Donald Trump contra l'economia

Un dels aspectes a destacar de la lamentable segona etapa de Trump a la presidència dels Estats Units és el seu enfrontament a l’economia. En català (com en castellà) tenim una sola paraula per a referir-nos a la disciplina del coneixement (el que en anglès es coneix com “economics”) i al seu objecte d’estudi (“the economy”). L’enfrontament de Trump a l’economia és en els dos sentits.

Trump 2.0 està sent un shock econòmic negatiu en sí mateix, un dels errors no forçats més flagrants de la història econòmica. No només pels aranzels desmesurats, caòtics, canviants i mal justificats, sinó per l’erosió de les institucions, el retrocés en la provisió de béns públics (pel que fa a salut pública, seguretat, recerca), la corrupció i la voluntat (veurem si reexida) de desmantellar l’estat de dret. És un cas extrem del ben documentat cost econòmic del populisme, en la seva versió extrema de neo-feixisme.

I està implicant un enfrontament amb algunes nocions que generen consens en la professió economista i amb alguns dels millors economistes, que estan adoptant un rol públic continuat per liderar l’oposició intel·lectual: Paul Krugman, Justin Wolfers, Larry Summers i molts altres. L’enfrontament també és contra els dos grans mitjans de comunicació que defensen una economia liberal amb matisos diversos: el Financial Times i The Economist.

Trump ha aconseguit diluir la frontera entre economistes heterodoxos i ortodoxos, de vegades una mica exagerades. Però seria una llàstima que es perdessin els matisos pel camí. Certament, l’assalt de Trump a alguns dels postulats centrals de l‘economia com a disciplina dintre de les ciències socials, deixa amb el peu una mica canviat a aquells que presumeixen de ser “economistes heterodoxos” (ara l’heterodox és Trump). Però no hauríem de perdre de vista que alguns dels dogmes de la suposada economia ortodoxa (que en realitat han perdut la centralitat de la professió des de fa temps) han portat als problemes socials i econòmics que han estat aprofitats pel nacional-populisme i el neo-feixisme.

No hi ha cap economista seriós que defensi l’atac de Trump al comerç internacional, a la independència dels bancs centrals, a la provisió de béns públics, a la lluita contra el canvi climàtic, o que no estigui alarmat per l’acumulació de poder privat en poques mans en col·lusió amb el poder públic.

Els meus economistes preferits no són especialment ortodoxos però no dediquen o no han dedicat massa temps a definir-se com heterodoxos, i en tots ells podria trobar arguments per esgarrifar-me davant de l’acostament del nacional-populisme al neofeixisme: Sen, Arrow, Krugman, Stiglitz, Bowles, Salas… El Premi Nobel se suposa que és un símbol de l’ortodòxia, però si a aquesta se l’acusa de no relacionar-se amb altres disciplines, el Nobel d’Economia també ha premiat a persones que no són economistes com Nash (matemàtic), Ostrom (politòloga) o Kahneman (psicòleg), o sigui que la interdisciplinarietat fa temps que està incorporada a la professió. La millor economia com a branca del coneixement és la que fa un millor ús de tot el coneixement científic per entendre la realitat material de la convivència humana. No és d’estranyar que Trump 2.0 l’hagi triat com enemiga.

Els avenços de les dues darreres dècades (apertura temàtica, metodològica, tecnològica –amb l’ús de big data i concretament de dades administratives amb autors com Raj Chetty, de la Universitat de Harvard-, la revolució de la credibilitat en econometria i el mètode CORE d’ensenyament) apunten al que Bowles (un economista d’esquerres sempre en la frontera científica) anomena pluralisme per integració: per exemple, fent servir tant Marx, com Hayek o Coase per entendre el sistema capitalista. De fet, un dels avenços és que podem entendre força millor (encara que imperfectament), gràcies a la sub-disciplina (avui totalment integrada en els departaments d’economia, les sèries de seminaris i els programes de postgrau) de l’economia política, per què sorgeixen els nacional-populismes i els neofeixismes. Molts d’aquests avenços han sortit dels Estats Units, i ara Trump els posa en perill amb el seu assalt a les universitats d’on han sortit la majoria de grans economistes.

La interdisciplinarietat amb les ciències naturals s’ha vist reforçada per la recerca sobre el canvi climàtic i els esforços per combatre la pandèmcia de Covid-19. Amb una gran riquesa de matisos i un debat encara obert, s’ha avançat molt en l’estudi de la inter-relació entre economia i institucions: de North i Weingast (citats recenment per Krugman) a Acemoglu, un dels darrers premis Nobel.

L’atac a l’economia, en el seu doble sentit, és un capítol més de l’atac de Trump a la ciència i al coneixement. És un assalt a la política pública basada en evidències, en la qual l'actual President no té cap mena d’interès (per exemple, s’està produint un atac al manteniment de les estadístiques econòmiques). És un capítol més fàcil que els altres, pels propis errors de part de la professió econòmica, i per les limitacions pròpies d’una disciplina l’objecte d’estudi de la qual és de gran complexitat. Té menys conclusions empíriques fortament establertes que altres parts de la ciència, i és més impopular. Esperem que en surti enfortida del repte. 

El continuum fascista que llega hasta nuestros días

Philippe Sands, en el último libro de su trilogía sobre sobre el nazismo tras la caída de Hitler, “Calle Londres 38”, establece la conexión entre un prófugo de la Alemania nazi que se refugió en la Patagonia, y las desapariciones y torturas del régimen de Pinochet. En ese número de la Calle Londres en Santiago, la capital chilena, estaba la sede del Partido Socialista hasta el Golpe de Estado de 1973, y entonces se convirtió en uno de los centros de tortura de la dictadura militar, que el nazi alemán Walther Rauff solía frecuentar, y entre cuyas víctimas se encontraron precisamente muchos militantes socialistas. 

Hacia el final del libro, Sands extiende una conexión hasta alcanzar a nuestros días, refiriéndose al torturador Miguel Krassnof: “tiene fuertes apoyos, incluyendo a José Antonio Kast, que fue derrotado por Gabriel Boric en la segunda vuelta de las elecciones de 2021, y sigue defendiendo a Pinochet. Kast es de padre alemán, quien se sumó al Partido Nazi en 1942”. Sands finaliza el párrafo afirmando que Kast, a quien todos los comentaristas han calificado como político populista, en la onda de Trump y Milei, pidió el indulto para Krassnof tras visitarle en el centro penitenciario donde cumple condena por su implicación en torturas y desapariciones. 

Existe una discusión nominalista sobre si el moderno nacional-populismo, del cual Trump es un caso extremo pero no único, es fascismo. Los últimos acontecimientos en Estados Unidos están diluyendo la discusión, y son bastantes los analistas que han alcanzado una clara conclusión. Por ejemplo, alguien tan ponderado como el intelectual chileno de centro-izquierda Alfredo Joignant afirma: “Son demasiadas las razones para no dudar en calificar al régimen (no solo al gobierno de los Estados Unidos) de neofascista, lo que significa que Donald Trump es, lógicamente, un líder neofascista.” El historiador Timothy Snyder hace tiempo que apunta en esta dirección, y ya dijo en una ocasión que “la post-verdad es el pre-fascismo”. Últimamente ha dejado caer el prefijo.

El escritor cubano (anticastrista) Leonardo Padura recuerda que el clima que se vive hoy en Estados Unidos contra los inmigrantes no es muy distinto del clima que existía contra los judíos en la Alemania de los años 1930. Puede que no haya centros de tortura ni campos de concentración en territorio de Estados Unidos (aunque sí se detiene a estudiantes o se acosa a las universidades), pero las violaciones de los derechos humanos se trasladan a cárceles de El Salvador, o a las desoladoras ruinas de Gaza. Igual que la Alemania de Hitler no cometía sus mayores atrocidades en suelo alemán, sino que las exportaba a Europa del Este.

Llamar simplemente nacional-populistas a partidos xenófobos como Vox o Alianza Catalana es olvidar que en España (incluyendo Cataluña), igual que en Chile, quienes apoyaron una dictadura fascista (instituciones e individuos) siguen vivos o tienen herederos que no han recapacitado sobre el origen de los privilegios de los que han gozado.

No hace tantas generaciones de los fascismos de los años 1930, y menos de las dictaduras que se alargaron hasta los años 1970 y parece que algunos jóvenes en España (no una mayoría) se divierten poniendo el Cara al Sol en las fiestas. Quizás llamando a las cosas por su nombre nos animaremos a combatirlo con menos prevenciones.

Trump, Europa i les coses de menjar

Després d'unes setmanes de silenci i desconcert, l'"establishment" del Partit Demòcrata dels Estats Units s'ha començat a moure els darrers dies. Els líders del sector progressista, com Alexandria Ocasio-Cortez i Bernie Sanders, no han parat de mobilitzar-se, però als líders moderats els ha costat posar-se en peu. Hillary Clinton, en un article al New York Times, argumentava que els equips incompetents de Trump eren un perill per als interessos dels Estats Units, com demostrava el "Signalgate". 

Però el més eloqüent ha estat Barack Obama, que ha sortit al pas del fals dilema entre denunciar la deriva antidemocràtica de Trump o centrar-se en "les coses de menjar" (els "kitchen-table issues" que diuen per allà). Com explica un article a The New Republic, el dilema és fals, perquè és precisament la deriva antidemocràtica i el deteriorament institucional el que fa que "pugin els preus dels ous". 

El lamentable anunci d'aranzels de Trump, un monument a la ignorància econòmica, només ha estat possible perquè abans s'han saltat algunes regles, com les que impedeixen al President decidir els aranzels sense cap emergència que ho justifiqui. I només s'explica perquè Trump necessita espectacles diaris, per aberrants que siguin, per canviar de tema cada dia i que no es parli de la detenció d'estudiants, de l'assalt a les universitats, de la supressió de polítiques educatives i sanitàries, de l'atac a les agències reguladores o del fre a les urgents polítiques mediambientals. I perquè no es parli tampoc de les seves polítiques impopulars de baixar impostos als rics i desmuntar la provisió de béns públics, com s'explica en una brillant conversa entre l'economista Paul Krugman i la Senadora Elizabeth Warren.

El que diu Obama ens interpel·la a nosaltres. Parlar de la necessitat de reforçar les institucions democràtiques, parlar de més Europa, parlar de federalisme, no s'ha de fer com una qüestió separada de "les coses de menjar", sinó que s'ha de saber explicar que aquestes qüestions són condicions necessàries, però malauradament no suficients, perquè puguem seguir menjant, per mantenir i millorar el sistema de benestar que caracteritza a les societats europees. El de Trump és un cas extrem, però no únic, que il·lustra l'enorme cost econòmic i social de les polítiques populistes. Dintre de la incertesa econòmica que ens envoltarà les properes setmanes i mesos, l'evidència frapant del cost econòmic del trumpisme (i tot allò que se li assembli) és de fet una gran oportunitat per Europa. A l'Eurobaròmetre, l'adhesió a la UE està més alta que mai i al CEO català el suport a la independència de Catalunya està al punt més baix des de l'inici del procés. Són fenòmens associats. Crec que una gran majoria de la població veu amb nitidesa que és l'hora de confiar en institucions democràtiques sòlides que permetin polítiques serioses de prosperitat compartida, en la línia del Pla Catalunya Lidera del Govern de la Generalitat, que entre altres coses és una oda europeista.

La ultra-dreta nacional-populista ("sobiranista", com l'anomenen a Itàlia, no per casualitat) semblava impossible de frenar, però la impopularitat de Trump a Europa ens pot vacunar contra la seva expansió. Trump considera la Unió Europea com un conjunt (un conjunt que ell odia)  a efectes aranzelaris, com va quedar clar en la seva famosa taula. I la UE ha de reaccionar com un tot, com ho va fer davant del Brexit o davant de la pandèmia de Covid-19. En teoria de jocs, una estratègia és dominant quan et garanteix un resultat millor facin el que facin els altres. Més Europa és l'estratègia dominant davant de tanta incertesa (a part de ser el que a mí m'agrada). Una Europa més integrada, que busqui reforçar noves aliances, a la vegada que sigui útil a la resistència que està emergint als Estats Units.