Análisis factorial de Mariano Rajoy

Existe un conjunto de técnicas estadísticas, ampliamente utilizadas en economía y ciencia política, que consisten en resumir un amplio número de variables observadas en un conjunto menor de variables latentes que resumen y explican a las primeras. Por ejemplo, uno puede recoger datos sobre diez o quince variables que tienen que ver con la independencia de los reguladores en un conjunto de países (por explicar algo que incluso yo sé hacer), y averiguar cuántas de estas variables están relacionadas entre ellas. En este caso, por ejemplo, uno puede llegar a la conclusión de que la independencia de los reguladores depende de dos variables latentes que explican en gran parte a las observables, como son la autonomía presupuestaria respecto al gobierno, y hasta qué punto el gobierno puede interferir de un modo u otro en las decisiones día a día de los reguladores. Lo que observamos es mucho más multidimensional que lo latente, que es lo fundamental, y que tiene menos dimensiones. Esta idea de que lo observable se manifiesta de muchas maneras pero lo fundamental consta de unas pocas dimensiones puede probablemente aplicarse al comportamiento de los líderes políticos. Esto es lo que pensé el otro día observando a Mariano Rajoy, el presidente del gobierno español, cuando aceptaba "a medias" el encargo del jefe del Estado para intentar formar gobierno. "A medias" porque no quedó claro si se sometería a votación en caso de no reunir los apoyos necesarios. Su media sonrisa revelaba que estaba muy orgulloso de su astucia, recordando mucho en ello a los líderes del independentismo catalán, especialmente Artur Mas, que lleva cuatro años intentando bordear la legalidad para conseguir ventajas políticas. Esta "astucia" constitucional sería una de las variables latentes que viene guiando la actuación de gran parte de la derecha española desde hace años. Otra, también visible en la misma rueda de prensa, es la utilización que hace Rajoy y la derecha española de fenómenos que se supone que condenan y están en sus antípodas. Primero fue el terrorismo vasco y ahora es el independentismo catalán. A veces parecería que se alegran de que estos fenómenos recobren vida cuando parecen moribundos. El otro día, el presidente del gobierno español utilizaba el último rebrote retórico del independentismo para presionar a los socialistas y otros grupos para que facilitaran su investidura, todo ello regado con la retórica habitual usando conceptos distorsionados a gusto como los de "soberanía nacional" (algo que ya no existe), la igualdad de los españoles (algo que Rajoy es quien ha hecho menos por defender) o el constitucionalismo (que no se sabe si acoge a quienes defendemos reformar la constitución usando sus instrumentos). Hasta que Rajoy y los dirigentes de la derecha española no modifiquen algunas de sus variables latentes va a ser muy difícil que se logren acuerdos de mínimos que desbloqueen la situación actual.

Un partit de persones lliures i solidàries

Ja s'ha posat en el domini públic el document de conclusions de la jornada sobre "Qualitat democrática i reforma dels partits" que va celebrar la Fundació Rafael Campalans el passat mes de maig. Aquesta és l'aportació de la Fundació al Congrés del PSC que tindrà lloc a la propera tardor. El text té 9 pàgines i és molt aconsellable llegir-lo en la seva totalitat. Un tast (insuficient) del seu contingut es pot resumir en els següents conceptes:
-Credibilitat: els partits polítics que han acumulat molta experiència de govern, especialment els de la socialdemocràcia, han de reaccionar a la crisi institucional i a l'aparició de nous actors polítics i socials. S'han d'adaptar a la societat del segle XXI. No és suficient amb una llista de receptes, sinó que calen fets, actituds i gestos que siguin creïbles.
-Solidaritat: els membres dels partits fan una tasca heroica no sempre reconeguda. És molt important que l'activitat organitzativa sigui coherent amb els missatges i programes dels partits. Per exemple, si la prioritat és la igualtat social, caldria prioritzar com a tasca organitzativa el suport a les iniciatives solidàries de base i de l'economia social.
-Voluntariat: la majoria de persones que s'acosten a l'activitat política ho fan guiats per poc més que el plaer cívic de construir un bé col·lectiu. Com a tals, han de ser respectades i valorades, i se'ls ha d'oferir un context on puguin desenvolupar una militància a la carta, amb possibilitats per desenvolupar diferents funcions segons les possibilitats, de mobilització, estudi, participació en les xarxes socials, grups de treball, etc.
-Professionalitat: sempre hi haurà en la política moderna un nucli professional. És necessari que els partits promoguin l'entrada i sortida de la política professional. La política remunerada és una conquesta de l'esquerra. Els "aparells" han d'estar formats per professionals exemplars que no acumulin un excessiu poder i que segueixin el criteri de la temporalitat.
-Ètica: la formació i la cultura organitzativa han d'estar presidides pel respecte i la máxima exigència de servir al conjunt de la societat i als seus sectors més vulnerables. La formació interna ha de prioritzar els coneixements ètics i s'ha de promoure també la formació externa presencial i on-line.

La destrucció nacional de Catalunya

Portem més de quatre anys de "procés", si no estic equivocat, si comencem a comptar des que Artur Mas va abraçar una estratègia retòricament independentista. Se suposa que es tractava de "construir" quelcom: un estat propi, estructures d'estat, un país nou... Alguns, com els independentistes neo-liberals del Grup Wilson, defensaven la independència sobretot com una oportunitat per construir noves institucions de qualitat per atraure recursos, capital, personal qualificat, en una globalització desregulada. Avui després ja d'un bon període de temps, podem fer un primer balanç d'aquest procés de construcció suposadament nacional. Què s'ha construit? Absolutament res. Només queden quatre papers, declaracions suposadament històriques, referèndums improvisats que se'ls emporta el vent. Després del Brexit, la idea dels referèndums de sobirania està desprestigiada a tot el món... excepte a Catalunya (encara que fins i tot acadèmics antigament premiats pel nacionalisme ja no ho tenen gens clar). Hi ha alguna cosa que s'aguanti dreta després d'aquests quatre anys? Alguns sense ser independentistes demanaven el vot per a les forces independentistes amb l'argument que encara que no arribéssim a la independència, s'obriria un procés negociador que ens permetria aconseguir avenços per a l'autogovern català. Hem avançat algun milímetre al respecte? Hem retrocedit! Avui Catalunya està pitjor finançada, té institucions de menys qualitat, i té un govern que no és digne d'aquest nom. En algun moment almenys hi havia consellers que quan veien un document pactat amb la CUP s'atrevien a dir: "però què és això?" Ara ja ni això. Ben al contrari, el "procés" s'ha convertit en una arma destructiva. Està destruint no només amistats i partits polítics, sinó institucions col·lectives com els mitjans públics de comunicació. TV3 és la Fox News de Catalunya (però pagada pels contribuents), i com que ja no és una televisió nacional que pugui mirar tothom, la ciutadania cada vegada parla un català pitjor (començant pels comentaristes esportius de la cadena). El procés està destruint el Parlament de Catalunya, totalment desprestigiat, que fa molt de temps va aturar la seva producció legislativa. Està destruint el prestigi de Catalunya en perjudici de tota la societat, no només dels independentistes. Els espais que abans eren col·lectius han deixat de ser-ho perquè estan presidits per banderes d'una part. Esperem que aquest món que ens mira no hagi parat gaire atenció al document aprovat ahir al Parlament de Catalunya, que com sempre només és un document, però un document que revela molt sobre els seus autors. Els seus 11 punts es poden resumir en tres:
-Com que la llei no ens deixa fer el que volguem, ho farem igualment.
-El que aprovi una assemblea constituent extra-parlamentària serà una nova legalitat d'obligat compliment, al marge de la divisió de poders, una conquesta de fa més de 200 anys.
-Però nosaltres ens alliberem de complir la legalitat democràtica actual.
En la lògica de la bombolla processista se suposa que al final d'aquest procés ràpid tindrem un nou estat membre de la UE i la zona euro (bé, en això la CUP no hi està d'acord, petit detall) que no tindrà problemes ni per finançar-se ni per defensar-se del terrorisme internacional. No sé si algú hi compta que els aliats que ens han de permetre aquest camí de roses voldran saber com s'ha arribat a tal situació, si la qualitat democràtica del camí seguit ha estat l'òptima.
Mentrestant, aquest país que ha de construir institucions de tan bona qualitat troba temps per dedicar una nova "fàtua" ara a l'escriptor Javier Pérez Andújar, per la senzilla raó de ser una persona lliure que escriu (per cert, brillantment), parla i pensa com li dóna la gana. També és la destrucció de la tolerància, el respecte i la pluralitat.

Por un último intento reformista antes de arrojar esta toalla

Hay que hacer un esfuerzo por no dejarse impresionar por la actualidad, por el cruce diario de declaraciones y movimientos tácticos de la política, e intentar prestar más atención a las corrientes de fondo. No es fácil, porque a veces el griterío es ensordecedor. Pero la actualidad no es más que un momento arbitrario del tiempo, no más importante que la Edad Media o el siglo XXII. Como explicaba muy bien José Álvarez Junco en uno de los mejores artículos de los últimos meses, el progreso no es lineal, los grandes avances son lentos, y a veces vamos hacia atrás, pero ello no nos impide agarrar más fuerza y seguir luchando por avanzar en el futuro. Por eso no me hago grandes ilusiones ni cuando hay buenas noticias, por ejemplo como fue la victoria de Obama en 2008. Pero el hecho es que desde diciembre de 2015, y aunque de forma un tanto disminuida también después de junio de 2016, existe en España una mayoría reformista y, aunque el PP es el partido con más diputados, está muy lejos de la mayoría absoluta y no puede imponer su programa. Parecería una buena oportunidad para hacer posible un programa de reformas, de cambios en profundidad en las instituciones y en las políticas públicas. No soy un iluso: el postureo y la discrepancia garantizan réditos políticos, no creo que haya muchos mimbres para un programa de reformas de dimensiones históricas, y las restricciones presupuestarias son enormes. Pero sí que podría haber una mayoría para desarrollar tres reformas:
-Una reforma federal de la Constitución (esto requeriría por lo menos la no oposición de entrada del PP), que acote las responsabilidades de la administración central del Estado y dé la máxima libertad a las autonomías fuera de estas responsabilidades (pero que impida que puedan utilizar los recursos comunes para organizar campañas de independencia); fije un sistema de financiación y reparto de las inversiones justo y transparente; que reforme el Senado; que avance en el multilingüismo de las instituciones del Estado; y que reconozca ciertas singularidades.
-Una reforma de las instituciones que asuma de verdad responsabilidades por la corrupción, que elimine las diputaciones provinciales y que termine con el reparto de puestos en los organismos reguladores y con la parcialidad de la televisión pública.
-Un paquete de medidas fiscales y sociales que reduzcan las desigualdades (y que vayan mucho más allá de lo que hoy dice Garicano en El Pais que quiere hacer con un cuello de elefante al que yo propuse retorcer mucho más) y que palien la situación de las familias que están en situación de emergencia social por el sub-empleo y el paro de larga duración, combinado con un compromiso de hacer de España un agente líder por una mayor integración de la euro-zona y su reforma democrática.
Al PP le corresponde buscar acuerdos en primer lugar, pero al PSOE le corresponde (poniendo en evidencia lo que de momento es la incapacidad del PP por proponer nada) en algún momento decir bien alto que su misión en el Parlamento es conseguir estos tres objetivos. Tanto si se convocan nuevas elecciones, como si el PSOE se acaba absteniendo total o parcialmente a cambio básicamente de nada, habremos arrojado la toalla. Las opciones viables, pero distintas de la pasividad bloqueante fruto de las divisiones internas que se vive en este momento, son dos: una, decir que se votará que no, a no ser que el PP se comprometa en un programa de reformas en profundidad, que incluyan la apertura inmediata de una comisión de reforma constitucional presidida por un socialista con un plan de trabajo pactado (y en este caso, el PSOE podría abstenerse y mantenerse en la oposición); otra, una vez el PP no consiga los votos para gobernar, si no los consigue, intentar un acuerdo con Podemos, Ciudadanos y el PNV, al que puedan sumarse independentistas catalanes partidarios de un diálogo franco y abierto. No sé cuál es el orden cronológico óptimo de estas dos opciones: de hecho podría ocurrir que al PSOE no le satisfaga lo que le propone el PP, que intente formar gobierno y no lo consiga, y que a última hora se consiguiera algún pacto in extremis sin Rajoy, pero por lo menos sería con una postura clara reformista del PSOE. Quizás ambas opciones no lleguen a buen puerto, pero si no se intentan, si no se aprovecha para hacer avanzar en el debate público las ideas de un reformismo profundo, el balance de esta oportunidad histórica será que habremos retrocedido cuando no teníamos por qué haberlo hecho. Será en todo el mundo un verano caliente en la batalla de las ideas. Cuando uno ve que algunos independentistas catalanes creen que "España mata", emitiendo mensajes sombríos parecidos a los del Brexit ("Bruselas" mata) o los de la convención del Partido Republicano de Donald Trump, o cuando uno ve el desparpajo con que los altavoces del PP dicen que "todo ha vuelto a la normalidad" cuando se elige a su candidata a presidir el Congreso, uno se da cuenta de que la democracia y la libertad hay que regarlas todos los días, con paciencia, pero sin descanso.

L'apoteosi barroca del ridícul independentista

El professor d'Esade Francisco Longo ens recordava fa poc una expressió de Raimon Obiols quan denunciava a la "beatiful people" del PSOE i sectors associats parlant de "l'apoteosi barroca del diner". Longo deia que en l'actualitat convindria parlar de "l'apoteosi barroca de l'espectacle polític". Una part francament patètica d'aquest espectacle l'hem viscuda ahir i avui, amb algunes escenes del vodevil tenint per escenari Madrid i altres Barcelona. Ahir dilluns, mentre Junts pel Sí i la CUP pactaven a Barcelona una confusa ressolució advocant per mecanismes unilaterals per avançar cap a la independència de Catalunya respecte a Espanya, a Madrid Francesc Homs, un dels principals promotors de Junts pel Sí, es presentava de candidat a presidir el Congrés dels Diputats... d'Espanya. Ja és estrany que algú a Catalunya es pensi que la "independència" es pot proclamar de forma unilateral, després que acabem de comprovar que ni el Regne Unit se'n pot anar de la UE de forma unilateral. La declaració "unilateralista" de totes maneres en altres temps hagués aconseguit grans titulars, fins i tot hagués atret als mitjans de comunicació internacionals. Ja escarmentats d'altres farols (el director d'un diari estranger ja va concloure fa temps que a Catalunya en realitat no passava mai res), avui la notícia no ha aparegut ni a la portada del diari El Pais ni a la portada del diari La Vanguardia, els principals diaris de Madrid i Barcelona, respectivament. És com a una famosa escena de la pel·lícula "A Beatiful Mind" (Una Ment Meravellosa) sobre la vida del matemàtic i premi Nobel d'Economia, John Nash. En aquesta escena, Nash (interpretat per Russell Crowe), que patia una aguda esquissofrènia, s'adona que la visió d'una nena que veia tot sovint des de feia molts anys, no creixia mai. Un home brillant, el matemàtic en aquell moment va concloure que la visió no podia ser real. No m'estranyaria que molta gent ahir i avui hagi arribat a la mateixa conclusió, per fi, sobre l'independentisme català: no va de debò. Perquè a més a més, avui Junts pel Sí i la CUP sembla que no es posaven d'acord sobre exactament què havien aprovat ahir sobre la unilateralitat. Però aquí no s'acaba tot, perquè mentre discutien a Barcelona sobre l'acta de la reunió d'ahir al Parlament de Catalunya, a Madrid els seus representants, tant els de CDC (o com es digui) com els d'ERC, s'abstenien (i alguns votaven afirmativament d'amagatotis) en l'elecció dels candidats del PP i Ciutadans, els partits més centralistes d'Espanya, a la mesa del Congrés de Diputats, la mateixa que aspirava a encapçalar Francesc Homs. Els diputats independentistes catalans han fet possible així l'elecció d'una presidenta popular al Congrés. Com ha dit el meu amic Gabriel Jaraba, una unilateralitat de puta i ramoneta. El problema de fons és que aquests fets revelen l'interès que tenen els independentistes amb mantenir una Espanya paralitzada, perquè això els garanteix també una Catalunya paralitzada en la situació actual, on manen ells. L'única alternativa a la paràlisi és una reforma federal avançada, aprovada per un ampli consens. Està clar que no la volen, i que prefereixen la paràlisi. Però sisplau, que no ens expliquin que la seva preocupació és el benestar de la ciutadania de Catalunya.

Cosmopolitismo y federalismo

Si se salva Europa, será entre otras razones porque personas como el periodista Xavier Vidal-Folch saben hablar contra corriente y pararles los pies si hace falta a quienes hablan o escriben para satisfacer a cuantas más audiencias mejor, a riesgo si hace falta de servir de apoyo intelectual a proyectos muy confusos. Le he visto hacer esto en dos ocasiones recientes. Primero en un diálogo a raíz del libro "Qué es el federalismo" pidiendo ante el intelectual "colauista" Joan Subirats que no se recuperara en nombre de la izquierda una trasnochada idea de soberanía, cuando el intelectual mencionado consideraba muy importante que se defendiera que Cataluña era un "demos"; o denunciando la defensa que este politólogo hacía de una cita del filósofo neo-independentista Xavier Rubert de Ventós cuando este decía que los catalanes teníamos derecho a elegir nuestras propias interdependencias, y recordándole que ante fenómenos como la inestabilidad financiera, el terrorismo internacional o el cambio climático hay pocas interdependencias donde elegir, porque nos vienen bastante dadas. Y le vi hacer algo parecido el otro día en la escuela de verano de Federalistes d'Esquerres y Economistas Frente a la Crisis, donde consideró acertadamente un deber moral ir más allá de su papel de moderador y afearle nada menos que a un presidente del Círculo de Economía el ataque confuso que lanzó contra el concepto de "cosmopolitismo", mezclado con un ataque a la puesta en marcha del euro como moneda común. Según este presidente, el profesor Antón Costas, el cosmopolitismo excesivamente optimista que se hizo dominante a partir de la caída del muro de Berlín, nos ha hecho bajar la guardia de la existencia de riesgos económicos (esto podría ser verdad), y ha hecho que entre conservadores y socialdemócratas se considere aceptable aumentar el nivel de vida de los pobres de los países pobres aún a costa de reducir el nivel de vida de los pobres de los países ricos. En un artículo reciente, este economista añadía a esto que los socialdemócratas también han sido partidarios de la "teoría del rebose", por la cual la globalización económica era positiva porque automáticamente acabaría mejorando el nivel de vida de todo el mundo. La verdad es que yo no he conocido a ningún socialdemócrata que considere aceptable rebajar temporalmente el nivel de vida de los trabajadores de los países ricos ni que sea partidario de la teoría del tal rebose. Sí que conozco a muchos socialdemócratas, yo entre ellos, que consideramos que una concepción universalista de la ética nos obliga a realizar propuestas políticas que tengan en cuenta el bienestar de toda la humanidad, y por eso nos parece relevante tener en cuenta la distribución mundial de la renta, muy bien descrita en el famoso "elefante" de Milanovic. Como dijo Vidal-Folch, nuestro cosmopolitismo es un instrumento contra la endogamia, y no sólo no implica neo-liberalismo, sino que es una forma de combatirlo. Nuestro cosmopolitismo también implica a veces elecciones difíciles, por ejemplo cuando más que oponernos a priori al proteccionismo (como sugiere Vidal-Folch que hace algún economista turco-norteamericano, quizás acordándose de Dani Rodrik -que se escribe con erre, Soledad Gallego-Díaz y correctores de El Pais), lo que hacemos es proponer que se pongan condiciones al libre comercio. Porque somos universalistas creemos que hay que superar el estado-nación como explica Thomas Piketty en la cuarta parte (la más convenientemente olvidada, quizás porque no da votos) de su famoso libro, y avanzar hacia fórmulas federales que reduzcan la concentración creciente de la riqueza a nivel internacional (favorecida por el nacionalismo económico, el enemigo del cosmopolitismo), en beneficio de las clases medias y trabajadoras de los países desarrollados y de la población de los países pobres. No es de extrañar que Javier Cercas desconfíe de los científicos sociales locales, aunque sus puyas vayan probablemente dirigidas al sociólogo Sánchez-Cuenca. Científicos sociales, periodistas o novelistas deberían hacer un mayor esfuerzo de rigor para orientar a nuestras sociedades en momentos de grandes riesgos económicos y sobre todo políticos.

L'elefant de la globalització

Un gràfic que apareix al darrer llibre de l'economista Branko Milanovic resumeix una de les causes que pot haver-hi darrera dels moviments nacional-populistes que troben un terreny adobat en els sectors socials descontents dels països desenvolupats. Aquest gràfic reprodueix aproximadament la figura d'un elefant, amb trompa inclosa. En l'eix horitzontal trobem la població mundial, ordenada per nivells de renda, dels més pobres als més rics. I en l'eix vertical hi trobem el canvi en el nivell de renda de cada grup de persones entre 1988 i 2008 (és a dir, no té en compte ni tan sols els efectes de la darrera crisi econòmica), els anys que han conegut una més gran expansió de la integració econòmica, és a dir, la globalització.

Per exemple, si al percentil de renda global 35 li correspon un augment de renda del 70%, això vol dir que les persones que es troben just per sobre del 35% més pobre de la població del planeta van veure augmentar en un 70% els seus ingressos en aquests anys. En la figura podem veure com els més pobres, els que estan per sota del 5% més pobre, van veure fins i tot disminuir els seus ingressos. Però entre el 5% més pobre i el 75% aproximadament, van veure créixer els seus ingressos. Això reflecteix l'augment dels ingressos en els països emergents, principalment la Xina. Al voltant del decil 80, és a dir, on es troba la gent que està entre els menys rics del 20% més ric de la població mundial ("nosaltres"?), aquí trobem que s'ha produit un descens del nivell de renda: això reflecteix el declivi de les classes mitjanes dels països desenvolupats, els perdedors de moment de la globalització. Aquí hi ha el material humà que fan servir els nens mimats de les escoles d'elit del Regne Unit, com Boris Johnson o Michael Gove, o els nens mimats de l'escola Aula de Barcelona, com Artur Mas (i els seus aliats envoltats d'una aura suposadament progressista), per intentar navegar l'onada del populisme i, lluny de preocupar-se perquè la figura tingui una altra forma, perpetuar o empitjorar la situació perquè les nostres classes mitjanes vegin en ells i els moviments que encapçalen la fàcil solució als nostres complexos problemes. A partir del decil 85 trobem ben tranquils els plutòcrates de la terra, que brinden amb cava i es fumen un puro des dels seus iots mentre els antics nens més narcissistes de les seves escoles tenen entretingudes a les masses. No hem d'oblidar mentrestant que l'esquena de l'elefant ens mostra la cara positiva de la globalització: milions de treballadores i treballadors a la Xina i altres països emergents han sortit de la misèria. El repte no és fer baixar l'esquena de l'elefant a base de més proteccionisme, sinó fer pujar el coll i que baixi la trompa.