El millor de la Universitat (el meu homenatge personal a Vicente Salas Fumás)

Avui ha tingut lloc a la UAB l’acte d’investidura com a Doctor Honoris Causa de Vicente Salas Fumás (aquí el vídeo), que a més s’ha jubilat recentment com a Catedràtic de la Universitat de Saragossa. El Prof. Salas, doctor per la Universitat de Purdue als Estats Units, va estar uns anys a la UAB, la meva universitat, com a profesor del Departament d’Economia d’Empresa, però la seva influència es va estendre pel conjunt de la Facultat. En particular, i sota l’impuls en aquella època de Joan Trullén, va ser professor al Màster d’Economia Aplicada, on el vaig conèixer. Era l’any 1994 i jo estava acabant els 4 anys com a regidor a l’Ajuntament de Barcelona i havia de decidir què fer amb el meu futur. L’exemple i l’impuls de Vicente Salas van ser crucials perquè jo decidís que a l’estiu de 1995 me n’aniria a estudiar un doctorat d’economia a l’estranger, i així és com vaig acabar a l’IUE de Florència, amb una carta de recomanació de Vicente (que cinc anys després seria el president del meu Tribunal de tesi).

Desenes de persones poden explicar coses semblants sobre la influència que ha tingut en ells Salas. No sóc ningú especial, però ell sí que és molt especial per a mi i per a mota gent com jo. Antoni Serra Ramoneda, el seu padrí a la cerimònia d’avui, ho ha explicat molt bé: el prof. Salas és un exemple únic i per desgràcia força insòlit de combinació de generositat i modèstia (“ilustre sencillez”, diu una entrevista amb ell) en el món acadèmic.

Vicente Salas és el millor professor (i mestre, que és més) que hagi tingut jo a la Universitat, aquí i a l’estranger. I n’he tingut molts. De grau i de postgrau, i no només d’economia. Efectivament, el més generós i modest, però també el més rigorós i pedagògic, el més estimulant, analític i precís. No només és el millor professor, i un dels millors investigadors, sinó que també representa allò millor de la universitat, que són totes aquelles coses per les quals aguantem el pitjor de la universitat, que és la burocràcia (ara transmutada en ciberburocràcia), els problemes de recursos, i el comportament de vegades superbi, narcissista i individualista d’algunes persones. El millor és tot el que representa Vicente: l’alçada de mires, l’amor pel coneixement, el diàleg agradable i alhora profund, la interdisciplinarietat…

D’ell vaig aprendre que l’estat natural de la porta d’un bon professor universitari és l’obertura de bat a bat (com després vaig comprovar amb les portes d’altres bons professors en altres institucions). I que els emails es contesten. Vicente no té culpa de com són les persones a qui ha influit. En el meu cas, el que sóc és també per altres influències, factors aleatoris i accidents de recorregut, però hi ha carreteres que no he agafat perquè certa universitat, cert treball acadèmic, certa actitud de generositat amb els estudiants, em segueix atraient molt, i això és gràcies en bona part a ell.

Crec que és un professor que no perd cap oportunitat per fer avançar el coneixement, i avui no ha estat cap excepció. L’he anat seguint en diversos llocs al llarg dels anys, i tinc la sensació que sempre que el conviden a un lloc no perd el temps i s’ho pren com un exercici, llegeix coses noves i introdueix alguna idea nova. Avui ha parlat de la relació entre teoria econòmica i economia política en l’anàlisi de quin ha de ser el rol de l’empresa per abordar els grans problemes del nostre temps, com el canvi climàtic i les desigualtats. La seva preocupació per l'equitat, la participació de treballadors i comunitats, o el medi ambient, no són una cosa nova, sinó que són fruit d’uns valors progressistes i d’un compromís social molt profunds.

Vicente Salas és un exemple de com cultivar la interdisciplinarietat (en el seu cas entre teoria econòmica, management i ètica) per pujar estàndars científics i no com excusa per devaluar-los. És un dels pocs economistes espanyols que conec que no maltracta l’idioma (en el seu cas habitualment el castellà, en àmbits acadèmics). Per exemple, no dirà mai “empresa incumbente” sinó “empresa establecida”. És un precursor de la tendència que s’ha imposat en els darrers anys a favor de complementar el treball teòric amb treball empíric i l’anàlisi de casos empresarials i de polítiques públiques.

La jubilació i el doctorat  honoris causa per la UAB són fites que no marquen cap final, sinó senzillament tràmits litúrgics que ens donen ocasió de fer balanç. És impensable que Salas deixi de contribuir amb la seva recerca i les seves aportacions, il·lustrades en una exposició a la Biblioteca de Ciències Socials de la UAB.

Per a mi, ha estat des que el vaig conèixer als anys 1990, i segueix sent, una font constant de referències i inspiració. Discrepo respectuosament de la referència que ha fet el professor Serra Ramoneda al concepte de “Virtudes Públicas y vicios privados”, referint-se a aquells casos, com el de Salas, en què un excés de modèstia frena l’ambició que permetria desenvolupar responsabilitats suposadament “més importants”. Cal recordar que Samuelson deia que els ministres d’economia fossin uns altres, i que a ell li deixessin escriure els llibres de text d’economia, que cada any arriben a milers de joves. Penso el mateix: no falten voluntaris per assumir càrrecs de responsabilitat, però la formació dels economistes (alguns dels quals tindran càrrecs de responsabilitat) que li deixin a grans mestres com Salas.

Segur que ell no se’n recorda i probablement en el seu moment no n’era conscient, però a mi em va fer veure que jo no era un bitxo raro i que era benvingut a la professió. No puc dir que sóc el que sóc gràcies a ell, perquè això el faria en part responsable dels meus defectes i limitacions. Però sí que puc dir que intento ser el que intento ser (un bon acadèmic, una bona persona, un bon ciutadà) en bona part gràcies al seu impuls i al seu exemple. Gràcies, Vicente.