Tres precisions respecte a un article de Rafael Ribó

En un article recent, Rafael Ribó argumentava que no és veritat que tot Catalunya hagués callat davant de les irregularitats del pujolisme, i defensava alguns intel·lectuals que han estat criticats per la seva falta de suport a la querella quan es va produir el cas Banca Catalana. És evident que no tothom va callar durant el pujolisme, alguns com el mateix Rafael Ribó, Antoni Gutiérrez Díaz i Joan Saura s’hi van oposar aferrissadament; altres com Raimon Obiols fins i tot van ser amenaçats de mort per fer-ho, i alguns sortíem a fer pintades com aquelles de “Loto 6-49, toca’m un ou” que un servidor feia amb un que ara és director general amb Convergència.

El que passa és que Rafael Ribó estableix en l’article una estranya relació entre la crítica al pujolisme i l’actual procés sobiranista, força típic dels malabarismes argumentals que s’estan produint en els darrers temps. Ribó arriba a dir que “se está cuestionando el orden establecido, sin violencia, sin sectarismos y sin fracturas sociales”.

Són tres afirmacions contundents, que analitzades les tres conjuntament, sorprenen amb caràcter creixent de menys a més quan les comparem amb la realitat. Deixaré bàsicament de costat l’afirmació que el moviment sobiranista qüestiona l’ordre establert: Joan Boada ja s’hi ha referit molt millor que el que pugui fer jo, i el suport de multimilionaris com Gerard Piqué o Josep Guardiola suposo que hauria de fer reflexionar al respecte. Però si l’ordre establert és “Espanya” o la “Unió Europea” doncs sí, el moviment sobiranista ho qüestiona.

En primer lloc, és veritat que el moviment es caracteritza per l’absència de violència física, tot i que es produeix una ocupació abusiva de l’espai públic (banderes no oficials a les places i intimidació social als pobles, espais gratuïts als mitjans de comunicació de tots) i que el dirigent del partit principal de l’independentisme ha fet una crida a la “desobediència civil”, que no ha retirat, i la presidenta de l’ANC va fer una crida a ocupar aeroports i fronteres (que posteriorment va matisar) o a saltar-se en algun moment la legalitat (que no ha matisat).

En segon lloc, que el “qüestionament de l’ordre establert” té lloc “sense sectarismes” contrasta amb l’experiència quotidiana a Catalunya. L’exemple més recent, el d’una pel·lícula obertament independentista, produïda en col·laboració amb la televisió pública catalana, on la directora va dir que no sortien persones aportant arguments contraris a la independència perquè no havia trobat persones prou capacitades per fer-ho. Que es parli ja obertament d’una “caverna catalana” il·lustra la creença cada cop més generalitzada que el sectarisme és real i potent. Si sectarisme és intentar apropiar-se d'allò que és de tots, la manipulació massiva i desvergonyida de la història i del llenguatge també anirien en aquest capítol.

En tercer lloc, diu que tot això està succeint sense fractures socials. De nou Joan Boada sembla que no pensa el mateix. Jo, tampoc. Diversos partits i coalicions s’han dividit profundament, amics de tota la vida han deixat de parlar-se i les enquestes preveuen un Parlament de Catalunya més dividit que mai. Les enquestes també diuen que és fals el mite d’un moviment transversal que també sembla haver-se empassat el senyor Ribó: el votant a favor de la independència és minoritari, desproporcionadament de poble i massivament catalano-parlant. Només cal passejar-se per Catalunya i veure on es concentren les estelades.

Si tot això ho digués una persona amb una opinió tan respectable com la de tothom no em preocuparia, però són les opinions del Síndic de Greuges català, suposadament encarregat de protegir-nos dels abusos institucionals. Molt generosament, Ribó qualifica el “procés” com “centenares de miles de personas reclamando cambios significativos, sin descartar la independencia, en la estructura territorial del Estado español”. Qualsevol observador extern més aviat diria que és un moviment obertament inependentista que sí que descarta absolutament altres possibles canvis significatius, malgrat que les enquestes diuen que serien majoritàriament recolzats per la ciutadania de Catalunya.

I sobre la responsabilitat dels intel·lectuals no només davant del pujolisme, sinó davant de l’actual moviment independentista, esperem que la història els jutgi amb més benevolència que el judici que han merescut altres episodis històrics (de signe divers) en la història d’Europa en què la majoria d’intel·lectuals no va estar a l’alçada de la responsabilitat històrica que calia exigir-los.