Per un nou igualitarisme

El que distingeix l’esquerra de la dreta liberal democràtica és l’objectiu de la justícia social i l’abolició de la dominació d’unes persones sobre unes altres, que es concreta en avançar cap a objectius d’igualtat. L’esquerra parteix del rebuig moral de les desigualtats, especialment de les desigualtats d’oportunitats com a injustícia inacceptable. Hi ha països que han avançat molt en la correcció de les desigualtats i que ho han fet en democràcies que funcionen força bé (els països nòrdics i alguns més), però fins i tot en aquests segueix havent-hi nivells indesitjables de desigualtat. Les desigualtats han augmentat amb la crisi econòmica, però vista amb perspectiva de llarg termini, avui són majors les desigualtats entre països que les desigualtats dintre dels països, a diferència de fa 150 anys. Això dificulta l’acció internacional de l’esquerra. Tan escandalós com l’existència de desigualtats és l’herència de les desigualtats, com aquestes es perpetuen de generació en generació més del que s’havia pensat fins fa poc. Les cartes no es tornen a barrejar després de cada generació. No és important només la desigualtat de la renda, que és una variable contínua, sinó la desigualtat del poder degut a l’estructura jeràrquica de les institucions socials (hi ha classes). Avui a més hi ha desigualtats educatives que dificulten l’acceptació de reformes de democràcia econòmica: fills més formats que els pares, de vegades treballadors més formats que els empresaris. L’esquerra hauria de tenir com objectius eliminar la pobresa i reduir dràsticament les desigualtats: redistribuir renda, redistribuir poder i redistribuir actius (incloent el capital humà). Però fer-ho amb un ull ficat a l’eficiència, de forma que redistribuir tingui costos baixos, o fins i tot guanys, en termes d’eficiència, com han fet els països nòrdics. Cal acceptar i promoure reformes estructurals  progressistes (Suècia) en terrenys com la Seguretat Social, subsidi d’atur, productivitat del sector públic.