El federalisme és més ambiciós que l’independentisme

Tot i que quan s'utilitza la raó més que el sentiment la majoria de la gent arriba a la conclusió que una cosa bastant semblant al federalisme (encara que el nom no estigui de moda) és la solució als problemes d'identitats en un món de sobiranies compartides i solapades, no hi ha dubte que existeix la percepció que el federalisme és una solució de compromís, per a gent moderada, que no s'atreveix a anar més enllà. Jo no ho veig així. Ja sé que no hi ha persones manifestant-se amb una bandera federalista, i que els federalistes són menys cridaners que els que no ho són. Però per a mi, un món sense fronteres, una Europa unida, la solidaritat i respecte entre els pobles d'Espanya, la convivència plural dintre de Catalunya, la concòrdia entre persones amb llengües, ètnies i creences diferents, és un projecte molt més ambiciós i excitant que l'arcaica creació de nous estats o la consolidació dels vells, o l'aplicació d'una concepció tradicional d'una sobirania indivisible. Es pot dir que aquests objectius són utòpics, i és veritat, però és una utopia per la qual val molt més la pena lluitar que no pas per la separació amb tisores d'Europa i el món per identitats, llengües, religions o ètnies.

Comptabilitat mental del dret a decidir o parts del cervell que no es parlen

Un dels biaixos que estudia  la nova economia del comportament (que s'ocupa de la intersecció entre psicologia i economia) és el que es coneix com a "comptabilitat mental". Segons aquesta, la majoria d’éssers humans portem “comptes” diferents segons la forma de guardar els diners o els objectius d’aquests. Per exemple, la gent es comporta de forma diferent segons si fa servir targetes de credit o diner líquid. Si per fer una aposta utilitzem targeta de credit, tendim a apostar més diners que si utilitzem diners de la butxaca. Tractem els diners de forma different segons si estan en forma de targeta de crèdit o en forma de diner líquid, contradint el fet evident de la fungibilitat dels diners (serveixen pel mateix tinguin la forma que tinguin). Un altre exemple és que podem obrir un compte per estalviar uns diners per anar de vacances, i al mateix temps incórrer uns deutes enormes per comprar béns de consum (seria més racional i beneficiós econòmicament reduïr una mica el consum quotidià per facilitar el finançament de les vacances). Un comportament semblant he observat en les persones que es consideren progressistes i a la vegada s’han afegit amb entusiasme a la campanya a Catalunya pel “dret a decidir”. Tot i que és força obvi que aquest eslogan està sent fet servir com a eufemisme d’una campanya per la independència de Catalunya, que perjudicaria a les principals empreses i que ens situaria fora de la Unió Europea, a més d’enfrontar-nos al principal mercat de les exportacions catalanes, que resulta que és on a més viuen persones emparentades culturalment o familiarment amb la majoria dels habitants reals de Catalunya de renda mitjana-baixa, tot i que això és força obvi i difícil de rebatre, molts s’hi afegeixen per “raons nacionals”, com si aquestes formessin part d’una escala de valors diferent de les raons socials, que són les que predominen en les idees progressistes. Aquestes darreres sens dubte han d’incorporar una preocupació pels béns col·lectius (com els idiomes) que defineixen les identitats, i per això el federalisme ofereix el marc ideal per fer compatibles la concòrdia i la solidaritat, amb el respecte a les identitats. Quan he intentat explicar això a amics meus que es creuen socialistes i que diuen que estan a favor del dret a decidir, primer em miren embadalits… i al cap d’una estona em diuen que tinc raó, fins i tot em citen de vegades. I creuen que el meu argument està en la línia de dir que tot catalanisme i el progressisme són la mateixa cosa o que les “llibertats són indivisibles” i per tant hem d’apretar igual de fort per la “llibertat nacional” que per la justicia social, o que “l’agenda nacional i l’agenda social són la mateixa cosa”. Doncs no, companys, un món més just només és coherent amb un catalanisme respectuós, allunyat del xovinisme, dels prejudicis i dels estereotips dels que ens volen portar (sense dir-ho és clar) cap a l’aïllacionisme i l’erecció de noves fronteres. I només és coherent amb una Catalunya que posi per davant de tot els interessos immediats i futurs de la majoria dels que viuen a Catalunya.

Vergonya a Nou Barris

El íder socialista a l'Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, ha explicat en un article l'escandalosa decisió del govern de CiU al districte de Nou Barris de limitar la participació popular en els plens de districte. Jo vaig ser regidor vice-president del districte de Nou Barris entre els anys 1991 i 1995, i en algunes ocasions em va tocar presidir el ple del districte en un període en què el gran regidor-president que va ser Juanjo Ferreiro va estar malalt. Algú s'imagina a Juanjo Ferreiro prohibint l'entrada d'algú en un ple de districte? Per a un polític, els plens del districte de Nou Barris no han estat mai un passeig militar. Hi ha un teixit associatiu viu i combatiu (que moltes vegades té raó) en un context social que ja era difícil a l'època olímpica i que encara ho és més avui. Els problemes socials i econòmics no es resolen amb menys participació democràtica, sinó amb més, escoltant a la gent i buscant solucions amb la gent, sempre donant la cara. Jo tinc molts títols i he estudiat molt, en diferents països, però la principal lliçó de democràcia la vaig aprendre amb Juanjo Ferreiro, Pasqual Maragall, Josep M. Palomas i tants altres al districte de Nou Barris als anys 90: la política es fa amb la gent, mirant-los a la cara. Llàstima que l'actual govern municipal de CiU no destaqui per la seva capacitat d'aprenentatge.

Algo se mueve, pero hay que agitarlo

Algunos pensamos que sólo saldremos de la actual crisis económica e institucional con una Europa más fuerte y solidaria. Las alternativas populistas y aislacionistas le hacen el juego a quienes no desean ni una Europa fuerte ni una Europa solidaria. Estas alternativas populistas y aislacionistas, ya sean en su vertiente anti-política o en su vertiente identitarista, son hoy un riesgo importante fruto de la profunda crisis de la acción colectiva y del proyecto europeo. Una Europa más fuerte y solidaria, que huya a la vez del populismo y de la tecnocracia, es decir, que sea más democrática, debe tener como eje vertebrador, aunque no único, una socialdemocracia renovada, porque la socialdemocracia es la única rama de la izquierda que puede exhibir los mayores logros en bienestar que durante más tiempo han beneficiado a más personas. Sin embargo, la socialdemocracia europea tiene enormes dificultades para adaptar sus recetas e instrumentos al reto de construir esta Europa más fuerte que necesitamos. Pero algo se mueve en los distintos niveles de la acción política de la socialdemocracia. En lo que yo puedo percibir desde Barcelona, se han puesto en marcha distintas iniciativas en la ciudad de Barcelona, en Catalunya desde el PSC, en España por parte del PSOE y en Europa con el PSE. Todas estas iniciativas son intentos bienintencionados de hacer algo en la dirección correcta: la auto-renovación, la articulación en un mismo esfuerzo de un programa económico que dé esperanza a los trabajadores europeos; de una nueva forma más democrática y moderna de organizarse y de recuperar el crédito de la política; y de una nueva propuesta institucional que permita derribar fronteras y a la vez reconocer las distintas singularidades (el federalismo). El principal problema de todas estas iniciativas es su credibilidad. La letra está bien, pero la música no está a la altura de lo que demandan los analistas más lúcidos y exigentes. En su mayoría están protagonizadas por los líderes locales, nacionales o internacionales (en su mayoría buenas personas, muchos amigos míos, que han llegado a sus aproximadamente 50 años sin hacer otra cosa que dedicarse a la política) que la ciudadanía percibe como parte de las élites que por decirlo suavemente no han sabido evitar la actual crisis económica e institucional, y que a menudo la han visto llegar abrazados a las élites económicas y empresariales. Por eso es necesario implicarse en la medida de lo posible en estas iniciativas para agitarlas, para forzar reformas creíbles en el sentido de promover nuevos liderazgos, organizaciones más democráticas y a la vez más fuertes, mecanismos severos que prevengan y castiguen la corrupción, fórmulas que permitan no sólo la participación, sino el protagonismo y el liderazgo de personas normales que no sean profesionales de la política. De todas estas iniciativas, la que me parece más alejada de lo que exigen los retos que tiene planteada la sociedad europea es la de las “primarias” del Partido Socialista Europeo para elegir su líder de cara a las elecciones europeas de 2014. De acuerdo con los planes que se están realizando, será imposible que surja un candidato que no esté “bendecido” por las estructuras de su partido nacional. Estas estructuras, si he leído bien, incluso pueden decidir que no voten todos los afiliados, sino simplemente sus representantes. Menudas primarias, compañeros…

Som menys demòcrates? Som menys catalanistes?

És especialment irritant, com deia ahir un amic meu, que els portaveus independentistes (sobretot els sobrevinguts, com el president Mas o el seu curiós portaveu Homs) donin lliçons de democràcia, fins i tot de regeneració democràtica (ells, que fan homenatges a corruptes, la gangrena de la democràcia). Hi ha molts ciutadans de Catalunya que som escèptics respecte al "dret a decidir". Per descomptat, no som contraris al concepte, la democràcia consisteix a decidir. Som contraris a la utilització del concepte que s'està fent per defensar la celebració d'un referèndum de secessió a Catalunya. No crec tampoc que siguem estrictament contraris a la celebració d'aquest referèndum, senzillament pensem que només hauria de ser una fórmula a utilitzar en casos molt excepcionals. Per què? Com a mínim per tres raons. Primer, perquè creiem que pot dividir més a la societat catalana del que ja ho comença a estar gràcies a la irresponsabilitat del president Mas i els seus seguidors. I la divisió és un mal servei a la causa del catalanisme: genera anti-catalanisme, aquí i a fora, i alimenta ridículs com el del nou nom del català a la franja aragonesa. Segon, perquè com va dir el federalista canadenc Stéphane Dion ("un referèndum independentista és un trauma per a la societat"), al món hi ha unes 4000 comunitats nacionals sense estat propi, i sembla més raonable, civilitzat i democràtic buscar el seu encaix respectuós en uns pocs centenars d'estats  que són els que existeixen (tant de bo n'hi hagués menys i fossin més democràtics, pensem alguns, per exemple fent que Europa fos un estat que practiqués una redistribució en un mercat integrat), que no pas centrar el debat a augmentar el número d'estats. Tercer, perquè si estem en contra d'una proposta (la independència de Catalunya, que sembla que segons totes les enquestes és una proposta minoritària), no veiem perquè hem d'encoratjar que se celebri un referèndum sobre la mateixa. Per exemple, estem contra la pena de mort i per això veuríem amb molt poca gràcia un referèndum sobre la pena de mort. En canvi, jo per exemple estic a favor de suprimir les diputacions i m'agradaria crear un moviment pel dret a decidir suprimir les diputacions (algú s'apunta?). Creiem que la democràcia i el catalanisme estarien més ben servits amb el federalisme.

La distància òptima en política industrial

Avui hem tingut reunió dedicada a política industrial en el grup de treball sobre el projecte econòmic de la socialdemocràcia de la Fundació Rafael Campalans i la secretaria d'economia del PSC. Amb una presentació inicial de Carles Rivera, hem discutit les idees de Dani Rodrik entre altres, i hem escoltat les aportacions de persones amb experència de govern com Joan Trullén i Marcel Prunera. A més hi han participat entre altres els economistes Antoni Zabaza i Javier Asensio i l'alcalde de Viladecans, Carles Ruiz. S'ha posat de manifest que les polítiques industrials són necessàries tant per raons microeconòmiques (relacionades amb les imperfecions dels mercats) com per raons macroeconòmiques (relacionades amb la necessitat d'impulsar les exportacions i de millorar el mix sectorial de l'economia). En la línia del llibre recent de Maurici Lucena, també s'ha valorat que la política industrial incorre els riscos propis de les imperfecions del govern, i que per això és necessari que es desenvolupi en un context de qualitat institucional que vetlli per la "distància òptima" entre governs i empreses.

Per un nou igualitarisme

El que distingeix l’esquerra de la dreta liberal democràtica és l’objectiu de la justícia social i l’abolició de la dominació d’unes persones sobre unes altres, que es concreta en avançar cap a objectius d’igualtat. L’esquerra parteix del rebuig moral de les desigualtats, especialment de les desigualtats d’oportunitats com a injustícia inacceptable. Hi ha països que han avançat molt en la correcció de les desigualtats i que ho han fet en democràcies que funcionen força bé (els països nòrdics i alguns més), però fins i tot en aquests segueix havent-hi nivells indesitjables de desigualtat. Les desigualtats han augmentat amb la crisi econòmica, però vista amb perspectiva de llarg termini, avui són majors les desigualtats entre països que les desigualtats dintre dels països, a diferència de fa 150 anys. Això dificulta l’acció internacional de l’esquerra. Tan escandalós com l’existència de desigualtats és l’herència de les desigualtats, com aquestes es perpetuen de generació en generació més del que s’havia pensat fins fa poc. Les cartes no es tornen a barrejar després de cada generació. No és important només la desigualtat de la renda, que és una variable contínua, sinó la desigualtat del poder degut a l’estructura jeràrquica de les institucions socials (hi ha classes). Avui a més hi ha desigualtats educatives que dificulten l’acceptació de reformes de democràcia econòmica: fills més formats que els pares, de vegades treballadors més formats que els empresaris. L’esquerra hauria de tenir com objectius eliminar la pobresa i reduir dràsticament les desigualtats: redistribuir renda, redistribuir poder i redistribuir actius (incloent el capital humà). Però fer-ho amb un ull ficat a l’eficiència, de forma que redistribuir tingui costos baixos, o fins i tot guanys, en termes d’eficiència, com han fet els països nòrdics. Cal acceptar i promoure reformes estructurals  progressistes (Suècia) en terrenys com la Seguretat Social, subsidi d’atur, productivitat del sector públic.