La il·lusió de controlar les coses

La teoria de jocs és ridiculitzada per algunes persones de cultura humanística a l’hora d’explicar certs fenòmens socials. Segons com, no se’ls pot culpar, perquè d’aquesta caixa d’eines per analitzar el comportament estratègic, de vegades se n’ha fet un ús abusiu i caricaturesc per part d’algunes parts interessades. Per exemple: el procés independentista no és un joc de dos jugadors (Espanya i Catalunya, com voldria Ponsatí) on Espanya cedirà per no arribar a un enfrontament indesitjable, però sí que és un procés social complex on persones amb interessos diversos i preferències endògenes interactuen, sent allò que acabem observant el fruit de decisions d’una gran diversitat d’agents que prenen decisions amb un grau major o menor de racionalitat i informació.

La teoria de jocs (avui una eina essencial, s’utilitzi millor o pitjor, en economia, negocis, ciència política, i biologia, com a mínim) ensenya una lliçó fonamental, més enllà de les prediccions imperfectes que es puguin fer amb ella: allò que succeeix no ho pot determinar un sol jugador, sinó que és fruit de la decisió d’una diversitat de jugadors, i també de les forces de l’atzar. Pensar que un sol jugador pot controlar allò que succeeix és una il·lusió: és la fal·làcia del control.

"La independència és irreversible", se’n deia fins a 2017. Recordo catedràtics apostant perquè la independència seria un fet més aviat que tard. Eren els temps de la candidatura de Junts pel Sí, el full de ruta de 18 mesos, etc. Quanta arrogància i supremacisme. Avui molts no volen recordar que hi eren, però altres encara en presumeixen.

Així, Puigdemont crida a "materialitzar" la independència, i Torra apel·la a "culminar" la República. I Junqueras en el passat deia, entre llàgrimes dignes de millor causa, allò de “fem-ho”. És la fal·làcia que les coses es poden controlar com si es tingués un botó, quan han estat la viva demostració que no és així. I així, anar enganyant i anar-se enganyant. Pot ser que encara coli? O finalment s’enfrontaran cara a cara a la realitat?

Els intel·lectuals que van recolzar el procés avui no saben com rebatre que el que queda de la retòrica independentista està associat als moviments nacionalpopulistes que avui sacsegen les nostres democràcies. Ni serveixen per millorar l’economia, sinó que l’empitjoren, ni serveixen per construir institucions millors que les que tenim, sinó que les empitjoren. Aquests sectors residuals, però encara importants, de l’independentisme, avui juguen a crear institucions fantasmagòriques, mentre erosionen les de veritat, com la presidència del Parlament, la Sindicatura de Greuges, o la televisió pública.

Tots sols no poden controlar res, però segueixen sent jugadors importants, i fins que la seva força no sigui molt menor i contrarestada per una majoria federalista, seguirem pagant un preu econòmic i social notable.