Pedro Sánchez: presta atención a Scalfari, no a Renzi

Pedro Sánchez, el nuevo líder del PSOE, dijo que sus dos principales referentes políticos eran Felipe González y Matteo Renzi. Sobre el primero no tengo mucho que decir, también era un referente para mi... hace 30 años. Sobre el segundo, vengo siguiéndole desde que se enacaramó democráticamente al liderazgo de su partido, el admirado PD italiano.  El otro día le vi en una cadena de TV internacional y me pareció vano y engreído. La sensación coincide con las críticas que le hace el prestigioso periodista Eugenio Scalfari cada domingo en La Repubblica. En su última columna, criticaba que Renzi no pusiera suficiente énfasis en la construcción de una auténtica Europa federal:

L'interesse dell'Italia dovrebbe essere quello di rafforzare i poteri del Parlamento europeo, della Commissione e della Banca centrale per avviarsi sulla strada d'una Federazione.
Non mi pare che il nostro governo abbia questo in mente. Mi pare anzi che veda il centro del problema negli Stati nazionali i quali, qualora non cedano sovranità al sistema europeo e non rafforzino i poteri di rappresentanza del Parlamento, saranno sempre più degli staterelli, capaci forse di vendere i loro prodotti e trarne qualche profitto.
Si stanno affermando due fenomeni contrapposti ma allo stesso tempo analoghi: si accresce la spinta verso poteri globali e sorgono esigenze di spezzettare gli Stati nazionali. La voglia di referendum da un lato l'emergere di potenze continentali dall'altro, dovrebbero imprimere a Paesi come il nostro di scegliere il ruolo che fu indicato per primo da Ernesto Rossi e poi dal manifesto di Ventotene redatto dallo stesso Rossi, da Altiero Spinelli, da Colorni e da altri confinati o imprigionati dalla dittatura fascista.
Pochi sanno e pochissimi ricordano questa tradizione che fu uno dei suggelli della sinistra liberal- socialista italiana.

Los dirigentes del PSOE deberían empaparse más de cultura federal, y no por resolver el problema catalán, que también, sino por resolver el problema de España, de Italia y de Europa. Ayer escuché al secretario de Organización del PSOE, un chico joven con cierta mirada de resabiado, pero que balbuceaba a la hora de explicar en qué consiste el federalismo. Más Scalfari, y menos Renzi, o por lo menos, compañeros, para empaparos de cultura federal, echadle un vistazo de vez en cuando a la web de Federalistes d'Esquerres (si es que la tele de 24h y las tertulias os dejan un resquicio de tiempo).

Esperar que "l'estat" ens faci una proposta?

Artur Mas acaba de repetir en la seva entrevista amb Ana Pastor a "la Sexta" que si l'Estat vol fer una proposta que la posi a la "consulta" al costat de la proposta que fan els partits sobiranistes catalans. Així els votants catalans podran votar una proposta dels "catalans" i una proposta dels "espanyols". Al marge que no sé com quedaria l'ampliació de l'engendre de pregunta que han fet en aquest cas, el que em sembla pitjor és que d'aquesta manera Artur Mas el que diu en realitat és que no vol arribar a cap acord, que no passi per aprovar fer la consulta amb data i pregunta unilateralment proposades. Si els catalans haguéssim esperat passivament que "l'Estat" ens fés una proposta en altres moments, no sé si avui tindríem una Constitució democràtica, un exèrcit disciplinat o una sanitat pública, per citar tres dels grans assoliments dels darrers 30 o 40 anys. Quan es va aprovar l'actual Constitució, els catalans no vam esperar que l'estat ens fés una proposta sinó que vam col·laborar amb la resta d'espanyols per avançar cap a un gran pacte: Jordi Solé-Tura i Miquel Roca Junyent van col·laborar amb la resta de representants demòcrates per fer possible la democràcia per a tots. Narcís Serra i Lluis Reverter van tenir un paper fonamental en la modernització de l'exèrcit espanyol, no vam esperar que "l'Estat" ho solucionés. Els catalans, de la mà d'Ernest Lluch, també ens vam implicar en l'expansió de la sanitat per a tothom, una conquesta que avui els catalans i els espanyols de dretes intenten carregar-se. I així podríem continuar amb molts altres exemples, en què els catalans ens hem arremangat, amb la resta d'espanyols, per avançar en la llibertat, la demoràcia i el benestar.
És clar que seria molt desmobilitzador intentar arribar a un acord. Però aquest acord hauria de ser perfectament possible. Els valors comuns hi són. Aquesta darrera setmana he llegit que el govern del PP estava a favor d'una Europa federal, o que el líder del nacionalisme basc moderat volia negociar una reforma de la constitució que acceptés compartir sobirania. També he llegit que Unió Democràtica de Catalunya ens recordava que era confederal. I el PSOE ens ha seguit recordant que aspira a una reforma federal de la Constitució. Aquí estan els ingredients d'un gran pacte, que a més les enquestes ens diuen que la majoria d'espanyols i catalans podrien acceptar amb una gran majoria. La via unilateral, la de buscar que una part de la societat imposi la seva solució a una altra, és una via que només ha trobat dos aliats a fora de Catalunya: el partit xenofòbic Lliga Nord i el grup (encara) armat ETA.

Federalisme, democràcia i progrés

Quan es va debatre la Constitució dels Estats Units, el debat sobre el federalisme era el mateix que el debat sobre la democràcia. En el llibre "Hamilton's Paradox" de Jonathan Rodden s'explica com per a Hamilton, un dels "pares fundadors", l'arquitectura federal ideal no era només una forma d'organització territorial sinó que era una forma d'organitzar els pesos i contrapesos necessaris perquè prevalgués una democràcia de qualitat tant al nivell federal com en els estats. Una democràcia de qualitat és una organització de govern on es combina la participació popular en les decisions, començant per la tria dels representants, amb un respecte absolut per la llei i un respecte total als drets de les minories i a valors que es consideren fonamentals. Avui la democràcia a Europa, també a Espanya i a Catalunya, té com a mínim dos problemes, probablement relacionats. D'una banda, les principals decisions econòmiques no es prenen amb prou participació popular, sinó per poders llunyans sobre els quals els votants tenen una influència molt indirecta (perquè Europa té més de confederació tecnocràtica que de federació democràtica, encara que hi ha zones grises). I per altra banda, la falta d'influència popular en les grans decisions s'intenta substituir per una gesticulació populista o de replegament identitari (o d'afirmació nacionalista-centralista contra aquest replegament) que només serveix per ocultar els grans problemes. I els grans problemes són entre altres les desigualtats locals i internacionals (i la corrupció que alimenten), la potencial inestabilitat financera internacional i el canvi climàtic. La democràcia plebiscitària, que com veiem i se'ns explica des de Quebec i Escòcia de vegades s'assembla a la llei de la massa (the mob rule, que diu el periodista del Financial Times Philip Stevens) que tant espantava a Elías Canetti, aplicada a qüestions identitàries, no és cap millora de la democràcia, sinó que en pot ser la seva perversió. Qualsevol persona que es posi a pensar amb una mica de calma arribarà a la conclusió que cap dels tres grans problemes esmentats no es pot resoldre en el marc de l'estat-nació, i que per tant tota la gesticulació nacionalista-populista és totalment improductiva, i que només serveix perquè els qui es beneficien de la confederació tecnocràtica ho segueixin fent.
Avui Artur Mas ha estat aplaudit en el seguici d'autoritats a les festes de Barcelona. Catalunya s'ha convertit en un gran plató, com si estigués passant alguna cosa important. S'intentarà que aquest plató funcioni durant el màxim temps possible, potser encadenant consulta frustrada amb eleccions avançades, per fer durar l'excitació. Ja veurem quina forma adoptarà i quan arribarà el coitus interruptus. Aquest és un concepte incompatible amb la idea de campanya permanent que desitgen els nacionalistes, però inevitable perquè no han trobat ningú fora de Catalunya que els hi accepti que una Catalunya independent sigui una realitat plausible dintre de la Unió Europea i la zona euro. I si no és dintre d'Europa és avui impossible que hi hagi una majoria prou forta i compromesa amb la independència com per fer-la possible donades les enormes restriccions lògicament existents. Hi ha molts exemples històrics de ceguesa col·lectiva orquestrada pel nacionalisme, a Israel, a la URSS, als Estats Units, per no posar altres exemples que poden despertar les ires d'alguns dels alliberats de la caverna nacionalista que rastregen els blogs dels "deslleials"... Artur Mas, el dirigent d'un partit que ha impulsat polítiques de retall dràstic de l'estat del benestar, que dirigeix un dels partits més corruptes d'occident, aplaudit pel poble, gràcies a un procés recolzat per una part de les forces d'esquerres (enhorabona, companys!). La signatura del decret de la consulta es farà en directe per la tele, se'ns diu, i Mas serà entrevistat tot seguit per una de les líders del moviment independentista, la periodista Mònica Terribas, tot un anticipi de la qualitat institucional que hi hauria en una suposada Catalunya independent. Se'ns vendrà com històrica la convocatòria d'una cosulta que no es podrà fer legalment, que pregunta per una independència que encara no sabem en què cosnsisteix (s'ha anunciat que el llibre blanc que explicarà com serà, sortirà amb posterioritat a la convocatòria, i és que aquí tot es fa després). Es muntarà una carpa, es rumoreja, a l'Arc de Triomf per fer assemblees durant algunes setmanes sobre "quin país volem". I sí algú es comencés a plantejar "quin món volem?" Hi ha algun lloc a Catalunya on es parli avui de quin món volem?

Homenaje al federalismo británico

Estoy de acuerdo con Xavier Vidal Folch en que en Escocia ha ganado lo que algunos llaman tercera vía y otros preferimos llamar federalismo. Y eso que no se presentaba. Si se llega a presentar hubiera ganado por más y además los escoceses ahora estarían menos divididos y habrían podido enviar un mensaje más claro. Dice Vidal Folch que “el Reino Unido inicia su transformación de Estado al tiempo plurinacional y muy centralizado hacia un formato radicalmente federal, aunque toda mención al concepto “federal” esté proscrita en las Islas”. ¿Toda mención? ¡No! La rama escocesa del Partido Liberal Demócrata (hoy en el gobierno del Reino Unido con los conservadores, y quizás el año próximo con los laboristas), dirigida por el ex líder liberal de todo el Reino Unido Menzies Campbell, abogó durante la campaña por una vía explícitamente federal. Will Hutton, el principal referente intelectual del centro-izquierda británico, hizo lo mismo. También lo hizo Chris Bertram en el principal blog de la izquierda intelectual británica. Y lo hacen subiéndose a los hombros de una fuerte tradición federalista en las islas, a la que contribuyeron personalidades como William Beveridge y Lionel Robbins, que influyeron poderosamente en el federalismo europeista y progresista  italiano de Altiero Spinelli, que a su vez fue clave en el proceso de integración europea, como explicamos en el libro “Economia d’una Espanya Plurinacional”. El federalismo británico existe, y como dirían ellos is alive and well, y hoy lo apoyan entre otros medios de comunicación (como los izquierdistas The Guardian o The New Statesman),  el Financial Times y The Economist, aunque a muchos no interesa que esto ocurra (¿les suena?). Hoy el federalismo británico se merece un gran homenaje.

Una vez mas quedan en ridículo quienes menosprecian al federalismo: que si es demasiado tarde, que si no es suficiente, que si es algo del pasado… Pues hemos ganado claramente, y hoy la mayoría de europeos (y Obama, entre otros líderes mundiales) respira aliviada por ello. Quizás incluso Alex Salmond respire aliviado, porque incluso él prefería al principio una mejor autonomía antes que la independencia, y ahora no tendrá que gestionar un SÍ de perfiles muy inciertos.

Dos aspectos esenciales parecen haber inclinado fuertemente la balanza a favor de un NO más claro del que preveían las últimas encuestas (pero no los mercados de predicciones, siempre mucho más certeros): los argumentos económicos, y el liderazgo de veteranos políticos laboristas como Gordon Brown.

Los argumentos económicos del SÍ chocaron contra la evidencia y la opinión de los mejores economistas, medios especializados y personalidades del mundo económico. Aunque hoy se esconderán (algunos que ayer mismo ya preparaban el cava en un estado de creciente excitación, hoy ya dicen que las situaciones son totalmente distintas), esos argumentos son muy parecidos en su esencia a los que utilizan los independentistas catalanes. La pretensión de que la independencia mejora la libertad y el bienestar es hoy un disparate bastante ampliamente reconocido.

Y han tenido que ser los viejos líderes de la siempre denostada socialdemocracia quienes han tenido que salir a la arena a sacar a David Cameron del lío en que se había metido. Veteranos líderes laboristas (no precisamente los de la tercera vía de Blair) como Aistair Darling, John Reid o Gordon Brown (éste con un discurso final decisivo), parecen haber tenido mucho que ver con la clara victoria del no. Ahí está la vieja socialdemocracia,  al rescate del Reino Unido y de Europa. No han ganado ni demagogos nacionalistas ensoberbecidos, ni modelitos postmodernos arremangados de 1,90 metros amantes de la “nueva política”. Han ganado los viejos, feos y aburridos, pero sólidos y creíbles, líderes del viejo laborismo.

Los amantes de las emociones fuertes y de la simplificación elogian el referéndum de secesión como instrumento democrático. Por supuesto, es mucho mejor que las pistolas. Pero no es el instrumento ideal: no conduce a una expresión fidedigna ni estable de las preferencias colectivas y  genera división. El referéndum de secesión sin más como instrumento democrático ha sido cuestionado por Lapuente/Penadés, Pau Marí-Klose, y Fradera/Álvarez Junco, entre otros. Además, existen alternativas igual de democráticas y mucho mejores para la convivencia, como someter al voto ciudadano grandes y detallados acuerdos previos, que es lo que en España y Europa nos ha llevado a varias décadas de paz y libertad. Periódicos creíbles de distintas ideologías como The Guardian y el Financial Times han alertado en los últimos días de claras tendencias intimidadoras e intolerantes en sectores de la campaña del SÍ. Derivas parecidas cuentan quienes vivieron los referéndums de Quebec de 1980 y 1995. Por supuesto, las derivas pueden venir de los dos lados, porque a eso lleva la polarización y la simplificación en un terreno tan emotivo como el de las identidades.

Hay que votar, sí, pero no al gusto de una minoría bien organizada, sino al servicio de la inmensa mayoría que desea una convivencia mejor. Esta vez hemos ganado sin bajar del autocar (porque no se preguntaba por el federalismo). La próxima quizás sería mejor, para el bien de toda Europa y de la soberanía de sus ciudadanos, no asomarse al precipicio, y seguir votando si la gente desea un ajuste y una mejora permanentes de las estructuras federales que tenemos a medio construir. Para empezar, dudo mucho que a la mayoría de los políticos británicos les haya quedado mucho apetito por celebrar en 2017 un referéndum sobre la permanencia del Reino Unido en la UE, como también había prometido el siempre tan decidido David Cameron. Pues mejor.

Tres precisions respecte a un article de Rafael Ribó

En un article recent, Rafael Ribó argumentava que no és veritat que tot Catalunya hagués callat davant de les irregularitats del pujolisme, i defensava alguns intel·lectuals que han estat criticats per la seva falta de suport a la querella quan es va produir el cas Banca Catalana. És evident que no tothom va callar durant el pujolisme, alguns com el mateix Rafael Ribó, Antoni Gutiérrez Díaz i Joan Saura s’hi van oposar aferrissadament; altres com Raimon Obiols fins i tot van ser amenaçats de mort per fer-ho, i alguns sortíem a fer pintades com aquelles de “Loto 6-49, toca’m un ou” que un servidor feia amb un que ara és director general amb Convergència.

El que passa és que Rafael Ribó estableix en l’article una estranya relació entre la crítica al pujolisme i l’actual procés sobiranista, força típic dels malabarismes argumentals que s’estan produint en els darrers temps. Ribó arriba a dir que “se está cuestionando el orden establecido, sin violencia, sin sectarismos y sin fracturas sociales”.

Són tres afirmacions contundents, que analitzades les tres conjuntament, sorprenen amb caràcter creixent de menys a més quan les comparem amb la realitat. Deixaré bàsicament de costat l’afirmació que el moviment sobiranista qüestiona l’ordre establert: Joan Boada ja s’hi ha referit molt millor que el que pugui fer jo, i el suport de multimilionaris com Gerard Piqué o Josep Guardiola suposo que hauria de fer reflexionar al respecte. Però si l’ordre establert és “Espanya” o la “Unió Europea” doncs sí, el moviment sobiranista ho qüestiona.

En primer lloc, és veritat que el moviment es caracteritza per l’absència de violència física, tot i que es produeix una ocupació abusiva de l’espai públic (banderes no oficials a les places i intimidació social als pobles, espais gratuïts als mitjans de comunicació de tots) i que el dirigent del partit principal de l’independentisme ha fet una crida a la “desobediència civil”, que no ha retirat, i la presidenta de l’ANC va fer una crida a ocupar aeroports i fronteres (que posteriorment va matisar) o a saltar-se en algun moment la legalitat (que no ha matisat).

En segon lloc, que el “qüestionament de l’ordre establert” té lloc “sense sectarismes” contrasta amb l’experiència quotidiana a Catalunya. L’exemple més recent, el d’una pel·lícula obertament independentista, produïda en col·laboració amb la televisió pública catalana, on la directora va dir que no sortien persones aportant arguments contraris a la independència perquè no havia trobat persones prou capacitades per fer-ho. Que es parli ja obertament d’una “caverna catalana” il·lustra la creença cada cop més generalitzada que el sectarisme és real i potent. Si sectarisme és intentar apropiar-se d'allò que és de tots, la manipulació massiva i desvergonyida de la història i del llenguatge també anirien en aquest capítol.

En tercer lloc, diu que tot això està succeint sense fractures socials. De nou Joan Boada sembla que no pensa el mateix. Jo, tampoc. Diversos partits i coalicions s’han dividit profundament, amics de tota la vida han deixat de parlar-se i les enquestes preveuen un Parlament de Catalunya més dividit que mai. Les enquestes també diuen que és fals el mite d’un moviment transversal que també sembla haver-se empassat el senyor Ribó: el votant a favor de la independència és minoritari, desproporcionadament de poble i massivament catalano-parlant. Només cal passejar-se per Catalunya i veure on es concentren les estelades.

Si tot això ho digués una persona amb una opinió tan respectable com la de tothom no em preocuparia, però són les opinions del Síndic de Greuges català, suposadament encarregat de protegir-nos dels abusos institucionals. Molt generosament, Ribó qualifica el “procés” com “centenares de miles de personas reclamando cambios significativos, sin descartar la independencia, en la estructura territorial del Estado español”. Qualsevol observador extern més aviat diria que és un moviment obertament inependentista que sí que descarta absolutament altres possibles canvis significatius, malgrat que les enquestes diuen que serien majoritàriament recolzats per la ciutadania de Catalunya.

I sobre la responsabilitat dels intel·lectuals no només davant del pujolisme, sinó davant de l’actual moviment independentista, esperem que la història els jutgi amb més benevolència que el judici que han merescut altres episodis històrics (de signe divers) en la història d’Europa en què la majoria d’intel·lectuals no va estar a l’alçada de la responsabilitat històrica que calia exigir-los.

La majoria no és ni caspa ni ceba

Per què no escric més d'altres temes que no siguin el debat entre independentisme i federalisme? Almenys dues persones, els dos persones d'esquerres que no descarten anar a la V (jo sí que ho descarto, en termes semblants als de Jaume Reixach), m'han fet aquesta pregunta. Jo també me la faig de vegades. La resposta és que (a part del fet fàcilment comprovable que sí que escric sobre altres coses, especialment sobre Europa i en el germà anglès d'aquest blog, tot i que jo ho veig tot força relacionat) crec que el federalisme i la lluita contra els sobiranismes és una de les grans qüestions dels nostres dies (no només a Catalunya, també al Regne Unit, a França, a l'est d'Europa i al Pròxim Orient), i que crec que ens hi juguem el futur d'una democràcia de qualitat i d'un projecte de major igualtat i progrés sostenible. Jo crec a més que cal mostrar la repulsa davant d'aspectes molt inquietants del "procés" català (manipulació del llenguatge, pressió social als pobles, deriva dels mitjans públics, captura de l'administració de tots, manipulació de la història, etc etc etc) i que cal oferir una alternativa a l'identitarisme, a l'estat-nació i al centralisme, i en els darrers 3 anys els sectors que promouen la V han estat totalment estèrils en aquest sentit.
Sembla que la majoria de la societat catalana està d'acord amb mi, només cal que surti de l'armari, i jo i altres ens hem proposat modestament contribuir-hi. En feliç ocurrència de Dani Inglada, no som ni  la caspa ni la ceba. Molts ja estan sortint de l'armari i s'expressen amb una eloqüència tranquil·la que no veureu en els mitjans públics de comunicació. Si teniu dubtes sobre si sortir de l'armari i confessar-vos federalistes, podríem donar-li la volta a un eslògan que es va servir una vegada: "Dubtes? Posa TV3!"
Que la majoria estigui per una opció que no és la independència sobtarà al televident de "la seva" o a l'habitant d'algun poble de Catalunya, però no sorprendrà a qui passegi a diari per la Catalunya-ciutat, i vegi de què parla gent, en quins idiomes, i quines banderes no es posen a la immensa majoria dels balcons. Hi poden posar els mitjans que vulguin i els megàfons que els dongui la gana: que no som indepes!!!
Ara que el projecte liderat per Artur Mas va contra les roques, i que la majoria ho veu amb preocupació, és trist veure com antics companys de camí són ara ells (o elles) els o les qui reparteixen carnets de bon catalanista. Alguns que van començar aspirant a ser més d'esquerres, més catalanistes i més regeneradors que ningú han acabat aferrats als seus escons, o muntant seminaris amb el centre d'estudis Jordi Pujol, o confabulant per ser la darrera crossa de Convergència, i això sí, dividint els partits d'esquerres mentre es busca una "aliança catalana de progrés". El progrés al món serà federal o no serà.

La extraña coalición

El día 18 tendrá lugar el referéndum por la independencia en Escocia, donde poco más de la mitad impondrá un resultado a poco menos de la mitad, en lugar de haber tenido la oportunidad de ratificar un gran acuerdo en el que una gran mayoría de escoceses (que probablemente comparten muchos valores) pudiera sentirse cómodo. Por supuesto, hay diferencias entre lo que ocurre en Escocia y lo que ocurre en Cataluña.

La primera diferencia es que en Cataluña no hay un referendum legal convocado por acuerdo de los dos gobiernos, cuestión vinculada a la existencia en España, a diferencia del Reino Unido, de una Constitución escrita que es muy contundente sobre la cuestión de la soberanía presuntamente entendida como la facultad para establecer fronteras. En Cataluña, las cuestiones lingüísticas y de protesta ante lo que se considera injusto sistema de financiación de los gobiernos sub-centrales juega un papel importante, y no así en Escocia (que goza de un tratamiento de financiación territorial beneficioso, según McCrone). Por otro lado, a diferencia de lo que ocurría en Cataluña hasta el estallido del caso Pujol, en Escocia no ha jugado un papel relevante (no es ni abordado en el exhaustivo tratamiento de McCrone) el argumento de que la independencia permitiría construir instituciones de mayor calidad, probablemente por el alto prestigio internacional del que gozan las instituciones británicas.

Aquí de momento  a dos meses supuestamente de la “consulta” no hay libro blanco sobre la independencia como lo hay en Escocia (un documento de 600 páginas donde se detalla con más o menos rigor qué se entiende por independencia), y cuando lo haya si es que lo hay veremos si todos los partidos que apoyan la independencia están de acuerdo con él. La campaña pro-independentista de Escocia está mucho más cohesionada en este sentido que la catalana.

La campaña pro-independentista en Cataluña está dominada por una extraña coalición entre un gobierno de CiU pretendidamentemente business friendly definido por algunos como neoliberal (con el apoyo de algunos economistas liberales fromados en Estados Unidos, pero sin el apoyo del empresariado en lo que al proyecto independentista se refiere), y componentes importantes de la izquierda radical. En medio, un grupo heterogéneo muy mayoritario en la Cataluña rural y personas que intentan incorporarse a una "nueva centralidad" que a veces empieza a parecer menos central, (aunque como veremos el 11S sigue teniendo mucha fuerza). Ambos grupos dominantes, pese a la tradición europeista de las corrientes centrales del catalanismo, tienen componentes euroescépticos o incluso eurofóbicos a los que hasta ahora se ha prestado poca atención. Los unos, porque creen que las pequeñas naciones ricas pueden ser exitosas en un contexto de globalización desregulada para lo que la UE podría ser un estorbo; los otros porque creen que hay que conseguir la independencia “para cambiarlo todo”. Hoy no está claro cual será el régimen monetario de la Cataluña independiente, ni si habrá ejército, ni si será un régimen parlamentario, presidencial o basado en la democracia directa (“queremos decididrlo todo”), ni si las pensiones serán de capitalización o de reparto, ni si el Banco Central será independiente del gobierno, ni qué pasará si por un período incierto de tiempo no estamos ni en la Unión Europea, ni en el Tratado de Schengen, ni en la zona euro.

El subjetivismo del "libro blanco" escocés, denunciado sobriamente por McCrone, igual que los documentos del consejo de "transición nacional" catalán (que de momento están muy lejos de ser un “libro blanco”)  y aspectos como la deriva partidista de la televisión pública catalana, hacían pensar, ya antes de conocerse o sospecharse sobre la fortuna de la familia Pujol y los silencios que la permitieron, que las instituciones de calidad deben nacer de inputs que hoy están relativamente ausentes, por lo menos en comparación con el resto de España o el resto del Reino Unido.

La fortísima presión social, con claros componentes orwellianos, que incluyen la manipulación de la historia y del lenguaje, la ocupación abusiva del espacio público y la intimidación sobre todo en los pueblos, se ha centrado en personas que podían romper los partidos de izquierda, y ha acabado haciendo mella en colectivos y personas poseídos por valores poco firmes, como tristemente Avancem o la ex-militante del CDS Ada Colau ("estoy contra las fronteras pero votaría que sí a la independencia"). Por suerte, las biografías más ejemplares entre los sectores supuestamente más catalanistas del PSC se han alejado definitivamente de las estrategias rupturistas.

Parte del discurso del gobierno escocés  es construir un país de centro-izquierda con un potente estado del bienestar gracias a los recursos del petróleo del mar del Norte, ante la supuesta deriva neo-liberal de Inglaterra. Por ejemplo, aunque no sin contradicciones destacadas por un editorial del diario  The Guardian, el líder nacionalista Salmond habla de evitar la privatización del sistema nacional de salud, el NHS. En Cataluña Mas sin embargo preside un gobierno de centro-derecha que está privatizando en buena parte la sanidad pública. Y a diferencia de lo ocurrido en Escocia desde que gobierna el SNP, los partidos mayoritarios hasta ahora en Cataluña han apoyado las políticas económicas de los gobiernos españoles, tanto cuando ha gobernado el PSOE como cuando ha gobernado el PP.