La cara oculta de la "revolta dels somriures"

Rafael Jorba ha estat la darrera víctima de la intolerància d'alguns partidaris fanatitzats de la independència de Catalunya. En el passat van ser el professor Quim Brugué, la candidata d'EUiA per Girona Marina Pibernat (que va haver de deixar una candidatura democràtica i el seu domicili), o el dirigent de la CUP Xavier Monge. Quasi a diari la víctima és l'independentista crític Xavier Rius (no per ser independentista, sinó per ser crític) director del valent magazine on-line e-notícies, amb el qual sovint discrepo però que acostumo a llegir. Fins i tot un obscur professor de la facultat d'economia i empresa de la Universitat de Barcelona va anomenar "fills de puta"a la CUP (i "maleïts siguin els seus descendents"), o un periodista de CDC va anomenar "puta traïdora" a una diputada de la CUP, Anna Gabriel (aquest almenys es va disculpar, però les disculpes són excepcionals). Es podrien posar molts altres exemples, que per descomptat no són exclusius dels sectors fanàtics de l'independentisme català, sinó que són freqüents entre els sectors fanàtics de qualsevol moviment nacionalista, sigui serbi, espanyol, català o dels Estats Units.

La novetat en el cas de Rafael Jorba ha estat que la persona que ha insinuat que se l'hauria de boicotejar (a ell o al diari on publica) ha estat una ex-presidenta del Parlament de Catalunya, la Sra. Núria de Gispert. Li ha estat igual que l'objectiu de la seva "fàtua" sigui un periodista tan moderat i dialogant com en Rafael Jorba, sempre partidari del diàleg i de buscar solucions en el marc del catalanisme i la federalització d'Espanya i Europa. És impossible que a Jorba li puguin aplicar l'argument "i tu pitjor". Quan una persona que ha tingut responsabilitats institucionals tan importants com de Gispert adopta aquesta actitud inquisitorial, qualsevol vailet malcriat pot pensar que la veda està oberta i que qualsevol escrúpol de tolerància o bona educació pot quedar abandonat. Trobo a faltar que persones del món independentista aixequin la seva veu contra aquestes cada vegada més fortes tendències a practicar la llei de la turba. Haurien de sonar ja totes les alarmes. Com he llegit en algun comentarista, a mida que l'independentisme perd suports (a poc a poc, no em faig il·lusions) sembla que va guanyant en actituds nervioses i obertament intolerants. Trobo en particular a faltar la veu d'aquells que tenien tots els altaveus del món i micròfons a la boca quan eren crítics del PSC, i que darrerament no se'ls sent gaire si no és per fer d'escolanets d'un procés que viu setmanes o dies difícils. En aquest període la pressió dels sectors sobiranistes més actius per terra, mar i aire s'accentua fins a acostar-se a la intimidació, que per cert funciona de vegades, com ens il·lustra el curiós comportament del simpàtic Antonio Baños, la credibilitat del qual ("mai, mai, mai") l'hem pogut comparar aquests dies amb la de Florentino Pérez. On està ara la valentia d'un Ernest Maragall, d'un Toni Comín? Si Catalunya fós un estat membre de la Unió Europea algunes coses que passen cridarien l'atenció de les autoritats comunitàries, del Parlament i de la Comissió Europea, com criden la seva atenció els jocs de mans amb la democràcia i els mitjans públics de comunicació i altres institucions suposadament neutrals que fan els dirigents ultra-nacionalistes dels governs de Polònia i Hongria. No ens hem d'acostumar a la cara oculta de l'auto-anomenada "revolta dels somriures" ni als jocs amb la democràcia dels moviments ultra-nacionalistes.