Catalunya: una lenta rendició de comptes

En democràcia, especialment quan hi ha divisió de poders (com hi ha d’haver), s’ha de tenir molta paciència. Els qui s’equivoquen i fracassen objectivament poden seguir tenint protagonisme durant un temps indefinit. Tot i que la democràcia permet certa rendició de comptes, amb el vot retrospectiu, és possible sobreviure políticament sense fer cap autocrítica.

A Catalunya l’electorat ha parlat: el PSC ha guanyat totes les eleccions del darrer cicle electoral, i les dues darreres eleccions al Parlament de Catalunya, amb un resultat creixent, si bé no amb una majoria suficient per governar només amb el suport dels seus escons. La societat civil i el carrer també han girat full.

Però molts protagonistes de l’error de 2017 (i anys anteriors i posteriors) segueixen sense donar-se per al·ludits i segueixen tenint un protagonisme que no es correspon als mèrits que han fet, pontificant des dels principals mitjans de comunicació i les institucions.

El problema l’assenyalava Oriol Bartomeus: costarà desmuntar l’entramat que ha permès la construcció del discurs basat en les mentides del Procés. Encara hi ha molta gent que s’hi dedica, i molts mostren una capacitat molt limitada de reciclatge.

La CUP està en declivi, però encara és capaç d’influir amb el seu anticapitalisme a temps parcial, un fervor per la lluita de classes que s’atura quan algú pronuncia mots d’ordre com “la repressió”, “el 155” o “la nació mil·lenària”. Potser el seu anticapitalisme no és tan incoherent com sembla a primera vista: troben el capitalisme massa modern per a nacions mil·lenàries, com aquell moviment decimonònic que tenia casualment en Amer una de les seves capitals. Rull és un convergent de dretes de tota la vida (i també un processista que té pendent l’autocrítica, no veig on està la incompatibilitat), Giró un neoliberal quasi confés, però això no ha impedit que la CUP no només els recolzés, sinó que liderés les majories que els hi han donat càrrecs importants. Els prefereix a ells abans que a la socialdemocràcia a temps complet.

Els polítics que se’n van anar del PSC pel Procés, malgrat que el temps ha donat la raó als seus antics companys, segueixen pontificant i vivint dels seus nous partits amb el màxim protagonisme. Toni Comín, com a únic eurodiputat de Junts, és avui un dels eurodiputats excèntrics sense grup a Brussel·les i Estrasburg. Tot un símbol de l’aïllament internacional del Procés.

Igual que la sort (en el sentit que no és mèrit seu) va deparar un rol decisiu als 7 diputats de Junts al Congrés (després de quedar cinquens a Catalunya a les eleccions generals), la sort també va voler que el Sr. Agustí Colomines (que una vegada va dir a Twitter que s’havia de cremar un llibre meu) tingués els seus minuts de glòria com a president de la mesa d’edat del Parlament. Aquest senyor és un dels principals “ideòlegs” del procés, i com a ex responsable de la Fundació del 3%, un dels emblemes de la connexió entre la corrupció i el nacionalisme convergent.

Rovira i Puigdemont sembla que van ser els que van pactar la nova mesa del Parlament. La dirigent d’ERC sembla que té com a criteri que allò que fa, es pugui explicar a la seva localitat, que és Vic, contra la qual no tinc res, però és una petita vil·la poc representativa de la “Catalunya sencera” d’avui, per utilizar un concepte que crec que altres dirigents d’ERC es creuen sincerament. Si a més aquesta política osonenca i el polític d’Amer porten temps a l’estranger, tinc dubtes sobre la seva capacitat d’entendre la Catalunya diversa de 2024, ja diferent i més complexa que la de fa 7 anys.

Les dificultats de rendició de comptes no es troben només en el camp independentista. Una de les persones que més va equivocar el seu diagnòstic en els anys del Procés, sense ser independentista, és el senyor JJ López Burniol, que deia que “l’única solució” era la consulta. A mi em va estranyar que passés d’això a dir fa poc que veia amb aprensió el pacte del PSOE amb ERC a l’anterior legislatura, perquè portaria inexorablement a concedir als independentistes un referèndum d’autodeterminació (allò que ELL demanava) a la següent (l’actual). Ara he aclarit la confusió, perquè aquesta setmana s’ha despenjat amb un article a El Mundo demanant curiosament un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i Euskadi, per acabar amb el perill que Espanya es perdi com a “espai de solidaritat”. Ja ho sé, és difícil d’entendre. Com és difícil d’entendre el seu article pocs dies després a La Vanguardia, dient que a Espanya el “populisme carpetovetònic” el representa Pedro Sánchez (que segur que se’l pot criticar per moltes coses, però que va liderar una campanya demanant “més Europa” i ha delegat la política econòmica en alguns dels millors gestors d’Europa)… d’acord, també VOX, però és un problema menor, diu aquest senyor, que segueix ocupant un lloc distingit a les pàgines i les institucions catalanes i espanyoles.

És necessària una aliança entre els que sempre van criticar el procés des del catalanisme i el federalisme, i els que han fet autocrítica del procés. També els qui l’han feta amb la boca petita, perquè amb els qui l’han feta amb la boca gran no n’hi ha prou per bastir una gran majoria social. Seria de desitjar que les grans empreses, públiques i privades, de la comunicació, i els partits i institucions, seleccionessin a les persones a qui donen altaveus, amb criteris objectius, avaluant els seus encerts i errors i la seva capacitat de sincera autocrítica.

Els problemes són urgents i importants, la llista és coneguda: sanitat, educació, habitatge, renovables, gestió de l’aigua, lideratge econòmic, gestió de la diversitat… Tot això requereix moltes i bones energies. Com més aviat ens hi posem, millor. Que el ritme en la rendició de comptes acompanyi la formació dels equips que han de gestionar la nova etapa.

Proteger a la democracia europea del oscurantismo

El rosario que se va a rezar en Madrid ante la sede socialista el día de reflexión previo a las elecciones europeas, nos va a recordar que no tenemos que dar por asegurada la existencia de una democracia laica y moderna. Existe una parte importante de la opinión pública europea, instigada por partidos políticos y todo tipo de organizaciones neo-conservadoras, convencida de que se están produciendo demasiados cambios demasiado de prisa, y que nuestra identidad está amenazada por ellos. Estos sectores son vulnerables a los intentos de quienes están dispuestos a todo para imponer su agenda interesada de oposición a los cambios para mantener sus privilegios.

Esta derecha ha recibido distintos calificativos: identitaria, soberanista, etno-nacionalista, populista, ultra… y no es la misma en todas partes. Pero han conseguido avances en los últimos años, aunque también derrotas (en Brasil, en Polonia, pronto en el Reino Unido probablemente). Son conscientes de sus limitaciones: saben que hoy lo tienen difícil para asaltar la democracia por la vía militar, o que la Unión Europea es demasiado fuerte para proponer abandonarla o destruirla. Prefieren luchar desde dentro. Pero eso no nos engaña sobre su naturaleza. Meloni, la primera ministra italiana, es la heredera desacomplejada de un partido fascista y si respeta las formas del estado de derecho es porque no tiene más remedio. Cuando puede, vulnera derechos y libertades para imponer sus valores de sociedad cerrada y conservadora.

Le Pen en Francia, con posibilidades de ganar las próximas presidenciales, es heredera del discurso racista y antieuropeo de su padre. La AfD en Alemania es heredera del nazismo. Más allá de Europa, pero influenciándola cuando no amenazándola, Trump, Putin, Modi, Netanyahu, Bolsonaro, Milei (este último, con sus perros clonados con nombres de economistas neoliberales) son dirigentes que combinan en dosis diversas una actitud contraria a la democracia con una visión etno-nacionalista de las cosas. Que algunos de ellos hayan perdido temporalmente el poder no nos debe hacer bajar la guardia.

Las democracias modernas a las cuales nos hemos acostumbrado combinan el voto, el imperio de la ley, la libertad de expresión, la transferencia pacífica del poder, la legitimidad de todas las opciones. La Unión Europea, con todos sus defectos y limitaciones, es la principal institución que sostiene este andamiaje.

El etno-nacionalismo es parte del oscurantismo. Muchos hemos sugerido que las identidades nacionales, igual que las religiosas, deberían pasar a la esfera privada, y el estado debería ser también laico en esta dimensión.

Las elecciones del domingo son una oportunidad de pronunciarse a favor de algunas políticas concretas decisivas en el mundo de hoy, como la lucha contra el cambio climático. Pero también está en juego algo más importante incluso, requisito para estas políticas deseables: mantener posiciones ante el ataque de las fuerzas que están buscando retrocesos en nuestra democracia, que es totalmente inseparable del proyecto de construcción europea. La Unión Europea es lo que protege nuestra democracia. Aparte de votar, para proteger a la democracia europea del oscurantismo y el etno-nacionalismo tenemos que hacer mucho más, claro. Pero también hay que votar.

La nostra estelada: Europa o res

Els millors anys de la meva vida els haig d’agrair a la Unió Europea. Vaig poder fer el Doctorat durant 4 anys en una institució europea, l’Institut Universitari Europeu de Florència, gràcies a una beca Salvador de Madariaga (un federalista espanyol). Després, vaig poder passar dos anys i mig a la London Business School en una xarxa europea de recerca finançada per la Comissió Europea. En aquests anys vaig aconseguir tenir un ofici fora de la política, i conèixer algunes de les que encara avui són les meves millors amistats, incloent algunes persones espanyoles de fora de Catalunya, que gaudien dels mateixos privilegis que jo.

No sóc un cas aïllat, moltíssims estudiants europeus, gràcies al programa Erasmus i semblants, han pogut viure experiències similars. D’aquí uns dies, la meva filla i les seves amigues viatjaran llurement per 5 països europeus amb l’Interrail. Tenen dret a fer-ho. Una llibertat que contrasta amb el que passa en altres llocs. Per exemple, una persona de la mateixa edat a Ramalah (Cisjordània) no pot moure’s lliurement ni a 30km a la rodona. No hi ha res més associat a la llibertat que un passaport de la UE, com l’espanyol. Que ningú ens tregui aquest dret.

La campanya del PSOE i PSC a les eleccions europees està molt ben dissenyada. Té un lema clar i breu (“Més Europa”), que és consistent amb el fet que PSOE i PSC són els partits europeistes per excel·lència a la política espanyola i catalana. La lleialtat al projecte europeu és el que dóna continuïtat als governs de Felipe González (amb qui Espanya va entrar a la Comunitat Europea) i Pedro Sánchez (amb qui hem promogut els fons europeus), encara que la supèrbia del primer li impedeixi reconèixer-ho. Això ho va recordar recentment l’ex comissari europeu Joaquín Almunia, l’hereu que va deixar al partit Felipe González, de qui discrepa sobre la seva actitud respecte a Sánchez: “España es el país que más crece y mejores resultados tiene. Pesa por iniciativa política. Tiene un Gobierno, como en otras épocas, que es proeuropeo y muy comprometido, que pone sus intereses al servicio de las prioridades generales de la UE. Que apoya los avances y a veces los sugiere, presentando iniciativas. Siempre será una voz que ponga pie en pared ante cualquier intento de regresión. Se agradece mucho en muchísimos países, que saben que con España se puede contar”.

El PSC de Raimon Obiols va arribar a celebrar un Congrés Extraordinari per aprovar un programa a les eleccions europees. Salvador Illa va començar la campanya electoral que el va portar a la victòria a Catalunya amb un discurs europeista, federalista, en terres del Brexit, a la London School of Economics. Els cartells de Teresa Ribera i Javi López són cartells on domina el color blanc, amb un fons de natura verda o blava; és el missatge de la llum contra la foscor, dels valors de la Il·lustració contra l’obscurantisme.

Votar sense callar: votar per alguna cosa no vol dir avalar tot el que es fa, no pot haver-hi un partit per a cada persona. Tots voldríem poder votar un partit que fos exactament com cadascun de nosaltres, que s’anés adaptant als nostres canvis d’humor. La temptació de fer aquest tipus de vot a les europees augmenta, per la proporcionalitat del sistema i per l’aparença de no estar gran cosa en joc. És la gran oportunitat dels partits excèntrics. Excepte que ara sí que ens hi juguem molt.

Trump s’ha fet present a Europa, amb líders polítics que neguen el canvi climàtic, que fan demagògia amb la immigració amb un discurs obertament racista, que posen en dubte els avenços en les llibertats de gènere. A Europa, els socis de Trump, organitzats per la mateixa Internacional de la Paradoxa i finançats pels mateixos “think” tanks, volen fer marxa enrera en el procés de compartir cada vegada més la sobirania per ser eficaços i rellevants. Aquestes són les eleccions europees més importants. I les eleccions més importants. Punt.

Aprenent a fer-ho cada vegada millor (si bé encara amb insuficiències), gràcies a compartir sobirania a la UE, vam sortir de la Crisi Financera Global, vam comprar centralitzadament vacunes amb el Covid i les vam administrar igualitàriament a tota la Unió, hem mancomunat esforços per fer un programa massiu d’inversions amb els fons Next Generation, i hem frenat a Putin, l’amic dels nacional populistes.

Sense més Europa no hi ha res. La necessitem per defensar el nostre model social basat en l’estat del benestar, que només és possible harmonitzant impostos i frenant la cursa a la baixa. Només una federalització europea ens pot permetre reforçar i regular el mercat únic, base de la productivitat que necessitem augmentar.

L’existència de la UE en sí està en joc, i sense ella senzillament serem barquetes a la deriva lliurats a les nostres lluites ètniques i baralles de corral. Espanya necessita una Europa forta. Catalunya necesita una Europa forta. El món necessita una UE forta que sigui un bé públic global. No tot està bé a Europa, és una obra incompleta. Però l’única solució a tots els nostres mals és més Europa, no menys. Com ha dit recentment Nicolás Sartorius, és hora d’expandir la democràcia (geogràficament i econòmicament), perquè els grans poders econòmics, globalitzats, han escapat al control democràtic, que segueix sent massa nacional, quasi ridículament nacional.

Com va dir una vegada Josep Borrell, la bandera europea de les estrelles amb fons blau és la nostra estelada. És la bandera de Jaume Casanovas (l’home federalista que va deixar el seu testament polític en l’article “No en el meu nom”: a la foto amb barret, amb altres federalistes com Paco Criado o Marcelo Belotti) que Montse Sales va portar al míting del PSC de les autonòmiques a Vilanova i la Geltrú el Dia d’Europa, i que Salvador Illa va homentajar. És Europa o res.