L'apoteosi barroca del ridícul independentista

El professor d'Esade Francisco Longo ens recordava fa poc una expressió de Raimon Obiols quan denunciava a la "beatiful people" del PSOE i sectors associats parlant de "l'apoteosi barroca del diner". Longo deia que en l'actualitat convindria parlar de "l'apoteosi barroca de l'espectacle polític". Una part francament patètica d'aquest espectacle l'hem viscuda ahir i avui, amb algunes escenes del vodevil tenint per escenari Madrid i altres Barcelona. Ahir dilluns, mentre Junts pel Sí i la CUP pactaven a Barcelona una confusa ressolució advocant per mecanismes unilaterals per avançar cap a la independència de Catalunya respecte a Espanya, a Madrid Francesc Homs, un dels principals promotors de Junts pel Sí, es presentava de candidat a presidir el Congrés dels Diputats... d'Espanya. Ja és estrany que algú a Catalunya es pensi que la "independència" es pot proclamar de forma unilateral, després que acabem de comprovar que ni el Regne Unit se'n pot anar de la UE de forma unilateral. La declaració "unilateralista" de totes maneres en altres temps hagués aconseguit grans titulars, fins i tot hagués atret als mitjans de comunicació internacionals. Ja escarmentats d'altres farols (el director d'un diari estranger ja va concloure fa temps que a Catalunya en realitat no passava mai res), avui la notícia no ha aparegut ni a la portada del diari El Pais ni a la portada del diari La Vanguardia, els principals diaris de Madrid i Barcelona, respectivament. És com a una famosa escena de la pel·lícula "A Beatiful Mind" (Una Ment Meravellosa) sobre la vida del matemàtic i premi Nobel d'Economia, John Nash. En aquesta escena, Nash (interpretat per Russell Crowe), que patia una aguda esquissofrènia, s'adona que la visió d'una nena que veia tot sovint des de feia molts anys, no creixia mai. Un home brillant, el matemàtic en aquell moment va concloure que la visió no podia ser real. No m'estranyaria que molta gent ahir i avui hagi arribat a la mateixa conclusió, per fi, sobre l'independentisme català: no va de debò. Perquè a més a més, avui Junts pel Sí i la CUP sembla que no es posaven d'acord sobre exactament què havien aprovat ahir sobre la unilateralitat. Però aquí no s'acaba tot, perquè mentre discutien a Barcelona sobre l'acta de la reunió d'ahir al Parlament de Catalunya, a Madrid els seus representants, tant els de CDC (o com es digui) com els d'ERC, s'abstenien (i alguns votaven afirmativament d'amagatotis) en l'elecció dels candidats del PP i Ciutadans, els partits més centralistes d'Espanya, a la mesa del Congrés de Diputats, la mateixa que aspirava a encapçalar Francesc Homs. Els diputats independentistes catalans han fet possible així l'elecció d'una presidenta popular al Congrés. Com ha dit el meu amic Gabriel Jaraba, una unilateralitat de puta i ramoneta. El problema de fons és que aquests fets revelen l'interès que tenen els independentistes amb mantenir una Espanya paralitzada, perquè això els garanteix també una Catalunya paralitzada en la situació actual, on manen ells. L'única alternativa a la paràlisi és una reforma federal avançada, aprovada per un ampli consens. Està clar que no la volen, i que prefereixen la paràlisi. Però sisplau, que no ens expliquin que la seva preocupació és el benestar de la ciutadania de Catalunya.