La il·lusió de controlar les coses

La teoria de jocs és ridiculitzada per algunes persones de cultura humanística a l’hora d’explicar certs fenòmens socials. Segons com, no se’ls pot culpar, perquè d’aquesta caixa d’eines per analitzar el comportament estratègic, de vegades se n’ha fet un ús abusiu i caricaturesc per part d’algunes parts interessades. Per exemple: el procés independentista no és un joc de dos jugadors (Espanya i Catalunya, com voldria Ponsatí) on Espanya cedirà per no arribar a un enfrontament indesitjable, però sí que és un procés social complex on persones amb interessos diversos i preferències endògenes interactuen, sent allò que acabem observant el fruit de decisions d’una gran diversitat d’agents que prenen decisions amb un grau major o menor de racionalitat i informació.

La teoria de jocs (avui una eina essencial, s’utilitzi millor o pitjor, en economia, negocis, ciència política, i biologia, com a mínim) ensenya una lliçó fonamental, més enllà de les prediccions imperfectes que es puguin fer amb ella: allò que succeeix no ho pot determinar un sol jugador, sinó que és fruit de la decisió d’una diversitat de jugadors, i també de les forces de l’atzar. Pensar que un sol jugador pot controlar allò que succeeix és una il·lusió: és la fal·làcia del control.

"La independència és irreversible", se’n deia fins a 2017. Recordo catedràtics apostant perquè la independència seria un fet més aviat que tard. Eren els temps de la candidatura de Junts pel Sí, el full de ruta de 18 mesos, etc. Quanta arrogància i supremacisme. Avui molts no volen recordar que hi eren, però altres encara en presumeixen.

Així, Puigdemont crida a "materialitzar" la independència, i Torra apel·la a "culminar" la República. I Junqueras en el passat deia, entre llàgrimes dignes de millor causa, allò de “fem-ho”. És la fal·làcia que les coses es poden controlar com si es tingués un botó, quan han estat la viva demostració que no és així. I així, anar enganyant i anar-se enganyant. Pot ser que encara coli? O finalment s’enfrontaran cara a cara a la realitat?

Els intel·lectuals que van recolzar el procés avui no saben com rebatre que el que queda de la retòrica independentista està associat als moviments nacionalpopulistes que avui sacsegen les nostres democràcies. Ni serveixen per millorar l’economia, sinó que l’empitjoren, ni serveixen per construir institucions millors que les que tenim, sinó que les empitjoren. Aquests sectors residuals, però encara importants, de l’independentisme, avui juguen a crear institucions fantasmagòriques, mentre erosionen les de veritat, com la presidència del Parlament, la Sindicatura de Greuges, o la televisió pública.

Tots sols no poden controlar res, però segueixen sent jugadors importants, i fins que la seva força no sigui molt menor i contrarestada per una majoria federalista, seguirem pagant un preu econòmic i social notable.

El millor de la Universitat (el meu homenatge personal a Vicente Salas Fumás)

Avui ha tingut lloc a la UAB l’acte d’investidura com a Doctor Honoris Causa de Vicente Salas Fumás (aquí el vídeo), que a més s’ha jubilat recentment com a Catedràtic de la Universitat de Saragossa. El Prof. Salas, doctor per la Universitat de Purdue als Estats Units, va estar uns anys a la UAB, la meva universitat, com a profesor del Departament d’Economia d’Empresa, però la seva influència es va estendre pel conjunt de la Facultat. En particular, i sota l’impuls en aquella època de Joan Trullén, va ser professor al Màster d’Economia Aplicada, on el vaig conèixer. Era l’any 1994 i jo estava acabant els 4 anys com a regidor a l’Ajuntament de Barcelona i havia de decidir què fer amb el meu futur. L’exemple i l’impuls de Vicente Salas van ser crucials perquè jo decidís que a l’estiu de 1995 me n’aniria a estudiar un doctorat d’economia a l’estranger, i així és com vaig acabar a l’IUE de Florència, amb una carta de recomanació de Vicente (que cinc anys després seria el president del meu Tribunal de tesi).

Desenes de persones poden explicar coses semblants sobre la influència que ha tingut en ells Salas. No sóc ningú especial, però ell sí que és molt especial per a mi i per a mota gent com jo. Antoni Serra Ramoneda, el seu padrí a la cerimònia d’avui, ho ha explicat molt bé: el prof. Salas és un exemple únic i per desgràcia força insòlit de combinació de generositat i modèstia (“ilustre sencillez”, diu una entrevista amb ell) en el món acadèmic.

Vicente Salas és el millor professor (i mestre, que és més) que hagi tingut jo a la Universitat, aquí i a l’estranger. I n’he tingut molts. De grau i de postgrau, i no només d’economia. Efectivament, el més generós i modest, però també el més rigorós i pedagògic, el més estimulant, analític i precís. No només és el millor professor, i un dels millors investigadors, sinó que també representa allò millor de la universitat, que són totes aquelles coses per les quals aguantem el pitjor de la universitat, que és la burocràcia (ara transmutada en ciberburocràcia), els problemes de recursos, i el comportament de vegades superbi, narcissista i individualista d’algunes persones. El millor és tot el que representa Vicente: l’alçada de mires, l’amor pel coneixement, el diàleg agradable i alhora profund, la interdisciplinarietat…

D’ell vaig aprendre que l’estat natural de la porta d’un bon professor universitari és l’obertura de bat a bat (com després vaig comprovar amb les portes d’altres bons professors en altres institucions). I que els emails es contesten. Vicente no té culpa de com són les persones a qui ha influit. En el meu cas, el que sóc és també per altres influències, factors aleatoris i accidents de recorregut, però hi ha carreteres que no he agafat perquè certa universitat, cert treball acadèmic, certa actitud de generositat amb els estudiants, em segueix atraient molt, i això és gràcies en bona part a ell.

Crec que és un professor que no perd cap oportunitat per fer avançar el coneixement, i avui no ha estat cap excepció. L’he anat seguint en diversos llocs al llarg dels anys, i tinc la sensació que sempre que el conviden a un lloc no perd el temps i s’ho pren com un exercici, llegeix coses noves i introdueix alguna idea nova. Avui ha parlat de la relació entre teoria econòmica i economia política en l’anàlisi de quin ha de ser el rol de l’empresa per abordar els grans problemes del nostre temps, com el canvi climàtic i les desigualtats. La seva preocupació per l'equitat, la participació de treballadors i comunitats, o el medi ambient, no són una cosa nova, sinó que són fruit d’uns valors progressistes i d’un compromís social molt profunds.

Vicente Salas és un exemple de com cultivar la interdisciplinarietat (en el seu cas entre teoria econòmica, management i ètica) per pujar estàndars científics i no com excusa per devaluar-los. És un dels pocs economistes espanyols que conec que no maltracta l’idioma (en el seu cas habitualment el castellà, en àmbits acadèmics). Per exemple, no dirà mai “empresa incumbente” sinó “empresa establecida”. És un precursor de la tendència que s’ha imposat en els darrers anys a favor de complementar el treball teòric amb treball empíric i l’anàlisi de casos empresarials i de polítiques públiques.

La jubilació i el doctorat  honoris causa per la UAB són fites que no marquen cap final, sinó senzillament tràmits litúrgics que ens donen ocasió de fer balanç. És impensable que Salas deixi de contribuir amb la seva recerca i les seves aportacions, il·lustrades en una exposició a la Biblioteca de Ciències Socials de la UAB.

Per a mi, ha estat des que el vaig conèixer als anys 1990, i segueix sent, una font constant de referències i inspiració. Discrepo respectuosament de la referència que ha fet el professor Serra Ramoneda al concepte de “Virtudes Públicas y vicios privados”, referint-se a aquells casos, com el de Salas, en què un excés de modèstia frena l’ambició que permetria desenvolupar responsabilitats suposadament “més importants”. Cal recordar que Samuelson deia que els ministres d’economia fossin uns altres, i que a ell li deixessin escriure els llibres de text d’economia, que cada any arriben a milers de joves. Penso el mateix: no falten voluntaris per assumir càrrecs de responsabilitat, però la formació dels economistes (alguns dels quals tindran càrrecs de responsabilitat) que li deixin a grans mestres com Salas.

Segur que ell no se’n recorda i probablement en el seu moment no n’era conscient, però a mi em va fer veure que jo no era un bitxo raro i que era benvingut a la professió. No puc dir que sóc el que sóc gràcies a ell, perquè això el faria en part responsable dels meus defectes i limitacions. Però sí que puc dir que intento ser el que intento ser (un bon acadèmic, una bona persona, un bon ciutadà) en bona part gràcies al seu impuls i al seu exemple. Gràcies, Vicente.

La España de Luis Enrique

España puede que no gane el próximo Mundial de fútbol, pero la selección de Luis Enrique Martínez ha dado ya algunas lecciones útiles, que pueden ser de aplicación en ámbitos incluso ajenos al deporte (como la política, la economía o empresa). Una lista no exhaustiva sería la siguiente:

1) La diversidad es una fuente de riqueza y refuerza la unidad. Luis Enrique es un asturiano que jugó en el Madrid y en el Barça y ha entrenado en Italia y España. Sus jugadores son de todos los rincones del país, con especial presencia de la periferia, y varios de ellos, como muchos otros jóvenes españoles, se ganan la vida fuera de España, donde nadie regala nada.

2) En el deporte y el trabajo de equipo, no hay errores individuales, sino colectivos. Si Morata es criticado por fallar remates, al siguiente partido juegan “Morata y diez más”. Si Unai Simón no sujeta un pase hacia atrás, se hace pedagogía y se explica que quizás ese balón no tenía que haber llegado ahí, etc. Nunca hay que esconderse tras supuestos errores individuales. Nunca el entrenador debe abroncar abusivamente a sus jugadores, especialmente a los jóvenes.

3) No se ponen excusas ni se utiliza el victimismo. Ni las lesiones, ni el COVID, ni el estado del terreno de juego, ni el juego defensivo del rival, ni el árbitro… Si se pierde o no se juega bien, es por responsabilidad propia, y se reflexiona sobre aquello que se puede controlar, que es la propia estrategia.

4) De cada cual según sus capacidades, y a cada cual según sus necesidades. Se utiliza un pool de 40, 50 o 60 jugadores, que juegan en las mejores ligas de Europa, no importando su edad, su color de la piel, o donde hayan nacido, o si han tenido roces previos con el seleccionador (Jordi Alba). Todo talento útil es aprovechado. Y cuando alguien necesita un cable (esperar a Busquets tras dar positivo por Covid, apoyar a un jugador hipercriticado), se le echa un cable.

5) La popularidad a corto plazo no tiene ninguna importancia. No sé si realmente Luis Enrique no lee la prensa, pero lo que está claro es que le da absolutamente igual. Su línea es el trabajo y el compromiso con la coherencia, huyendo en todo momento de la frivolidad. Es lo contrario del populismo.

6) Se busca en todo momento el talento profesional que se necesita (un especialista en datos, un psicólogo…), y se practica la búsqueda constante de las personas necesarias para mejorar. Luis Enrique, como buen corredor de fondo, representa el aprendizaje constante (hoy es mucho mejor entrenador que cuando entrenaba al Barça). La competencia no es incompatible con la cooperación.

7) Las cosas nunca son fáciles, surgen adversidades (a veces enormemente dolorosas, como la pérdida o enfermedad de un ser querido) y hay que superarlas buscando ayuda y con espíritu colectivo.

Por todo esto, me quito el sombrero y espero que todos podamos seguir aprendiendo de la España de Luis Enrique, y que ilumine también terrenos ajenos al fútbol. Y si ganamos el Mundial, mejor.

Máscaras y vacunas como aperitivo a la resistencia climática

El consentimiento y la activa participación de la población siguiendo las indicaciones de las autoridades públicas para ponernos máscaras y vacunarnos, han sido fundamentales para frenar la pandemia de la Covid-19. No ha bastado con el poder coercitivo del Estado, sino que son medidas que requieren de una participación casi universal para que sean efectivas, y eso no hay poder coercitivo que lo pueda garantizar, por lo menos en las sociedades democráticas. En sociedades donde ha fallado esta activa colaboración ciudadana, incluso disponiendo de los medios materiales, por desgracia las cifras de contagios y muertes siguen siendo elevadas. 

Estudiar bien por qué algunos países (como España) han alcanzado niveles más elevados que otros de colaboración ciudadana, a igualdad de recursos económicos, nos debe llevar a entender mejor cuales son los determinantes de la contribución individual a los bienes colectivos en caso de emergencias globales. El problema es que sirve de poco a medio y largo plazo que países aislados se enfrenten al reto, cuando se trata de desafíos globales, donde además los distintos países no parten con igualdad de recursos.

Sin embargo, como recordaba una viñeta de la revista The Economist al inicio de la pandemia, ésta no es más que un aperitivo para la gran lucha que le espera a la humanidad contra el cambio climático. El sabor agridulce que ha dejado la Cumbre de Glasgow, nos debe hacer recordar que estamos lejos de garantizar que la temperatura media del planeta no aumentará más de 1.5 grados antes de finalizar el siglo, lo que implicaría catástrofes humanitarias y sociales de las que la mayoría de la población todavía no es ni consciente.

Ponerse una máscara y vacunarse (esto último, gratuitamente), es algo realmente fácil de hacer. Más difícil es cambiar de hábitos, en especial en terrenos como la movilidad y la alimentación. Pero no es algo que esté en absoluto fuera del alcance de la inmensa mayoría de la población. Hay que abandonar el uso de vehículos contaminantes y hay que adoptar una alimentación donde el consumo de carne sea en todo caso esporádico. Y por supuesto, hay que votar por partidos políticos que hagan suyo el mensaje de la emergencia climática y del cambio de hábitos (y de los impuestos ecológicos, y del Pacto Verde Europeo, etc.), igual que han hecho suyo el mandato de llevar mascarillas y de extender las vacunas a toda la población.

Todo esto no lo arregla el mercado por sí solo. Necesitamos gobiernos de alta capacidad a todos los niveles, que actúen en sintonía con comunidades activas y sensibilizadas. Imposible hacerlo sin cooperación entre niveles de gobierno, y sin un fuerte sentido de la participación ciudadana y la equidad.