El mateix PSC de Reventós i Maragall

2021 o 1980: el PSC treu 33 diputats (amb Salvador Illa o Joan Reventós al capdavant) distribuïts quasi igual per circumscripcions electorals.

2024 o 2003: el PSC treu 42 diputats (amb Salvador Illa o Pasqual Maragall al capdavant) distribuïts quasi igual per circumscripcions electorals. El mateix número i distribució demogràfica que el 1988, sota el lideratge de Raimon Obiols.

Asseguraria que la correlació entre el present i el passat és molt alta, no només per circumscripció electoral, sinó també per secció censal, per parades de metro fins i tot, en el cas de Barcelona ciutat.

És especialment remarcable que el PSC sigui bàsicament el mateix, quan tants partits socialistes han viscut un declivi durant aquestes darreres quatre dècades. El PSC ha passat per mals moments, però no s’ha apagat mai la flama, i avui és percebut pels fills i nets dels votants de fa 20, 30 i 40 anys, com el mateix partit que recolzaven els seus pares i avis. I diria que també pels no votants.

I mentrestant Catalunya sí que ha canviat. Avui hi ha més gent, i és més diversa, i té problemes nous. Però hi ha un partit que, amb tots els seus defectes, ha acabat representant una part de la societat que s'assembla tant com s'hi pot assemblar, a aquella de fa unes dècades.

Per què doncs algunes persones insisteixen a dir que el PSC és menys catalanista i menys d’esquerres que aquell? En alguns casos per interès, per justificar el tomb que han donat, en altres casos per amnèsia, en altres per ignorància. El PSC de Reventós i Maragall, entre altres coses, també era el PSC d’Eduardo Martín Toval, Manuela de Madre, Juanjo Ferreiro, Javier Soto… I també rebíem acusacions de sucursalisme i de socialtraïdorisme. Sempre ha estat el mateix, sempre hem estat els botiflers; els que van tenir l’encert (jo encara no hi era), abans de les eleccions de 1980 liderades per Reventós, de fer un partit unit: on el PSOE forma part del PSC perquè Espanya forma part de Catalunya. Això ho deia Pasqual Maragall, el líder que quan tenia poder era acusat de coses molt més greus que poc català.

Fent d’apoderat, ahir vaig sentir una nena petita que li preguntava al seu pare, que triava la papereta del PSC, per què triava aquesta opció. El pare li va contestar: perquè és el partit “amb el qual crec que m’equivoco menys”. És a més un partit amb unes arrels, una ideologia avalada internacionalment, unes aliances, unes interconnexions imprescindibles en el món d’avui.

És el partit que trenca amb la idea de les dues comunitats, el partit on se segueixen parlant dos idiomes, ara potser més el català (en comparació amb els temps per exemple del líder de la UGT Justo Domínguez), amb quadres ja formats en la immersió lingüística. L’únic partit que pot garantir que el català pugui tornar a ser una llengua amable.

Un partit molt imperfecte, però el menys imperfecte de tots. Que no se’ns posin els cabells de punta quan Puigdemont parla de “Partits d’obediència netament catalana”, al mateix temps que demana que la presidència de la Generalitat es decideixi a la Moncloa, il·lustra fins a quin punt el Procés ja finiquitat ha distorsionat les percepcions.

Ha de ser dur que el Procés hagi acabat amb el PSC guanyant en escons i vots les eleccions, sent l’única formació que pot liderar la nova etapa a Catalunya, quan un dels objectius del Procés era eliminar el PSC. I ha de ser dur sobretot pels qui (una minoria molt ben tractada pel poder processista) se’n van anar del PSC dient que hi havia una nova centralitat i encara avui segueixen dient que ells no han canviat, que som els qui (una immensa majoria) ens vam quedar (i que avui tenim el mateix suport que tenia el PSC liderat per Reventós, Obiols i Maragall) els que hem canviat. Au vinga!!

Sense federació no hi ha transformació

Catalunya s’encamina cap a la seva tercera gran transformació des de la recuperació de l’autogovern, de la mà de Salvador Illa. Aquest camí el podem fer més de pressa o més a poc a poc. Com menys temps perdem, millor, perquè l’estat dels serveis públics, els CAPs, l’educació, les infrastructures, l’energia, l’aigua, la televisió pública, les presons, la policia, i l’administració a Catalunya, no permet demores.

Que Catalunya s’ha de tornar a concentrar en el bon govern de les coses, idealment amb un executiu transversal i fins i tot per sobre dels partits, i que això ho liderarà Salvador Illa, ho semblen confirmar les campanyes de quasi tots els partits. El líder del PSC (partit “nyordo” per a alguns, partit “separatista” per a altres) s’ha convertit en el centre de tots els atacs, concedint-li la centralitat total de l’espai polític. Com si ningú dubtés que l’única incògnita de la nit electoral serà quin serà l’avantatge del primer classificat. I tots els líders s’esforcen a dir que, aquesta vegada sí, ells també es preocuparan pel bon govern de les coses.

En el cas de les diferents candidatures independentistes, deixen clar que ara sí que s’esforçaran més en el bon govern… però sense deixar de costat el combat per la independència. Com si no fós el combat per la independència el que els ha impedit centrar-se en el bon govern, el que ens ha tingut estancats, el que ha provocat una estampida empresarial. Això és fruit d’una forma de reflexionar tan típicament catalana, la dels “dos eixos”, el social i el suposat nacional, com si fossin dues rodes que giressin independentment l'una de l’altra, com si fossin dues dimensions ortogonals, com dirien els estadístics. En realitat, en la societat només hi ha un eix, o si volen, totes les rodes giren connectades les unes amb les altres.

És el mateix error que van cometre els britànics, orgullosos de tenir les millors institucions democràtiques del món (una administració independent, un parlament exemplar, les millors universitats), per caure en el parany del nacionalisme del Brexit, en el moment de la història on convé més que mai governar en un món interconnectat. El nacional-populisme és avui el gran dissolvent del bon govern.

Pel contrari, si de veritat volem una tercera transformació, centrada en els serveis públics i en el lideratge a Espanya i Europa, això només es pot fer en un context institucional on aprofundim i millorem el federalisme existent, on Catalunya deixi de generar disrupció i inestabilitat per passar a generar cooperació i diàleg constructiu. On el federalisme deixi de ser una paraula tabú. On Salvador Illa sigui fidel al seu discurs de la London School of Economics, pronunciat abans que els spin doctors i els experts en compol es fessin càrrec de la campanya. La tercera transformació necessita uns requisits institucionals sense els quals no serà possible. I el principal requisit és l’acceptació que Catalunya només serà rica i plena en una Europa unida sense fronteres, i que aquesta només serà una realitat perdurable si treballem per ella en el marc de l’Euro-Espanya en la que ja vivim i que volem millor.

La campanya indepe ens intenta convèncer que ells ara sí, ara també es preocupen pel bon govern: ERC, Junts… També aquest partit tan interessant anomenat “Alhora,” que ens diu expressament que el bon govern és compatible “alhora” amb “fer” la independència sense por a la confrontació, o sigui, saltant-se la llei de nou. Aquest partit que ha innovat proposant el dret a la ignorància, dient que legislarà per fer possible el dret a no saber castellà a Catalunya, una manera curiosa de buscar vot i fer país, en un país (Catalunya) on la llengua més parlada és la castellana. 

És per altra banda un error típic d’un cert anti-intel·lectualisme dir que cal “Parlar del que li interessa a la gent” només. No es podrà fer realitat el que li interessa a la gent sense un bon sistema federal, que aturi la competència fiscal, que desenvolupi un tresor europeu, que millori el finançament de l’estat del benestar, que freni el canvi climàtic en un combat transnacional, que ens defensi de pandèmies, de guerres, etc.

Les dues primeres transformacions catalanes des de 1980 no van ser del tot reexides i s’han de completar, precisament perquè les seves bases institucionals van ser dèbils. Pujol va desenvolupar l’autogovern (i els ajuntaments d’esquerres la democràcia local), però no va voler desenvolupar una administració exemplar. Maragall i Montilla van impulsar les polítiques socials, però es van equivocar centrant les seves energies institucionals en una reforma de l’estatut que va acabar convertida en subhasta, mobilitzant poc els propis i activant una reacció anti-catalana que, junt amb la corrupció i les retallades que tenien a Mas rodejat, va acabar activant el “procés”.

Estabilitat, respecte a l’estat de dret, ambició realista, cooperació, innovació, talent, Europa, aliats i federalisme. Aquests hauran de ser els mots d’ordre de la tercera transformació. Els nacionalistes, força desorientats en aquest nou món i aquesta nova Catalunya que canvia molt de pressa, cada vegada més diversa, es queixen de “l’espanyolització de la campanya” i a la vegada pretenen que la presidència de Catalunya es decideixi a la Moncloa, i no al nostre Parlament. Si fos per Pedro Sánchez, Illa seria president des de 2021, no para de fer campanya per ell i de demanar el vot per ell, lògicament. Els nacionalistes encara es comporten com si tinguessin el poder de negociació de Jordi Pujol a 1993 o 2000, que no estava pendent de cap amnistia. Sánchez també podria dissoldre les cambres i fer coincidir unes eleccions generals amb la segona convocatòria de les autonòmiques, si no es pot formar govern a Catalunya. Tenen menys armes de les que es pensen per frenar la tercera gran transformació.

La biografia de Pla, una obra extraordinària

Vaig créixer amb els meus pares i germans al principal tercera del C/ Lepant 169 de Barcelona (aleshores tothom en deia Lepanto, i no perquè parléssim en castellà a casa, cosa que no vam fer mai). Al quart segona hi vivien el meu avi Josep, la meva àvia Carme i la meva tieta Carme. També hi vivien els llibres de Josep Pla, o almenys alguns d’ells, que vaig començar a llegir entre préstecs i petits furts intrafamiliars. El meu avi Josep, que va morir quan jo només tenia sis anys, l'any 1972, era republicà. El meu avi franquista era l’altre. Però qui tenia els llibres de Pla era l’avi Josep. El meu avi Marcelino (Marcel·lí, segons el carrer que li han dedicat), que va ser alcalde franquista del seu poble, va morir abans que jo nasqués, i no va deixar llibres. La seva dona, l’àvia Rosa, era força culta i intel·ligent, però llegia traduccions al castellà (idioma que encara es parlava menys a la casa del poble) de grans novel·les, com “Cumbres Borrascosas” o “El Conde de Montecristo”. Ara a la seva casa de Llorenç del Penedès, quan ja només quedem els néts i els besnéts que hi anem de tant en tant, hi ha un Quadern Gris d’una de les edicions recents, al qual torno sovint quan passo una estona a la vella casa; l’edició la devia comprar la meva mare, la més llesta de la família, que votava encara més al PSC que jo, que ja és dir. 

Ara el Professor de la Universitat de Girona Xavier Pla, ha escrit una biografia ("Un cor furtiu.Vida de Josep Pla", molt ben publicat per Destino) de més de 1400 pàgines de l’escriptor Josep Pla (cap parentiu, però). El volum intimida, però un cop es comença, no es pot deixar anar, especialment si un ha estat lector discontinu de Pla tota la seva vida. Com ho ha estat tanta gent, sent probablement l’autor en català més llegit de la història. La biografia és el fruit admirable de dècades de feina, i desgrana amb tota mena de detalls la vida literària, íntima i política del gran escriptor empordanès. Hi ha hagut altres intents biogràfics en el passat, però serà molt difícil que aquesta no sigui la biografia definitiva. Un s’ha de treure el barret davant de la feina ben feta, de la professionalitat de l’autor, en algun cas deixant en ridícul alguns intents sensacionalistes anteriors. És una lliçó probablement irrepetible (per la seva dependència de l’evidència escrita en paper: quartilles, cartes, rebuts…) de com s’ha de fer una biografia. L’admiració de l’autor de la biografia pel biografiat no li impedeix aproximar-s’hi amb realisme, sense amagar-ne el seu rostre més patètic.

Pla era de dretes, molt de dretes. Però manté un atractiu transversal pel seu estil, pels seus adjectius, per ser un cosmopolita, un individualista sociable, un materialista i una persona que (en tots els sentits) no es casava amb ningú. Entre les moltes perles de la biografia de Xavier Pla, hi ha el fragment on Josep Pla compara la mort humana amb la mort de gats i gossos, i diu que només ens distingeix la grandària del cervell.

Josep Pla sintetitzava totes les contradiccions dels sectors econòmicament dominants a Catalunya, i les contradiccions i divisions del catalanisme. Conèixer i entendre la seva vida al llarg de quasi tot el segle XX (fins la seva mort el 1981) és fonamental per entendre la societat catalana d’avui. Va conèixer personalment quatre presidents de la Generalitat (Macià, Companys, Tarradellas i Pujol), va visitar quasi tot el continent europeu i l’americà i va viure en diverses de les seves ciutats. Va presenciar d’a prop la segona república, la guerra civil, la segona guerra mundial i el franquisme. Es va relacionar amb tota mena de polítics i homes de negocis. Va espiar, va conspirar i va fer negocis, no tots ells legals. La seva vida va estar lluny de l’ideal contemplatiu i aïllat en la seva torre d’ivori.

La seva vida íntima també va estar lluny de l’exemplaritat. La imatge que va conrear els darrers anys de la seva vida, de solitari i solter recalcitrant, contrasta amb una vida real on les dones hi van tenir un paper molt important. Xavier Pla els hi dóna protagonisme i en destaca la importància i la personalitat de cadascuna d’elles per separat. Ja no tornarem a confondre Aly amb Adi, o Aurora amb Consuelo.

Josep Pla és avui elogiat per la crítica, l'acadèmia i és un autor de persistent èxit popular. Ara, gràcies a un treball professional exemplar, coneixem molt millor la seva vida.