La necessitat d'enemics versus la necessitat de solucions

Mantenir viu el procés independentista català ha servit per mantenir el suport per al PP en uns nivells suficients (i per bloquejar les alternatives) perquè avui segueixi al poder malgrat la corrupció i les retallades, com explica el politòleg Lluis Orriols. És una altra cosa que hem d'agraïr a tots aquells que s'han afegit a l'independentisme perquè creien que alguna cosa de bo en treuria Catalunya. En una lògica semblant, és molt probable que la dreta espanyola intentés durant alguns anys allargar el final del terrorisme basc perquè en treia rèdits electorals: de què si no els forts incentius per dir que l'11-M havia estat obra d'ETA? I mantenir viu el procés independentista ha servit al pujolisme i el post-pujolisme per mantenir-se en el poder a Catalunya malgrat fenòmens semblants, que inclouen en aquest cas la confessió del líder del clan. Tant al PP com a als Pujol, Mas & Hereus (PMH) l'independentisme català els ha servit per desactivar les protestes socials del 15-M, com explica Guillem Martínez. Això vol dir que malauradament els líders de la dreta espanyola i els líders del postpujolisme tenen pocs incentius per solucionar el problema. Ben al contrari, els tenen tots per intentar mantenir el problema ben viu. No es tracta certament d'una qüestió només d'incentius racionals: una extensa literatura sobre psicologia social avala empíricament la necessitat de tenir enemics a mà. Si el problema desaparegués, bona part del seu suport, el que tot just necessiten per mantenir-se al poder, s'evaporaria. Què hauria de passar perquè almenys una part del PP i una part del postpujolisme es veiessin en la necessitat de claudicar i acceptar la via de la negociació i el diàleg de veritat per resoldre un problema en realitat fàcil de resoldre? En un article sobre la necessitat d'enemics de la dreta colombiana, un grup d'investigadors ens recorda que de vegades la necessitat de solucions pot més que la necessitat d'enemics. Encara que a Colòmbia la partida encara s'està jugant, posen l'exemple històric de Winston Churchill, que va perdre les eleccions després d'haver guanyat la guerra. Potser li hagués convingut seguir-se fent imprescindible, però el que hi havia en joc era massa important en aquest cas. Podem dir que les coses són massa importants per al PP i per a PMH com perquè intentin d'una vegada acabar amb la cançó de l'enfadós del "procés"? Francament no ho crec de moment. Però potser a mida que passi el temps l'electorat començarà a demanar explicacions sobre per què un sistema polític està paralitzat, els problemes s'acumulen, i dues elits polítiques estan entretingudes amb un problema que es neguen a solucionar. Potser arribarà un moment que la gent es girarà i tornarà a preguntar "Quin ha sido", com els dies abans de les eleccions de març del 2004 quan es va fer evident el joc de JM Aznar culpant a ETA d'una cosa que ja era incapaç de fer.