Federalisme, democràcia i progrés

Quan es va debatre la Constitució dels Estats Units, el debat sobre el federalisme era el mateix que el debat sobre la democràcia. En el llibre "Hamilton's Paradox" de Jonathan Rodden s'explica com per a Hamilton, un dels "pares fundadors", l'arquitectura federal ideal no era només una forma d'organització territorial sinó que era una forma d'organitzar els pesos i contrapesos necessaris perquè prevalgués una democràcia de qualitat tant al nivell federal com en els estats. Una democràcia de qualitat és una organització de govern on es combina la participació popular en les decisions, començant per la tria dels representants, amb un respecte absolut per la llei i un respecte total als drets de les minories i a valors que es consideren fonamentals. Avui la democràcia a Europa, també a Espanya i a Catalunya, té com a mínim dos problemes, probablement relacionats. D'una banda, les principals decisions econòmiques no es prenen amb prou participació popular, sinó per poders llunyans sobre els quals els votants tenen una influència molt indirecta (perquè Europa té més de confederació tecnocràtica que de federació democràtica, encara que hi ha zones grises). I per altra banda, la falta d'influència popular en les grans decisions s'intenta substituir per una gesticulació populista o de replegament identitari (o d'afirmació nacionalista-centralista contra aquest replegament) que només serveix per ocultar els grans problemes. I els grans problemes són entre altres les desigualtats locals i internacionals (i la corrupció que alimenten), la potencial inestabilitat financera internacional i el canvi climàtic. La democràcia plebiscitària, que com veiem i se'ns explica des de Quebec i Escòcia de vegades s'assembla a la llei de la massa (the mob rule, que diu el periodista del Financial Times Philip Stevens) que tant espantava a Elías Canetti, aplicada a qüestions identitàries, no és cap millora de la democràcia, sinó que en pot ser la seva perversió. Qualsevol persona que es posi a pensar amb una mica de calma arribarà a la conclusió que cap dels tres grans problemes esmentats no es pot resoldre en el marc de l'estat-nació, i que per tant tota la gesticulació nacionalista-populista és totalment improductiva, i que només serveix perquè els qui es beneficien de la confederació tecnocràtica ho segueixin fent.
Avui Artur Mas ha estat aplaudit en el seguici d'autoritats a les festes de Barcelona. Catalunya s'ha convertit en un gran plató, com si estigués passant alguna cosa important. S'intentarà que aquest plató funcioni durant el màxim temps possible, potser encadenant consulta frustrada amb eleccions avançades, per fer durar l'excitació. Ja veurem quina forma adoptarà i quan arribarà el coitus interruptus. Aquest és un concepte incompatible amb la idea de campanya permanent que desitgen els nacionalistes, però inevitable perquè no han trobat ningú fora de Catalunya que els hi accepti que una Catalunya independent sigui una realitat plausible dintre de la Unió Europea i la zona euro. I si no és dintre d'Europa és avui impossible que hi hagi una majoria prou forta i compromesa amb la independència com per fer-la possible donades les enormes restriccions lògicament existents. Hi ha molts exemples històrics de ceguesa col·lectiva orquestrada pel nacionalisme, a Israel, a la URSS, als Estats Units, per no posar altres exemples que poden despertar les ires d'alguns dels alliberats de la caverna nacionalista que rastregen els blogs dels "deslleials"... Artur Mas, el dirigent d'un partit que ha impulsat polítiques de retall dràstic de l'estat del benestar, que dirigeix un dels partits més corruptes d'occident, aplaudit pel poble, gràcies a un procés recolzat per una part de les forces d'esquerres (enhorabona, companys!). La signatura del decret de la consulta es farà en directe per la tele, se'ns diu, i Mas serà entrevistat tot seguit per una de les líders del moviment independentista, la periodista Mònica Terribas, tot un anticipi de la qualitat institucional que hi hauria en una suposada Catalunya independent. Se'ns vendrà com històrica la convocatòria d'una cosulta que no es podrà fer legalment, que pregunta per una independència que encara no sabem en què cosnsisteix (s'ha anunciat que el llibre blanc que explicarà com serà, sortirà amb posterioritat a la convocatòria, i és que aquí tot es fa després). Es muntarà una carpa, es rumoreja, a l'Arc de Triomf per fer assemblees durant algunes setmanes sobre "quin país volem". I sí algú es comencés a plantejar "quin món volem?" Hi ha algun lloc a Catalunya on es parli avui de quin món volem?