Banalitzar l'opressió

La comparació que Artur Mas ha fet del procés sobiranista català amb la lluita dels ciutadans afro-americans per la igualtat i dels indis per la independència respecte a la colònia britànica és totalment desafortunada. Estem parlant de comparar la realitat de la Catalunya del Segle XXI amb la de col·lectius subjectes a vulneracions dels drets humans i privats de les més mínimes condicions de dignitat en molts casos. Llàstima que el president català no s’hagi mostrat igual de sensible amb les llibertats del poble palestí, i en canvi no deixi de fer la pilota a l’estat d’Israel, que ha estat definit per alguns com una “presó identitària”. És clar que ja estàvem avisats des que se’ns va dir que a Catalunya no hi havia llibertat. Un passeig per qualsevol carrer o plaça, una visita a qualsevol escola o universitat, és suficient per desmentir-ho. És igual, ja tot s’hi val. El problema és que amb tanta confusió podem perdre la capacitat per distingir el mal quan aquest se’ns presenti de veritat cara a cara. I és molt trist que persones de trajectòria progressista comparin el “dret a decidir” amb el dret de vaga o el dret de vot de les dones. Suposo que quan ho fan només ho comparen en el sentit que són drets que suposadament triguen a ser reconeguts per la llei (ja veurem quant de temps triga a reconèixer-se el dret d’autodeterminació de les aproximadament 4000 realitats nacionals que hi ha al món). Però les persones que escolten els líders poden pensar que la comparació va més enllà. Respecte al dret de vaga o el dret de vot de les dones, que són drets universals, ben concrets, ben identificables (és a dir, se sap de què s’està parlant) aquests estan avui reconeguts en qualsevol democràcia, i els defensa qualsevol persona decent en qualsevol país del món. Que estrany, que no hi hagi un suport semblant a tot al món, respecte al “dret a decidir” del poble català. No serà que no hi ha ningú fora de Catalunya que vegi gens clar que som una nació oprimida? Per als promotors de les independències tot s’hi val argumentalment. El que no contemplen realment és jugar-se-la de veritat per la independència, i quan un d’ells diu (raonablement) que per aconseguir la independència caldria fer una setmana de vaga (ni tant sols de fam, com feia Gandhi), els altres se li tiren a sobre i li diuen que ni parlar-ne de perdre ni mitja hora de feina. És una independència “low-cost” en el terreny personal dels promotors (a Escòcia són tan independentistes que no volen perdre ni la lliura ni la reina), però de costos elevats per a la veritat i cada vegada més per a la convivència, que acostuma a anar lligada a la ponderació, la tolerància (cap als altres i cap al coneixement) i el seny.