Junts pel No?

En les darreres setmanes s'han conegut una sèrie de notícies i dades favorables a la possibilitat d'una evolució federal de l'organització institucional de les Espanyes (podria dir-se que només falta que Sergio Ramos entregui la capitania de la selecció espanyola a Andrés Iniesta). Membres i votants de Podemos hem comprovat que són federalistes en una gran majoria, segons una enquesta recent. Per què els seus dirigents no prenen nota oficialment d'aquesta realitat òbvia és una incògnita. Però mentrestant el PNB pacta amb el PSOE a Euskadi, al mateix temps que es coneix com una enquesta de prestigi mostra que el federalisme és l'opció preferida de la ciutadania basca respecte a l'ordenament institucional. I el principal diari espanyol confirma en les seves editorials la seva aposta per una profunda reforma constitucional amb un gran suport transversal. El debat principal en aquests moments a Espanya és quin abast ha de tenir una reforma federalitzant de la Constitució espanyola, a la qual el PP està obligat a donar una resposta en positiu perquè està en minoria però vol seguir governant. Però un obstacle per assolir una reforma en un sentit favorable a Catalunya (i a tota Espanya) està en la divisió del catalanisme provocada per l'aposta independentista del centre-dreta català. Per mantenir el suport d'una força eurofòbica (la CUP) els dirigents independentistes semblen disposats a arribar on faci falta. Les úniques reformes legislatives que s'atreveixen a fer les introdueixen amb opacitat en una Llei Omnibus adjunta als pressupostos com les que feia el PP de la majoria absoluta, perquè la CUP, malgrat la seva reputació d'honestedat i preocupació pels problemes socials, en realitat només sembla preocupada per una partida de 5 milions d'euros per un referèndum que no es pot fer, en comptes de preocupar-se pels 38 mil milions de la resta del pressupost (que sí que es poden aplicar). Però al final la suposada pantalla passada serà la pantalla del futur i la tercera via passarà a ser la primera. Els líders internacionals i els responsables de la UE arranquen a córrer quan veuen a Puigdemont, precisament quan Catalunya hauria de ser un baluart en defensa de la unitat europea en temps de gran perill per al millor de la nostra civilització. Tots els diners que es malgasten amb el Diplocat i amb el complex nacional-industrial del procés es podrien esmerçar a promoure els valors de l'europeïsme i la fraternitat. Avui la coalició que va guanyar les darreres eleccions al Parlament de Catalunya és ja incapaç de construir un projecte en positiu, senzillament no sap com sortir-se'n. No té ni els aliats ni els suports suficients per fer-ho, ni tampoc un projecte jurídicament detallat i legalment viable. Quan alguns dels seus dirigents "amenacen" amb avançar un referèndum al qual creuen que tots ens veurem obligats a anar a votar, semblen dictadors retirats que segueixen donant ordres quan ja han deixat de tenir qualsevol palanca real sobre el poder. Avui el projecte sembla ser sobreviure un any més que hauria de ser crucial per aconseguir avenços palpables en un millor autogovern i una reforma de l'estat espanyol (i no ho dic com eufemisme d'Espanya, ho dic perquè l'estat s'ha de reformar). Cada vegada més són Junts pel No, pel no al federalisme avançat que Catalunya, Espanya i Europa necessiten. Els dirigents independentistes sembla que prefereixen esperar a veure si una confluència dels astres en l'era de la postveritat i l'ascens dels nacional-populismes xenofòbics pot fer que l'escena internacional giri suficientement com perquè algú els comenci a rebre en algun lloc i deixin de ser uns pàries internacionals.