Una buena idea para empezar el año

Me refiero a la idea del economista francés Thomas Piketty de instaurar un impuesto progresivo mundial sobre el capital. Por supuesto, desgraciadamente se trata de una propuesta utópica en estos momentos, pero es una utopía útil que debería ser capaz de concentrar las mejores mentes y de movilizar a la gente de bien, y que podría tener una primera aplicación a una escala más viable, por ejemplo la Unión Europea. Este tipo de propuestas son necesarias para combatir las nuevas desigualdades que se plantean a nivel planetario con la globalización, y permitirían hacer frente, fijando tipos elevados para las más grandes fortunas (que acaparan una proporción creciente de la riqueza), a los enormes problemas sociales que existen en el planeta. Piketty no es un loco revolucionario, sino un Doctor en Economía por la London School of Economics y antiguo profesor del MIT, por supuesto socialdemócrata y federalista (si alguien todavía cree que se puede ser lo uno sin lo otro en el siglo XXI, que lea urgentemente a Piketty). Esta idea y otras están en su nuevo libro sobre elcapital en el siglo XXI. Piketty no es Marx, y no se propone encabezar una nueva Internacional en nuestra era, pero es de esperar que su propuesta se convierta en una llamada a la acción que inspire a nuestras izquierdas, especialmente las que no encuentran como desembarazarse del populismo dominante o de las viejas formas de hacer política. La aplicación europea de este impuesto es técnicamente viable, y sólo requiere que la transmisión automática de información bancaria que en este momento se produce a escala nacional se traslade a la escala europea. Muchos países incluidos España e Italia han intentado en los últimos años reintroducir formas de imposición sobre el capital, pero siempre estos intentos nacionales se han visto limitados por la realidad o el temor a la movilidad internacional del dinero y a la ocultación de las fortunas en formas institucionales que escapan al fisco. Un impuesto internacional sobre el valor de los activos, tomen la forma que tomen, solucionaría estos problemas, haciendo llegar a todas las personas un borrador con su declaración, con toda la información disponible, como se hace con el impuesto de la renta. Por supuesto, una implicación de esta propuesta es la necesidad de reforzar la integración de las instituciones europeas y su carácter democrático. No está al alcance de los estados-nación sobre los cuales se han construido los compromisos sociales precedentes.

Per una reconciliació desitjable i possible al PSC

Molts que segueixen desitjant votar el PSC veuen amb frustració l’actual situació de divisió. La “gràcia” que sempre ha tingut aquest partit és que no era un partit a la basca o a la belga, sinó que era un partit intercomunitari, exemplar en la capacitat d’unir persones d’orígens culturals i lingüístics diferents per objectius comuns. Crec que en interès de totes les parts litigants, però sobretot pensant en els votants i en el conjunt de la societat (que sortiria guanyant d’un PSC unit que respongués a la seva idea original), tant la direcció com els sectors crítics haurien de fer en les properes setmanes un esforç generós per “deposar les armes” i posar-se a treballar per, en primer lloc, resistir junts els temps difícils que s’acosten  i, en segon lloc, posar les bases d’una recuperació a mig termini. Segur que a algú més imaginatiu se li ocorreix com escenificar-ho, més enllà d'una votació puntual al Parlament, però les bases de la reconciliació, perfectament assumibles pel gruix de la direcció i dels sectors crítics, podrien ser les següents:

-Preocupació per la situació social que es viu a Catalunya i defensa de les classes populars, davant de la consolidació de polítiques regressives per sortir de la crisi. Reafirmació de les pròpies idees progressistes, reformistes i socialistes en temps de grans canvis i dificultats.

-Federalisme catalanista, que té com a principal adversari la dreta centralista espanyola i el seu immobilisme, i que es planteja com a objectiu la concòrdia i unitat civil dintre de la societat catalana, i la mà estesa i la voluntat de cooperació amb altres pobles, en concret per construir una Espanya plurinacional i una Europa sense fronteres.

-Respecte al moviment independentista, però distanciament en la mesura que és un projecte divisiu, que porta a la nostra societat a un carreró sense sortida, especialment en el terreny econòmic i social. Crítica a determinats aspectes inquietants dels sectors sobiranistes, sobretot el control dels mitjans de comunicació públics i subvencionats, la banalització de la legalitat, i les tendències maniquees i xovinistes visibles per exemple en certes commemoracions històriques.

-Una Europa unida sense fronteres com a horitzó, més federal que intergovernamental, que deixi enrera els estats-nació com a principal organització de govern de les nostres societats. Només una Europa unida ens pot permetre superar l’actual crisi econòmica amb una societat més justa i ser rellevants en un món globalitzat que s’enfronta a enormes reptes: canvi climatic, inestabilitat financera, pobresa mundial. Aquests problemes no tenen solucions miraculoses ni fàcils, sinó que requereixen una actuació continuada basada en principis sòlids.

-Dret a decidir de la ciutadania de Catalunya, entès com a restabliment de la situació, trencada amb la sentència de l’estatut, per la qual la darrera paraula sobre l’estatus de Catalunya correspon al poble de Catalunya. Això es pot interpretar de diferents maneres, i totes són legítimes, però el partit ha de triar al respecte democràticament una línea d’actuació que sigui seguida amb coherència, per deferència als votants.

-Tant la direcció actual com els sectors crítics han de realizar una severa autocrítica sobre les dificultats d’avançar cap a un nou PSC i de fer-se creïble com a força de regeneració democràtica. Les primàries ciutadanes seran un test en aquest sentit, però no són una panacea ni han de ser l’únic punt d’un programa de reformes organitzatives i gestos concrets  visualitzables que tornin a fer del PSC un partit elegible, on s’incorporin ciutadans que no responguin necessàriament al perfil clònic del polític professional (que tant abunda tant en els sectors oficials com en els crítics), allunyat de les formes burocràtiques i de tot vestigi de corrupció, tova o dura.

La pregunta ha durat uns dies però el combat federal durarà dècades

El dia que es va fer pública la pregunta de la consulta sobiranista tot eren trucades, presses, pronunciaments, tothom estava molt esverat, com si hagués passat alguna cosa. Segur que el mateix dia havien passat moltes coses gravíssimes al món, també a Catalunya, que no van tenir cap ressò, ni aquell dia ni els dies següents. El que sí que ha succeit els dies següents és que tots els experts que s'han pronunciat, de diferents sensibilitats polítiques (des de Josep M. Colomer fins a Francesc de Carreras, passant per Lluis Orriols i molts altres), ho han fet per dir que la pregunta no compleix els mínims criteris exigibles a una consulta ciutadana. Fonamentalment, ni és clara, ni permet un recompte que previsiblement pugui expressar la voluntat d'una societat. És a dir, no serveix per decidir. Que alguns dels experts i no experts ja haguessin avisat abans que una consulta o referendum sobre inependència o no, o altres opcions relacionades, era molt difícil que complís amb un mínim de criteris exigibles, no va servir de res. La qüestió de les sobiranies en el context d'una Unió Europea i una zona euro en procés de progressiva integració no es pot resoldre a cop de consultes o referèndums d'autodeterminació o semblants. Només es pot resoldre en el context d'una deliberació impregnada de cultura federal on els ciutadans tinguin la darrera paraula al final d'un procés. Quins ciutadans? La veritat és que no ho sé, potser tots els europeus. Ara que tant es parla de l'exemple escocès, a mi m'agrada més l'exemple d'Irlanda del Nord. Allà els acords de divendres sant van ser fruit d'anys de negociació entre les forces polítiques, i van ser ratificats AL FINAL DE TOT en referèndum pels ciutadans d'Irlanda del Nord... i pels d'Irlanda del Sud. Ja sé que Catalunya i Espanya són diferents, però també ho són Quebec i Escòcia. No hi ha dos casos iguals, però de tots es pot aprendre. Jo estic aprenent molt del cas canadenc, on després d'anys de debat es va fer un referèndum el 1980, un altre el 1995, després es va haver de fer la Llei de Claredat, auspiciada pels federalistes davant de la confusió nacionalista (suposo que allà els independentistes també deien que no són nacionalistes, ja dic que tenen poca tendència a la claredat), i encara avui el parlament de Quebec segueix proclamant el seu dret a decidir, 50 anys després de l'inici del debat sobiranista. Mentrestant, això sí, Canadà s'ha reformat en la direcció de ser un país federal avançat, multilingüe, modern. Gràcies  a qui? Gràcies als federalistes del Partit Liberal, que durant anys han pagat un preu electoral per enfrontar-se als nacionalismes que tenen una visió monolítica de la sobirania. Ara els liberals tornen a encapçalar les enquestes, sota el lideratge de Justin Trudeau, el fill de Pierre Trudeau, mentre nosaltres seguim buscant el nostre Trudeau (serà Ramon Jáuregui?). El combat federal per una Espanya plural en una Europa sense fronteres serà llarg, i requerirà canvis culturals i legals, no es farà en una tarda. Encara que capçaleres com el Financial Times i El Pais es pronuncïin obertament per una solució federal, alguns que fins i tot col·laboren en un d'aquests mitjans van dient que el federalisme no té bona premsa. És el que s'ha de dir en certs ambients donada la pressió nacionalista, dels uns i dels altres. El combat serà llarg. No sé si el guanyarem, però donarem la cara.

Ens queden moltes coses a fer junts

Ahir vaig assistir amb diverses generacions de joves socialistes catalans a la celebració del 35è aniversari de la JSC. Em va tocar presentar el vídeo de la primera època de l’organització juntament amb l’actual alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín. La raó de la meva incursió en un escenari impropi d’un militant de base és que vaig ser secretari d’organització de la JSC entre 1983 i 1988. Les nostres paraules (jo començo a parlar als 6 minuts i 47 segons del vídeo) van recordar una època molt il·lusionant, que vam viure sota el lideratge d’un jove fill d’una família obrera de Badalona, Xavier Soto, que en aquella època va portar la veu de la joventut marginada de les àrees metropolitanes al Parlament de Catalunya, una institució llavors, com quasi sempre, dominada per l’identitarisme romàntic més que pels problemes de la gent, i molt menys pels problemes de la joventut suburbial. Vaig acabar les meves paraules comprometent-me a participar d’aquí 35 anys en el 70è aniversari de la JSC (citant el lema d’un cartell de la JSC als anys 80: “ens queden moltes coses a fer junts”), en un exercici d’un cert optimisme sobre la meva longevitat biològica. Crec que la credibilitat sobre la meva capacitat de mantenir amb fermesa les meves idees, pels anys que siguin, i especialment en els moments difícils, ningú la va posar en dubte. És molt trist per a mi veure com alguns que han estat o són encara els meus companys, i que també van conèixer d’a prop a Xavier Soto, s’arronsen tan fàcilment davant de la pressió identitària, i recolzen idees que no han estat mai les nostres. Què pot moure a algú que ha compartit majoritàriament la mateixa trajectòria que jo, i que es amic meu, a no poder resistir la temptació el dijous passat de fer un tuit dient que estava satisfet amb la doble pregunta de la consulta, és per a mi un misteri. Si no s’és capaç de parar-se a pensar almenys una estona en les persones que hem intentat mantenir la sensatesa de la raó federal (resistint tota mena d’insults) en moments àlgids de la pressió nacionalista, què passarà al llarg de l’any 2014 (300 aniversari més consulta frustrada) en què Catalunya està condemnada a convertir-se en una presó identitària? La doble pregunta, com tothom sobretot fora de Catalunya (i no em refereixo només a la resta d’Espanya) se n’adona, és un disbarat polític, jurídic i moral: “vol que Catalunya sigui un estat i en cas afirmatiu que sigui independent?” Han aportat arguments contundents al respecte persones tan diferents com el federalista canadenc Stéphane Dion, el socialista català Miquel Iceta, el filòsof Manuel Cruz, el politòleg Josep M. Colomer o el sociòleg José Juan Toharia. Jo m’abstindria o votaria en blanc a la primera pregunta, perquè “estat” és una paraula ambigua i polisèmica (com tantes paraules que abunden en el vocabulari nacionalista). Per tant, estaria exclòs de respondre a la segona, on amb tota seguretat votaria que no si pogués, perquè no sóc independentista: vull mantenir lligams amb la resta d’Espanya i no només no vull posar en risc ni un minut la meva pertinença a la Unió Europea, sinó que no vull perjudicar el procés de crear una Europa sense fronteres. Quan el Sr. Pep Guardiola diu que els que volem votar no, tindrem l’oportunitat de fer-ho, menteix, perquè jo no tindria oportunitat de fer-ho, a no ser que contestés que sí a la primera pregunta, cosa que em nego a fer. Llàstima que Guardiola (una persona que deu estar en el 0,01 per cent més ric de l’u per cent més ric de Catalunya) no mostri la mateixa sensibilitat democràtica per a tots els països, com Qatar, ni la mateixa ambició per aplicar la democràcia directa en altres temes, com la creixent segregació educativa, les retalladles de la sanitat pública o el càstig a la corrupció de partits dirigits per persones a les quals tant admira. Clar que plantar cara a Guardiola o a altres patums és més difícil que enviar tuits cavalcant les onades. Per tot això vaig acabar dient als joves socialistes que potser en el 70è aniversari alguns dels que estaven allà estarien en altres partits… però que potser no, que potser alguns que estaven ara en altres partits acabarien venint amb nosaltres (es digui com es digui el partit de l’esquerra internacionalista i federal a l’any 2048, potser Partit Federal Europeu) perquè se n’adonarien que el sobiranisme estava portant a Catalunya a un carreró sense sortida. Tu decidiràs, Natius, si ens queden motes coses a fer junts.

Un buen libro para una economía mejor

El libro de Joan Cals "Los intereses del futuro" (el título es un gran acierto), que fue presentado el pasado lunes en el Colegio de Economistas de Barcelona, es un excelente ejercicio de reflexión sobre el trabajo de los economistas y sobre el futuro de la economía. Su autor, catedrático de economía aplicada de la Universidad Autónoma de Barcelona, lo ha escrito pensando en sus alumnos y probablemente pensando en si mismo y en sus colegas, que nos hemos visto en serias dificultades en los últimos años para explicar a nuestros estudiantes por qué hemos llegado a la crisis económica y financiera de los últimos años y cómo podemos salir de ella. Las explicaciones sobre los fallos en el funcionamiento de la economía y en la labor de los economistas que llevaron a la crisis son convincentes, a la vez mesuradas y fuertemente críticas. Las páginas dedicadas a las dificultades pero a la vez a la esperanza del proyecto europeo son de un indudable valor formativo y sirven para guiar al lector en una cuestión compleja, pero indispensable para navegar por nuestra realidad tal como es. Su reflexión sobre la crisis de las cajas de ahorro, y cómo se pudo haber evitado con una mejor gobernanza, denota una gran sensibilidad sobre la necesidad de desarrollar instituciones con una buena dosis de compromiso social. Su llamada a impregnar el conocimiento económico de una dimensión ética, y las estrategias de desarrollo de un elevado componente de sostenibilidad medio-ambiental así como de equidad, merece ser escuchada. La conciencia social del autor no le impide ser riguroso en sus planteamientos, presentar pros y contras, y reclamar un esfuerzo reformista que permita avanzar por la vía de un desarrollo sostenible. Quien busque soluciones milagrosas a problemas complejos deberá buscar en otras ofertas. Las encontrará sin dificultades. El libro está escrito por una persona mesurada que escribe tal como habla, muy alejado de otras voces más estridentes que demasiado a menudo dominan las ondas y las páginas. Joan Cals va a tener difícil competir con otras ofertas más sensacionalistas, pero ojalá les supere en las listas de ventas para mejor aprovechamiento de los actuales economistas, futuros economistas, graduados en otras ciencias sociales, y el público en general. Nuestra economía y nuestra sociedad saldrán ganando con ello.

En recuerdo de Héctor Manuel Bravo Pérez

El pasado jueves día 5 de diciembre falleció en la Ciudad de México Héctor Bravo, profesor de Economía de la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM), justo el día de la muerte de Nelson Mandela. Héctor era Doctor en Economía Aplicada por la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB), donde había dejado para muchos de nosotros un imborrable recuerdo. Su tesis doctoral, sobre economía del agua, fue dirigida por el profesor Joan Pasqual, con quien había seguido en contacto desde entonces. Yo tuve la suerte de estudiar con él la fase de maestría de los estudios de postgrado entre 1993 y 1995, cuando vivía en el barrio de El Clot de Barcelona con su compañera Frida y su hijo Andrés. Con Héctor y Andrés fuimos un día al campo del Barça. Frida y Héctor admiraban a mi amigo José M. Palomas, que había estado en la cárcel franquista por su pertenencia a grupos de extrema izquierda. Una de las mejores decisiones que he tomado en mi vida fue la de juntarme con los mexicanos de mi curso para hacer juntos los trabajos en grupo y estudiar con ellos, con personajes especiales como Hector, Miguel A. Montoya y José Urciaga. Mientras Héctor siguió estudiando el doctorado en la UAB yo me fui a Florencia a estudiar el doctorado, pero en 1997 visité México en verano. Héctor me vino a buscar al increíble aeropuerto de la Ciudad de México, y tras un primer recorrido por la indescriptible ciudad y un primer tequila, me alojó en su casa como si fuera su hermano. Le volví a ver unos años más tarde en Barcelona y después de nuevo en México en verano de 2011, donde participamos en una reunión de ex alumnos de postgrado de economía aplicada de la UAB, y donde me acompañó junto con mi familia a visitar la ciudad de Puebla. Siempre estábamos en contacto por correo electrónico, y en los últimos meses se divertía enviándome mensajes provocativos sobre la independencia de Cataluña. Le fascinaba todo lo que tenía que ver con España. El mismo día de su fallecimiento repentino, me había escrito por la tarde diciendo que quería visitar Barcelona a principios de año. Por desgracia ya no podrá ser, y no podremos reírnos juntos ni escucharle decir una vez más que él era un marxista neoclásico. En los últimos años se había especializado en la economía de los recursos naturales, donde era feliz combinando sus excelentes conocimientos matemáticos con su preocupación por las cuestiones sociales y medio ambientales. Héctor tenía una personalidad magnética, y sólo su desaparición súbita ha podido alejarle de sus numerosos amigos y amigas. Pero siempre celebraremos su vida, su alegría y su personalidad única. Quedará pendiente seguir los lugares mexicanos de “Los Detectives Salvajes” de Roberto Bolaño, donde él habría encajado como personaje con total naturalidad. Buen viaje, amigo.

El triste final de la ZPeconomía

Ha sido muy triste presenciar la polémica entre Zapatero, Solbes, Sebastián y Taguas echándose unos a otros la culpa del desastroso final económico de la segunda legislatura de Zapatero. Las acusaciones casi infantiles, los detalles de una y otra reunión, de un fax o una carta, dan la sensación de querer centrar la discusión en cuestiones de puro detalle cortoplacista, sin realizar en ningún caso una reflexión sobre qué falló en la elaboración conjunta de la política económica para que los gobiernos socialistas fuesen incapaces de frenar la burbuja inmobiliaria, y después apareciesen súbitamente subordinados a las políticas de austeridad impuestas externamente. Los últimos 15 o 16 años de la economía española han sido muy negativos, por la burbuja inmobiliaria primero y por la crisis económica derivada de ella después. En los orígenes de la burbuja inmobiliaria está la desregulación del suelo del PP y en general la fe en el libre mercado, pero los gobiernos socialistas son responsables de no haber hecho casi nada para frenar la especulación, y de desarrollar por el contrario políticas no sostenibles aprovechando la burbuja. Esta actuó como una auténtica “maldición de los recursos”, donde crecimientos de la riqueza debidos a aumentos del precio de los activos se confundían con aumentos permanentes de la riqueza, impidiendo el funcionamiento de las correctas señales económicas y políticas (por ejemplo, tolerancia con la corrupción), propias del mundo desarrollado. Otros países con gobiernos de centro-izquierda sí han sido capaces de dotarse de un entramado institucional capaz de gestionar mejor el aumento del precio de sus activos (Noruega, Chile) o capaces de superar crisis económicas manteniendo lo fundamental del modelo social (Suecia).

Zapatero nunca priorizó la política económica, pero eso también es responsabilidad de los economistas que le rodearon, sin olvidar a quien se supone que le enseñó economía en una o dos tardes, quizás sin estar capacitado para ello. Pese al boom, el paro siguió siendo el más alto de Europa y no se hizo suficiente para reducir la precariedad del empleo, como se ha visto a la que han soplado vientos de crisis. Todos los que han polemizado entre ellos estos días son corresponsables de haber empeorado durante esos años los problemas del sector energético (igual que ha ocurrido con gobiernos del PP), o de haber facilitado pasivamente el fenómeno masivo de las puertas giratorias, que afecta a Solbes, a Taguas, a Salgado, a Javier de Paz y a tantos otros de esta época y de la época socialista anterior, incluidos Felipe González y Narcís Serra, sin olvidar los vínculos de alguna ministra con un grupo mediático. Aunque se llevaron a cabo políticas sociales y culturales avanzadas, la desigualdad económica apenas se combatió en los años de Zapatero. No todo fue negativo en la esfera económica (la reforma de la política de defensa de la competencia, que después el PP ha destrozado, y algunos aspectos de la política industrial y educativa merecen una evaluación positiva), pero si no somos capaces de realizar una reflexión profunda y desinteresada, adulta, sobre lo que se hizo y sobre todo lo que no se hizo, difícilmente se podrá construir una alternativa solvente para la próxima vez que los españoles lleven a la izquierda al gobierno.

Es pot tractar la fòbia al federalisme?

La catalanofòbia i la hispanofòbia (aquestes dues malalties víriques en permanent col·lusió) estan ben diagnosticades i hi ha consens entre la professió mèdica (ben representada en Carme Valls i Toni Sitges) sobre el tractament a aplicar: se’n diu federalisme. La catalanofòbia l’hem vista en la LAPAO, els boicots al cava, l’article d’un historiador dient que els catalans envegem la potència de la llengua castellana, i altres actituds, que no només són un atac als catalans, sinó també a tots aquells espanyols que tenen apreci per Catalunya. La hispanofòbia la veiem en el títol del famós simposi “Espanya contra Catalunya” (dirigit per l’historiador Jaume Sobrequés, la trajectòria científica del qual inclou haver estat secretari de premsa del PSC, membre de la directiva del Barça de JL Núñez i tertulià de programes d’esports, abans de fer-se de CiU a temps per al canvi del cicle polític). I la veiem en els desafortunats actes de celebració del tercer cententari de 1714, dirigits pels humoristes Toni Soler i Micky Moto, dels quals Amnistia Internacional ha fet santament en desmarcar-se i desautoritzar-los perquè segurament han considerat que intentaven apropiar-se indegudament de la lluita per la llibertat i els drets humans, i per tant banalitzar-la. Si la hispanofòbia i la catalnofòbia tenen un antídot conegut, el que està menys estudiat és què receptar quan la malaltia és la fòbia al federalisme mateix (és com quan una al·lèrgia impedeix prendre el medicament òptim). El dia de l’acte federalista de l’Hospitalet vam veure aquest intercanvi de twits:

El dia que en Siscu Baiges va escriure un article sobre l’independentisme a El Periódico li van dir això:

Aquestes mostres d’intolerància són minoritàries però no excepcionals (a l’estiu un periodista de l’establishment nacionalista subvencionat va dir que el PSC estava en una deriva feixista, sense que ningú es plantegés retirar-li la subvenció), i es nodreixen d’un pòsit de constant pressió social contra els sectors federalistes. Quan el sociòleg Pau Marí-Klose va denunciar en el blog de Federalistes d’Esquerres les dificultats de promoció social dels no independentistes, una degana de la UB li va dir que era un envejós. El director adjunt d’El Periodico Albert Sáez, que va dir fa poques setmanes que els federalistes que no recolzàvem la consulta sobiranista érem una élite extractiva, ara ja només diu que els contraris a la independència som una élite (també diu que el dret a decidir és improbable, però el federalisme, és clar, és impossible). Si som unes élites no extractives el dicurs ja es debilita molt, a no ser que es vulgui fer un discurs anti-élites, que és típic del populisme. De totes maneres si les élites son més d’un 40% de la població (segons les enquestes que es dignen preguntar pel federalisme) o estan especialment concentrades als barris obrers de l’àrea de Barcelona (segons el vot pels partits que es proclamen federalistes), el Sr. Saez hauria de precisar quin concepte d’élite utilitza exactament perquè abasti col·lectius tan amplis. Aquesta mena de fòbies contra idees polítiques són molt difícils de guarir, com explica Paul Krugman en el cas de la fòbia a la reforma sanitària d’Obama. Tot i que no existeix un remei universalment reconegut per un mal tan extès, la meva recepta a la fòbia al federalisme i altres semblants seria llegir, molt i bé. Per exemple, llegir élites de la intel·lectualitat i el periodisme com Jordi Llovet i Eugenio Scalfari, que sempre s’ho fan venir bé en els seus articles, parlin del que parlin, per expressar el seu suport al federalisme.

Repetiràs mil vegades: “Ningú es creu el federalisme” i “la socialdemocràcia ha fracassat”

Quan alguna cosa s’ha acabat de veritat, no cal estar-ho recordant a cada minut. Per exemple, ningú surt a dir, a finals de l’any 2013, “el carlisme s’ha mort”. Pel contrari, és freqüent que quan una idea es considera perillosa, es cridi als quatre vents que no té cap futur. Per això no m’ha sorprès gens veure els darrers dies declaracions de polítics importants donant per morts, una vegada més, el federalisme i la socialdemocràcia.

Jordi Pujol ha dit que “ningú es creu el federalisme” i això s’ha convertit en un titular periodístic. Si fós veritat que “ningú” s’ho creu (d’entrada, em sento literalment “ningunejat”) no hagués calgut que un polític de l’anomenada de Pujol ho cridés als quatre vents, ni les seves declaracions haguessin estat tan generosament recollides. Les enquestes han vingut detectant una acceptació creixent del federalisme, en paral·lel a la seva acceptació per l’esquerra espanyola (contradient la idea que no hi ha federalistes fora de Catalunya i la idea que tots els espanyols són iguals), i de mitjans de comunicació internacionals de la importància del Financial Times, The Economist o El Pais. Si el Sr. Pujol creu que el federalisme no és una bona idea, que ho argumenti, però que no negui que un número creixent de persones creu que les idees federals mostren el camí per a Espanya i per a Europa, igual que han estat el camí per a alguns dels països que funcionen millor del món a dia d’avui.

Joan Herrera ha dit que “la socialdemocràcia ha fracassat”, en una entrevista feta de missatges breus no massa ben lligats, on combina l’obituari de la socialdemocràcia amb un elogi de Lula da Silva, que precisament tenia la socialdemocràcia europea com a model. Els països escandinaus, que són els que han aplicat durant més temps polítiques de govern socialdemòcrates, són els que han ofert més benestar, durant més temps, a més persones, en comparació amb governs de qualsevol altra ideologia. I per aquesta raó aquests països encapçalen tots els rànkings imaginables associats amb el progrés sostenible i compartit: medi ambient, igualtat home-dona, renda per càpita, educació, lluita contra el frau fiscal, igualtat de la renda, lluita contra la corrupció. Serà interessant rebre aclariments sobre si Joan Herrera (que quan governi ho farà probablement en un govern presidit per un socialdemòcrata) s’inspira en algun model existent que s’hagi experimentat, i que sigui millor que aquest, que actualment il·lumina a forces polítiques que han rebut recentment suficient suport per estar presents als governs de França, Itàlia, Alemanya i els Estats Units. O sigui que sort que ha fracassat.

El projecte que més val la pena per al segle XXI és fer una Europa unida sense fronteres, federal, on aplicar les polítiques socialdemòcrates (amb les degudes addicions, per exemple en el terreny medi-ambiental, com fa la socialdemocràcia nòrdica) que tants bons resultats han aconseguit allà on s’han aplicat de forma continuada. És clar que és un projecte que a alguns no els interessa perquè posa en evidència el carreró sense sortida on s’han ficat. A falta d’arguments, millor donar-lo per mort.

Economistas de la plebe y políticos en supuesta decadencia

Dentro de la crítica del economista César Molinas a la clase política española se incluye la creencia de que dicha clase política ha empeorado notablemente desde la transición, una época aparentemente admirada por Molinas, a pesar de que en ella se sentaran las bases de nuestro marco legal actual, cuya reforma (ley de partidos, sistema electoral mayoritario) dicho autor considera clave para superar los problemas económicos y políticos que tenemos planteados. Para ilustrar esta idea de decadencia progresiva, el autor de “Qué Hacer con España” propone al lector un doble ejercicio: repasar las listas de presidentes del gobierno español y de la Generalitat de Cataluña desde los inicios de la democracia y la autonomía para confirmar que se ha producido una tendencia de decreciente calidad. En primer lugar, en su lista de presidentes del gobierno español se olvida de Leopoldo Calvo Sotelo, que gobernó entre Adolfo Suárez y Felipe González. En segundo lugar, es un misterio para mí, bajo qué criterio Suárez es mejor que González, o por qué Rajoy es peor que Aznar. Igual de misterioso es para mí por qué Maragall es peor que Pujol. Otros preferirán otras comparaciones, pero más difícil será ponernos de acuerdo en los criterios que hacen a unos políticos mejores que otros. Para hacerse una idea de la clase política que llegó a haber en los años 80, que es cuando Molinas tuvo cargos gubernamentales, uno puede leer la reciente entrevista a Luis Roldán en El Pais. Dudo que los directores generales de la guardia civil hayan empeorado desde entonces. Algunos economistas se desesperan ante la incapacidad de los políticos por ser muy distintos a la media de los ciudadanos que representan, y por aplicar las políticas que algunos economistas ven muy fáciles de aplicar. Por eso algunos no resisten la tentación de convertirse en “economistas de la plebe”. El caso del economista chileno Franco Parisi, que consiguió más de un 10% de los votos en la reciente primera vuelta de las elecciones presidenciales chilenas, con un mensaje de crítica a la clase política, podría ser imitado por otros. Buena suerte, colegas (pero no contéis conmigo).

Banalitzar l'opressió

La comparació que Artur Mas ha fet del procés sobiranista català amb la lluita dels ciutadans afro-americans per la igualtat i dels indis per la independència respecte a la colònia britànica és totalment desafortunada. Estem parlant de comparar la realitat de la Catalunya del Segle XXI amb la de col·lectius subjectes a vulneracions dels drets humans i privats de les més mínimes condicions de dignitat en molts casos. Llàstima que el president català no s’hagi mostrat igual de sensible amb les llibertats del poble palestí, i en canvi no deixi de fer la pilota a l’estat d’Israel, que ha estat definit per alguns com una “presó identitària”. És clar que ja estàvem avisats des que se’ns va dir que a Catalunya no hi havia llibertat. Un passeig per qualsevol carrer o plaça, una visita a qualsevol escola o universitat, és suficient per desmentir-ho. És igual, ja tot s’hi val. El problema és que amb tanta confusió podem perdre la capacitat per distingir el mal quan aquest se’ns presenti de veritat cara a cara. I és molt trist que persones de trajectòria progressista comparin el “dret a decidir” amb el dret de vaga o el dret de vot de les dones. Suposo que quan ho fan només ho comparen en el sentit que són drets que suposadament triguen a ser reconeguts per la llei (ja veurem quant de temps triga a reconèixer-se el dret d’autodeterminació de les aproximadament 4000 realitats nacionals que hi ha al món). Però les persones que escolten els líders poden pensar que la comparació va més enllà. Respecte al dret de vaga o el dret de vot de les dones, que són drets universals, ben concrets, ben identificables (és a dir, se sap de què s’està parlant) aquests estan avui reconeguts en qualsevol democràcia, i els defensa qualsevol persona decent en qualsevol país del món. Que estrany, que no hi hagi un suport semblant a tot al món, respecte al “dret a decidir” del poble català. No serà que no hi ha ningú fora de Catalunya que vegi gens clar que som una nació oprimida? Per als promotors de les independències tot s’hi val argumentalment. El que no contemplen realment és jugar-se-la de veritat per la independència, i quan un d’ells diu (raonablement) que per aconseguir la independència caldria fer una setmana de vaga (ni tant sols de fam, com feia Gandhi), els altres se li tiren a sobre i li diuen que ni parlar-ne de perdre ni mitja hora de feina. És una independència “low-cost” en el terreny personal dels promotors (a Escòcia són tan independentistes que no volen perdre ni la lliura ni la reina), però de costos elevats per a la veritat i cada vegada més per a la convivència, que acostuma a anar lligada a la ponderació, la tolerància (cap als altres i cap al coneixement) i el seny.

Impressions d’un gran matí federal

Aquest matí s’ha celebrat a l’Hospitalet l’assemblea de Federalistes d’Esquerres, que en un gran ambient de compromís i participació, ha elegit una Junta encapçalada per Manuel Cruz, de la qual és un gran honor formar-ne part. Després de l’assemblea, s’ha celebrat l’anunciat debat entre Ramon Jáuregui i Joan Coscubiela, moderat per Lluis Bassets. Aquestes són les meves impressions del debat:

-El debat ha estat un gran espectacle democràtic, amb discursos apassionats, grans acords, grans dicrepàncies, i moltes preguntes per part del públic assistent.

-Jáuregui ha fet una exhibició de talla política considerable. Per a mi és incomprensible com pot haver-hi un debat obert sobre qui ha de ser candidat socialista a la presidència del govern tenint a Jáuregui en plena forma, liderant l’elaboració de continguts del seu partit tant en la Conferència programática com en el tema federal. Els grans polítics a governar, i les criatures a jugar amb la Playstation.

-De Jáuregui m’ha agradat tot, excepte que no ha fet referència a Europa. En canvi, Coscubiela no ha confirmat les expectatives que tenia en ell, però li perdono, perquè precisament ha acabat les seves paraules fent referència a Europa, dient que si la crisi social que vivim no se soluciona a nivell europeu, no se solucionarà. Malauradament, si en Coscu tregués totes les conseqüències d’aquesta gran veritat acoseguiria sortir de l’empanada mental que ha mostrat en la resta de la seva intervenció.

-Part d’aquesta empanada mental ha estat dir que 17 comunitats li semblaven excessives per a un model federal. Com si els Estats Units amb 50 estats o precisament la UE amb 27 estats membre no fossin estructures federals.

-En Coscu diu que no hi ha projecte federal creible si no s’accepta el dret a decidir, quan la inmensa majoria d’estats federals no accepta el dret a decidir (si aquest és el dret d’autodeterminació d’una part). No són projectes federals creïbles els Estas Units, Alemanya i Suïssa? A Europa fora de Catalunya ningú recolza el dret a l’autodeterminació de Catalunya, perquè una Europa unida sense fronteres no es construeix a base de referèndums d’autodeterminació.

-Coscu ha dit que la realitat social sempre va per davant de les lleis, i que tampoc no estava reconegut el dret de vaga ni el dret de vot de les dones. Si el “dret a decidir“ de Catalunya és equiparable al dret de vaga o al dret de vot de les dones, com és que a la resta d’Europa ningú el recolza? S’han tornat tots uns fatxes?

-També ha dit que el primer pas per resoldre la situació política catalana és que els ciutadans puguin pronunciar-se. Per què el primer pas? Pronunciar-se sobre què? No és millor elaborar primer una proposta viable, estructurada, que demostri tenir el suport d’una gran part de les forces polítiques, i després votar?

-La proposta de Jáuregui és correcta: el dret a decidir com a dret d’autodeterminació no és viable perquè ningú el reconeix internacionalment (perquè Catalunya no és una colònia ni es vulneren els drets humans). Ara bé, els catalans poden decidir democràticament tres vegades: escollint els seus representants a un parlament que elabori una nova constitució federal; votant junt amb la resta d’espanyols aquesta constitució; i finalment votant l’estatut o constitució catalana que es derivi de la nova constitució espanyola. O el dret a decidir es fa efectiu així (buscant sumar i no dividir) o és inviable.

-Les preguntes de Manuel Cruz a Joan Coscubiela durant el debat eren molt pertinents: per què el govern espanyol hauria de deixar fer una consulta a Catalunya de la qual es desconeix la pregunta? Què votarà ICV si hi ha consulta? Les rèpliques d’en Coscu, incomprensiblement irritat per les preguntes (que farien molts votants, militants i amics d’ICV), han estat que quan el govern espanyol s’hagi de pronunciar ja hi haurà pregunta (admetent implícitament que quan ho demani el Parlament català no hi haurà pregunta, o sigui la decisió del Parlament és pura gesticulació), i que si hi ha consulta ICV farà un referèndum per decidir quina postura prendre, encara que després cada militant voti el que vulgui al referèndum final. Em pregunto si no és portar massa lluny la democràcia radical, i si llavors no és millor dissoldre el partit (no ho desitjo, em cau bé Iniciativa).

Ni una bona democràcia és el radicalisme democràtic, ni el radicalisme democràtic implica el dret a decidir, ni el dret a decidir passa només per la consulta unilateral. La democràcia i un progrés social sostenible passen, com ha dit en Coscu al final, per una Europa unida sense fronteres al voltant d’un projecte de prosperitat compartida. Ara bé, una bona democràcia sí que implica la possibilitat de celebrar debats honestos i espectaculars com el d’avui.

Dissabte 23-N a les 12h.: UN GRAN ACTE DE DEBAT FEDERALISTA A L’HOSPITALET

El proper dissabte, dia 23 de Novembre, tindrà lloc al Teatre Joventut de l’Hospitalet (molt a prop de la parada de metro de la línia blava de Collblanc) un interssantíssim acte de debat, titolat “Reforma Constitucional i Regeneració Democràtica”, entre Ramon Jáuregui i Joan Coscubiela, moderats pel periodista Lluis Bassets. Jáuregui i Coscubiela són dos diputats al Congrés de gran categoria humana i política, que han estat molt actius en el debat sobre l’encaix de Catalunya a Espanya en una Europa unida i federal. Jáuregui ha realitzat la proposta de dur a terme una reforma consitucional obertament federal que sigui sotmesa a referèndum. Coscubiela ha mantingut posicions fermes i independents en aquest debat, i haurà de jugar un paper important per buscar aliats entre les esquerres catalanes i espanyoles per avançar cap a una Espanya federal en un context de reformes més àmplies en el nostre sistema institucional. Qui millor per conduir el diàleg que Lluis Bassets, que aquests dies publica un llibre sobre aquestes qüestions. L’acte tindrà lloc després de l’assemblea de Federalistes d’Esquerres (al mateix lloc a les 10), que ja porta uns mesos funcionant des de la seva creació legal fa uns mesos. Es tracta sens dubte d’una bona ocasió per fer-se soci de la plataforma i per participar en un dels diàlegs més interessants que pot tenir lloc sobre un tema en què fins ara hi ha hagut més proclames que idees.

¿Leyó César Molinas a Acemoglu y Robinson?

El libro de Molinas “Qué hacer con España” se ha promocionado como la aplicación a nuestra crisis de las tesis de Acemoglu y Robinson en “Why Nations Fail” (“Por qué fracasan los países”, en la traducción española). Por ejemplo, el suplemento cultural de La Vanguardia presentó uno al lado de otro los comentarios de Enric Juliana sobre el libro de Acemoglu y Robinson (AR) y el bastante desconcertante de Jordi Amat sobre el libro de César Molinas (CM), donde presenta a éste como parte del movimiento de los “indignados”, pese a que Molinas se suma a las tesis neo-conservadoras de Fukuyama sobre el “Fin de la Historia”, y receta las políticas típicas del “consenso de Washington”. O por ejemplo, en la entrevista que en El Pais Semanal le hicieron a Robinson, uno de los dos autores de “Why Nations Fail”, le pregunta el entrevistador insistentemente por su opinión por las tesis de Molinas. La principal diferencia entre el libro de Molinas y el de Acemoglu y Robinson está en la calidad del trabajo. Pese a que Jordi Amat en el suplemento cultural de La Vanguardia dijo que el libro de Molinas se caracteriza por su rigor, en realidad es todo lo contrario, como se han encargado de subrayar numerosos expertos politólogos que han estudiado en profundidad los temas que Molinas toca con tanta contundencia como superficialidad. El libro de Acemoglu y Robinson también ha recibido grandes críticas, pero no cabe duda de que se trata de un esfuerzo notable, resultado colateral de un profundo trabajo académico, y que viene acompañado de más de 40 páginas de comentarios y referencias bibliográficas. Algunos politólogos han criticado que se pueda aplicar el concepto de élites extractivas a la “clase política” de la España actual (esta aplicación es lo que ha permitido hacer famoso a Molinas como el introductor de las tesis de Acemoglu y Robinson) y han criticado sobre todo las recetas para corregir el problema, especialmente la adopción de un sistema electoral mayoritario. Acemoglu y Robinson sí hablan de las élites extractivas de España en su libro, pero se refieren a la monarquía absolutista de la Edad Moderna, o sea de hace 400 años aproximadamente. Ese absolutismo, la expulsión de judíos y moriscos, y el monopolio del comercio con América en esa época, pueden afectar al ancestral retraso relativo español, pero no han impedido su desarrollo en los últimos 50 años. En España hay graves problemas de corrupción, pero decir que el principal problema de España es que su clase politica actual (y no la mitificada de la transición) constituye una "élite extractiva" es una exageración que no facilita hallar soluciones. Otros ejemplos sí utilizados por AR para referirse a situaciones actuales incluyen Zimbabwe, Sierra Leone o Sudán. Algo interesante es que, suponiendo que CM haya leído el libro de AR, sorprende que caiga tan fácilmente en tres “falsas explicaciones” que denuncian AR: las explicaciones geográficas, las culturales o religiosas, y las basadas en la ignorancia de los dirigentes. Molinas argumenta que gran parte del retraso relativo de España se debe a que los españoles no se sumaron al protestantismo en su momento, que Madrid está apartado del mar, y que se ignoran sistemáticamente las recomendaciones de expertos y economistas como él de solventar de modo ingenieril los problemas de un país resolviendo como haría un mecánico nuestros graves problemas en el terreno educativo y laboral, entre otros. Éstas son precisamente el tipo de reflexiones que más critican Acemoglu y Robinson. Éste último, además, en la entrevista en El Pais Semanal, se revela como una persona profundamente preocupada por las desigualdades y las cuestiones distributivas, algo que está prácticamente ausente de las reflexiones de Molinas. Como él mismo reconoció en una entrevista ("si pones a los políticos a caldo, el artículo va a gustar"), este autor lo que hizo fue atraer sobre él la atención del público subiéndose a la ola anti-política para terminar recomendando del modo más ortodoxo una buena dosis de unas poco originales “reformas estructurales”.

Un conte de fades per al PSC

D'aquí a dos anys no només haurà passat el mític 2014 sinó que estarem a punt d'acabar el 2015. Mentrestant...
1) S'hauran fet realitat tots els vaticinis d'Antoni Sitges-Serra sobre la política catalana i espanyola, i Martin Schulz serà el nou president de la Comissió Europea, liderant un procés de canvi institucional i de construcció de l'estat federal europeu, amb la col·laboració de socialistes, democratacristians, liberals i ecologistes. La crisi de l'euro ha quedat enrera.
2) Catalunya viu sota un govern institucional amb participació de persones de la societat civil, fruit de la col·laboració entre el PSC i CiU després de l'ensulsiada del projecte sobiranista d'Artur Mas, i de la proposta constructiva de Pere Navarro, que va pronunciar en el seu moment el discurs que s'esperava d'ell. El deliri d'ERC proposant paralitzar l'economia catalana i la desorientació de CiU han propiciat que el catalanisme torni a unir-se sobre objectius amplament compartits per la immensa majoria de la societat.
3) El PSC ha recuperat l'alcaldia de Barcelona en una coalició d'esquerres després d'un procés de primàries exemplar. També recupera l'alcaldia de Vilanova i la Geltrú amb un Joan Ignasi Elena reforçat després de centrar les seves energies en la política local, i manté amb força les alcaldies de Lleida amb Angel Ros i de Tarragona amb Josep Fèlix Ballesteros.
4) Falten pocs mesos per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Les perspectives del PSC i d'ICV són molt bones. Han decidit unir-se sense ambigüitats en l'objectiu federalista, i estan esperançades en poder dur a terme un model semblant al del govern d'Espanya, encapçalat per Ramon Jáuregui en una àmplia coalició.
5) El PSC ja ha celebrat unes primàries totalment obertes a la ciutadania i té un-a candidat-a amb un fort suport popular, que ha integrat a la seva candidatura al candidat-a que va quedar derrotat en la segona volta de les primàries. Un nou clima d'unitat i renovació és el resultat de l'entesa que va començar a mitjans de novembre de 2013 quan el PSC va decidir volcar totes les seves energies en els objectius de regeneració i federalisme.
6) El PSC anuncia la celebració per a després de les eleccions autonòmiques d'un congrés que serà l'últim que se celebrarà seguint el format tradicional. Els companys del Baix Llobregat són els primers que han entès la necessitat de regenerar profundament la política catalana. Una comissió d'experts i militants veterans ha consensuat una proposta a ratificar pel Congrés que inclou la supressió de la secretaria d'organització i la creació d'una organització més moderna, transparent i eficaç. Al C/ Nicaragua es viu un ambient de treball intens des de les 9 del matí cada dia.
7) En el seu programa electoral, PSC i ICV es comprometen a suprimir les diputacions i el que queda de CiU i Ciutadans s'afegeixen a aquests partits per a elaborar una nova llei electoral catalana de circumscripció única basada en el model alemany.
8) Oriol Junqueras presenta un programa de "Mites de la Història de Catalunya" en un canal de la TDT. Sandra Sabatés fitxa per TV3.

Progreso sostenible

En un momento de incertidumbre política y económica, especialmente en Europa, es útil reivindicar la tradición política que ha proporcionado un mayor bienestar a más personas por un periodo de tiempo más largo: la socialdemocracia. Esta reivindicación está incluida en un trabajo reciente realizado por mí mismo junto a Carles Rivera y Javier Asensio para la Fundación Rafael Campalans y la Secretaría de Economía del PSC. Las experiencias de Gobierno socialdemócratas en los países del norte y centro de Europa son las más exitosas de la historia en términos de prosperidad compartida. De acuerdo con las palabras del historiador Tony Judt, la socialdemocracia no es sólo una lista de políticas del Gobierno, sino también un conjunto de valores que son los mejores para navegar por una sociedad globalizada e incierta. Parece una paradoja que las organizaciones socialdemócratas tengan dificultades electorales en muchos países, a la vez que las alternativas (el capitalismo desrregulado, el comunismo) han suspendido claramente el test de la práctica de Gobierno.

La reivindicación de la socialdemocracia también se encuentra en los documentos aprobados por la Conferencia Política del PSOE del pasado fin de semana, con una apuesta clara por el reformismo igualitarista, que debe ser motivo de celebración. A mi juicio, esta apuesta debería complementarse con una reflexión autocrítica sobre por qué el socialismo español fue incapaz en su última etapa de Gobierno de plantear y dar continuidad a un proyecto de progreso sostenible al no frenar la “enfermedad holandesa” asociada al boom de la construcción, apostar por decisiones fiscales regresivas y verse obligado a abrazar acríticamente las propuestas que venían impuestas desde fuera por los mercados financieros (que eran los causantes en primer lugar de la crisis financiera global).

(Este post contiene el inicio del artículo publicado hoy en Agenda Pública, que puede leerse aquí en su totalidad).

Con Michelle Bachelet y la nueva mayoría chilena

El domingo 17 de noviembre se celebran elecciones presidenciales chilenas en su primera vuelta, que sería de desear que fuera la única. Yo no puedo votar aunque me gustaría que un día mi hija pudiera hacerlo en unas elecciones chilenas. Michelle Bachelet tiene la oportunidad de ser presidenta por segunda vez. Lo hace con un programa renovado, y con el apoyo de todas las personas que han visto con esperanza como la juventud chilena salía a la calle en los últimos años para reclamar una sociedad más justa. Como ha explicado el gran economista chileno Eduardo Engel, en Chile hay sobre todo un gran problema pendiente: la desigualdad. Es de esperar que una nueva presidencia de Bachelet tenga como prioridad la reducción de esta desigualdad, y que se abran finalmente las grandes alamedas para que ande el hombre (y la mujer) libre para construir una sociedad mejor.

Barcelona 2026? No sense una anàlisi cost-benefici

Per raons que no he acabat d'entendre del tot, l'Alcalde de Barcelona va anunciar fa uns dies que renunciava a presentar la ciutat com a candidata, junt amb la regió dels Pirineus, a organitzar els Jocs Olímpics d'hivern de 2022. Sembla que entre les raons està que no tenia garantit el suport del Partit Popular. Ja és curiós que el mateix Alcalde que recolza la independència de Catalunya vulgui al mateix temps el suport del partit que governa a Espanya per a un projecte tan important. Les autoritats municipals mantindran l'oficina olímpica oberta per tenir opcions de presentar-se de nou per als Jocs de 2026. No sé si mentrestant seguiran els dies parells reclamant la "llibertat" per Catalunya i els dies senars col·laborant amb la casa reial i el govern espanyol per aconseguir suports per a la candidatura. Més enllà d'això, no ha semblat en cap moment que l'Ajuntament actual ni el govern català actual tinguessin pensat cap projecte de Barcelona ni de Catalunya al voltant del qual organitzar el projecte olímpic. Els de 1992 van ser un èxit popular perquè no eren l'objectiu en si, sinó un mitjà per renovar la ciutat. Tot i així, després del 92 s'ha desenvolupat una extensíssima recerca internacional que qüestiona els beneficis nets (descomptats els costos) d'organitzar uns jocs olímpics i altres grans esdeveniments esportius. Aquesta literatura, i la seva relació amb Barcelona 92, l'hem analitzada en un article acadèmic de la Càtedra Pasqual Maragall. L'Ajuntament en algun moment va justificar la candidatura per als jocs d'hivern amb un estudi d'impacte econòmic. Aquest tipus d'estudis són una metodologia informativa, però equivocada per analitzar la conveniència d'organitzar els jocs. Els estudis d'impacte econòmic només mesuren la quantitat de diners que canvia de mans: són una mesura de la grandària econòmica d'un projecte, no del seu valor per a la societat. Per exemple, les guerres tenen un gran impacte econòmic, i això no les fa més desitjables. Això està molt ben explicat en un "Handbook" internacional que resumeix la recerca sobre aquestes qüestions del màxim nivell en els darrers 20 anys. Podria ser que en el marc d'un projecte raonable per a Barcelona i Catalunya (un desenvolupament sostenible en una euroregió pirenaica?) els jocs d'hivern tinguessin més beneficis per a la societat que costos, però no ho sabem, perquè no ho ha investigat ningú seriosament. Fer una bona anàlisi cost-benefici no és fàcil, ni ha de ser necessàriament la darrera paraula, que l'ha de tenir la democràcia, directa o representativa. Però constitueix un ingredient essencial. Si ara hem de tenir més temps per pensar-ho, crec que l'Ajuntament hauria de convocar un concurs internacional al qual es puguin presentar equips de recerca de tot el món, i hauria de finançar com a mínim tres anàlisis independents cost-benefici social (seleccionades com es seleccionen els projectes de recerca, és a dir, amb comissions avaluadores independents i del màxim nivell acadèmic) d'un projecte les prioritats del qual les defineixi el poder públic, perquè els ciutadans i els seus representants puguin decidir si aquest és un projecte convenient.

La antorcha federal

Según encuesta publicada hoy por el diario El Pais, los federalistas somos mayoría en Cataluña. Y eso a pesar de que las televisiones "públicas" y otros medios ruidosos ametrallan todo el día con nacionalismos varios. Cuando se pregunta por el federalismo respecto al status quo, un 51% prefiere el federalismo, más de los que prefieren la independencia cuando se pregunta por la independencia versus el status quo. Somos mayoría, pero como dice Manuel Cruz, no tenemos prisa por decidir. No tenemos prisa entre otras razones porque sabemos que nuestro combate (por la concordia, por Europa, contra los nacionalismos) es de largo alcance. A lo largo de la historia, el federalismo ha avanzado y ha retrocedido, y depende de todos nosotros que en el futuro los avances superen a los retrocesos. Voy a intentar ilustrarlo con los ejemplos de Barcelona-Cataluña-España, Canadá y la Unión Europea.

En Barcelona’92, el catalán se utilizó como uno de los cuatro idiomas oficiales en los Juegos Olímpicos. Recibimos una gran ayuda del resto de España. Santiago Roldán (que había sido profesor en la UAB y tuvo un hijo catalán) dejó su salud en Barcelona como responsable de las inversiones del Estado. Cataluña recuperó su autonomía en 1980 tras cuarenta años de dictadura militar centralista. Hoy se habla en catalán en las escuelas, la policía es competencia autonómica y la Generalitat tiene un presupuesto mayor que el de muchos países independientes. A lo largo de estos años, los catalanes hemos deaprovechado nuestra amplia autonomía en algunos aspectos: hemos sido incapaces de hacer una televisión pública ejemplar, incapaces de crear una nueva administración eficiente sin los defectos de la antigua, incapaces de redactar una ley electoral para la que teníamos competencias. Mientras tanto, es cierto que muchas instituciones del Estado siguen funcionando como si en España hubiera sólo una lengua y una identidad nacional homogénea, y como si todo tuviera que pasar por su capital.

Quebec hizo un referéndum sobre su independencia en 1980, otro en 1995, después aprobó la ley de claridad, y todavía hoy es noticia porque su Parlamento sigue proclamando su derecho a decidir el alcance de la soberanía en solitario.

La Comunidad Europea se fundó hace décadas. España se incorporó a ella en 1986, después se han incorporado muchos otros países, y todavía Europa hoy se ve amenazada por la desunión, el populismo y el nacionalismo.

¿Con qué criterio se puede decir que es demasiado tarde para el federalismo? ¿Dónde está escrito que los objetivos de un mundo fraternal, solidario y en paz, se fueran a alcanzar en unas pocas décadas, de forma rápida y sin pasos atrás? La vida es dura, hay que seguir luchando por lo que se cree justo, no hacer concesiones a quienes creen que el mundo se divide entre los de aquí y los de allá.

La República Federal de Pi i Margall del siglo XIX fue efímera, pero hoy los líderes políticos de la izquierda española, los medios de comunicación progresistas, o medios de comunicación globales como el Financial Times, apoyan una solución federal para España. Aunque puede argumentarse que estamos más cerca de nuestros objetivos que nunca, incluso que algunos ya los hemos alcanzado, todavía se nos escapan muchas metas y nos enfrentamos a adversarios formidables.

Podemos elegir poner siempre el énfasis en quienes en el resto de España respetan insuficientemente la identidad catalana, y olvidarnos de quienes en Cataluña nos avergüenzan con su comportamiento mezquino y maniqueo. O podemos elegir construir con las personas decentes de todas partes un mundo más civilizado.

No nos resignamos a vivir en cárceles identitarias, queremos luchar con todos aquellos que han levantado su voz en toda España por una evolución federal: Juan Pablo de Ramón, Ramón Maiz, Antonio Arroyo, José A. Pérez Tapia, el PSOE, Izquierda Unida. Y con todos aquellos que defienden que el Estado federal del futuro debe ser una Europa sin fronteras donde queden atrás los viejos Estados nación: Daniel Cohn-Bendit, Eugenio Scalfari, Alain Minc, Jurgen Habermas. Hace poco el presidente francés François Hollande dijo que sólo con una Europa más integrada y democrática podremos superar los retos del presente. Lo mismo ha dicho el primer ministro italiano Letta.

Delante nuestro están los siempre tentadores nacionalismos, que facilitan el pensamiento, pero suponen un riesgo para la concordia y para la paz, como nos explicaron en sus obras maestras Steffan Zweig y Claudio Magris, y también autores más recientes como Clara Usón. Los nacionalismos seguirán ahí (y servirán para ganar elecciones e imponer programas que la gente nunca votaría en su desnudez reaccionaria). Pero nuestros valores también seguirán ahí para hacerles frente. El combate no terminará en 2014, ni en 2024. Algunos han visto pasar los trenes del comunismo, la revolución o la transición española muy rápido, y tienen prisa por dedicar sus últimas décadas a liderar un nuevo país. Algunos aficionados a las carreras de fondo y antiguos portadores del fuego olímpico de 1992 tenemos un objetivo más ambicioso: pasar a las nuevas generaciones, cuando no nos queden más fuerzas, la antorcha de la lucha por un mundo más civilizado.

Economistes per un progrés real

Ahir va tenir lloc la presentació del document sobre el projecte econòmic de la socialdemocràcia encarregat per la Fundació Campalans i la secretaria d’economia del PSC. A continuació podeu llegir el text en què vaig basar les meves paraules.

Presentem un document  de debat, per tant incomplet i obert a noves aportacions. No és un document que tingui concessions de cara a la galeria ni que busqui l’aplaudiment fàcil. Però no és tampoc un document tècnic ni agnòstic, sinó compromès amb una visió igualitarista de l’economia. El fem públic en el seu estat actual, de “work in progress”, com el podíem haver ensenyat abans o després. El document té tres parts, més una introducció i unes conclusions: un sistema econòmic més just i eficient, mercat laboral i política industrial.

El document parla de la crisi i més enllà, no necessàriament centrant-nos només en l’economia espanyola o catalana: parla del tipus de societat amb el qual volem sortir de la crisi. El punt de referència és el dels països nòrdics i dels governs socialdemòcrates (SD) d’aquests països i altres. Les experiències de govern SD o inspirades en les idees SD són les que han aportat més benestar durant més temps a més persones de la història de la humanitat. I la SD aporta el conjunt de valors (com va dir l’historiador Tony Judt en els seus darrers escrits) que millor permeten navegar en un món sotmès a grans problemes globals.

El document és un esforç d’afirmació de les nostres idees en temps de gran incertesa, i al mateix temps de posar-les al dia en diàleg amb altres esforços semblants. No és un programa electoral ni un fulletó per anar repartint als mercats, sinó un document per al debat i la reflexió. No és tampoc una recepta màgica per sortir de la crisi ni per superar els nostres problemes electorals.

El model nòrdic es basa en la igualtat, estat del benestar, innovació, respecte pel medi ambient, igualtat home/dona, compatible amb un rol important per a les empreses privades i el mercat. Un model fortament redistributiu basat en una elevada pressió fiscal acceptada per la població perquè a canvi rep els fruits d’una acció col·lectiva eficaç. La gran qüestió és si l’experiència dels països nòrdics es pot generalitzar en territoris més amplis i menys cohesionats des del punt de vista cultural.

Es tracta d’aconseguir la millor combinació d’eficiència i equitat (sabent que no és fàcil ser suec). Com fer-ho: amb reformes progressistes: avançar en l’igualitarisme cultivant alhora una reputació de responsabilitat econòmica, de seriositat i rigor. Acceptar reformes que permetin la sostenibilitat i la millora del model igualitarista, en un context d’envelliment de les poblacions, d’oportunitats i amenaces globals. Amb una reforma fiscal perquè la fiscalitat deixi de recaure principalment en la classe treballadora, introduint reformes complementàries que facin possibles tipus impositius més elevats (harmonització fiscal, reducció d’altres distorsions com per exemple augmentant allà on sigui possible la competència en els mercats de producte).

Els millors economistes crítics amb el neo-liberalisme, com els neoclàssics progressistes (Krugman, Stiglitz, Arrow, Stern, Nordhaus, Rodrik) i partidaris d’enfocs alternatius rigorosos (Bowles, Aoki, Basu) avalen que aquesta combinació no només és possible sinó que és desitjable.

Els economistes hem estat massa arrogants però Keynes va dir: “The ideas of economists and political philosophers, both when they are right and when they are wrong, are more powerful than is commonly understood. Indeed the world is ruled by little else. Practical men, who believe themselves to be quite exempt from any intellectual influence, are usually the slaves of some defunct economist. Madmen in authority, who hear voices in the air, are distilling their frenzy from some academic scribbler of a few years back. I am sure that the power of vested interests is vastly exaggerated compared with the gradual encroachment of ideas”. L’important és triar bé els economistes, i altres pensadors, de referència, en comptes de posar-se les mans a la cartutxera cada vegada que se sent la paraula “economia” o “economistes” (com diuen que feia Queipo de Llano amb la paraula “cultura”).

A Espanya i a Catalunya hi ha menys compromís polític progressista dels economistes de més alt nivell que en altres països. Per exemple en el “Occuppy Handbook”, hi ha tots els economistes que recolzaven el moviment Occupy (o sigui, els indignats globals) però no hi participa cap economista espanyol.

Un estat més gran és necessari, però ha de ser un estat repensat: la gent no el recolzarà si no perceben que l’estat combat la corrupció,  i el malbaratament de recursos, i contribueix a regenerar la democràcia.

Regenerar la democràcia amb seriositat és la millor forma de combatre al mateix temps el populisme i la tecnocràcia. Una nova política ha de ser un bé col·lectiu al servei de les classes populars.

El document també tracta de la dialèctica entre estat i mercat en la societat que volem després de la crisi. El caràcter anònim de les forces de mercat és més clar que en cap altre sector en els mercats financers, que segons Robert Shiller amb les reformes institucionals adequades es podrien posar al servei d’un món més just, menys sotmès a riscos de forma desprotegida. L’estat és una institució més d’acció col·lectiva (no l’única), la que fins ara ha actuat a més gran escala, però ara aquesta escala s’ha quedat curta davant de la dimensió dels mercats. Va ser la combinació d’estats i mercats, junt amb altres institucions, que va fer possible simultàniament la revolució industrial i la reducció de mortalitat dels darrers dos segles, i ara s’hauran de tornar a combinar per fer possible una tercera revolució industrial. Els supòsits que fan que els mercats amb pocs afegits funcionin malament cada vegada tenen més vigència (externalitats, béns col·lectius, rendiments creixents): cal l’acció col·lectiva, però adaptada a les noves condicions tecnològiques i estructurals, cal repensar l’estat.

 Autors com Sáez i Piketty, Milanovic, i altres han explicat com les desigualtats han augmentat amb la crisi. Ens procupa la desigualtat en la renda, l’herència de les desigualtats, i les desigualtats en l’accés a posicions contractuals i de poder. Per això defensem redistribució de la renda i redistribució dels actius i combat a la segregació educativa.

Abordem la necessitat d’un creixement sostenible i de fer front al canvi climàtic, en un combat que al mateix temps hauria d’incloure la lluita contra la pobresa mundial, perquè argumentem que els problemes climàtics i de subdesenvolupament no es poden abordar per separat. Com diu el llibre de Joan Cals “Los intereses del futuro”, l’economia i l’ecologia s’han d’integrar per entendre la petjada ecològica de les activitats econòmiques. L’economista francès Phillippe Aghion aposta en aquest sentit per una tercera revolució industrial basada en les energies netes i en un fort paper d’un estat renovat.

Les grans empreses també s’han de reformar, sense fer-ho serà difícil avançar cap a una reforma laboral justa, cap uns partenariats públic-privats que no suposin amagar els riscos sinó assignar-los millor, cap a la solució als problemes de canvi climàtic i de corrupció.

Respecte al mercat laboral, en la sessió que hi vam dedicar vam convidar dues persones externes al grup i només en va venir una. Com a resultat d’això el document en el seu estat actual pot haver quedat un xic esbiaixat, i hem de treballar perquè reculli altres veus; en el passat haguéssim convidat economistes com Lluis Fina o el Prof. Toharia, però ja no estan entre nosaltres. Jo no acceptaria més flexibilitat sense més seguretat, i no tant més flexibilitat, sinó millor flexibilitat. El mercat laboral ha d’estar fortament regulat; no faria una lectura justa del document qui el fés servir per justificar més flexibilitat externa en el mercat de treball. Però no podíem no pronunciar-nos sobre el problema principal de l’economia espanyola i catalana i les seves dues característiques principals (la major volatilitat de l’atur i l’enorme dualitat); proposem un gran acord que incorpori aspectes fiscals, formatius i de participació dels treballadors en la gestió de l’empresa, i que tingui una dimensió internacional: més integració europea, més mercat únic, a canvi de més harmonització fiscal i protecció social. No és suficient amb invocar la flexiseguretat, perquè aquesta no té lloc en un buit institucional: la flexiseguretat ha de ser acceptada i políticament sostenible.

Tot això ho podem aconseguir en un marc que només pot ser Europa: és en aquest sentit que cal adaptar la socialdemocràcia a realitats més complexes. No estem aïllats, importa molt com els hi va als nostres veïns, clients, proveïdors i tots aquells amb els qui interactuem. No té cap sentit intentar fer illes de prosperitat a Europa ignorant el que passa al voltant, sinó que hem d’adaptar els instruments col·lectius (partits polítics, governs) a la dimensió dels mercats i espais d’interacció on operem realment.

Gràcies per la vostra atenció, i us animem a fer-nos arribar aportacions per fer un document més extens i millor.