalunya. Mentrestant, la solució als problemes d’Espanya, Catalunya i Europa, retrocedeix, no avança. I si no retrocedeix més és gràcies als (insuficients) mecanismes ja federals que per sort estan incorporats a l'ordenament jurídic espanyol i europeu.

La larga marcha hacia un federalismo mejor continúa

Mucha gente en España todavía no se ha recuperado de la traumática división del partido y los diputados socialistas ante la reciente investidura de Mariano Rajoy como presidente del Gobierno. Como ha dicho Manuel Cruz, tras la defenestración de Pedro Sánchez, si Rajoy no hubiera sido investido probablemente hubiéramos tenido más Rajoy tras unas terceras elecciones. Pero no hay que perder la visión de largo plazo. Esta investidura culmina un ciclo electoral en España de una manera que no es la que muchos hubiéramos deseado. Pero en este ciclo, en un escenario muy complejo, se han producido desde las elecciones municipales y autonómicas de 2015 cambios importantes, donde los distintos actores han actuado atacando y defendiéndose como han podido. Esta fuerte sacudida nos ha permitido también aprender cosas y conocer mejor a algunos líderes. No todos han estado a la altura. Otros sí. Hemos conocido a Ángel Gabilondo (quizás el mejor legado de Pedro Sánchez) para bien, y hemos sabido que detrás del personaje Susana Díaz no hay mucho más que una experta en gestoras y congresos, difícilmente una líder internacional que pueda contribuir a adaptar a la social democracia europea al siglo XXI. Hoy tenemos en el Congreso a personas federalistas como Manuel Cruz y Gregorio Cámara, y el federalismo gobierna en el País Valenciano y en las Baleares. La lucha por un federalismo mejor nunca será un camino de rosas ni una cosa de dos días. Será un largo combate. Hay muchos sectores interesados en que persista el enfrentamiento de nacionalismos aunque no sirva para avanzar en ninguna dirección. Los Estados Unidos tardaron dos siglos en pasar del confederalismo al federalismo. En España la transición del Estado unitario y centralista al federalismo ha dado ya muchos pasos, pero le faltan otros. En Europa la evolución de la confederación actual a la federación democrática que deseamos también ha dado algunos pasos, pero insuficientes. La clave por lo menos para la izquierda federal es convencer de que un federalismo mejor es una condición necesaria (aunque no suficiente) para muchas causas sociales como la lucha contra los paraísos fiscales, contra las grandes desigualdades, contra el cambio climático y por la regulación de los mercados globales o la solución a los problemas de los refugiados y las migraciones. La larga marcha por un federalismo mejor y por la superación de las barreras mentales que lo frenan y la superación del obsoleto estado-nación vivirá en las próximas fechas tres metas volantes importantes por lo menos para mí, aunque de distinta trascendencia para la humanidad. Primero el congreso de mis compañeros del PSC (al que no podré ir por exceso de trabajo, pero gracias por la invitación compañeros: bona sort!) donde el ya electo Miquel Iceta (para muchos, otro descubrimiento positivo de este ciclo electoral) debe seguir recuperando un PSC fuerte y modernizado. Después vamos a cruzar los dedos porque los amigos del repliegue identitario, los nuevos amigos de Raül Romeva, no tengan un subidón con una victoria a última hora de Donald Trump. Y finalmente, el día 12 de noviembre en Barcelona (ahí sí voy a estar) tendrá lugar la II Convención Federalista, con la presencia de importantes representantes políticos debatiendo sobre el futuro del federalismo en España y Europa. También habrá una amplia presencia de académicos en una fila cero, que el día anterior habrán (habremos) participado en una reunión académica al más alto nivel. La larga marcha por un federalismo mejor no ha hecho más que empezar. Ahora viene todo esto, y mientras tanto Federalistes d'Esquerres sigue preparando innumerables actividades. Força Federalisme!

Els nous amics d'en Raül Romeva

Tots coneixem persones que quan se separen i comencen una nova relació ens sorprenen amb nous pentinats, nou vestuari, noves amistats i de vegades també noves idees. És un exemple de la mutabilitat dels nostres valors com a éssers humans. Un exemple trist d'aquesta quasi inversemblant capacitat d'adaptació l'hem pogut veure en els darrers temps en el conseller de la Generalitat i cap de llista de la candidatura impulsada per Artur Mas a les darreres eleccions catalanes, Raül Romeva. La vocació pública d'aquest conseller es va despertar quan era l'home a Catalunya del líder pacifista i posterior eurodiputat socialista José María Mendiluce, a qui devia conèixer com a activista per la pau a l'antiga Iugoslàvia. Ja és estrany passar d'intentar aturar la deriva violenta de la lluita nacionalista als Balcans a liderar una candidatura que creu que la gran lluita del segle XXI ha de ser la "independència" d'un petit territori relativament ric d'Europa occidental. En algun lloc de la consciència d'una persona de trajectòria progressista com Romeva deu romandre el neguit de si les noves relacions que està fent després del seu trencament amb els seus companys de tota la vida, són unes relacions que es compatibilitzen bé amb uns valors dels quals sovint encara presumeix. L'exemple més recent l'hem tingut a Finlàndia, on sembla que no li ha importat que els seus amfitrions hagin estat els membres d'un partit xenofòbic (els "Veritables Finlandesos")  i neo-populista, d'una ideologia semblant a la de Trump, Farage, Le Pen, Orban i Wilders, per dir alguns noms del nacional-populisme en ascens que avui té sense dormir a gran part dels demòcrates de tot el món. Això seria una coincidència sense importància si no fós perquè alguns d'aquests partits repeteixen eslògans i propostes molt semblants als de Junts pel Sí a Catalunya: referèndums sense acords previs, dret a decidir (o la versió anglesa de "recuperar el control"), recuperar "la sobirania", buscar enemics exteriors als quals culpar de tots els mals, propostes aparentment senzilles per resoldre problemes complexos, banderes, himnes, uniformes, manifestacions coreografiades, etc. etc. De fet, aquests són els aliats objectius de l'independentisme català: només si triomfa un món on ens dediquem a aixecar murs, a reivindicar noves fronteres i a separar les comunitats, només si fracassa (a major glòria de Putin) la idea d'una Europa unida i federal, només en aquest cas a Europa hi haurà la possibilitat de crear nous estats "independents". Aquestes forces nacional-populistes tenen tot el dret del món a defensar les seves idees, però si us plau que no ho facin en nom de valors aparentment progressistes. Si el món dels nous amics de Raül Romeva avança, tindrem una humanitat dividida en petits espais de sobirania on serà impossible reduir el frau fiscal, combatre el canvi climàtic, o regular els mercats financers, on la democràcia (incapacitada per resoldre els grans problemes) quedarà reduïda a una farsa televisiva dominada per celebritats o estrelles del futbol, i on els debats públics principals tindran a veure amb qui canta o deixa de cantar els himnes nacionals. Quina tristesa, Raül (i companyia).

Entrenadores, incentivos y resultados

Hace unos meses en verano la gran noticia deportiva fue la contratación de dos entrenadores estrella en la liga inglesa de fútbol, a saber José Mourinho y Pep Guardiola. En las últimas semanas ambos han sido noticia por sus malos resultados, y ello ha coincidido con un acontecimiento relevante, como es la concesión del premio Nobel de economía a dos economistas expertos en incentivos (Hart y Holmstrom) y con un hecho menos relevante, a saber mis clases sobre el rol del entrenador en el curso sobre economía del fútbol en el programa Study Abroad de la UAB. Lo que nos dice la investigación empírica es que hay demasiada rotación de entrenadores, y que aunque se pueden hacer ránkings sobre la eficiencia de los mismos, estos ránkings son difíciles de interpretar porque es difícil separar el rol del entrenador de la calidad de las instituciones en las que trabajan. A veces un entrenador puede estar en lo alto de un ránking de eficiencia, como David Moyes, por una buena gestión en un equipo, y fallar completamente en otro. En teoría, un entrenador tiene un gran trabajo que realizar de coordinación de sus recursos humanos y de motivación del sacrificio individual en favor del colectivo. Pero con los entrenadores estrella, a uno le queda la duda de si algunos entrenadores lo que hacen fundamentalmente no será quizás aprovechar que tienen un gran grupo de jugadores para promover su imagen personal. Mourinho sustituyó a Van Gaal en el Manchester United, porque se acusaba a éste de haber conseguido sólo un cuarto lugar en la liga en su primera temporada, y un quinto lugar más el título de Copa en el segundo, amén de haber dado la alternativa a numerosos jugadores jóvenes como hizo en sus clubs anteriores. Pero en lugar de esperar al último año que le quedaba de contrato y ejecutar el plan de dar entonces el relevo a quien había sido su número dos y ex-jugador del United Ryan Giggs (la sucesión interna y el buen matching producido por ser ex-jugador son estrategias avaladas por la investigación empírica), el club se impacientó y dio el mando técnico a un entrenador estrella, con efecto inmediato eso sí en el carácter noticioso de cualquier rueda de prensa, y en el carácter noticioso de su duelo en la cumbre con Guardiola. Hoy el Manchester United va séptimo, tras haber gastado cifras récord en fichajes relumbrantes hasta ahora fracasados que han dejado en un lugar secundario o terciario a las promesas de Van Gaal. A Guardiola le ha ido mejor en el City, aunque ahora lleva seis partidos sin ganar y por segunda vez tras irse del Barça se ha sometido a la prueba de enfrentarse a la columna vertebral de quienes fueron sus pupilos en el Camp Nou, hoy dirigidos por el menos glamuroso Luis Enrique, para quedar abultadamente derrotado en un test de que quizás sus victorias en el período 2008-12 se debían a un buen grupo de jugadores más que a sus talentos (tendrá otra oportunidad el próximo martes). Yo creo que es un buen entrenador que continuó la evolución iniciada por Michels y seguida por Cruyff, Van Gaal y otros, pero que la aureola que se ha creado es exagerada, y que su figura será valorada con más objetividad cuando haya completado una larga carrera de aciertos y errores como la de Louis Van Gaal.

¿Federar España sin el PSC?

Más que un partido federalista, que también, el PSC ha sido hasta ahora el partido federador por excelencia. Ahora que se habla de "coser" el PSOE, parece difícil que pueda hacerse sin el partido que ha cosido primero la sociedad catalana, y que ha mantenido a ésta por lo menos zurcida con la sociedad española, gracias entre otros a Ernest Lluch, Narcís Serra, Joan Reventós y Jordi Solé-Tura. Quienes sueñan con partidos socialistas étnicos en Cataluña (los Comín y los Villacorta, por ejemplo) no han entendido gran cosa de la historia de Cataluña de los últimos 40 años. Para mí los auténticos catalanistas del PSC no son los consejeros que se fueron, sino Montilla, De Madre y Corbacho (podría nombrar muchos más que han sido olvidados: Javier Soto, Juanjo Ferreiro...), que han asegurado la presencia del catalán y su supervivencia en las zonas más decisivas para su futuro. Y no lo han hecho porque sean nacionalistas, sino porque creen en la convivencia y en la unidad civil, en la cohesión social en definitiva. Esto no lo entienden muchos, pero es así. Hoy se habla de la presión sobre el PSC para que acate la disciplina de voto del PSOE, pero debería hablarse de la presión sobre los nuevos dirigentes del PSOE para que nos expliquen qué tipo de España piensan construir si no cabe en ella el PSC. Quizás sea la España entre Redondo Terreros y Mayor Oreja que proponía Albert Rivera en un artículo titulado "A mis compatriotas socialistas" después de hacer una campaña electoral enfundado en la camiseta de la selección española de fútbol. ¿Cuántos españoles caben en esa España? ¿El 40%? Yo, por ejemplo, creo que no quepo. Es que creo que no cabe ni Patxi López. Por supuesto podemos llevar el debate a los estadios de fútbol como pretenden hacer tanto Ciudadanos como los independentistas catalanes. Pero así no vamos a federar España, es decir no vamos a construir la única España con futuro, federal y federada en una Europa sin fronteras donde el sueño del estado-nación se desvanezca para todos. Ahora que Mariano Rajoy va a ser reinvestido a cambio de nada (por los errores estratégicos de todos los sectores del PSOE), uno puede pensar que las reformas profundas en España están más lejos que nunca. Pero España ha cambiado mucho más de lo que creen Mariano Rajoy, Susana Díaz y Pablo Iglesias, para mí los auténticos rostros de la España que se resiste a cambiar y a modernizarse para siempre abierta al mundo. Hoy me recordaba un amigo italiano que los juicios sobre la corrupción acabaron con casi todo un sistema político en su país muy rápidamente. Esperemos que lo que venga después en España no sea un Berlusconi, sino un proyecto colectivo donde quepamos muchos y lo pongamos al servicio de una Europa democrática, unida, libre y en paz.

Trump, l'indepe

Avui he sentit a Donald Trump dir que 2017 serà recordat històricament com l'any que els Estats Units van perdre la seva independència. Fa uns dies va dir que, donat que Hillary Clinton formava part d'una èlit internacional que volia controlar els destins del món, els votants l'havien de triar a ell per recuperar la sobirania. Crec que aquest fil argumental li va aconsellar Nigel Farage, que el va acompanyar recentment en un acte electoral, i que pretenia encomanar-li l'èxit que va tenir tal retòrica en la campanya del referèndum del Brexit als Estats Units. Els recursos de Trump per descomptat també estan plens d'altres prejudicis nacionalistes, i igual que altres nacional-populismes, però en aquest cas d'una manera encara més histriònica i exagerada, també juga temeràriament amb la democràcia, insinuant que el procés electoral està trucat per afavorir els interessos de la candidata demòcrata. Sens dubre, els escàndols relacionats amb el comportament sexualment depredador del candidat republicà amaguen aquests paral·lelismes entre la retòrica i l'estratègia de Trump i els equivalents nacional-populistes a Europa. Els seguidors de Trump, almenys una part important d'ells (per cert és fals que en la seva majoria siguin treballadors depauperats), també tenen comportaments que no haurien de sorprendre després d'haver vist els atacs racistes i fins i tot un assassinat que es van produir durant la campanya del Brexit. L'altre dia vaig sentir que el seu discurs era interromput pels seus seguidors, que cridaven "lock her up!" (tanqueu-la!), referint-se a Hillary Clinton, arrel del comentari que Trump va fer en un debat dient que si fós president posaria Clinton a la presó. Potser aquí m'hauria de frenar perquè, és clar, tots pensem que aquestes coses aquí a Europa (i molt menys a Catalunya!) no passen. Però l'altre dia vaig estar una estona morta a la bilbioteca pública de la Plaça Lesseps llegint els diaris, i un senyor gran, al veure que tenia davant meu El Periódico, El Punt Avui i La Vanguardia, va agafar el Punt Avui i va dir (sense que jo li preguntés res): "El Periódico no, que és feixista!". Jo només em vaig atrevir a murmurar "Mare de Déu senyor...".

Estados-nación o federalismo europeo: esta es la cuestión

Parece que los independentistas catalanes se han puesto muy felices porque en una visita a Barcelona el economista progresista Joseph Stiglitz ha dicho que una hipotética Cataluña independiente sería "viable" y que a Cataluña le iría bien como tal país independiente. No es que Stiglitz haya escrito un libro o un artículo rebatiendo las tesis de Borrell y Llorach cuestionando las cuentas y los cuentos de la independencia, simplemente hizo unos comentarios en el contexto del road show sobre la presentación de su libro criticando la implementación de la moneda única europea. Sin haber leído el libro, pero sí numerosas entrevistas y artículos a los que ha dado lugar, parece que la posición de Stiglitz es que, si la Europa del euro no es capaz de culminar la unión política y fiscal, es mejor hacer marcha atrás y volver a la Europa de la disgregación monetaria. Es una posición muy discutible, pero respetable, que Xavier Vidal-Folch ha respondido muy bien. En este contexto, y bajo la presión ambiental que se vive en Cataluña, Stiglitz dijo algo obvio, que es que Cataluña (como cualquier territorio rico) sería viable y le iría bien como país independiente. También es viable y le va bien a San Marino, por mencionar otro país pequeño, igual que le iría bien y sería viable Sant Cugat del Vallès, si se dieran las condiciones, como país que se secesionase desde una Cataluña independente. La cuestión importante, me parece a mi, no es si una Cataluña independiente es viable y en algún momento indeterminado del tiempo y con unas circunstancias imprecisas, si le iría bien, sino la cuestión es si en Europa queremos desandar los pasos que se han dado hacia una Europa federal, y regresar a la época de fragmentación basada en el monopolio de la soberanía, en lugar de avanzar más rápidamente hacia el federalismo, con una mayor cesión de soberanía en beneficio de un nivel europeo más democrático y solidario. Esta mayor cesión no vendrá sola, no es un dato de la naturaleza, sino que dependerá de las acciones de las personas (incluidos los intelectuales) y de sus representantes políticos. Los comentarios superficiales de Stiglitz por supuesto han recibido una gran cobertura mediática en Cataluña, a diferencia de lo que ocurrió cuando Krugman dijo en su blog que tenía una preferencia por los grandes agregados democráticos, o cuando Tirole dijo en la BBC que él era un gran federalista. También lo dijeron en declaraciones superficiales, pero en ese caso no se consideró trascendente. Lo que es menos superficial es que hasta ahora, en los momentos de la verdad, cuando todo el mundo se ha tenido que mojar y argumentar negro sobre blanco su opinión en profundidad, los partidarios del repliegue nacional han perdido el debate económico por goleada. Me refiero al referéndum por la independencia de Escocia y al referéndum del Brexit. En el primer caso, los argumentos económicos fueron cruciales para la victoria del No, y en el segundo caso, ganó la opción lamentable de salir de la UE por la demagogia nacionalista, pese a perder el debate económico. Dudo mucho de que, si llegara el momento de escribir argumentos profundos sobre el tema (ojalá no sea en un referéndum dicotómico donde Cataluña se divida todavía más de lo que lo está), Stiglitz se pusiera del lado de los que desean un resurgir de los nacionalismos, entre otras razones porque quedaría en muy mala compañía en el conjunto de Europa y del mundo. Pero si se decide a hacerlo, seguro que el debate de fondo, es decir, el debate sobre si avanzamos hacia un reforzamiento (o nueva creación) de los estados-nación, o si avanzamos hacia un federalismo europeo (como se sostiene de forma muy elaborada en la cuarta parte del libro de Thomas Piketty sobre el capital en el siglo XXI), ganará en calidad y profunidad.

Per què votaré a Miquel Iceta

El cost d’oportunitat d’aquestes primàries que viu el PSC és força evident. Quan el partit es veu sotmès a atacs per tot arreu, a amenaces per part d'alguns membres de la nova gestora del PSOE, intents de ressuscitar el zombie de la federació catalana del PSOE i les interminables campanades a morts dels habituals portaveus del procés independentista, el PSC es permet el luxe de dedicar mesos crucials de la seva existència (paralitzant qualsevol tipus d'altra activitat: jornades, campanyes, etc.) a discutir sobre si és millor el número 1 o la número 2 actuals, que oficialment defensen les mateixes idees en tots els assumptes fonamentals. Però com que al final a quatre dies de la seva celebració veig que no es desconvoquen les primàries, cal posicionar-se. Per això a títol individual i sense comprometre els col·lectius dels quals formo part, i respectant molt a persones i amistats que pensen diferent, m'he adherit al manifest en suport de Miquel Iceta (que signen entre altres Jordi Hereu i Silvia Paneque, dues persones que admiro), i per tant votaré per ell i demano, repeteixo que a títol individual, el vot per a la seva candidatura. Crec que enmig de les turbulències que s'estan vivint, Iceta ha acumulat mèrits més que suficients per ser reelegit. La seva gestió ha superat les expectatives que tots teníem fixades en ell. Si també ens carreguem aquest polític que, sense respondre als estereotips de la fotogènia que s'exigeix actualment, però que ha merescut elogis per la seva experiència, diàleg i prestigi, si fins i tot ens carreguem a aquest, dic, vol dir que hem perdut una mica la capacitat de valorar la bona política en temps de tempesta i populisme. Per altra banda, Iceta és el líder polític català que més ha fet pel federalisme en la darrera dècada, treballant a fons en propostes federals quan presidia la Fundació Campalans, i sent coherent amb els seus principis quan ha estat primer secretari. Els qui hem donat la cara pel federalisme en els darrers anys no ens hem sentit tan acompanyats per cap altre líder polític. Dit això, jo no sóc "Icetista" i seria tràgic que el PSC es dividís entre "icetistes" i "parlonistes" (ni que fossin Trotsky i Lenin). Tinc bona relació amb Iceta però també hi tinc importants diferències, que venen de lluny. Jo sempre hagués volgut un partit diferent del que ell ha contribuit a construir, molt menys basat en la política professional que avui representen tant ell com Núria Parlon. Però si el PSC vol sobreviure com un partit seriós, no pot canviar de primer secretari cada dos anys. Què passaria si guanya Parlon les primàries i treu un mal resultat electoral, buscarem una altra cara jove mentre els càrrecs intermitjos segueixen sent els mateixos de sempre? És moment de minimitzar les concessions al populisme, i donar temps perquè Parlon i altres persones molt prometedores que la recolzen adquireixin més experiència i substància, perquè puguin donar lloc a una estructura duradora de ciutadanes i ciutadans que, entrant i sortint de la política professional, donguin estabilitat a un projecte federalista i igualitarista (socialdemòcrata en el sentit de Tony Judt) a Catalunya. I donar també temps a Parlon a explicar a altres persones que la recolzen que el seu temps de seguir controlant els fils del PSC per sota mentre busquen caps visibles que vagin canviant també s'ha acabat. Al PSC li calen canvis organitzatius. Iceta ho sap. Va assistir a la jornada de la Fundació Campalans on es van fer propostes molt interessants en aquest sentit i que ell en part ha recollit en un decàleg. Comprenc els dubtes de si ell, o les persones que l'envolten habitualment, són les persones més adequades per dur-los a terme, però l'alternativa no és una "revolució organitzativa" inconcreta que es farà a temps parcial. Jo no crec que els partits socialistes i socialdemòcrates siguin dels militants, sinó de les classes populars i treballadores, i avui aquestes es mereixen a Catalunya un referent seriós diferent dels nacional-populismes de signe divers. Convertir-lo en un bé col·lectiu de qualitat que no davaluï ràpidament els seus actius és responsabilitat de tots els que hi participem, evitant al mateix temps la corrupció i el clientelisme (que han afectat a persones del PSC en el passat: una tragèdia a prevenir de la qual s'ha parlat poc em sembla en aquestes primàries). Volem un partit de persones lliures i solidàries, on sigui possible entrar i sortir de la política, i evitar una política segrestada per polítics professionals. Però avui la prioritat absoluta és la supervivència del PSC (com ho és la supervivència de la fraternitat i la solidaritat a Espanya, Europa, els Estats Units i arreu davant dels nacional-populismes), i crec honestament que qui ajuda més avui a garantir aquesta supervivència és Miquel Iceta.

Rebria Catalunya un tracte millor de la Unió Europea que el Regne Unit?

El passat 23 de Juny el Regne Unit, un estat membre de la Unió Europea (UE) amb una llarga tradició democràtica, potència militar i hereu d’un imperi d’abast mundial, va celebrar un referèndum legal (tot i que enormement traumàtic per a tota la societat, atacs racistes i assassinat d’una diputada laborista inclosos), convocat temeràriament pel primer ministre avui dimitit David Cameron. Els partidaris d’abandonar la UE van guanyar per un marge molt estret i contra l’opinió de la ciutat de Londres, Escòcia, Irlanda del Nord i Gibraltar. Els guanyadors havien promès una “desconnexió” ràpida i sense costos, però de seguida han hagut d’explicar que en realitat la “independència” no es proclama unilateralment  i ja està, sinó que fins i tot després del referèndum ha de ser el resultat d’una negociació amb la resta de la UE. El nou govern de Theresa May ha decidit després d’alguns mesos i molts dubtes anunciar al mes d’Octubre de 2016 (el referèndum va ser el Juny) que iniciarà les negociacions formals per deixar la UE abans de finals de març de 2017. D’això se’n diu activar l’article 50. Un cop activat, May tindrà dos anys per negociar un nou acord amb la UE. Alts funcionaris, segons el periodista del Financial Times Gideon Rachman, han explicat a la primera ministra que és molt improbable que el Regne Unit sigui capaç de negociar al mateix temps els termes del seu divorci i un nou acord comercial amb la UE, el seu principal mercat, en el termini dels dos anys. Un cop activat l’article 50, la UE pot senzillament deixar que corri el rellotge, sabent que el Regne Unit estarà en una situació cada vegada més difícil com més s’allargui la negociació sense acord. Al final dels dos anys, el Regne Unit estarà fora de la Unió Europea (desconec si quan vegi la situació, pot fer marxa enrera i dir que es vol quedar), havent de pagar aranzels i perdent tots els drets dels quals gaudeixen empreses (incloent les financeres) i treballadors com a membres de la Unió.  Segons el Financial Times, el dany econòmic d’aquest “Brexit” dur seria enorme, generant un gran forat a les finances públiques per la pèrdua de pes de la City, donant lloc a una nova fase d’austeritat. Els partidaris més hiperventilats del Brexit, diuen que tot això és el “discurs de la por”. Per què, diuen els hiperventilats, hauria de restaurar els aranzels la UE quan això perjudicaria també els seus interessos? Els hipervenitlats podrien respondre aquesta pregunta mirant-se al mirall, diu el periodista Gideon Rachman: igual que la principal motivació dels pro-Brexit és política, no econòmica, també els negociadors de la UE tindran motivacions principalment polítiques, i no econòmiques. En el cas britànic, l’objectiu polític és restaurar la “sobirania” parlamentària de Westminster i recuperar el control de la immigració. Del costat comunitari, l’objectiu és assegurar que el “Brexit” no condueix al descabdellament del projecte europeu que porta 60 anys en construcció i que ha donat lloc al període més prolongat de pau, llibertat i prosperitat al continent. Això implicarà deixar clar que el Regne Unit paga un preu clar i elevat per deixar la UE. El dany econòmic que li suposarà això a la Unió serà molt menor i més gestionable que el dany que li suposarà al Regne Unit. Els britànics envien el 44% de les seves exportacions a la UE, mentre que el Regne Unit rep només el 16% de les exportacions de la UE. El procés mateix de negociació també està estructurat d'una manera que perjudica el Regne Unit: mentre que aquest està interessat en una negociació ràpida per tranquil·litzar els inversors, la UE es pot permetre allargar les coses, i en tot cas no tindrà més remei que fer-ho tenint en compte que l’acord final requerirà la unanimitat dels 27 estats membres restants i el vot a favor del Parlament Europeu. Alguns al Regne Unit parlen de fer servir senzillament les regles de l’Organització Mundial del Comerç (OMC)  un cop estiguin fora de la UE. Però quan diuen això sembla que ignorin que el Regne Unit és membre de l’OMC sota els auspicis de la UE. Esdevenir membre de ple dret de l’OMC requereix un altre procés complex de negociació. Amigues i amics nacionalistes: aquest és el món que ens ha tocat viure. Això és el que el Regne Unit està començant a descobrir. Una part important de Catalunya pretén de forma semblant ignorar la complexitat de les coses, i a més a més ignorar que Catalunya no ve de ser un imperi d’abast mundial, ni és un estat membre de la UE, ni rep el 16% de les exportacions europees, ni té moneda pròpia, ni exèrcit, ni té possibilitat de fer un referèndum legal d’autodeterminació (com no el tenen la major part de democràcies del món), ni té oberta cap via de negociació amb ningú. És part de la política que ens ha tocat viure en aquests temps de nacional-populisme: l’era de la post-veritat.